Categoria de columna: Habitatge

Primer el PP i, després el PSOE, s’han afanyat aquest inici de setmana a presentar els seus plans d’habitatge. Una desena de mesures, en cada cas, que estan utilitzant per escenificar una batalla ideològica. Tradicionalment identificats com els dos pols oposats de la política espanyola, les seves picabaralles busquen atraure el suport d’una opinió pública cada cop més preocupada per la qüestió de l’habitatge, que ja és el segon problema que més preocupa a la societat segons l’última enquesta del CIS (només per darrere de la política). Però tot plegat, teatro del bueno.

La construcció d’habitatge i els incentius fiscals a propietaris són les mesures estrella d’aquests plans. El PSOE, concretament, promet una excempció del 100% en l’IRPF als propietaris que lloguin per preus dins l’índex de referència. És a dir, a més d’estar extraient rendes enormes pels històrics preus del lloguer, els rendistes no pagaran impostos. Una altra mesura ben cridanera, la de limitar la compra d’habitatge als estrangers extracomunitaris no residents a Espanya, té nombrosos forats que la invaliden: primer, no afecta als compradors de països de dins la Unió Europea, que constitueixen un percentatge significatiu dels compradors, com ara alemanys i francesos; segon, no afecta en gran mesura a empreses, també una part significativa dels compradors, que poden operar a través de filials espanyoles.

Però no ens centrem en les mesures concretes. Si bé existeixen diferències entre els dos plans d’habitatge, comparant els dos paquets de mesures identifiquem una qüestió de fons que cap dels dos toquen, el consens inalterable: la rendibilitat del negoci immobiliari. En cap de les mesures presentades es posa en qüestió que els rendistes puguin continuar extraient grans rendibilitats del seu patrimoni. Tot al contrari. Cada petita engruna concedida a petits sectors de la classe mitjana empobrida de l’Estat espanyol es compensa de seguida amb tones de rebaixes fiscals, subvencions directes i legislacions que aporten major protecció als propietaris.

I això és el que fa impotents els plans de les dues forces polítiques. Es tracta, més aviat, d’una performance política que els permet disputar-se les intencions de vot de la població, i no de plantejar solucions reals i efectives al problema de l’habitatge. I és que pagar una llar és un calvari per cada cop més sectors de la classe treballadora del país, i aquest problema no començarà a resoldre’s fins que hi hagi una baixada dràstica dels preus (tant de compra, com de lloguer). Una cosa que no comportarà cap dels dos paquets de mesures presentats. Perquè no, per molt que el govern PSOE-Sumar així ho vengui, l’habitatge de protecció oficial no és assequible. Segueix estant fora de l’abast de la classe treballadora amb les rendes més baixes. I, de fet, aquesta és la més afectada pel problema de l’habitatge, especialment les llars més joves i les formades per persones migrants. Són les més afectades per una devaluació salarial galopant que ens fa més pobres ara que abans de la crisi del totxo, amb uns preus de consum (inclòs el de l’habitatge) que han augmentat molt més que el que ho han fet les nòmines. Concretament, els lloguers han pujat 23 vegades més que els sous els darrers 10 anys.

Abaixar dràsticament els preus de l’habitatge és una mesura que el govern, sigui quin sigui el seu signe polític, no pot realitzar. I això és així perquè per molt que intentin mostrar-se com a pols polítics oposats, PSOE i PP formen part del mateix partit: el del capital, el dels propietaris, el dels amos de les grans constructores. I les seves mesures polítiques estaran dissenyades sempre des d’una premissa, que és la de fer de l’habitatge un negoci robust pels seus inversors. Un negoci que, de fet, alimenta també les arques de l’Estat i que en constitueix un dels seus majors pilars.

Sumar és perfectament conscient de tot plegat i hi participa (igual que tot el bloc de legislatura, incloent ERC, Podemos o Bildu). Des de la incapacitat de promoure una baixada palpable de preus, Yolanda Díaz performa grans gesticulacions perquè els confonguem per oposició i oblidem que són Govern. Així, manté viva la perillosa il·lusió que, amb les mesures d’aquest govern tan progressista acabarà el problema, i de pas, es mantenen un temps més al poder. Aquesta és la funció de l’actual ala esquerra del partit del capital a l’Estat: a través de la instrumentalització de les demandes dels agents socials i la desactivació del conflicte, estabilitzar un govern que està aplicant mesures regressives.

