Categoria de columna: Gènere

L’herència de la lluita LGTBI

Escrit per Anna Ruiz al 27 de juny de 2026.

La història de lluita de la nostra classe és innegable, també avui, 28J, quan fa gairebé seixanta anys de la revolta de Stonewall. Si ens proposéssim recórrer el camí de les vides LGTBI des d’aleshores, veuríem com aquestes, inevitablement, han anat de la mà de la lluita i l’organització i en certs casos, de la política revolucionària. Tant Stonewall com el capítol de la Transició a l’estat espanyol -ambdós, moments de gran força en aquest recorregut- formen part d’una herència que prenem com a motor pels nostres dies.

A casa nostra, aquest moment l’immortalitzava Isabel Steva (o Colita) amb la fotografia que encapçala el text de la primera manifestació a Catalunya pel vuitè aniversari de la revolta de Stonewall el 1977. Aquesta manifestació històrica que va arreplegar fins a 5.000 persones, va suposar un abans i un després pels següents anys de lluita. El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) -aleshores il·legal- va ser, segurament, la màxima expressió d’organització LGTBI a Catalunya al llarg d’aquells anys.

La militància revolucionària que hi participava, com assenyalen Eliseo Picó i Armand de Fluiva, militants aleshores del FAGC, tenia dues tasques: per una banda, convèncer el moviment obrer de la importància i significat de la lluita per la llibertat de l’homosexualitat i, per altra banda, convèncer el moviment homosexual de la necessitat de combinar la seua lluita per l’alliberament sexual amb la lluita de la classe treballadora en pro del socialisme. [1]

Tot i la necessitat d’estudi i d’aprofundiment en la tasca que va realitzar durant aquells anys el FAGC, podem prendre’n referències concretes per tal de traçar el recorregut de la lluita LGTBI a casa nostra:

«Creiem que la lluita per les nostres llibertats està immersa dins d’una lluita per l’alliberament sexual de l’individu i aquesta és dins de la lluita per l’alliberament total de l’individu humà, i immersa en la lluita de classes. Nosaltres no som reformistes, som radicals i revolucionaris. (…) Som perfectament conscients que sota el règim capitalista mai hi arribarem (a l’alliberament sexual)» [2]

Idees com aquestes són les que es recollien al manifest del FAGC. Algunes de les més importants: a) la lluita LGTBI i la lluita de classes no són coses separades; no són lluites paral·leles, sinó que l’alliberament en tots els aspectes de cada individu està immers en l’alliberament total de la humanitat i b) l’alliberament sexual és inviable en el capitalisme. Dues qüestions imprescindibles que els revolucionaris no hauríem de perdre mai de vista.

El recorregut, però, no comença i s’acaba fa cinquanta anys, sinó que ha seguit fins als nostres dies. Un recorregut que ha fet malabars entre els mitjans i els fins -i la seua separació o unió- i que si bé ha resultat en un gran nombre de conquestes, també ha comportat l’estat actual de desorientació estratègica i, gairebé de facto, ha ocasionat l’assimilació institucional que es viu actualment.

Precisament perquè els fins que persegueix la lluita LGTBI són necessaris per dur a terme qualsevol procés revolucionari, cal que els mitjans que s’emprin siguin els correctes. Els darrers anys són un exemple innegable de grans processos de treball polític -i, per tant, de politització entre els sectors LGTBI-, però a la vegada, són una experiència a revisar i sotmetre a crítica per tal d’afinar les eines pel futur.

L’assimilació institucional de la lluita LGTBI o de les seues demandes no és una característica escollida a consciència pel col·lectiu, o almenys per una part d’aquest, sinó que és una de les conseqüències més vives de no haver fixat o, en el millor dels casos, d’haver perdut de vista l’horitzó revolucionari, i per tant, d’haver-se subordinat a interessos aliens als del proletariat LGTBI. Aquesta mancança, ha comportat que la lluita a poc a poc s’anés reduint a conquestes concretes, tot i que tampoc totes aquestes hagin sigut plenes. Sovint les demandes més assimilables són les que han tirat endavant. D’aquesta manera, s’ha deixat enrere o fins i tot s’han desconnectat d’aquelles demandes més «ambicioses», i especialment, d’aquelles que eren explícitament revolucionàries. L’exemple més viu en aquest sentit segurament és la celebració de l’aprovació del matrimoni homosexual, que un cop aprovat i legalitzat, sembla que va desconnectar de l’element programàtic revolucionari de la superació de la família nuclear que, de fet, el FAGC reivindicava.

