Categoria de columna: Immigració

L’episodi migratori extraordinari que s’ha viscut aquests dies a Ceuta —i que ara ja es troba en fase de desfeta— no va començar amb les imatges de milers de persones intentant creuar la frontera. Els dies anteriors, els mòbils de milers de joves marroquins s’omplien de missatges que afirmaven la possibilitat de passar a Ceuta.

El detonant va ser la viralització d’una recent sentència del Tribunal Suprem espanyol que establia que les persones que arriben a Ceuta o Melilla nedant no poden ser objecte del rebuig immediat en frontera, sinó que s’ha d’aplicar el procediment ordinari de devolució. A partir d’aquell moment, la circulació d’imatges de petits grups de joves que havien aconseguit arribar a Ceuta i que assenyalaven que «ARA!» era el moment de creuar, van encaixar perfectament amb el sentit comú de tota una generació de joves marroquins que viuen en espera permanent d’una oportunitat per sortir del país.

No era ni la primera ni serà probablement l’última vegada que el govern marroquí facilita la concentració progressiva de milers de persones davant la tanca de Castillejos, desactivant temporalment el paper repressor de les forces encarregades de custodiar la frontera.

Mentre l’extrema dreta parlava d'»invasió» i una part de l’esquerra espanyola reduïa els fets a un episodi de «guerra híbrida» entre estats, joves i nens corrien pels carrers de Ceuta aixecant els dits amb la V, convençuts d’haver sobreviscut i d’haver aconseguit acostar-se a la possibilitat d’una vida millor.

Però, qui són aquests joves? Què els empeny a jugar-se la vida en un impuls migratori aparentment improvisat? Per què hi ha desenes de milers de persones, especialment joves, disposades a arriscar la seva vida per arribar a Europa? La resposta no és simple ni es pot reduir a una única causa. Per entendre què ha passat aquests dies a Ceuta cal entendre abans el paper que el Marroc ocupa avui dins la divisió internacional del treball i la funció que exerceix en l’arquitectura política i econòmica del bloc imperialista. 

Durant les darreres dècades, el Marroc s’ha consolidat com una peça clau dins les cadenes globals de producció. Després dels plans d’ajust estructural dels anys vuitanta i de la progressiva obertura econòmica, el país ha esdevingut una plataforma industrial privilegiada per al capital europeu. La retirada de l’Estat de sectors estratègics, la pèrdua de mecanismes de protecció social i la reorientació de l’economia cap a un model exportador van generar un profund desequilibri entre la capacitat del país per crear riquesa i la seva capacitat per garantir ocupació i condicions de vida dignes a la majoria de la població. Mentre els sectors vinculats al capital internacional es desenvolupaven, àmplies capes de la població quedaven progressivament excloses d’un mercat laboral incapaç d’absorbir-les. L’atur, la precarització i la manca d’expectatives es van cronificar, especialment entre la joventut i el món rural, reproduint-se de generació en generació. 

De manera que, l’element fonamental que ha permès atreure cada vegada més inversió estrangera, ha sigut la disponibilitat d’una força de treball abundant, amb salaris que sovint representen només una quarta o una cinquena part dels europeus, una elevada precarietat laboral i una limitada capacitat d’organització sindical. Aquesta precarització no és accidental; és precisament un dels principals avantatges competitius que el país ofereix dins les cadenes globals de producció. Les multinacionals no s’hi instal·len malgrat els baixos salaris, sinó gràcies als baixos salaris.

Aquest paper del Marroc com una gran reserva de força de treball serveix a banda i banda de l’estret. Una força de treball disponible per desplaçar-se segons les necessitats de l’acumulació del capital: des del gran cicle de la construcció anterior a la bombolla immobiliària de 2008 a l’Estat espanyol, passant per les campanyes agrícoles d’Andalusia i Múrcia o la indústria càrnia a Catalunya actualment. A més, la diferència salarial entre un i altre Estat és exponencial. Per tant, per què acceptar salaris de misèria, inestables i sense protecció social quan, a pocs quilòmetres de distància, la mateixa força de treball és remunerada molt per sobre? Aquesta és una de les grans contradiccions que explica els fets d’aquests dies. No només existeixen factors que empenyen la joventut marroquina a emigrar; també existeixen factors que l’atreuen en tant que mà d’obra barata necessària per al mercat de treball europeu.

En aquest context, la migració deixa de ser una decisió estrictament individual per convertir-se en una conseqüència estructural del mateix model productiu. El sistema que necessita mà d’obra barata per produir al Marroc és el mateix que genera una reserva permanent de treballadors disposats a travessar la Mediterrània per vendre la seva força de treball allà on el capital la requereixi.

