Plantem cara a l’extrema dreta, defensem dels drets i les llibertats nacionals

El Moviment Socialista participarem el pròxim 10 i 11 de setembre a les mobilitzacions convocades per tal de fer front a les forces reaccionàries. És un deure ineludible per als marxistes a Catalunya estar a primera línia en defensa dels drets i les llibertats nacionals. És una tasca fonamental del moment actual evitar la normalització de l’extrema dreta als carrers, i més encara, en un lloc de tanta transcendència històrica com pot ser el Fossar de les Moreres, o en un dia tan significatiu com la Diada nacional de Catalunya. Per tant, el pròxim 10 i 11 de setembre hem de posar tots els mitjans per a derrotar a Aliança Catalana i Núcleo Nacional als carrers de Barcelona.

I participarem d’aquesta lluita des d’un punt de vista propi, sense complexos, fent un aclariment que creiem que és important: la lluita contra l’opressió nacional no és monopoli dels partits processistes de les classes mitjanes en descomposició. Els marxistes participarem enfocant la problemàtica des d’una perspectiva internacional, amb la voluntat de constituir al proletariat català com l’agent central d’aquest conflicte i aportant noves claus que puguin superar les limitacions que va plantejar la derrota del Procés.

Dit això, creiem que és important reflexionar sobre tres elements centrals, que a part d’intentar aportar eines per a poder vèncer aquest combat, ens permetin avançar en la lluita de classes en termes generals:

a) Qualsevol conflicte, perquè suposi un augment de la consciència dels treballadors, s’ha de donar sota una tàctica clara, definida i comprensible per a les masses. Des del nostre punt de vista, en un context d’auge reaccionari, aquesta ha de ser la tàctica defensiva del front de classe.

b) Necessitem tenir una conceptualització correcta de contra qui ens enfrontem, comprendre les premisses que han permès el naixement i el desenvolupament d’una força com AC. Només així podrem trobar les claus per combatre’ls de forma efectiva.

c) Ja no és suficient formular només una crítica, únicament els podrem vèncer si plantegem una alternativa política que doni una millor resposta als greus problemes que viu el proletariat en l’actualitat.

Vèncer als carrers: la tàctica del front de classe

El combat que es donarà el 10 i 11 de setembre no l’hem de veure com un element aïllat del context general, on seria important fer un bon paper col·lectivament aquell dia i després cada organització o col·lectiu podria tornar a treballar per les seues preocupacions individuals, sinó que ho hem de saber inscriure en una dinàmica general, que no és més que l’ofensiva internacional de les oligarquies per posar fi als drets i llibertats aconseguits a partir de dècades de lluita del moviment obrer. Amb l’objectiu de fons de destruir les condicions de vida de la població, incrementar l’explotació dels treballadors i augmentar els beneficis en un context de crisi capitalista.

Aquesta ofensiva internacional, que pren la forma de nacionalisme reaccionari, té les seues concrecions a Catalunya i a Espanya, on Aliança Catalana i Núcleo Nacional juguen papers diferenciats però complementaris. Aquestes organitzacions estan prenent posicions davant d’un possible canvi de conjuntura que vindria precedit per la probable victòria electoral de les forces reaccionàries en les pròximes eleccions municipals i generals. AC convertint-se, després de les municipals, en una força amb gran arrelament territorial que li permeti ser el principal agent d’oposició a la Generalitat del PSC; i NN com les forces d’assalt d’un probable nou govern de PP-VOX a escala estatal.

Per tant, la nostra tasca és fer tot el possible per a revertir aquesta amenaça, generant una dinàmica política que progressivament els vagi assestant cops cada vegada més determinants que frenin el seu ascens continu. Però per a això, hem de tenir una cosa clara: no és suficient en vèncer-los als carrers, els hem de vèncer políticament, les nostres idees els han de derrotar a ulls de la població. Això només serà possible si mentre combatem als carrers, formulem una alternativa política de classe i socialista, que plantegi un nou pla viable i creïble respecte als principals problemes que actualment viu el proletariat en la societat capitalista.