Evidentment, la conquesta de drets i llibertats, com la despenalització de l’homosexualitat, o l’aprovació del matrimoni homosexual, són elements a celebrar, ja que són grans passos endavant en la millora de les condicions de vida, també de lluita, del proletariat LGTBI. Però el focus l’hauríem de posar en com els podem convertir en elements que no esdevinguin mecanismes d’assimilació i pacificació de sectors cada vegada més amplis del col·lectiu LGTBI, no pas per mantenir-los reclosos en una alteritat abstracta, sinó per tal d’anar més enllà de la triada demanda/reforma/conquesta, i articular-los entorn d’un procés d’acumulació de forces en el camí per la construcció d’una lluita integral.

L’experiència de lluita de la nostra classe és l’ensenyança més valuosa que tenim; de fet, és per això que tenim la necessitat política de recuperar les diades històriques com a moments en què es condensa l’organització revolucionària. A més, són moments clau per posar al centre del debat els reptes o tasques pendents de cada àmbit de lluita. Enguany, no podem obviar el context en el qual se celebra aquest 28J: l’auge reaccionari no és una qüestió que es palpi únicament en els discursos LGTBI-fòbics d’uns quants, sinó que també es viu en l’augment de les agressions LGTBI-fòbiques als carrers.

Així doncs, dues tasques imprescindibles: per una banda, estendre la necessitat de defensar-nos, és a dir, articular respostes a cada atac que rebem; per altra banda, estendre entre el proletariat LGTBI jove l’organització de classe en clau revolucionària com l’única eina capaç -tal com ho ha sigut històricament- de garantir-nos drets sexuals i de gènere, els quals el projecte comunista ha de fer seus i defensar-los com a part integral del programa revolucionari.

Notes al peu:

[1] Pròleg d’Eliseo Picó i Armand de Fluvia a La cuestión homosexual de Jean Nicolas (p. 20)

[2] P. Viladegut y D. Solís: «Todos somos bisexuales» (Entrevista con el secretario general del FAGC), El Viejo Topo, nº 8, Maig, 1977, pàgs. 34-35.

El 8M, terreny en disputa

Escrit per Anna Ruiz al 6 de març de 2026.

La història que ens precedeix és important. Les diades emblemàtiques com el 8 de març guarden en si mateixes un origen, un sentit, una història que forma part de la llarga trajectòria de la lluita de classes. Les comunistes tenim el deure de desenterrar aquest rerefons.

Amb aquesta voluntat i fent-nos dignes del llegat de lluites anteriors, cal posar de manifest els motius que van portar a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes i a Clara Zetkin a fixar aquesta data en el calendari de la nostra classe. I aquest motiu no és més que el de fer palès el lligam inextricable entre l’emancipació de les dones treballadores i l’emancipació de tot el proletariat. Una jornada que, lluny del que la socialdemocràcia i el feminisme burgès ens han volgut vendre, es fixava sota la ferma convicció que la lluita pel socialisme no s’entén sense la lluita contra l’opressió de gènere. I que, per tant, no hi ha manera d’assolir l’emancipació de totes les dones proletàries sense un horitzó socialista. La convicció i el compromís revolucionari ha impregnat tota la història de la nostra classe i les seues referents, des de Luxemburg, Zetkin i Kollontai a les dones proletàries de la Revolució Xinesa, però també les Partisanes o les militants de Mujeres Libres, entre d’altres. En aquestes experiències, tant les més exitoses com les que han fracassat, l’emancipació de la dona treballadora es plantejava com una qüestió indissociable de l’emancipació de classe, i en definitiva, del conjunt de la humanitat.

Segurament, no serem els únics que ens en considerem hereus, però aquí cal apuntar una qüestió imprescindible: en cap cas es pot reivindicar la història en un sentit buit, és a dir, de res ens serveix abraçar les figures de Luxemburg, Zetkin o Kollontai despullant-les de tot rastre comunista, titllant-les de «pioneres feministes» i obviant el projecte polític pel qual lluitaven. Tampoc ens podem acontentar amb un mer exercici d’idolatria retrospectiva, gairebé museístic. L’única manera de ser-ne veritables hereus és prenent el programa comunista i actualitzant-lo. De fet, el potencial del comunisme per subvertir l’opressió de gènere ni tan sols descansa en fets històrics concrets, sinó en una proposta universal de transformació de les relacions socials que aquells que ens han precedit van saber fer-se seua. Ara ens toca a nosaltres.