Aquestes condicions materials expliquen només una part del fenomen. L’altra és la forma cultural i política que pren aquesta realitat.

Quan durant dècades una part important de la població ha comprovat que el seu treball és sistemàticament més ben remunerat a l’altra banda de la Mediterrània que no pas al seu propi país, Europa deixa de ser únicament un espai geogràfic per convertir-se en un horitzó de futur. El denominat «somni europeu» no és simplement una il·lusió alimentada per les xarxes socials o la propaganda occidental, és l’expressió subjectiva d’una realitat material molt concreta: les enormes desigualtats que estructuren la divisió internacional del treball i la manca d’alternatives que ofereix el mateix model econòmic marroquí.

Les remeses enviades per milions de marroquins residents a Europa, les diferències salarials i les experiències acumulades durant dècades d’emigració contribueixen a consolidar aquest imaginari. Migrar deixa així de ser una opció entre moltes altres i es converteix, per a una part important de la joventut, en l’única estratègia imaginable per construir un projecte de vida digne.

Aquesta disposició estructural a emigrar no s’explica únicament per la precarietat econòmica. També respon a la pràctica inexistència de vies reals de transformació política i social. L’oligarquia articulada al voltant de la monarquia alauita utilitza els mecanismes de l’Estat per neutralitzar qualsevol expressió de dissidència. El mateix entramat institucional impedeix que l’activitat política, sindical o associativa pugui desenvolupar-se al marge del control del règim. Els drets polítics de la majoria proletària es troben estructuralment limitats. Per a una part creixent de la joventut, la disjuntiva acaba sent extraordinàriament simple: acceptar unes condicions de vida cada vegada més precàries o abandonar el país.

Aquest xantatge permanent entre misèria i repressió es reflecteix amb especial intensitat entre la joventut. Un atur juvenil estructural que ronda el 30% —i que arriba fins al 40% a les ciutats frontereres del nord—, un mercat laboral caracteritzat per la informalitat, la inestabilitat i els salaris baixos, així com uns serveis públics infrafinançats després de dècades de desinversió pública i reformes neoliberals, constitueixen el caldo de cultiu perfecte per al malestar social. El resultat és una generació més formada que les anteriors, però també una de les que té menys possibilitats de construir un projecte de vida autònom.

No és casual que aquest context acabés esclatant en les mobilitzacions de la GenZ212. Les protestes es van estendre ràpidament a diverses ciutats del país i van expressar un malestar acumulat durant anys. Des del Hirak del Rif —durament reprimit i saldat amb condemnes de fins a vint anys de presó per als seus principals dirigents— no s’havia produït una mobilització d’una magnitud comparable. La resposta del makhzen va ser immediata. Qualsevol persona que parlava amb la premsa era detinguda pràcticament al moment. La repressió va acabar deixant més de cinc-centes persones detingudes i tres morts.

Entre les protestes de la GenZ212, al setembre de 2025, i la fugida de milers de persones cap a Ceuta aquests dies hi ha un mateix fil conductor: una generació sencera de joves proletaris que ha comprovat que les seves condicions de vida continuen deteriorant-se mentre qualsevol intent d’organitzar-se o de transformar la realitat és respost amb repressió. El missatge que el makhzen envia és clar: no hi ha cap altra alternativa que acceptar la misèria o assumir la repressió. Per a molts d’aquests joves, creuar la frontera acaba apareixent com l’única sortida possible.

I és aquesta realitat la que empeny milers de joves a jugar-se la vida davant la costa de Ceuta. Com a comunistes que vivim al centre imperialista, no podem observar aquests fets amb els ulls dels governs que gestionen les fronteres, sinó amb els de la classe treballadora que les travessa. Més encara quan el resultat ha sigut devastador: més d’un centenar de persones han mort ofegades, milers de joves continuen atrapats a Ceuta en condicions infrahumanes; dormint al carrer o amagats al bosc, sense accés a aliments, aigua potable ni als recursos assistencials més bàsics. Al mateix temps, són perseguits, escorcollats i detinguts per la policia i l’exèrcit, mentre pateixen amenaces i agressions racistes per part de grups espontanis que patrullen els carrers.

Davant d’això, la nostra resposta no pot ser altra que la solidaritat internacionalista, la condemna absoluta de les caceres racistes i el rebuig de totes les polítiques que converteixen les fronteres en espais de mort. Perquè els joves que aquests dies han intentat arribar a Ceuta no són una amenaça. Formen part de la mateixa classe treballadora que, aquí i allà, suporta les conseqüències d’un sistema que necessita la seva feina, però els nega el dret a viure amb dignitat. Mentre el capital circuli lliurement i la força de treball només pugui fer-ho jugant-s’hi la vida, tragèdies com la de Ceuta continuaran repetint-se.

