Entre la misèria i la repressió: quan migrar es converteix en l’únic horitzó

L’episodi migratori extraordinari que s’ha viscut aquests dies a Ceuta —i que ara ja es troba en fase de desfeta— no va començar amb les imatges de milers de persones intentant creuar la frontera. Els dies anteriors, els mòbils de milers de joves marroquins s’omplien de missatges que afirmaven la possibilitat de passar a Ceuta.

El detonant va ser la viralització d’una recent sentència del Tribunal Suprem espanyol que establia que les persones que arriben a Ceuta o Melilla nedant no poden ser objecte del rebuig immediat en frontera, sinó que s’ha d’aplicar el procediment ordinari de devolució. A partir d’aquell moment, la circulació d’imatges de petits grups de joves que havien aconseguit arribar a Ceuta i que assenyalaven que «ARA!» era el moment de creuar, van encaixar perfectament amb el sentit comú de tota una generació de joves marroquins que viuen en espera permanent d’una oportunitat per sortir del país.

No era ni la primera ni serà probablement l’última vegada que el govern marroquí facilita la concentració progressiva de milers de persones davant la tanca de Castillejos, desactivant temporalment el paper repressor de les forces encarregades de custodiar la frontera.

Mentre l’extrema dreta parlava d'»invasió» i una part de l’esquerra espanyola reduïa els fets a un episodi de «guerra híbrida» entre estats, joves i nens corrien pels carrers de Ceuta aixecant els dits amb la V, convençuts d’haver sobreviscut i d’haver aconseguit acostar-se a la possibilitat d’una vida millor.

Però, qui són aquests joves? Què els empeny a jugar-se la vida en un impuls migratori aparentment improvisat? Per què hi ha desenes de milers de persones, especialment joves, disposades a arriscar la seva vida per arribar a Europa? La resposta no és simple ni es pot reduir a una única causa. Per entendre què ha passat aquests dies a Ceuta cal entendre abans el paper que el Marroc ocupa avui dins la divisió internacional del treball i la funció que exerceix en l’arquitectura política i econòmica del bloc imperialista. 

Durant les darreres dècades, el Marroc s’ha consolidat com una peça clau dins les cadenes globals de producció. Després dels plans d’ajust estructural dels anys vuitanta i de la progressiva obertura econòmica, el país ha esdevingut una plataforma industrial privilegiada per al capital europeu. La retirada de l’Estat de sectors estratègics, la pèrdua de mecanismes de protecció social i la reorientació de l’economia cap a un model exportador van generar un profund desequilibri entre la capacitat del país per crear riquesa i la seva capacitat per garantir ocupació i condicions de vida dignes a la majoria de la població. Mentre els sectors vinculats al capital internacional es desenvolupaven, àmplies capes de la població quedaven progressivament excloses d’un mercat laboral incapaç d’absorbir-les. L’atur, la precarització i la manca d’expectatives es van cronificar, especialment entre la joventut i el món rural, reproduint-se de generació en generació. 

De manera que, l’element fonamental que ha permès atreure cada vegada més inversió estrangera, ha sigut la disponibilitat d’una força de treball abundant, amb salaris que sovint representen només una quarta o una cinquena part dels europeus, una elevada precarietat laboral i una limitada capacitat d’organització sindical. Aquesta precarització no és accidental; és precisament un dels principals avantatges competitius que el país ofereix dins les cadenes globals de producció. Les multinacionals no s’hi instal·len malgrat els baixos salaris, sinó gràcies als baixos salaris.

Aquest paper del Marroc com una gran reserva de força de treball serveix a banda i banda de l’estret. Una força de treball disponible per desplaçar-se segons les necessitats de l’acumulació del capital: des del gran cicle de la construcció anterior a la bombolla immobiliària de 2008 a l’Estat espanyol, passant per les campanyes agrícoles d’Andalusia i Múrcia o la indústria càrnia a Catalunya actualment. A més, la diferència salarial entre un i altre Estat és exponencial. Per tant, per què acceptar salaris de misèria, inestables i sense protecció social quan, a pocs quilòmetres de distància, la mateixa força de treball és remunerada molt per sobre? Aquesta és una de les grans contradiccions que explica els fets d’aquests dies. No només existeixen factors que empenyen la joventut marroquina a emigrar; també existeixen factors que l’atreuen en tant que mà d’obra barata necessària per al mercat de treball europeu.

En aquest context, la migració deixa de ser una decisió estrictament individual per convertir-se en una conseqüència estructural del mateix model productiu. El sistema que necessita mà d’obra barata per produir al Marroc és el mateix que genera una reserva permanent de treballadors disposats a travessar la Mediterrània per vendre la seva força de treball allà on el capital la requereixi.

