Categoria de columna: Memòria

L’any 1965, des de Nova York, un Maurín ja allunyat del marxisme havent patit deu anys d’empresonament i l’exili de la resta de la seva vida, escriuria a la reedició de la seva obra principal Hacia la segunda revolución: “És probable que la nova generació, que tot just comença a despertar en els moviments de protesta d’estudiants i obrers, vulgui conèixer els errors del passat per evitar repetir-los. En aquest sentit, pot ser que aquest llibre pugui ser útil.”

Amb aquesta idea —la d’una “nova generació que vol conèixer els errors del passat per evitar repetir-los”—, des del Moviment Socialista a Lleida, aquest dissabte treballarem la memòria de Joaquim Maurín.

Maurín, líder polític del moviment obrer, que és el que ens interessa als comunistes, es dedicaria, al llarg de tota la seva trajectòria política, a reactualitzar i rectificar els camins traçats per les organitzacions polítiques revolucionàries de les quals va formar part. Des de les mancances del sindicalisme en les vagues de finals de la dècada dels anys deu fins a les limitacions viscudes en la Revolució d’Octubre del 34. Un Maurín que, des de diverses organitzacions del moviment obrer, va convertir l’exigència sobre el paper històric del proletariat en el seu programa.

L’exigència de les generacions passades sobre les presents ha quedat massa sovint relegada quan es tracta de pensar la història de la nostra classe. Als revolucionaris se’ns ha permès recordar —o millor dit, commemorar— el passat, però sempre sota la condició que aquesta commemoració no impliqui una exigència en les tasques del present. Un passat que es pot evocar amb admiració, però que sovint no es recorda amb prou intensitat per traçar un fil de continuïtat entre les possibilitats o limitacions del passat i les possibilitats o limitacions del present. Nosaltres, però, sabem que la nostra tasca no pot acabar on acaba el record: consisteix a comprendre què ens exigeix el passat per tal que les derrotes de les generacions anteriors no siguin en va. És a dir, transformar la memòria en experiència per a la nostra classe.

Enzo Traverso explica que Lenin, a L’Estat i la Revolució, no parla mai de la “memòria” de les generacions passades. En canvi, dedica diversos capítols a les “experiències” revolucionàries com les de 1848 o la Comuna de París. En un moment en què una classe estava en ascens i les revolucions semblaven seguir un fil de continuïtat, el passat esdevenia un element que obligava a mirar endavant, amb vista a l’acció política revolucionària: el passat es convertia en experiència. Segurament la qüestió que defineix millor el temps històric que ens ha tocat viure és que vivim en un present on ja no parlem “d’experiència”, sinó que ens hi referim com a “memòria”, o que sovint tampoc parlem dels “vençuts”, sinó de les “víctimes”. Aquesta concepció de la història des de la passivitat dels subjectes que hi han participat no ve del no-res, els imaginaris revolucionaris que el segle XX ens hauria pogut deixar en herència van ser enterrats amb el present perpetu. I el que n’hem heretat, doncs, és una societat que no hi veu més enllà de l’avui. Una societat condemnada a mirar cap enrere, a observar passivament una història que ja no anuncia futur. Això té unes conseqüències polítiques clares, i de fet, sovint són palpables: les eternes commemoracions al passat i la nul·la activitat revolucionària en el present.

Així, el nostre present només presenta un únic horitzó insuperable: el capitalisme. La idea d’horitzons revolucionaris, fins i tot d’utopies, com diu Traverso, són categories del passat, ja no pertanyen al present de les nostres societats. I això ens deixa unes possibilitats encara més difícils a les comunistes, perquè remem en direcció contrària a la força política més potent en l’actualitat: el sentit comú burgès. Però, si som comunistes, és precisament per no voler que les limitacions del nostre temps siguin, també, les limitacions dels temps futurs.

