El candidat d’Aliança Catalana a Barcelona

Fa algunes setmanes, Aliança Catalana es va ficar en un embolic, del que encara no ha pogut sortir. Si recordeu bé, en una roda de premsa al Parlament, Sílvia Orriols va anunciar a bombo i platerets, que el dia de Sant Jordi farien públic el flamant candidat a l’Ajuntament de Barcelona. Quan pràcticament no quedaven dies per a la presentació, va haver de rectificar, posar fre i comunicar que la persona que inicialment s’havia compromès, finalment s’havia tirat enrere. L’objectiu d’Aliança era clar: aconseguir un membre de la burgesia, com a cap de cartell a Barcelona, que avalés públicament el seu projecte a ulls de la societat.

Però, per què Aliança no ho ha aconseguit? Per què continua sense candidat a Barcelona? Aquestes preguntes, que a priori poden semblar molt concretes i superficials, arrosseguen diversos interrogants de més profunditat:

Per què la burgesia no li ha proporcionat un membre destacat de la seua classe social amb prestigi professional o personal per tal de facilitar-li la irrupció al consistori de la capital del país? Quin interès podrien tenir els membres de les elits barcelonines, els socis del Cercle d’Economia o de Foment de Treball, en oferir un candidat a AC per a l’Ajuntament de Barcelona si no podrien guanyar i tampoc podrien pactar amb ningú? Traslladant-ho a escala catalana, per molt bons que siguin els resultats a les eleccions al Parlament, existeixen o existiran les condicions per poder governar Catalunya algun dia? Amb quins pactes? Amb quin projecte? Un partit circumscrit exclusivament Catalunya i que es nega a participar de les eleccions estatals pot representar els interessos d’una burgesia que està soldada amb l’Estat i la monarquia? Un partit que barreja el ressentiment de les classes mitjanes pel procés, amb el racisme, el sionisme i la baixada d’impostos pot ajudar a Josep Oliu i al Banc Sabadell davant una OPA com la que va intentar el BBVA? Un partit liderat per una administrativa de Ripoll pot ser vist per Cobega, Grífols, Seat i la Caixa com el partit idoni per a negociar amb el govern espanyol de torn, una millora del model de finançament o de les infraestructures a Catalunya? Per molt desastrós que hagi estat el paper de Junts l’última dècada a ulls de les elits, ha arribat ja el moment d’enviar-los a la paperera de la història?

En resum: serà Aliança el partit que substitueixi a Junts en el paper de frontissa entre les classes mitjanes nacionalistes -ara majoritàriament reaccionàries- amb la burgesia perifèrica en un mateix projecte a Catalunya? Si bé encara queden moltes incògnites per resoldre, si no canvien algunes coses, no sembla el més probable.

Però per a poder resoldre-ho, primer és necessari comprendre quin és el projecte de la burgesia a Catalunya. La majoria de la burgesia a Catalunya mai ha estat nacionalista catalana, mai ha lluitat per un estat propi; però tampoc mai ha estat centralista espanyola, sempre ha vist Madrid com una barreja d’obstacle i amenaça. En els moments de més poder i influència ha intentat una reforma de l’estat des d’una perspectiva de progrés i modernització, seguint els vents que venien d’Europa. I en els moments de retrocés, com l’actual, i que podríem dir que no han canviat des dels temps en què Cambó va fracassar en seus els intents de presidir el govern espanyol, s’ha refugiat en negociar unes millors condicions en infraestructures i finançament per a Catalunya.

Fent un salt a dates més recents, i tal com explica Manel Pérez a “La burgesia catalana: retrat de l’elit que va perdre la partida” , podem dir que, des de la transició, la burgesia ha tingut principalment dos partits a Catalunya: CiU i el PSC. Aquests dos partits, creats als anys 70, han estat totalment vinculats al projecte de la classe capitalista des del seu naixement. Espais com el Cercle d’Economia, on de forma totalment natural hi han conviscut polítics com Ernest Lluch, Jordi Pujol o Narcís Serra amb els membres més destacats de l’alta burgesia, són un clar exemple del fort vincle de classe d’aquests partits. En aquest fòrum, s’ha discutit durant dècades el rumb de les polítiques públiques a Catalunya, així com la relació entre Catalunya i Espanya.