Pel que fa a la resposta als carrers, des del Moviment Socialista fem una crida a tots els col·lectius juvenils, antiracistes, antifeixistes, feministes, esplais i caus, organitzacions polítiques, sindicats, casals i ateneus, etc. a sumar-se a les convocatòries d’aquests dies, amb l’objectiu de fer fracassar les convocatòries d’AC i NN. Generant una resposta unitària, de masses, que ens permeti trencar la dispersió i la fragmentació actual del teixit social català. Una resposta que, en cas de ser victoriosa, imprimirà cohesió i confiança en sectors del proletariat que es troben decebuts, desorientats i desmoralitzats.

Això sí, aquesta resposta no es pot donar d’una forma qualsevol, sinó que s’ha de donar d’acord amb unes coordenades independents als partits de l’esquerra parlamentària, els quals ja han demostrat sobradament que són impotents a l’hora de donar una resposta efectiva al combat amb l’extrema dreta. Per tant, creiem que s’ha de continuar i consolidar la dinàmica política de masses generada els últims mesos en les respostes unitàries a Vito Quiles a la UAB, al conflicte del B9 a Badalona, a Núcleo Nacional a Sentmenat i Barcelona, així com la de VOX a Tarragona i Santa Coloma.

Des del nostre punt de vista, la tàctica defensiva del front de classe en la qual s’han d’emmarcar totes aquestes mobilitzacions, ha de servir per convertir els carrers, les universitats, els casals i ateneus i centres de treball en bastions inexpugnables contra la reacció i el feixisme. Progressivament, ha d’anar generant les condicions polítiques per a consolidar-se organitzativament en un gran front d’organitzacions de classe que es pugui enfrontar a les forces reaccionàries. No només en mobilitzacions puntuals, sinó també estar preparats per donar una resposta a l’alçada davant de qualsevol acceleració de la imposició de les mesures autoritària de l’Estat, en el cas que el bloc PP-VOX governin la pròxima legislatura.

I ho direm sense embuts: cada cop tenim menys temps per a revertir la situació. O ens defensem activament en el present o ens acabarem retirant desordenadament en el futur. Perquè en les grans batalles que desencadena la lluita de classes, el proletariat combat quan té perspectiva de victòria, no quan està amenaçat, fragmentat i debilitat.

És per això que, hem de ser conscients que una victòria tàctica el pròxim 10 i 11 de setembre als carrers no és suficient, necessitem assenyalar correctament les causes que estan permetent que les forces reaccionàries tinguin aquest dinamisme i aquesta acceptació en la població. Només amb una comprensió adequada estarem disposats a poder-los derrotar a llarg termini, a vèncer-los políticament.

Com hem de combatre políticament a les forces reaccionàries

En el cas de Núcleo Nacional, no perdrem el temps en aquest article a l’hora de descriure ideològicament el seu projecte, perquè ara mateix no són molt més que un grup marginal que funciona com força de xoc del bloc PP-VOX. Mai podran plantejar una alternativa de masses, però si el bloc reaccionari acaba governant, la policia i els jutjats els hi donaran via lliure per a desencadenar el terror esquadrista, atacant a immigrants, persones LGTB, manifestacions, locals i actes públics de qualsevol partit d’oposició. Per tant, no els subestimem.

Anant al gra, l’agent principal en el qual ens volem centrar a comprendre com hem de combatre ideològicament és AC. Com és evident, no és un grupuscle marginal com Núcleo Nacional, sinó l’agent més dinàmic ara mateix del panorama polític català, present en totes les converses i capaç de dirigir el debat públic a Catalunya.

El primer que hem d’entendre a l’hora de confrontar AC és que ja no és suficient criticar-los retòricament pel que fan o pel que representen. Des de la seua fundació se’ls ha criticat des d’angles molt diferents, i no està sorgint cap efecte.