Per les revolucionàries no pot ser que la memòria sigui un conjunt d’elements que ens presenten el passat com una espècie de patrimoni, no ens podem limitar a que sigui “l’acte d’amor” al que segurament, no es volia referir Montserrat Roig cada cop que la socialdemocràcia utilitza la seva frase. Per a les revolucionàries, no hi ha amor més gran que orientar tota l’acció política a fer justícia per les generacions precedents: contribuir a la seva causa, criticar i extreure’n lliçons, evitar repetir errors. Aquest “amor” cap a les generacions passades només pot passar per ser conseqüents amb l’exigència que suposa lluitar perquè les seves derrotes no siguin també les nostres. Si d’alguna cosa ens ha de servir la nostra història, la dels oprimits, ha de ser per il·luminar els combats lliurats en l’actualitat. L’única manera en què el passat servirà a la nostra classe és si som capaços de fer que el present il·lumini també el passat i, així, aquest pugui esdevenir una força real en l’avui.

En aquest intent de raspallar la història a contrapel, que deia Benjamin, els joves comunistes, en aquest cas a Lleida, recordem Maurín, perquè per actualitzar el programa comunista en l’avui, necessitem conèixer i estudiar a aquells qui ho han fet abans que nosaltres.

L’única manera que coneixem per retre homenatge a Maurín i a la resta de revolucionaris que ens han precedit és avançant en la construcció d’una alternativa política revolucionària de la classe treballadora, o en altres paraules: guanyant la partida. No només construint la contrahistòria dels oprimits i lluitant contra la visió de la història dels opressors, sinó també vencent l’enemic històric, sent la “classe venjadora”. No només salvant de l’oblit als vençuts, sinó sortint victoriosos del combat emancipador que, també, hem de lliurar en el present.

Amb la commemoració dels 50 anys de l’execució de Salvador Puig Antich hem pogut veure diversos actes institucionals recordant la seva figura, reivindicant-lo com una icona de la democràcia burgesa contra la qual ell i els seus companys van lluitar. També s’ha publicat un documental en format true crime a TV3 amb testimonis i experts que s’esforcen a posar èmfasi en les irregularitats del procés que el va jutjar -com si un consell de guerra d’una dictadura pogués jutjar justament- i insistint un cop més en posar al centre la qüestió de si realment la bala que va matar al policia va ser disparada per en Salvador. 

Puig no era ni innocent ni culpable, perquè innocents són aquells qui no tenen responsabilitats. Puig Antich era un combatent, un dels joves militants que van escollir conscientment combatre la dictadura amb les armes. Els mateixos que ara volen buscar responsables i que volen provar la seva innocència són els que en aquell moment no van fer res per salvar-lo del garrot vil.

La veritat del seu compromís és, en canvi, una veritat molt més profunda, política. 

En primer lloc, l’execució de Puig Antich resumeix el que va ser la Transició, un procés d’imposició violenta d’un nou règim democràtic liberal homologable al marc europeu i funcional als interessos de la burgesia i l’imperialisme. Un procés que es va imposar per la via de la domesticació de la lluita obrera i la repressió salvatge (271 morts a mans de la policia¹, torturats, empresonats i ferits) de les minories que es negaven a integrar-se en el règim. Hi ha, per tant, un fil conductor, sense ruptures, entre l’arquitectura política actual, el règim del 78 i el règim del 39 resultat del genocidi franquista durant la guerra civil.

En segon lloc, l’assassinat de Puig Antich revela l’existència d’una realitat de lluita militant vinculada a les fàbriques, els barris, instituts i universitats, que combatia contra Franco en la mesura en què la dictadura era la forma de dominació política que adoptava el règim d’explotació burgès. El seu objectiu no era lluitar per una democràcia parlamentària burgesa sinó lluitar per l’abolició de la societat de classes. Els que presenten Puig Antich com una “víctima innocent” de la irracionalitat franquista o com un lluitador de les “llibertats democràtiques” falsegen la seva identitat política, traeixen la seva memòria i blanquegen el règim. El MIL era un grup de l’oposició antifranquista, però no eren antifranquistes, tenien una proposta nítidament diferenciada de la resta d’agents contraris al règim, eren revolucionaris que van escollir combatre la dictadura amb les armes i que creien en l’organització de la classe com a únic mitjà pel seu alliberament. De matriu marxista antiautoritària, consellista, antiavanguardista, no es consideraven un grup més d’extrema esquerra, sinó un grup de suport al moviment obrer del moment².

