La moratòria antidesnonaments, entre bastidors

La caiguda o la modificació de la moratòria deixarà a milers de persones al carrer. Si des dels sindicats d’habitatge ja advertíem d’un augment dels desnonaments, la fi d’aquesta moratòria suposa, directament, una autèntica sagnia. Tot i això, la moratòria per la qual fa uns dies ens manifestàvem —necessària i per això la vam defensar— arrossegava des del seu inici greus mancances que cal desemmascarar. 

Arran de la crisi de 2008 es van anar aprovant mesures molt limitades que permetien suspendre desnonaments en casos específics. Un exemple n’és la Llei 1/2013 de protecció de deutors hipotecaris, aprovada pel Govern de Rajoy com a resposta a les grans mobilitzacions que estava generant la primera Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). En concret, la moratòria a la que fem referència avui, integrada en l’anomenat “escut social” i que, entre altres coses, suspenia de manera més generalitzada els llançaments de famílies vulnerables, es va aprovar el març de 2020, amb l’esclat de la pandèmia de la COVID-19. Des d’aleshores, la moratòria s’ha prorrogat successivament mitjançant decrets-llei fins a aquest 2026, quan el Congrés dels Diputats va acabar rebutjant el decret “òmnibus” que n’incloïa la seva continuïtat, a causa de la votació en contra de PP, VOX i Junts. Ahir el Consell de Ministres anunciava un nou decret llei per estendre la moratòria —això sí, i com era d’esperar, restringint-ne l’abast—. A dia d’avui, però, la incertesa persisteix, ja que encara ha de ser convalidada al Congrés i, per tant, les negociacions entre partits sembla que segueixen obertes.

Anem per parts: què ha implicat realment aquesta moratòria fins avui? La primera qüestió que cal assenyalar, i que sempre hem denunciat els sindicats, és que aquesta mesura ha estat del tot insuficient per pal·liar el problema de l’habitatge en general i el dels desnonaments en particular. Ara bé, més enllà de constatar el fet evident que la moratòria no ha frenat la gran majoria dels desnonaments, cal fer algunes consideracions més.

Per començar, la moratòria mai no ha estat una llei pensada per defensar el dret a l’habitatge de la classe treballadora, ni molt menys per protegir les persones més “vulnerables”. Els criteris per accedir a la moratòria eren, sovint, inaplicables per als sectors més empobrits. En primer lloc, l’exigència de residir a l’habitatge des d’abans de la pandèmia deixava fora qui hi havia arribat més tard o qui no havia pogut empadronar-se (una barrera sistemàtica que molts ajuntaments de tots els colors imposen a les persones que ocupen). En segon lloc, l’acreditació de la vulnerabilitat depenia d’un informe de serveis socials: un mecanisme que jutjats i administracions han utilitzat de forma arbitrària per excloure moltíssimes persones (novament, les que no es podien empadronar o les que no disposaven d’un treballador social assignat, entre d’altres). A la pràctica, la protecció s’ha anat restringint cada cop més a mesura que els jutjats la ignoraven més obertament, fins a arribar a desnonar famílies que, tot i complir tots els requisits, han acabat igualment al carrer. 

I és que, sumada a la contenció de la crisi d’atur de la dècada passada i a la liberalització dels lloguers, la moratòria ha estat una de les peces clau del pacte entre patronals, PP i PSOE per trampejar la inestabilitat política d’aquests anys. Avui és ja evident que la moratòria, lluny de protegir les persones vulnerables, és un dispositiu curosament dissenyat per executar els desnonaments de manera progressiva i esglaonada. Si una cosa van aprendre l’Estat i la patronal immobiliària de la crisi del 2008 és que la classe treballadora s’ha d’atacar a poc a poc. Per això tots els governs han seguit renovant la moratòria, però restringint-ne l’abast en cada pròrroga per deixar fora cada cop més sectors dels afectats pels desnonaments. Amb aquest mecanisme han aconseguit desnonar de forma sostinguda, flexibilitzant gradualment els criteris d’execució  i dessagnant lentament, però evitant l’hemorràgia total. L’objectiu no era protegir ningú, sinó protegir-se a ells mateixos: evitar un malestar generalitzat que pogués haver derivat en desestabilització política.

Per això, no hem d’oblidar que la moratòria és la cara A d’una cara B que ha anat operant paral·lelament: la instauració de l’enemic públic de l’ocupació, que ha permès implementar de forma accelerada el desnonament fàcil, ràpid i barat. Una lògica que, a escala mediàtica, ja ha aconseguit igualar sota una etiqueta deshumanitzadora situacions prou diferents com una violació de domicili, una ocupació precària o un llogater que incorre en impagament. Tot plegat té traduccions pràctiques: aquests casos s’estan equiparant a efectes judicials i policials, fins i tot normalitzant l’actuació parapolicial de grups esquadristes de desokupació. Aquesta ofensiva ha colpejat amb cruesa en els sindicats d’habitatge i ens ha portat, en molts casos, a un cert aïllament social i a la pèrdua de capacitats defensives.

«No cal ser cap expert per entendre que Junts representa els interessos de la burgesia immobiliària catalana, i el seu “no” a la renovació de la moratòria no hauria de sorprendre ningú.»