El centre de gravetat polític ha de pivotar al voltant de les mobilitzacions i l’acció del proletariat en contra d’aquesta tendència, integrada en el context general de conformació d’un nou moviment feixista i d’increment de les tensions imperialistes.

Aquesta tasca d’actualització, en els nostres dies, exigeix fer front a l’amenaça del feixisme i l’agenda reaccionària. Allò que proposem per oposar-nos a aquest panorama és la construcció d’un front de classe defensiu abans que triturin tota possibilitat d’organització revolucionària. Precisament perquè el gènere i la sexualitat són un dels nuclis articuladors d’aquesta agenda, la defensa dels nostres drets i llibertats en aquest àmbit ha de ser una prioritat política en els pròxims anys. D’aquesta manera, caldrà que una part essencial d’aquest front comporti la mobilització i activació política general tant de les dones treballadores com del proletariat LGTBI que veuen com els seus drets són posats al punt de mira de les forces feixistes. Una activació política, però, que ha d’aprendre dels errors del feminisme per no repetir-los, disputant l’avenç del masclisme entre la joventut treballadora i arribant inclús als sectors més exclosos i depauperats del proletariat femení. A la vegada, hem d’evitar la supeditació un cop més a les esquerres parlamentàries, les mateixes que ara fan malabars per vendre’ns l’enèsima proposta frontpopulista que s’aprofiti de la capacitat mobilitzadora i de la massivitat de la classe treballadora mentre relega les seves aspiracions polítiques més ambicioses a un segon pla. Aquests intents de supeditació tindran, evidentment, la seua traducció en matèria de gènere. Després d’haver-se passat anys instrumentalitzant i desdibuixant la lluita de les dones treballadores i el proletariat LGTBI, no sorprendria a ningú que es plantegessin de nou liderar aquesta possible tendència mobilitzadora.

Així doncs, cal que totes les forces que compartim la necessitat de respondre a cada retrocés en drets de gènere i sexualitat, a la impunitat dels reaccionaris i masclistes per divulgar la seua ideologia, a les agressions que patim quotidianament i a l’ofensiva de les oligarquies per depauperar les nostres condicions de vida, establim un treball comú i ens mobilitzem en aquesta línia. El centre de gravetat polític ha de pivotar al voltant de les mobilitzacions i l’acció del proletariat en contra d’aquesta tendència, integrada en el context general de conformació d’un nou moviment feixista i d’increment de les tensions imperialistes. Allunyant-se, per tant, d’aquells que porten anys malmeten la lluita contra el masclisme i l’LGTBIfòbia a base de batalles mediàtiques monopolitzades per idees dèbils, de la fràgil acció legislativa del feminisme institucional i de l’irracionalisme identitari que amaga el seu discurs.

Més enllà de la urgència de plantar cara a l’amenaça existent, l’organització de les dones treballadores i el proletariat LGTBI és una necessitat estratègica. Cal que grans contingents d’aquests sectors facin el salt a la participació política massiva, assumint el socialisme i superant la subordinació històrica a la qual es veuen relegades. Cal que les dones i el proletariat LGTBI aportem el nostre esforç en la construcció de l’única força capaç d’enderrocar el model destructor i obsolet de la civilització burgesa, això és, el Partit Comunista de masses a escala internacional. No podem pretendre situar-nos en posició de disputar les regnes de la societat a la burgesia sense contrarestar la devaluació cultural d’aquests sectors del proletariat, devaluació cercada i promoguda per aquestes mateixes oligarquies que té una traducció política en forma d’impotència que ens debilita com a classe. Per fer front a la catàstrofe i barbàrie que ens depara la crisi capitalista, necessitem un proletariat fort i cohesionat, sense divisions ni violències internes.

En resum, aquesta tasca immensa d’acabar amb una societat burgesa decadent -capitanejada per unes oligarquies repulsivament masclistes i pedòfiles- passa per la construcció d’una alternativa socialista, en què l’activació política en clau revolucionària de les dones treballadores i el proletariat LGTBI resulta una condició sine quan non. Per aquesta raó, disputem el 8M.