El Pacte de Migració i Asil recentment aprovat per la Unió Europea -que inclou un nou Reglament de Retorn que endureix el control dels estats membres sobre el proletariat migrant- no és una peça menor dins la reconfiguració recent de la política migratòria comunitària. Tampoc no és un simple ajust tècnic destinat a fer més eficients procediments ja existents. El que es juga en aquesta proposta és una cosa més profunda: la consolidació d’un nou moment en la governança migratòria europea, en què la capacitat de classificar, contenir, immobilitzar i expulsar adquireix una centralitat cada vegada més gran dins del projecte d’integració supraestatal.

La proposta va ser presentada per la Comissió Europea l’11 de març de 2025 com un “sistema comú europeu de retorns”, amb l’objectiu declarat de fer els procediments “més ràpids, més simples i més efectius” a tota la Unió. Aquesta formulació és important perquè revela, ja des del punt de partida, el sentit de la reforma. No es tracta només d’expulsar més; es tracta de donar forma institucional a una capacitat europea de retorn més homogènia, més coordinada i més estable.

La migració irregular és presentada aquí com un problema de govern que exigeix instruments comuns d’execució, mecanismes compartits de reconeixement de decisions, circulació transnacional de dades i una arquitectura normativa capaç de reduir els marges de fricció entre els estats membres. El que s’està reforçant no és únicament el retorn com a política, sinó el retorn i l’expulsió com a infraestructura europea.

El retorn no opera només quan una persona és efectivament deportada, sinó abans, com a amenaça, com a condició jurídica i com a mecanisme de disciplina

Ara bé, aquesta infraestructura no pot entendre’s només des del llenguatge administratiu amb què la presenten les institucions europees. El retorn no apareix en el buit. Forma part d’un règim més ampli de govern de la mobilitat, en què Europa no busca simplement tancar les fronteres, sinó seleccionar quines mobilitats de força de treball són admeses, quines són precaritzades i quines han de ser expulsades. Aquesta és la clau del moment actual: l’Europa Fortalesa no és una Europa sense entrades, sinó una Europa de mobilitat obrera jerarquitzada.

Per això, la distinció entre immigració “desitjada” i immigració “indesitjada” és fonamental. Les economies europees continuen necessitant força de treball migrant: en sectors qualificats, en serveis essencials, en cures, en agricultura, en hostaleria, en logística, en neteja, en construcció o en treball domèstic. Però aquesta necessitat conviu amb una voluntat política de mantenir aquesta força de treball sota condicions desiguals, temporals, revocables o directament expulsables. Europa no rebutja tota migració; rebutja aquella que no pot ordenar segons les necessitats del mercat, les jerarquies de ciutadania i els dispositius de control.

El Reglament de Retorn s’inscriu en aquesta lògica. No és l’altra cara de les polítiques d’immigració selectiva, sinó el seu complement coercitiu. Perquè hi hagi migració “escollida”, cal produir també migració “rebutjada”. Perquè determinats perfils puguin ser incorporats com a útils, altres han de ser classificats com a irregulars, abusadors, falsos refugiats, excedents o retornables. El retorn no és només una resposta a la irregularitat: és una eina per produir institucionalment la figura de l’indesitjable.

Això és el que permet entendre el sentit profund del nou reglament. La importància d’aquest canvi no és merament burocràtica. Té un significat polític profund. El que es va configurant és un espai europeu en què la irregularitat administrativa esdevé una categoria cada vegada més executiva. Això reforça el caràcter supraestatal del govern migratori: no perquè desaparegui la base estatal del poder, sinó perquè es densifiquen els mecanismes que permeten actuar de manera coordinada sobre la mobilitat, la permanència i l’expulsió d’obrers migrants.

Aquí convé introduir un concepte fonamental: l’expulsabilitat. El retorn no opera només quan una persona és efectivament deportada, sinó abans, com a amenaça, com a condició jurídica i com a mecanisme de disciplina. Una persona sotmesa a una ordre de retorn, a un permís fràgil, a una renovació incerta o a una situació administrativa irregular no viu simplement en una posició legal diferent; viu sota una forma específica de poder. Pot ser localitzada, immobilitzada, exclosa de determinats drets, amenaçada amb l’expulsió i obligada a acceptar condicions de vida i de treball que serien més difícils d’imposar a altres segments de la classe treballadora.

