Categoria de columna: Immigració

El Pacte de Migració i Asil recentment aprovat per la Unió Europea -que inclou un nou Reglament de Retorn que endureix el control dels estats membres sobre el proletariat migrant- no és una peça menor dins la reconfiguració recent de la política migratòria comunitària. Tampoc no és un simple ajust tècnic destinat a fer més eficients procediments ja existents. El que es juga en aquesta proposta és una cosa més profunda: la consolidació d’un nou moment en la governança migratòria europea, en què la capacitat de classificar, contenir, immobilitzar i expulsar adquireix una centralitat cada vegada més gran dins del projecte d’integració supraestatal.

La proposta va ser presentada per la Comissió Europea l’11 de març de 2025 com un “sistema comú europeu de retorns”, amb l’objectiu declarat de fer els procediments “més ràpids, més simples i més efectius” a tota la Unió. Aquesta formulació és important perquè revela, ja des del punt de partida, el sentit de la reforma. No es tracta només d’expulsar més; es tracta de donar forma institucional a una capacitat europea de retorn més homogènia, més coordinada i més estable.

La migració irregular és presentada aquí com un problema de govern que exigeix instruments comuns d’execució, mecanismes compartits de reconeixement de decisions, circulació transnacional de dades i una arquitectura normativa capaç de reduir els marges de fricció entre els estats membres. El que s’està reforçant no és únicament el retorn com a política, sinó el retorn i l’expulsió com a infraestructura europea.

El retorn no opera només quan una persona és efectivament deportada, sinó abans, com a amenaça, com a condició jurídica i com a mecanisme de disciplina

Ara bé, aquesta infraestructura no pot entendre’s només des del llenguatge administratiu amb què la presenten les institucions europees. El retorn no apareix en el buit. Forma part d’un règim més ampli de govern de la mobilitat, en què Europa no busca simplement tancar les fronteres, sinó seleccionar quines mobilitats de força de treball són admeses, quines són precaritzades i quines han de ser expulsades. Aquesta és la clau del moment actual: l’Europa Fortalesa no és una Europa sense entrades, sinó una Europa de mobilitat obrera jerarquitzada.

Per això, la distinció entre immigració “desitjada” i immigració “indesitjada” és fonamental. Les economies europees continuen necessitant força de treball migrant: en sectors qualificats, en serveis essencials, en cures, en agricultura, en hostaleria, en logística, en neteja, en construcció o en treball domèstic. Però aquesta necessitat conviu amb una voluntat política de mantenir aquesta força de treball sota condicions desiguals, temporals, revocables o directament expulsables. Europa no rebutja tota migració; rebutja aquella que no pot ordenar segons les necessitats del mercat, les jerarquies de ciutadania i els dispositius de control.

El Reglament de Retorn s’inscriu en aquesta lògica. No és l’altra cara de les polítiques d’immigració selectiva, sinó el seu complement coercitiu. Perquè hi hagi migració “escollida”, cal produir també migració “rebutjada”. Perquè determinats perfils puguin ser incorporats com a útils, altres han de ser classificats com a irregulars, abusadors, falsos refugiats, excedents o retornables. El retorn no és només una resposta a la irregularitat: és una eina per produir institucionalment la figura de l’indesitjable.

Això és el que permet entendre el sentit profund del nou reglament. La importància d’aquest canvi no és merament burocràtica. Té un significat polític profund. El que es va configurant és un espai europeu en què la irregularitat administrativa esdevé una categoria cada vegada més executiva. Això reforça el caràcter supraestatal del govern migratori: no perquè desaparegui la base estatal del poder, sinó perquè es densifiquen els mecanismes que permeten actuar de manera coordinada sobre la mobilitat, la permanència i l’expulsió d’obrers migrants.

Aquí convé introduir un concepte fonamental: l’expulsabilitat. El retorn no opera només quan una persona és efectivament deportada, sinó abans, com a amenaça, com a condició jurídica i com a mecanisme de disciplina. Una persona sotmesa a una ordre de retorn, a un permís fràgil, a una renovació incerta o a una situació administrativa irregular no viu simplement en una posició legal diferent; viu sota una forma específica de poder. Pot ser localitzada, immobilitzada, exclosa de determinats drets, amenaçada amb l’expulsió i obligada a acceptar condicions de vida i de treball que serien més difícils d’imposar a altres segments de la classe treballadora.