Faríem bé, doncs, de prendre’ns les seves disputes com part del circ electoral que tenen muntat, per poder veure que al final, un cop més, aquest partit, el del capital, no té res per a nosaltres, per a la classe treballadora. Una classe que necessitem, urgentment, que el preu de l’habitatge caigui, a diferència dels altres, que necessiten, urgentment també, protegir les seves inversions i augmentar-ne la rendibilitat. Un estira i arronsa que fa totalment incompatible l’habitatge com a dret i com a negoci. Dos interessos contraposats, irreconciliables.

I aquí el principal problema és que mentre ells tenen el seu partit, que els protegeix i els representa, que d’una forma o una altra treballa incansablement des de la política professional per procurar l’escenari més adequat, nosaltres no en tenim pas de partit. Estem venuts a una gent que ens diu representar a través d’engrunes mentre aproven lleis que acceleren desnonaments, apuntalen preus en màxims històrics i subvencionen al capital privat amb models públic-privats de construcció.

Arriba un 2025 amb noves pujades de preu, amb un problema d’habitatge ja no només a nivell espanyol, sinó europeu, i amb Barcelona i Madrid entre les ciutats del món on més esforç comporta pagar un lloguer. En aquest context, el seu partit, el del capital, no acabarà amb el negoci immobiliari, tot al contrari: el salvaguardarà al màxim. Només ens convé a nosaltres acabar amb ell, per avançar cap a un habitatge universal, gratuït i de qualitat, amb tot el que això implica.

Que, com a classe, ens desfem d’aquesta suplantació d’interessos, dels nostres pels seus, és potser la contribució més important que podem fer des del sindicalisme d’habitatge durant els propers mesos. Haurem d’aprofitar la centralitat mediàtica de la qüestió i les noves mobilitzacions per desemmascarar l’arrel del problema, enfortir els sindicats d’habitatge, el nostre poder i les eines de negociació i, especialment, deixar clar que encara queda joc i que no podem coexistir: o ells o nosaltres.

La mobilització d’ahir a Barcelona, amb més de 126.000 persones al carrer, va ser un èxit històric. Un desbordament que demostra que el conflicte amb l’habitatge marca novament la conjuntura, que aquest afecta grans capes de la població i es converteix en una de les preocupacions principals, i que ens obliga al sindicalisme d’habitatge a respondre una pregunta difícil: i ara, què? Què ens toca fer un cop estem al centre de l’huracà, quan per fi hem aconseguit que se’ns escolti massivament i quan per fi sectors significatius de la classe treballadora estan disposats altre cop a mobilitzar-se al respecte?

Hi ha una cosa que compartim els diferents sectors del moviment per l’habitatge català: veiem com l’oportunitat d’una millora de les nostres condicions de vida es troba en les nostres mans i comença, en part, per la nostra capacitat sindical. Sabem que necessitem ser nosaltres mateixes, les que patim el problema de primera mà, les que haurem de resoldre’l. Però aquesta convicció no està tan estesa a nivell social, encara que el descrèdit dels polítics professionals sigui total. Encara falta picar molta pedra, començant per convèncer a tothom que es va mobilitzar ahir de la necessitat d’afiliar-se a un sindicat d’habitatge i confiar en l’associació i la solidaritat de classe per resoldre els diversos problemes d’habitatge que vivim. 

Aquesta manifestació ha significat una passa endavant pels sindicats en aquest sentit. A través de tot el treball previ a la manifestació i la visibilització aconseguida durant la jornada hem reforçat i engrandit la nostra organització. I cal seguir per aquí. És el moment de consolidar les nostres estructures sindicals, d’esmolar la nostra capacitat de negociació envers la propietat i millorar les nostres estratègies comunicatives d’agitació i de propaganda. Continuar avançant cap a la construcció d’un sindicalisme d’habitatge arrelat i estès entre tota la classe treballadora, que convenci i doni confiança a tothom que estigui disposat a actuar enfront aquesta situació insostenible. Hem d’aprofitar bé el moment per consolidar les bases d’un vertader poder obrer.

Però també hi ha una pregunta que responem diferent, això sí, i és; per a què? Cap a on volem anar? Quin és l’horitzó? Quan negociem, què és el que volem? En concret, ens hem de fer molt bé aquesta pregunta per qüestionar-nos l’objectiu d’una de les armes de negociació per excel·lència de la classe treballadora i que ara és més sobre la taula: la vaga. Necessitem capacitar-nos sindicalment per realitzar i guanyar una vaga de lloguers. Sense eines com la vaga o la negociació col·lectiva contra grans propietaris, poc podrà fer el sindicalisme d’habitatge en aquest conflicte, poc es podrà fer si no sortim de la gestió individual cas per cas. I aquestes són eines que no conquerirem amb un decretazo des de dalt, sinó imposant-les amb organització i lluita.

