Europa i els fantasmes del passat

El debat sobre el feixisme

A Europa se li veuen les costures. Amb la fulgurant victòria electoral d’AfD a l’estat de Saxònia-Anhalt (antiga RDA) a molts se’ls va eriçar la pell per les reminiscències que arriben del període d’entreguerres alemany. Un passat que la quasi totalitat de població europea no ha viscut en primera persona, però que s’ha fet seu a través de llibres, pel·lícules o documentals sobre l’holocaust. Un passat que alguns membres destacats d’AfD criden a revisar en la forma que s’ensenya a les escoles, on predominaria un «complex de culpa» que enterboliria la glòria de la gran nació alemanya. Com per no posar els pèls de punta. Fins i tot el RN a França va reaccionar amb certa fredor (recordem que els partits de Le Pen i Weidel no comparteixen grup europeu), petit tastet de les friccions que el xovinisme té a oferir-nos.

Les inevitables comparacions amb el passat han fet esclatar el debat sobre si AfD és nazi i, de retruc, sobre l’adequació d’emprar el concepte de «feixisme» per definir l’onada reaccionària actual. El debat, sovint, queda atrapat entre dos pols. Per uns, el feixisme va ser fill d’unes circumstàncies històriques extraordinàries i, per tant, pot esdevenir pare o avi, però no pot tornar a néixer per allò que la història no es repeteix, però rima. Per d’altres, el feixisme és una substància compacta però mal·leable que, després de la seva derrota militar, hauria mutat d’aparença per tal d’espargir-se de nou per la societat (en alguns casos, com el de l’Estat espanyol, el feixisme seria el material d’obra amb què s’hauria erigit el Règim del 78).

Ambdues postures són errònies tot i contenir elements de veritat. En el primer cas, el feixisme es redueix a una accidentalitat històrica on se sobredimensiona l’element subjectiu, l’acció dels protagonistes. El feixisme, per tant, hauria acabat penjat cap per avall en una gasolinera llombarda o amb un tret al cap rere un búnquer berlinès. Mort el gos, morta la ràbia. Una forma d’idealisme que bé nega el pes de les tendències objectives en la història, bé desconeix la naturalesa d’aquestes i considera el feixisme una exterioritat contingent.

En el segon cas, la balança es decanta cap a l’esquematisme, on les categories s’estiren com un xiclet fins a desacoblar-se de qualsevol contingut històric concret. Sembla una realitat molt consistent i perdurable, però en el fons també resulta mera clova idealista: un eidos feixista que sobrevola les èpoques i les persones com un falcó esperant l’oportunitat d’esbraonar-se contra la presa. Una altra exterioritat. «Feixisme», en aquest cas, esdevé una contrasenya política per etiquetar allò que es considera odiós i menyspreable, perdent en el camí capacitat analítica, és a dir, de separar i endreçar les parts de la realitat per observar amb deteniment les diferències, els vincles i els ritmes. Quan tot és feixisme un no sap quan accelerar, quan aturar-se, on agrupar les forces i cap a on dirigir els cops.

Així doncs, abans de resoldre si el feixisme està tornat a Europa, caldrà tenir clar què és el feixisme, a la qual cosa els marxistes responem assenyalant el contingut històric concret, és a dir, la lluita de classes de la qual brollen partits, programes i victòries electorals. Efectivament, el feixisme té un vessant de necessitat històrica dins dels marges de la societat capitalista, per la qual cosa en podem rastrejar les causes i explicar-les. Però, per altra banda, explicar les tendències objectives del feixisme no implica assumir el seu adveniment com un fatalisme. La prova d’això és que la base objectiva del feixisme, la descomposició de les classes mitjanes i la crisi capitalista, es correspon amb la base objectiva del comunisme. L’acció dels agents històrics, de les classes en pugna, és el que determina la forma política que prenen aquestes circumstàncies. 

Per exigències d’espai, en donarem només algunes pinzellades. Resulta que el contingut de classe del feixisme correspon amb el de la democràcia burgesa: la dominació de la burgesia sobre el proletariat. Ara bé, la seva especificitat rau en la forma que pren aquesta dominació, en l’articulació concreta de les relacions ja no només entre la burgesia i l’estat o entre la burgesia i el proletariat, sinó també pel que fa a la «tercera classe», la petita-burgesia o les classes mitjanes, l’activació de les quals en clau agressiva i hostil respecte del moviment obrer és un dels trets característics del feixisme. Un moviment de masses hostil i una agenda cultural atomitzadora dels treballadors són atributs pròpiament feixistes. 

Allò pròpiament feixista és l’activació d’aquest moviment de masses en una forma para-estatal que, tard o d’hora, acaba colonitzant o integrant-se en l’estat en les seves fases més avançades. El feixisme, per tant, és un mètode de dominació ultraagressiu que apareix en períodes de profunda crisi de direcció de la societat per part de la burgesia. Si bé la violència no expressa la diferència qualitativa del feixisme en relació amb altres formes de govern burgès (doncs aquest es basa sempre en la coacció, també física i directa), sí que el grau i la intensitat d’aquesta violència determina o no l’aparició d’un règim específicament feixista. El feixisme, de fet, implica l’aniquilació total de les organitzacions del moviment obrer. 