Això és essencial per entendre el caràcter social del Reglament. La política migratòria no regula només fronteres; regula també la força de treball. En un mercat laboral europeu profundament segmentat, l’estatut jurídic de les persones migrants funciona com una eina de jerarquització. No tots els treballadors ocupen la mateixa posició ni tenen la mateixa capacitat de negociar, protestar, canviar de feina, denunciar abusos o organitzar-se. Els treballadors amb permisos precaris, els sol·licitants d’asil rebutjats, les persones sense papers o aquelles sotmeses a ordres de retorn formen part d’un segment de la classe treballadora sotmès a una pressió específica: la possibilitat permanent de ser expulsat.

En aquest sentit, el règim de retorn europeu no s’ha d’entendre només com una política migratòria, sinó també com una tecnologia de govern de la força de treball. La possibilitat permanent de l’expulsió actua com un mecanisme disciplinari sobre sectors sencers de la classe treballadora migrant, facilitant condicions de precarització, subordinació i fragmentació. La irregularitat no és només una categoria administrativa; és una posició social produïda políticament i funcional a un mercat laboral segmentat.

Aquesta dimensió material del reglament es combina, a més, amb una dimensió ideològica molt marcada. El text parteix de la premissa que la baixa taxa de retorn efectiu és una fallida del sistema i que la seva superació exigeix més capacitat de coerció, més coordinació i menys espais d’indeterminació. Aquesta manera de plantejar el problema no és neutral. Pressuposa una determinada construcció política de la migració: una en què el desajust central no és la insuficiència de vies regulars, la desigualtat global, la precarietat de drets o la fragilitat de les garanties, sinó la dificultat per assegurar la sortida dels qui són classificats com a expulsables, de la classe treballadora excedentària.

Aquí hi ha una inversió política decisiva. Les causes estructurals de la migració desapareixen del camp de visió: la divisió internacional desigual del treball, la història colonial, la interdependència econòmica, els efectes dels ajustos estructurals, la destrucció d’economies agràries, la precarització dels serveis públics a les perifèries o la transferència constant de valor cap als centres. En lloc d’això, el migrant irregular apareix com un problema de govern. Ja no es pregunta per què determinades poblacions són empeses a marxar, sinó per què Europa no aconsegueix retornar amb prou rapidesa aquells que arriben sense encaixar en els seus circuits legals i econòmics.

Aquesta és una de les grans operacions ideològiques del règim migratori europeu: convertir un fenomen produït per l’ordre global en una qüestió d’ordre intern. La migració deixa d’aparèixer a conseqüència d’un sistema mundial profundament desigual i passa a ser presentada com una pressió exterior sobre Europa. D’aquesta manera, la responsabilitat històrica i política dels centres capitalistes queda esborrada, mentre es reforça la imatge d’una Unió que només estaria defensant les seves fronteres davant una arribada desordenada.

La política migratòria no regula només fronteres; regula també la força de treball.

La migració esdevé així un camp privilegiat de producció de poder supraestatal: un terreny on la UE assaja formes d’unificació coercitiva que, tot i recolzar-se en els estats, tendeixen a superar la pura fragmentació nacional. Però també esdevé un camp privilegiat de govern de la força de treball. El retorn no és només una política de frontera; és una tecnologia de divisió, jerarquització i disciplinament. Divideix entre ciutadans i no ciutadans, entre regulars i irregulars, entre migrants útils i migrants rebutjats, entre treballadors relativament protegits i treballadors sotmesos a una inseguretat jurídica permanent, tot en benefici de l’explotació capitalista i les seves oligarquies.

Per això, el debat sobre el nou Pacte de Migració i Asil i el Reglament de Retorn va molt més enllà de la qüestió migratòria estricta. El que revela és una tendència més àmplia de les democràcies occidentals cap a formes de governança cada vegada més autoritàries, centrades en la vigilància, la traçabilitat, el control preventiu i la restricció de drets. La migració es converteix així en un laboratori polític on s’assagen mecanismes que després tendeixen a estendre’s al conjunt de la societat.

En un context de crisi estructural del capitalisme i de la consegüent necessitat d’ofegar les condicions de vida i els drets i llibertats de la població treballadora, els estats europeus reforcen progressivament les seves capacitats coercitives. Aquesta tendència autoritària s’aplica de forma avançada sobre aquells sectors de la classe treballadora més vulnerables, precaritzats i desprotegits jurídicament. És en aquest sentit que les polítiques de control de la migració europees formen part, d’un procés més profund: la transformació de les democràcies europees cap a formes de govern cada vegada més orientades al control directe de la població treballadora, a la gestió securitària de la pobresa i al disciplinament del conjunt del proletariat.