I és tan important treballar des d‘ara mateix per desenvolupar aquesta força, com debatre per a què la volem utilitzar. Donar importància a la tàctica sindical no pot significar posposar el debat estratègic, a risc de començar a caminar i agafar embranzida, però sense trigar gaire a entrebancar-nos. Correm el risc de veure’ns arrossegats per la conjuntura, pels actors que més tirin, pel sentit comú, i que la consigna de la vaga de lloguers s’utilitzi més com un eslògan buit que amenaci i pressioni l’esquerra parlamentària des del carrer, que no com l’objectiu tàctic real que és, que ha de materialitzar-se en un desenvolupament sindical tangible i estès entre la classe treballadora que haurà de dur a terme la vaga si volem que aquesta sigui generalitzada i, per tant, efectiva.

Aquest és un treball de mirada llarga, va a poc a poc, però no podem passar per alt l’acceleració que ha pres la situació, i no podem desaprofitar-la. No podem perdre de vista l’oportunitat que tenim davant dels nassos per fer justament allò que dona sentit a la tasca sindical: esdevenir verdaderes escoles polítiques per totes nosaltres, per tota la classe treballadora. Tenim l’oportunitat d’organitzar-nos a partir d’un conflicte d’època, de masses, per convertir aquest canvi de cicle en la conjuntura d’habitatge en un canvi de cicle polític més profund. Utilitzar l’eina de la vaga de lloguers, entre d’altres, com un moment de la lluita de classes en què acumulem forces en un projecte d’esmena a la totalitat de l’actual model social i econòmic: per passar de la passivitat i l’individualisme enfront del conflicte, a l’organització activa en estructures obreres; per passar de la confiança en la política parlamentària, a l’esperança en la política proletària; per passar de parlar d’unes polítiques d’habitatge alternatives, a parlar d’una alternativa política general i pròpia com a classe treballadora. Al nostre entendre, sense un projecte polític revolucionari estès entre la classe treballadora, sense una vertadera fusió de socialisme i moviment obrer, totes les esperances dipositades es podriran i totes les nostres energies seran utilitzades pels nostres enemics.

Avui es decideix al Congrés dels Diputats si es porta a debat regular la qüestió dels lloguers de temporada i d’habitacions. Al centre de la polèmica, la disputa entre dos blocs parlamentaris: a una cantonada del ring, el bloc socialdemòcrata que aparentment s’ha fet seva la proposta dels Sindicats de Llogateres, liderat per un PSOE que, justament, al maig a Catalunya va tombar el decret de lloguer de temporada i d’habitacions; a la cantonada contrària, el bloc de PP, Junts i PNB, que passen de tirar-se els plats pel cap per l’amnistia a entonar l’«Amigos para siempre» quan es tracta d’evitar qualsevol concessió de drets a la classe treballadora.

Ens encanta el circ, per això les picabaralles del Congrés fan córrer rius de tinta i ens entretenen en tertúlies infinites. En aquest cas, però, m’agradaria posar el focus en una qüestió diferent, tot i que ben relacionada amb aquest circ tan nostre del parlamentarisme a l’estat espanyol.

Parlarem d’habitatge, i parlarem de les condicions d’accés a l’habitatge de la classe treballadora. Per variar! Doncs bé, és una tendència important i prou a la vista per qui estigui buscant pis que cada cop es desvien més lloguers residencials d’ús habitual cap al lloguer d’habitacions o temporal. L’habitatge d’ús turístic que aquest estiu ha omplert titulars és part d’aquesta tendència.

Aquesta tendència, empesa per l’objectiu d’extreure més rendibilitat al patrimoni immobiliari de tots els rendistes (sí, grans i petits), està tenint com a conseqüència que encara sigui més difícil per les treballadores accedir a un habitatge de qualitat: l’encariment del lloguer, la inestabilitat a mitjà termini i la vulnerabilitat davant la propietat són el nostre pa de cada dia quan busquem una casa per viure.

De raons no en falten, doncs, per formular reformes parlamentàries que busquin frenar una situació que fa massa temps que és totalment insostenible. Ara bé, a l’hora de plantejar solucions, cal ser rigorosos perquè el sindicalisme d’habitatge ja té al darrere una trajectòria prou llarga i nodrida per continuar ensopegant un cop rere l’altre amb la mateixa pedra.