Així doncs, en el cas de l’arribada als executius per part de les formacions d’extrema-dreta europees, si bé de moment no podem parlar d’un exercici de govern pròpiament feixista, sí que cal situar-ho dins d’una època de profundes transformacions polítiques i socials, dins la qual s’inclou el procés de conformació d’un moviment de tendència feixista complex i heterogeni amb possibilitats d’escalada però també de retrocés. 

Què està passant?

En l’ascens de l’extrema-dreta a Alemanya i la resta d’Europa, el que està en qüestió és qui ostenta la direcció política cap a l’Estat autoritari, la fórmula política adequada als plans de les oligarquies per tal de contenir els salaris, el descontentament social i protegir els seus guanys. Aquestes oligarquies han trobat en l’extrema-dreta una plataforma idònia per efectuar aquest trànsit, ja que els permet mantenir políticament amarrades unes classes mitjanes ressentides per la pèrdua de l’estatus passat, espantades per la inestabilitat del present i neguitoses davant d’un futur incert.

En efecte, després del desacoblament d’aquestes classes i del desencís pel que fa a les tradicionals famílies polítiques que han governat Europa les darreres dècades (vet aquí l’anomenada «antipolítica»), l’extrema-dreta està mostrant-se hàbil a l’hora de reagrupar-les sota l’ala de la burgesia, amb un fort component discursiu antielitista però sense aixecar un dit contra la sacrosanta propietat privada. AfD recollirà els plats trencats de la Gross Koalition entre conservadors i socialdemòcrates, enganxarà les peces amb esparadrap i els servirà de nou a la taula dels oligarques perquè el festí no s’aturi.

El conjunt de partits d’extrema-dreta que assumeixen les normes procedimentals del parlamentarisme i formen part o fins i tot lideren executius nacionals, conformen la pota institucional i legal d’un moviment feixista en desenvolupament. El grau de relativa exterioritat amb l’Estat, de tensió del dret burgès, de violència organitzada i dirigida contra el proletariat, marcarà l’adveniment o no d’un feixisme descarnat. En aquest sentit, Trump és segurament el producte més madur d’aquesta dinàmica on reverberen les tensions pròpies d’un feixisme en conformació, com els companys L. Gómez i I. Seijo han assenyalat al parlar de l’Estat dual trumpista. 

Però l’extrema-dreta no és l’únic actor polític que pot emprendre aquestes modificacions. L’Estat autoritari està sent erigit pel conjunt del ventall polític i ideològic de la societat burgesa. Conservadors, socialdemòcrates, liberals o verds hi estan ficats fins al coll. Pensem en la sintonia i col·laboració entre la socialdemòcrata Frederiksen i Meloni, el militarisme rampant dels verds alemanys, la supressió de drets polítics per part dels laboristes o, en un exemple més casolà, les polítiques antiproletàries del PSC a Barcelona. 

És amb aquest teló de fons que el mapa polític europeu s’està reconfigurant. La victòria d’AfD va obrir la llauna d’un llarg cicle electoral (amb el plat fort de les presidencials a França i amb les generals a Espanya com a colofó) on es dirimirà la puixança de l’extrema-dreta i, per tant, si la correlació de forces és favorable a una acceleració de l’autoritarisme. Tenint en compte que tant a Meloni com a Le Pen els ha sortit competència per la dreta (Vannacci i Zemour, respectivament), el perill d’enduriment és ben real. 

L’altra variable a tenir en compte en aquesta reconfiguració és la guerra. AfD és la força política (juntament amb els rojipardos alemanys de BSW) que més ha alçat la veu contra l’ajuda militar a Ucraïna i les sancions a Rússia que han propiciat el suïcidi industrial alemany, estocada letal per a les seves classes mitjanes. Les fissures en el bloc atlantista és pólvora política per a una Alemanya que es postula com a guia i sentinella dels països de l’est, on la qüestió russa retrona amb molt més estrèpit que en una península ibèrica pendent d’Àfrica. 

Antifeixisme

En altres ocasions hem tingut l’ocasió d’explicar la proposta del Moviment Socialista per fer front a l’auge reaccionari, la deriva autoritària i militarista dels estats així com al nou moviment feixista en conformació, a través de la tàctica del front de classe. Les jornades de lluita de la setmana passada en el marc de la Diada contra Aliança Catalana i Núcleo Nacional han constituït provatures d’aquest front incipient, si bé encara ens queda molt camí per recórrer fins a assolir dimensions de masses i un grau d’efectivitat notable que transcendeixin les escaramusses de carrer.

Sense poder estendre’m més, únicament deixar apuntada la idea següent: a mesura que aquest front es desenvolupi, si els revolucionaris fem bé la nostra feina, la balança haurà de bascular de la dicotomia entre feixisme o democràcia a la de feixisme o comunisme. La democràcia no està a bon resguard en mans d’aquelles forces polítiques i classes pusil·lànimes que basen la seva existència en mantenir el gran gruix de la població alienada de la riquesa que produeixen. Tinguem-ho clar a l’hora de dirigir la nostra acció política, arribar a compromisos i assenyalar adversaris.