Això és essencial per entendre el caràcter social del Reglament. La política migratòria no regula només fronteres; regula també la força de treball. En un mercat laboral europeu profundament segmentat, l’estatut jurídic de les persones migrants funciona com una eina de jerarquització. No tots els treballadors ocupen la mateixa posició ni tenen la mateixa capacitat de negociar, protestar, canviar de feina, denunciar abusos o organitzar-se. Els treballadors amb permisos precaris, els sol·licitants d’asil rebutjats, les persones sense papers o aquelles sotmeses a ordres de retorn formen part d’un segment de la classe treballadora sotmès a una pressió específica: la possibilitat permanent de ser expulsat.

En aquest sentit, el règim de retorn europeu no s’ha d’entendre només com una política migratòria, sinó també com una tecnologia de govern de la força de treball. La possibilitat permanent de l’expulsió actua com un mecanisme disciplinari sobre sectors sencers de la classe treballadora migrant, facilitant condicions de precarització, subordinació i fragmentació. La irregularitat no és només una categoria administrativa; és una posició social produïda políticament i funcional a un mercat laboral segmentat.

Aquesta dimensió material del reglament es combina, a més, amb una dimensió ideològica molt marcada. El text parteix de la premissa que la baixa taxa de retorn efectiu és una fallida del sistema i que la seva superació exigeix més capacitat de coerció, més coordinació i menys espais d’indeterminació. Aquesta manera de plantejar el problema no és neutral. Pressuposa una determinada construcció política de la migració: una en què el desajust central no és la insuficiència de vies regulars, la desigualtat global, la precarietat de drets o la fragilitat de les garanties, sinó la dificultat per assegurar la sortida dels qui són classificats com a expulsables, de la classe treballadora excedentària.

Aquí hi ha una inversió política decisiva. Les causes estructurals de la migració desapareixen del camp de visió: la divisió internacional desigual del treball, la història colonial, la interdependència econòmica, els efectes dels ajustos estructurals, la destrucció d’economies agràries, la precarització dels serveis públics a les perifèries o la transferència constant de valor cap als centres. En lloc d’això, el migrant irregular apareix com un problema de govern. Ja no es pregunta per què determinades poblacions són empeses a marxar, sinó per què Europa no aconsegueix retornar amb prou rapidesa aquells que arriben sense encaixar en els seus circuits legals i econòmics.

Aquesta és una de les grans operacions ideològiques del règim migratori europeu: convertir un fenomen produït per l’ordre global en una qüestió d’ordre intern. La migració deixa d’aparèixer a conseqüència d’un sistema mundial profundament desigual i passa a ser presentada com una pressió exterior sobre Europa. D’aquesta manera, la responsabilitat històrica i política dels centres capitalistes queda esborrada, mentre es reforça la imatge d’una Unió que només estaria defensant les seves fronteres davant una arribada desordenada.

La política migratòria no regula només fronteres; regula també la força de treball.

La migració esdevé així un camp privilegiat de producció de poder supraestatal: un terreny on la UE assaja formes d’unificació coercitiva que, tot i recolzar-se en els estats, tendeixen a superar la pura fragmentació nacional. Però també esdevé un camp privilegiat de govern de la força de treball. El retorn no és només una política de frontera; és una tecnologia de divisió, jerarquització i disciplinament. Divideix entre ciutadans i no ciutadans, entre regulars i irregulars, entre migrants útils i migrants rebutjats, entre treballadors relativament protegits i treballadors sotmesos a una inseguretat jurídica permanent, tot en benefici de l’explotació capitalista i les seves oligarquies.

Per això, el debat sobre el nou Pacte de Migració i Asil i el Reglament de Retorn va molt més enllà de la qüestió migratòria estricta. El que revela és una tendència més àmplia de les democràcies occidentals cap a formes de governança cada vegada més autoritàries, centrades en la vigilància, la traçabilitat, el control preventiu i la restricció de drets. La migració es converteix així en un laboratori polític on s’assagen mecanismes que després tendeixen a estendre’s al conjunt de la societat.

En un context de crisi estructural del capitalisme i de la consegüent necessitat d’ofegar les condicions de vida i els drets i llibertats de la població treballadora, els estats europeus reforcen progressivament les seves capacitats coercitives. Aquesta tendència autoritària s’aplica de forma avançada sobre aquells sectors de la classe treballadora més vulnerables, precaritzats i desprotegits jurídicament. És en aquest sentit que les polítiques de control de la migració europees formen part, d’un procés més profund: la transformació de les democràcies europees cap a formes de govern cada vegada més orientades al control directe de la població treballadora, a la gestió securitària de la pobresa i al disciplinament del conjunt del proletariat.