Després dels efectes escassos dels escuts antidesnonaments, la Ley Vivienda i la regulació dels lloguers a Catalunya, és com a mínim fascinant que se segueixi explicant que aquesta mesura resoldrà la situació. Aquí el problema no és pas que pequem d’innocents o optimistes. El problema és que donar esperances per enèsima vegada que aquesta mesura posarà punt i final al problema, quan no serà així, té unes conseqüències polítiques nefastes: la despolitització, la desafecció i la desmobilització de la classe treballadora.

Això no és tot. Si una cosa necessitem els treballadors d’aquest país, si pretenem millorar les nostres condicions de vida, és retirar tota confiança mai dipositada en la política parlamentària, en l’Estat, i posar-la en les nostres mans. Perquè aquí, els únics que no ens han traït mai ni ens trairan són els sindicats d’habitatge. En canvi, no podem dir el mateix de la política professional: que una Ada Colau dels Comuns surti de l’Ajuntament de Barcelona dient que ara s’hi viu genial, mentre que els seus mandats han estat potser els anys en els quals s’ha deteriorat més la vida a la ciutat; que ERC s’ompli la boca d’habitatge digne quan han estat el govern del desnonament ràpid, fàcil i barat; que el govern PSOE-Sumar s’estrenés amb una ministra d’habitatge dient que treballaria pels petits propietaris… Tot són motius per no tornar a fer-nos mai una foto amb ells.

Però això no és una qüestió personal, és una qüestió de classe: la política professional no treballa pels nostres interessos, sinó pels del rendisme, dels propietaris. Són les diverses cares del mateix partit, el de la burgesia. Per això, tirar endavant una campanya centrada en atacar Junts, PNB i PP perquè bloquegen el debat, que permet així que en treguin rèdit electoral les sangoneres que ens governen i que són corresponsables de la situació de misèria que vivim, potser no és la brillant idea que ens pensàvem. Acabem alimentant un tàndem sindicat – partit socialdemòcrata que, encara que no sigui volgut, fa que tot treball de politització que realitzem amb les nostres companyes sigui compatible amb seguir donant suport a PSOE, ERC, Comuns i companyia. Uns partits que ja ens han demostrat per activa i per passiva que només són capaços d’impulsar mesures cosmètiques inútils mentre criminalitzen i endureixen la repressió cap a la classe treballadora. És imperatiu: hem de trencar la roda de pressió al “carrer” que aconsegueix una reforma legislativa que no funciona, la qual cosa provoca que es torni a fer pressió al “carrer”.  Estem en aquesta roda atrapats des de fa més d’una dècada i els resultats són a la vista; els polítics de l’esquerra parlamentària no només no han aconseguit millorar les condicions de vida sinó que a més ens han deixat un marge molt menor per a fer política, ja que aquesta roda va acompanyada d’un reforç progressiu dels ressorts autoritaris de l’Estat. Necessitem sortir d’aquesta trampa mortal.

Però qui dia passa, any empeny, diuen. I aquí estem, presenciant l’enèsima picabaralla entre els que assimilen i desactiven la lluita dels moviments socials, per una banda, i els que volen evitar que els amos dels diners perdin alguns cèntims, per l’altra.

Parlar d’habitatge, parlar de les nostres condicions d’accés a l’habitatge, és parlar de lluita de classes i, en el moment actual, necessitem parlar-ne de forma urgent. Perquè no es pot viure. Perquè vivim en una barbàrie cada cop més profunda i estesa. Necessitem més que mai expropiar totes les cases buides. Necessitem més que mai acabar amb la impunitat dels propietaris. Necessitem més que mai treure’ns de sobre els deutes que ens ofeguen cada mes. Necessitem més que mai que l’habitatge sigui universal, gratuït i de qualitat. Això només som capaços de fer-ho nosaltres, la classe treballadora.

Per tot això és cabdal que la nostra lluita política, també quan passa per aconseguir reformes de la legislació estatal, no estigui desvinculada d’una estratègia general d’acumulació de forces més enllà de la lluita per l’habitatge, d’una estratègia general basada en la construcció del socialisme per acabar amb la societat de classes capitalista i en trencar amb la subordinació política als partits de l’esquerra parlamentària. Necessitem de nou un proletariat revolucionari que passi a l’acció i s’emporti per davant a PSOE, PP, VOX, Junts, ERC, Sumar i tot el que ens pugui quedar de l’esperança que l’Estat ens salvi.

O podem reviure el dia de la marmota. Un cop rere l’altre.