Finalment, el cas Puig Antich és l’experiència social i política en què va inscriure la seva militància, que va pagar amb la vida: l’assaig d’un plantejament polític revolucionari que buscava delimitar-se tant de la integració del moviment obrer assembleari en l’Estat -a través dels sindicats i els partits parlamentaris- com del grupuscularisme i les avantguardes autodecretades. La seva vocació era la de donar suport als conflictes existents. Malgrat minoritari, i més enllà de les crítiques i valoracions que en puguem fer avui, aquest plantejament va encertar en identificar el principal problema polític que ha de resoldre l’estratègia socialista: com pot fonamentar l’autoorganització del proletariat en lluita la construcció d’una força política revolucionària. 

Correspon a les noves generacions de militants honrar la memòria de Puig Antich i de tots els caiguts en combat no de manera patrimonialista, folklòrica i fúnebre, sinó de l’única manera possible quan parlem dels revolucionaris: mantenint viva la seva memòria i el seu exemple, avaluant críticament el significat i l’aprenentatge de la seva experiència dins el context de les condicions històriques particulars, agafant el relleu de la lluita amb el mateix coratge i determinació. No es pot construir un moviment revolucionari fort si aquest no és capaç de connectar-se amb la seva tradició històrica. Tot jove que s’inscriu en la lluita militant ha d’estudiar sistemàticament la història dels lluitadors i lluitadores que l’han precedit.

A en Salvador no li hauria agradat que el recordessin com un màrtir ni com un heroi. Recordem aquell jove i aquella època amb l’esperança i la voluntat de perseguir la llibertat que, passa a passa, llavi en llavi, de mica en mica, escapça el pas dels nostres enemics^3.

Referències

(1) https://archivodelatransicion.es/muertos-en-la-transicion-espanola/victimas-policiales

(2) Per conèixer la proposta política del MIL, podeu veure “El MIL. Una historia política”, de Sergi Rosés Cordovilla, publicat per Virus Editorial.

(3) https://vaixellblanc.blogspot.com/2014/03/salvador-puig-antich-poema.html

Cent anys sense Lenin. Em pregunte quants milers de joves deuen haver penjat una imatge de Lenin en les parets de la seua habitació, subratllat els seus llibres o desitjat ser el nou Lenin del segle XXI. Lenin va ser moltes coses, però sobretot, fou un lluitador.

Lenin es va desenvolupar políticament en un context molt més agitat que l’actual: l’organització del proletariat era massiva, la repressió cap als obrers organitzats era despietada, els mètodes d’agitació i de propaganda revolucionaris aconseguien arribar a tot arreu i el debat al si del moviment obrer era viu i d’un nivell elevat. 

Aquest debat i rumb del moviment obrer anà demarcant-se cada vegada més accentuadament en dues faccions: la reformista i la revolucionària. D’aquesta segona, Lenin n’ha passat a ser el lideratge més reconegut. No obstant això, les figures modèliques com la de Lenin no sorgeixen del no-res, no són éssers nascuts amb un dot especial sinó que sorgeixen i es desenvolupen com tota la resta: dins d’un context concret i condicionats per tots els elements contingents que els envolten.

Si Lenin va poder fer grans aportacions, fou sobretot pel context històric que visqué. Hui, els lluitadors ens trobem en un context que no propicia tan accentuadament el nostre desenvolupament polític i la cultura militant ha quedat reduïda a xicotets grups de joves universitaris. La repressió cap als lluitadors és molt més silenciosa i silenciada; els nostres mitjans no tenen l’abast desitjable i qui lluita té la permanent sensació de partir de zero a cada intent; ens falten les millors de les idees, els millors dels referents i la més prolífica de les nostres forces. I la nostra classe està tan dividida com els milers de destacaments comunistes que existeixen hui al món.