En segon lloc, això no va de partits bons i dolents. A la situació actual hi hem arribat després de dues legislatures de governs progressistes, tant a l’Estat com a Catalunya. Durant aquest període s’han executat milers de desnonaments, l’infrahabitatge i el barraquisme no han deixat de créixer i, en termes generals, els preus de l’habitatge s’han mantingut en màxims històrics. No cal ser cap expert per entendre que Junts representa els interessos de la burgesia immobiliària catalana, i el seu «no» a la renovació de la moratòria no hauria de sorprendre ningú. Tanmateix, demonitzar-los com si fossin la peça malèfica del tauler no és ni operatiu ni rigorós, sobretot perquè contribueix a difuminar una evidència difícil d’esquivar: els partits progressistes no només no s’han atrevit a tocar els beneficis del negoci de l’habitatge, sinó que han governat i legislat en favor dels interessos de rendistes i propietaris. 

En aquest sentit, estem assistint a una reedició de l’espectacle de 2024: el circ de les pugnes electoralistes en precampanya. El curs passat va ser Podemos qui va anunciar haver aconseguit la moratòria; aquest any ha estat Bildu. El curs passat també va ser Junts qui hi va votar en contra. I com es va negociar finalment l’aprovació? Com era d’esperar: anunciant més mesures compensatòries per als rendistes, que no són altra cosa que el finançament públic del negoci de l’habitatge. Perquè cal recordar-ho: la moratòria compensa econòmicament els propietaris que se’n vegin afectats. De fet, el nou decret llei va precisament en aquesta línia: reforçar els mecanismes de compensació i protecció dels rendistes, mentre s’imposen més traves burocràtiques i més facilitats per desnonar els llogaters. Cedirà Junts un cop més davant la millora de l’assegurança d’impagaments per als propietaris? S’anunciaran a posteriori noves partides per continuar finançant el rendisme? Des de l’aplicació de la moratòria s’han produït 173.000 desnonaments a tot l’Estat. Ara els en queden uns 60.000 per executar. Es poden permetre fer-ho de cop? O hauran de tornar a buscar la manera de executar-los de forma esglaonada? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer nosaltres, però que, sobretot,s’estan fent ells. Distreuen amb discussions i declaracions grandiloqüents, es tiren els plats pel cap i, mentrestant, rere el teló, tots estan alineats en el que realment els importa: no tocar els beneficis del negoci immobiliari i, alhora, mantenir a tota costa l’ordre social d’aquest sistema fallit i miserable on vivim. 

En el context d’un govern progressita desgastat que va morint d’inanició, la moratòria ha passat a ser una eina de disputa electoral, un estira-i-arronsa entre partits a costa de la inseguretat i la incertesa de milers de families treballadores. Així, la decadència del projecte reformista es va escrivint a si mateixa. Davant d’aquesta situació, la tasca dels sindicats i de tots aquells sectors que criden a mobilitzar-se no és, no ha de ser, la de revifar un clima polític que els sigui favorable als mateixos partits progressites que ens han portat fins aquí. A diferència de les mobilitzacions de la dècada passada, avui hi ha sectors socials rellevants que ja han vist com el reformisme de l’esquerra s’ha demostrat totalment ineficaç per afrontar seriosament la crisi de l’habitatge quan no directament, còmplice de l’ofensiva contra la classe treballadora. Aquests sectors, que a dia d’avui es mouen entre el ressentiment i la manca de referents polítics, no tornaran a malbaratar les seves forces en la via reformista. Davant la pèrdua de credibilitat de l’esquerra, és possible que aquests sectors oscil·lin cap a l’antipolítica reaccionària, secundant les veus que afirmen que ‘falten cases perquè hi ha massa immigrants’. Però existeix una altra possibilitat: que el ressentiment i la frustració s’orientin cap a posicions de classe. I és aquí, just aquí, on desde el moviment per l’habitatge hem de saber apostar les nostres millors cartes.

Com hem vist amb les mobilitzacions del curs passat, terrenys com l’habitatge, l’educació o la sanitat no són els més còmodes per a forces com VOX o Aliança Catalana; els costa entrar al debat i és fàcil evidenciar-los com a titelles de l’oligarquia i defensors de l’empobriment dels treballadors. Però, alhora que batallem contra aquestes forces reaccionàries, no ens podem permetre, sota cap concepte, tornar a regalar la nostra activitat al PSOE i als seus satèl·lits. Caure en una dinàmica funcional a l’electoralisme d’esquerres, també serà regalar el terreny a l’avenç de la reacció. Per això cal apuntar, d’una banda, cap a mesures molt més radicals, com ara l’expropiació a cost zero de tots els habitatges en mans de fons d’inversió, dels habitatges buits i dels pisos turístics, per posar-los al servei de qui no té un sostre digne sota el que viure. De l’altra, cal avançar cap a noves (i velles) coordenades polítiques: les de la superació de la societat de classes, les del comunisme. Hi haurà qui defensarà, amb un paternalisme condescendent, que aquestes idees queden lluny del sentit comú general. Nosaltres afirmem que s’equivoquen: el comunisme pot i ha de tornar a esdevenir una força de masses. En aquesta possibilitat, ens ho juguem tot.

«Per això cal apuntar cap a mesures molt més radicals, com ara l’expropiació a cost zero de tots els habitatges en mans de fons d’inversió, dels habitatges buits i dels pisos turístics, per posar-los al servei de qui no té un sostre digne sota el que viure.»