Diguen el que diguen, ací les propostes irreals són les que estan fonamentades en la reforma de l’Estat.
És irreal aconseguir la pau en mig de la barbàrie capitalista, i és irreal dir que som lliures en un sistema on és il·legal lluitar per la pròpia llibertat
Portaveu de l’Euskal Herriko Kontseilu Sozialista
Des del naixement del Moviment Socialista, fins i tot podríem dir que en cada un dels distints naixements que el MS ha tingut en els diferents territoris, els seus detractors, els amics orgullosos o avergonyits de la socialdemocràcia, l’han acusat d’inactual, idealista o dogmàtic, en definitiva, de ser un moviment allunyat de la realitat actual i amb escasses vies d’intervenció. Enfront d’això, tant els partits institucionalitzats com els moviments socials de fraseologia autònoma, però praxi reformista, se situen en una espècie de pragmatisme que prefereix renunciar a algun principi a canvi d’intervindre per millorar les condicions socials. Tracten de pintar un panorama en el qual els militants comunistes ens dediquem a fundar sectes autocomplaents aïllades de la realitat social, mentre que ells duen a terme una praxi adequada al present, amb paraules amables i demandes de sentit comú. El desenvolupament recent del moviment i els fracassos continus d’aquells desmunten aquesta lectura.
Fa uns cinc anys començaven a proclamar-se les línies ideològiques del que després anà configurant-se com a Moviment Socialista. Era un moment en què termes com independència de classe, revolució o estat socialista entraven en competència amb el paradigma nacional-popular basat en la necessitat d’unió de les classes populars sota un projecte ambiguament transformador i més social, un projecte atractiu per a la majoria. La recuperació d’una terminologia científica que ens ajudara a dur a terme una anàlisi adequada de la conjuntura i una praxi revolucionària va ser llegit (interessadament) per alguns com un replegament ideològic cap a una espècie de fetitxisme de l’ortodòxia soviètica. El Moviment Socialista sempre ha respost a aquestes acusacions amb arguments que apunten a la necessitat de recuperar un punt de vista propi com a classe, sempre disposat a valorar críticament el passat del moviment comunista, però immunitzat davant de l’aparell teòric i ideològic de les classes mitjanes que, degut a una concepció economicista de la lluita de classes, recorre necessàriament a un eclecticisme confús per a explicar algunes de les opressions concretes que genera la dinàmica capitalista. El debat amb aquells qui tenien un interès posat en la pervivència de les estructures polítiques de la socialdemocràcia radical i no tan radical, evidentment, no podia donar gaires fruits. La crítica teòrica i ideològica presentava unes limitacions infranquejables.
No obstant això, en aquests cinc anys, la crítica pràctica, és a dir, el desplegament real del moviment, planteja un avanç en la confrontació amb la socialdemocràcia per al qual no valen ni les fal·làcies a Twitter o en articles ni el rebuig al debat, demostrant així que cada passa del moviment real val més que cent programes. Des de l’aparició dels primers destacaments socialistes al País Basc, arreu de l’estat hem assistit al trencament de diverses estructures polítiques i movimentistes, de manera que hem arribat a sumar-nos-hi gent amb diferents recorreguts previs i diferents perfils, fins al punt de consolidar tres organitzacions juvenils (Euskal Herria, Catalunya i País Valencià) i de caminar cap a la constitució d’una altra a altres indrets de l’estat a través dels Encuentros por el Proceso Socialista, una organització de dones socialistes (Itaia) i altres estructures sindicals estudiantils i d’habitatge, com el Sindicat d’Habitatge de l’Hospitalet. Com a colofó del 2023, el dia 16 de desembre s’anuncià la creació del Consell Socialista d’Euskal Herria, la principal organització política del Moviment Socialista en aquell territori, davant d’un públic format per unes 1500 persones, la majoria joves militants comunistes.
Encara queda moltíssim camí per recórrer, i aquest creixement no és prova de l’absoluta correcció dels nostres plantejaments estratègics, però sí que evidencia un encert significatiu. Les comparacions són odioses, però a alguns els hauria de fer vergonya esgrimir el fals argument del pragmatisme de la via reformista. En el darrer cicle polític, si hi ha alguna lliçó que hem de llançar a la cara d’aquests llops amb pell de corder, és la desarticulació de la majoria dels moviments socials amb capacitat de resposta, la dretanització de la mateixa socialdemocràcia radical i la seua total complicitat amb un govern que ens ha multat, colpejat, empresonat i infiltrat agents de policia, però sobretot, la seua creixent irrellevància social. Quina intervenció i millora de les condicions socials estan duent a terme aquests detractors del Moviment Socialista? Han ampliat la seua base social, o continuen sent els mateixos de sempre, però sense els qui vam trencar amb ells? No serà que el seu anticomunisme els impedeix veure la realitat de la seua pràctica i portar a cap l’autocrítica pertinent?
El creixement quantitatiu i qualitatiu innegable del MS no pot explicar-se sense la seua capacitat d’intervenció, perquè cap moviment podria créixer a partir del no-res. L’ampliació de la base social del moviment, és a dir, l’entrada de perfils diferents dels ja polititzats durant les diverses ruptures que l’han fet nàixer, ha estat precisament el resultat d’una praxi adequada a la realitat social i al context del capitalisme actual. Hi ha dos condicionants que altres actors polítics s’obstinen a ignorar: en primer lloc, no hi ha cap subjecte polític constituït amb capacitat de resistir els embats de la classe capitalista; en segon lloc, la societat burgesa es troba en un estadi d’atròfia productora en què no hi ha grans excedents a repartir. Aquests dos condicionants ens orienten en el tipus d’intervenció política possible per al moment actual i neguen la possibilitat de la via reformista que defensa la socialdemocràcia partidista i movimentista. Sota aquesta conjuntura és impensable que es puga dur a terme cap mena de política redistributiva mínimament efectiva i encara menys jugar la carta del xantatge pragmàtic. En el context actual, de fet, la impossibilitat d’una reestructuració en clau social de l’Estat, està comportant una reforma autoritària a través de la qual es reforça el seu aparell repressiu, preparat per assumir les conseqüències de l’imminent onada de misèria que viurem els propers anys. La socialdemocràcia actual està prometent un impossible.
Sota aquestes condicions, insistim en el fet que l’única estratègia pragmàtica és la que tracte de rearticular el poder independent del proletariat, és a dir, la que tracte de rearticular el projecte comunista, condició sine qua non per a l’avanç en la lluita de classes. Un avanç necessari en un context internacional de guerra i destrucció social i natural que ens obliga a totes, vinguem d’on vinguem, a revisar la nostra praxi política, a ser autocrítiques i preguntar-nos si estem actuant a l’alçada dels temps que ens ha tocat viure. On altres fan una crida abstracta a la unitat, a les cures o a posar la (seua) vida al centre, nosaltres cridem a la reconstrucció del poder independent de la nostra classe, d’un Partit comunista de masses a escala internacional, sota la consigna més actual que mai de socialisme o barbàrie capitalista.