Alguns lluitadors, desitjosos d’estar a l’altura de Lenin -o de ser el nou Lenin-, incorren en l’error de fer un copypaste de la teoria leninista en l’actualitat. Conceben que existeix un «cànon leninista» que pot i ha de ser copiat. Que si reprodueixen una vaga idea (els cànons són això, simplificacions) del que volgué aportar Lenin, els resultats de hui seran els mateixos que els de llavors —que, no oblidem, acabaren sent derrotats!—. Obliden que el mateix Lenin fou capaç d’adaptar-se a les exigències de cada context: priorització o no de la clandestinitat, versatilitat en l’organització de les masses, intensificació o no de l’ús de la violència, etcètera. I no només això: Lenin tingué una comprensió profunda de la teoria marxista, no dogmàtica i amb una gran capacitat de conduir-la cap a la pràctica.

A més a més, afegim que una de les característiques més útils de Lenin és la seua capacitat de crítica i d’autocrítica. Amb el seu sentit autocrític, no dubtà a corregir les seues pròpies aportacions passades, les desviacions o errors dels socialdemòcrates russos primer i dels bolxevics després. I no hi dubtà perquè el seu interés no era fer aportacions culminants; la seua prioritat fou la revolució, i aquesta exigeix un gran sentit crític.

Amb la crítica, va combatre amb fermesa els revisionistes i oportunistes que reforçaven les files del reformisme, que espitjaven els obrers a matar-se entre ells i que tractaven de desposseir el proletariat de la seua capacitat per alliberar-se. No renegà mai del debat honest amb els rivals de la revolució, però tampoc no va permetre que el proletariat, arribat a un punt d’aprenentatge altament considerable, continuara subjugat a les formes polítiques del reformisme. Lenin, com tants altres bolxevics, es preocupà de desenvolupar les capacitats polítiques del proletariat i ho feu comprenent que la millor pedagogia és la lluita.

És en aquesta direcció que la nova estratègia socialista que tractem de construir des del Moviment Socialista imposa com a tasca la recomposició del proletariat revolucionari com a agent unitari, edificant organitzacions transitòries cap al Partit Comunista de masses. La derrota històrica del comunisme, la seua falta de legitimitat i l’ofensiva anticomunista permanent se sumen a la descomposició política, cultural i identitària del proletariat. Per això, la militància socialista també ens disposem cap a la tàctica d’unificació i la tàctica d’hegemonització del comunisme. Són tasques que ens corresponen a les comunistes d’avui, sotmeses a la ferma voluntat de desenvolupar una nova referència civilitzatòria superior al capitalisme en tots els aspectes: el comunisme. Tasques que no venen fetes per l’experiència passada o que, un cop intentades, han demostrat portar en el seu interior els errors o desviacions que els van conduir al fracàs (i, per tant, han de ser descartades o profundament criticades).

Pel que fa a la tàctica d’unificació, els destacaments de comunistes aïllats, dispersos i impotents han de començar a caminar cap a la fusió i l’expansió unificada. Aquesta tasca és de màxima importància per fer valdre la ruptura generacional i política amb el cicle reformista que ens ha precedit i que encara hui impera en el sentit comú de gran part de la nostra classe.

Haurem de donar una gran centralitat al debat estratègic racional, subordinant-nos a l’imperatiu d’unificació de la nostra classe en la seua expressió de major potència: el partit comunista de masses a escala internacional. Per fer-ho, ens cal reconéixer els encerts de les aportacions fetes per cada destacament comunista, superant el corporativisme identitari i la irracionalitat, que ha sigut la forma de debat entre comunistes en els darrers cinquanta anys.

A més a més, i com ja fan les diverses organitzacions i mitjans del Moviment Socialista, ens cal desenvolupar una lluita ideològica i cultural adreçada al conjunt de la joventut proletària, construint grans organitzacions juvenils unificades que siguen el referent generacional de la ruptura política amb la socialdemocràcia.

Per dur a terme aquestes tasques, ens haurem d’inspirar en el gran llegat que ens ha deixat la lluita dels comunistes que ens han precedit. Però pel fet que són tasques que ens imposa la conjuntura actual —i no cap mena de destí preestablert— ens caldrà innovar, crear, imaginar, provar, equivocar-nos, admetre els errors i continuar avançant implacablement. Perquè una de les coses que va deixar escrites Lenin per tota l’eternitat és que «ens cal somiar, però amb la condició de creure en els nostres somnis. D’examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis, i de realitzar escrupolosament la nostra fantasia».