“Una revolució que transformi l’educació i una educació revolucionària per contribuir a la transformació social van lligades, però l’objectiu d’ambdues serà l’emancipació humana.” Isch López a Cambiar el mundo para cambiar la educación.
Les que eduquem infants i joves ens hauríem de preguntar si els nostres esforços i compromisos individuals són útils per aturar l’extensió de la reacció i el feixisme.
Tots aquells que estem en contacte amb la joventut en l’àmbit educatiu, ja sigui formal o del lleure, estem percebent que cada cop més joves estan assumint el marc mental i polític de l’extrema dreta: el que es concep com a transgressor per a un jove d’avui, és ser reaccionari. La criminalització dels migrants, la banalització del feixisme o la normalització de la violència masclista formen part del nostre dia a dia com a educadores.
Segurament, com també passa en el meu entorn de pedagogs, caps, monitores i mestres d’esquerres, està creixent una frustració per no saber com entomar aquesta situació de forma efectiva. Davant d’aquest fenomen apareixen tres respostes que crec que són igualment problemàtiques: (1) Els que responsabilitzen i culpabilitzen als qui han assumit aquest marc, tractant-los d’idiotes i sense oferir cap mena de treball pedagògic efectiu que assenyali als veritables impulsors de l’auge reaccionari. (2) Els que opten per reduir-ho a una qüestió moral i l’enfoquen des d’una superioritat moral, com si tot es resumís en ser bona o mala persona, simplificant així el problema. (3) I altres que, amb poc més que gestos simbòlics i frases abstractes, renuncien a educar, perquè realment creuen que qualsevol ingerència és adoctrinament i, per tant, resten passius mentre els discursos reaccionaris arriben als joves sense ser confrontats.
Aquestes postures, que en la pràctica podem trobar barrejades, són clarament impotents. Alguns ens preguntem què fer, llavors, des de l’àmbit educatiu. Fent una metàfora: si la reacció fos una foguera, com l’extingim de forma definitiva? Com l’apaguem més enllà de llençar-li gots d’aigua o encara més benzina? Com deixem de demanar que l’apaguin els que realment provoquen el foc o els que sobreviuen per la seva escalfor? Així doncs,proposo algunes tasques:
Per començar, cal desplegar una educació amb la crítica com a columna vertebral, que faci pensar als educands sobre per què reprodueixen aquests marcs, que contribueixi a desnaturalitzar la societat de classes que vivim i que els faci qüestionar qui en surt beneficiat. En definitiva, que els hi doni eines per comprendre el món i els antagonismes reals.
Desemmascarar aquests fenòmens implica fer entendre que l’auge reaccionari no és simplement un augment d’una sèrie de discursos en abstracte, sinó fer entendre quines implicacions polítiques tenen, quin projecte polític porten com a conseqüència i, sobretot, quin mode de producció els genera i alimenta: un capitalisme en crisi. Cal que no eduquem des d’una suposada superioritat moral o desplegant dogmes quasi autoritaris. Serà necessari que expliquem que el poder de la burgesia es manté intacte, si l’únic subjecte que pot acabar amb la reacció i, per tant, amb la societat de classes es manté dividit i enfrontat. Per això, cal situar què i qui ha creat la foguera, qui en surt beneficiat i qui la pot apagar realment. En definitiva: entendre la reacció i el feixisme com a projectes de la burgesia per protegir el seu domini en temps de crisi, i reconèixer la classe treballadora com l’únic subjecte capaç d’acabar amb l’arrel del problema.
D’una altra banda, el malestar dels joves que no fa més que créixer, pot ser fàcilment absorbit per posicions reaccionàries. La reacció s’encarrega d’assenyalar falsos culpables: el proletariat migrant, les dones, les persones LGBTI, etc. Aquesta situació què ens demana als educadors? Tenim la tasca de canalitzar aquest malestar cap a posicions revolucionàries. Hem de saber assenyalar l’origen d’aquesta situació: un capitalisme en crisi, una burgesia que vol defensar la seva posició i beneficis, i uns partits polítics que defensen aquests interessos.
Aquest foment de la crítica o aquesta redirecció política del malestar, perquè sigui efectiva, no pot quedar en paraules. I, per tal que no es quedi només en el pla de les idees, necessitem una força política que pugui fer front a la reacció, nosaltres sols, no podem. Enmig d’una crisi, hem de construir una cultura política en què militar sigui el que és habitual, el que és necessari per a cada cop més sectors de la joventut. Defugir d’organitzar-se per reflotar els projectes d’una esquerra fracassada, si no per construir l’alternativa política de la classe treballadora; alternativa que veritablement acabi amb aquesta problemàtica de soca-rel.
Aquestes són algunes idees que creiem essencials a l’hora de desplegar la nostra tasca ja sigui com a professors d’instituts, monitors de lleure, educadors o pedagogs. Tenint clar, també, que la nostra tasca no acaba ni es limita en l’àmbit educatiu, encara que aquest sigui imprescindible: cal organitzar-nos contra la barbàrie amb tota la resta de companys de la nostra classe, vinguin d’on vinguin.
És necessari i urgent demostrar que tot i que els temps que vinguin són foscos, cada cop som més les que veiem en el socialisme l’alternativa real per acabar amb una foguera que no deixa de cremar. I per això, tenim clar que no caminarem de la mà dels nostres enemics de classe ni tampoc d’aquells que s’hi escalfen mans i peus amb les seves flames.
En aquesta línia, les persones que treballem, fem de voluntàries o militem en l’educació juguem un paper fonamental. El temps corre i depèn de nosaltres que desenes, centenars i milers d’adolescents i joves no comprin els marcs de la reacció i el feixisme i, per contra, estiguin a primera línia en la lluita contra un foc que ho arrasarà tot.
El 7 de juny tenim una cita important per assenyalar l’auge reaccionari que comporta el capitalisme en crisi i demostrar que l’educació és una eina imprescindible per la construcció d’una alternativa socialista.