Però des del Procés, el sistema de partits ha canviat. La relació històrica de Junts amb la burgesia s’ha esquerdat, fet que ha comportat un enfortiment de la relació d’aquesta amb el PSC. Des de la perspectiva de la burgesia, una cosa era reivindicar el pacte fiscal d’Artur Mas, és a dir, una millora en el finançament, les inversions i les infraestructures, i una altra celebrar un referèndum il·legal. I no només això, sinó que fets com l’ocupació de l’aeroport del Prat o la visita de Puigdemont el 2024 que va acabar en ridícul espectacular dels Mossos, van ser la cirereta del pastís a les ja deteriorades relacions amb la classe capitalista. Junts va entrar al Procés sent el partit que soldava els interessos dels sectors catalanistes de la burgesia i les classes mitjanes, i després de l’1 d’octubre, el pànic bancari i el canvi de seus de les empreses, va sortir del Procés sent només un partit de petits i mitjans empresaris, rendistes, professionals liberals i treballadors acomodats.

Des d’aquell moment, el projecte de la burgesia està coix a Catalunya. Ni el PP ni VOX la poden representar, perquè tot i compartir els seus postulats en matèria econòmica, el seu centralisme i espanyolisme accentuarien el conflicte nacional, fet que tornaria a omplir els carrers de manifestants. I la burgesia, per sobre de tot, vol tranquil·litat per a fer negocis. Per tant, avui dia, la burgesia només té el PSC a Catalunya. I sap que no es pot governar de forma estable amb només un partit. És massa arriscat, necessita una altra força política en la qual pugui confiar en el moment que es doni l’alternança habitual de les democràcies parlamentàries. A la burgesia li falta un partit de dreta catalanista, que combini la reclamació d’inversions i competències per a Catalunya, amb la governabilitat d’Espanya. I la burgesia no té clar quin ha de ser aquest partit a Catalunya, si Aliança o Junts.

El temps d’Aliança per a desbancar a Junts no és il·limitat, la conjuntura no els serà favorable per sempre. I desbancar a Junts no és només superar-lo en vots a unes eleccions municipals o catalanes, sinó capturar tota la seua xarxa local de petits i mitjans empresaris, així com aconseguir la confiança dels mitjans de comunicació i les elits empresarials. De moment, la fuga de càrrecs locals per a les eleccions municipals cap a Aliança s’està donant en compta gotes, i podríem dir que el Grup Godó (La Vanguardia i RAC1) encara no han emès una opinió positiva del partit de Sílvia Orriols. Tot i això, podem destacar que s’han donat els primers apropaments de la burgesia invitant a la líder d’Aliança al «Nova Economia Fòrum» de Barcelona, així com a una reunió de l’elit capitalista en un club de golf de l’Empordà. En la primera d’aquestes dues reunions, Orriols va defensar la declaració unilateral d’independència, sense concretar com es faria, al més pur estil processista; la cerca de suport a tercers països, donant a entendre que no feia falta que formessin part del bloc atlantista; i la consulta sobre la participació del nou estat català a la UE i a l’OTAN. Declaracions que podem intuir que no s’alineen molt amb els interessos de les oligarquies.

Per tant, tot i el fulgurant ascens d’Aliança en les enquestes, hem de ser prudents. Ciutadans va passar de ser primera força a Catalunya a desaparèixer en un termini de pocs anys. Pel que fa a Aliança, com tot partit que es recolza en els interessos canviants de les classes mitjanes, el seu suport pot ser més volàtil d’allò que ens imaginem, la centralitat de temes com el sionisme i la immigració en el seu projecte poden ser una llosa molt gran si canvien les tornes. Qui acabi presentant com a candidat a les eleccions municipals de Barcelona, serà un bon indicador de fins a quin punt fa els primers passos per a unir les classes mitjanes amb la burgesia en un mateix projecte. Si és dona aquesta unió o no, si realment pot substituir a Junts com a representant d’uns interessos de classe, és la veritable pregunta que ens hem de fer en el present.

Tal com podem veure, l’escenari serà canviant a Catalunya en els pròxims anys. A la pugna de Junts i AC per ser la crossa de la burgesia juntament amb el PSC, s’hi sumarà la pugna entre els partits de l’esquerra sobiranista. Veurem fins a quin punt és viable el front d’esquerres entre ERC, els Comuns i la CUP, i en el cas que no ho sigui -que sembla el més possible- quins resultats electorals treuen els Comuns i la CUP, després d’anys d’errors i irrellevància. Els marxistes, mentrestant, necessitem seguir fent el nostre treball pacient i constant, de generar les condicions per a construir una alternativa política revolucionària. Una alternativa al sistema burgès de partits, que activi a l’única classe que encara no té un partit que li permeti actuar de forma independent: el proletariat. Des del nostre punt de vista, aquest dia cada vegada està més a prop.