Aquestes condicions materials expliquen només una part del fenomen. L’altra és la forma cultural i política que pren aquesta realitat.

Quan durant dècades una part important de la població ha comprovat que el seu treball és sistemàticament més ben remunerat a l’altra banda de la Mediterrània que no pas al seu propi país, Europa deixa de ser únicament un espai geogràfic per convertir-se en un horitzó de futur. El denominat «somni europeu» no és simplement una il·lusió alimentada per les xarxes socials o la propaganda occidental, és l’expressió subjectiva d’una realitat material molt concreta: les enormes desigualtats que estructuren la divisió internacional del treball i la manca d’alternatives que ofereix el mateix model econòmic marroquí.

Les remeses enviades per milions de marroquins residents a Europa, les diferències salarials i les experiències acumulades durant dècades d’emigració contribueixen a consolidar aquest imaginari. Migrar deixa així de ser una opció entre moltes altres i es converteix, per a una part important de la joventut, en l’única estratègia imaginable per construir un projecte de vida digne.

Aquesta disposició estructural a emigrar no s’explica únicament per la precarietat econòmica. També respon a la pràctica inexistència de vies reals de transformació política i social. L’oligarquia articulada al voltant de la monarquia alauita utilitza els mecanismes de l’Estat per neutralitzar qualsevol expressió de dissidència. El mateix entramat institucional impedeix que l’activitat política, sindical o associativa pugui desenvolupar-se al marge del control del règim. Els drets polítics de la majoria proletària es troben estructuralment limitats. Per a una part creixent de la joventut, la disjuntiva acaba sent extraordinàriament simple: acceptar unes condicions de vida cada vegada més precàries o abandonar el país.

Aquest xantatge permanent entre misèria i repressió es reflecteix amb especial intensitat entre la joventut. Un atur juvenil estructural que ronda el 30% —i que arriba fins al 40% a les ciutats frontereres del nord—, un mercat laboral caracteritzat per la informalitat, la inestabilitat i els salaris baixos, així com uns serveis públics infrafinançats després de dècades de desinversió pública i reformes neoliberals, constitueixen el caldo de cultiu perfecte per al malestar social. El resultat és una generació més formada que les anteriors, però també una de les que té menys possibilitats de construir un projecte de vida autònom.

No és casual que aquest context acabés esclatant en les mobilitzacions de la GenZ212. Les protestes es van estendre ràpidament a diverses ciutats del país i van expressar un malestar acumulat durant anys. Des del Hirak del Rif —durament reprimit i saldat amb condemnes de fins a vint anys de presó per als seus principals dirigents— no s’havia produït una mobilització d’una magnitud comparable. La resposta del makhzen va ser immediata. Qualsevol persona que parlava amb la premsa era detinguda pràcticament al moment. La repressió va acabar deixant més de cinc-centes persones detingudes i tres morts.

Entre les protestes de la GenZ212, al setembre de 2025, i la fugida de milers de persones cap a Ceuta aquests dies hi ha un mateix fil conductor: una generació sencera de joves proletaris que ha comprovat que les seves condicions de vida continuen deteriorant-se mentre qualsevol intent d’organitzar-se o de transformar la realitat és respost amb repressió. El missatge que el makhzen envia és clar: no hi ha cap altra alternativa que acceptar la misèria o assumir la repressió. Per a molts d’aquests joves, creuar la frontera acaba apareixent com l’única sortida possible.

I és aquesta realitat la que empeny milers de joves a jugar-se la vida davant la costa de Ceuta. Com a comunistes que vivim al centre imperialista, no podem observar aquests fets amb els ulls dels governs que gestionen les fronteres, sinó amb els de la classe treballadora que les travessa. Més encara quan el resultat ha sigut devastador: més d’un centenar de persones han mort ofegades, milers de joves continuen atrapats a Ceuta en condicions infrahumanes; dormint al carrer o amagats al bosc, sense accés a aliments, aigua potable ni als recursos assistencials més bàsics. Al mateix temps, són perseguits, escorcollats i detinguts per la policia i l’exèrcit, mentre pateixen amenaces i agressions racistes per part de grups espontanis que patrullen els carrers.

Davant d’això, la nostra resposta no pot ser altra que la solidaritat internacionalista, la condemna absoluta de les caceres racistes i el rebuig de totes les polítiques que converteixen les fronteres en espais de mort. Perquè els joves que aquests dies han intentat arribar a Ceuta no són una amenaça. Formen part de la mateixa classe treballadora que, aquí i allà, suporta les conseqüències d’un sistema que necessita la seva feina, però els nega el dret a viure amb dignitat. Mentre el capital circuli lliurement i la força de treball només pugui fer-ho jugant-s’hi la vida, tragèdies com la de Ceuta continuaran repetint-se.