Se’ls ha intentat desacreditar associant-los repetidament al feixisme. Sense comprendre que, a Catalunya, després de 40 anys de dictadura criminal, per al català mitjà el feixisme s’associa al franquisme. I un partit, independentment de la seua ideologia, que s’organitza només a Catalunya i no es declara obertament nacionalista espanyol, dins del sentit comú general no pot ser un partit feixista.

Se’ls ha criticat també pel seu caràcter de classe, pel seu racisme, per voler acabar amb les pensions dels jubilats, per desitjar la mort dels immigrants al Mediterrani, per haver endollat a la filla de l’Orriols a la policia local de Ripoll, per tenir un pedòfil com a cap de llista a Figueres, per haver donat suport a Trump, a Netanyahu i al genocidi del poble palestí, per posicionar-se sempre igual que VOX al Parlament, per acceptar falangistes a les seves files i per tot un seguit d’aberracions, que fan que sembli impossible que puguin ser votats per molta gent que va defensar els col·legis l’1-O.

I no només això, a Aliança Catalana a les pròximes eleccions hem de tenir clar que els votarà gent de dretes i d’esquerres, nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols. Ja que cadascú agafa la part que l’interessa i deixa de banda la part que no.

Arribats a aquest punt aparentment tan irracional i contradictori, creiem que és més important entendre clarament què està passant abans que seguir discutint amb una paret –que és el que passa ara mateix quan s’intenta debatre amb els simpatitzants d’Aliança.

Hem de comprendre que el buit polític que existeix actualment a Catalunya a conseqüència de la derrota de les propostes polítiques que s’han plantejat l’última dècada, és molt profund. El fallit procés d’independència i el greu empitjorament general de les condicions de vida durant el govern plurinacional d’esquerres a Madrid, han ocasionat una situació profundament antipolítica en què regnen el sentiment de rebuig i frustració, on la sensació d’haver estat enganyats i la crisi d’expectatives és tan gran que han convertit a qualsevol dels partits que els ha donat suport en pràcticament invotables. Qui els voti, ho farà per por a les reformes autoritàries que impulsaran les forces reaccionàries, però ningú els votarà il·lusionat per la seua proposta, perquè no existeix.

Aliança Catalana ha nascut com a resposta a això, com la resposta reaccionària –que sintonitza amb una ofensiva internacional– a la derrota del proletariat català i les classes mitjanes durant el Procés i a l’empitjorament de les condicions de vida. AC almenys és una resposta nova per a una part important dels que van combatre l’1-O, per als que han vist deteriorades les seus expectatives de vida i senten que es troben en un carreró sense sortida. Una resposta profundament equivocada, però almenys una de nova. Una resposta per a molta gent que no sap a favor de què està, però que té molt clar contra què està. Una resposta que ha transformat en pocs anys la lluita contra l’opressió nacional d’un combat contra l’estat, la monarquia, el govern i la burgesia, a un combat contra el proletariat d’origen àrab i religió musulmana.

Els partits processistes encara no han entès per què van ser derrotats l’1-O i perquè ha nascut AC. Per tant, són incapaços de formular un nou pla que serveixi per a orientar de nou la lluita política a partir dels aprenentatges de l’última dècada. Mentrestant, i per a donar resposta als reptes del moment, oscil·len entre repetir que tornaran a fer allò que ja s’ha demostrat fracassat o en enfangar-se en debats identitaris que descentren el conflicte de l’exercici del dret a l’autodeterminació i la pugna pel poder polític.

D’aquesta situació desastrosa no es pot sortir repetint que faràs el mateix que al 2017. Ja va quedar prou clar que un bloc compost per la petita burgesia i el proletariat català no és prou fort per a vèncer a un Estat com l’espanyol –inserit a la UE i a l’OTAN– i que internament està avalat per totes les classes socials existents al voltant del nacionalisme espanyol. 

Tampoc ens porta a cap lloc la perspectiva de què el problema ha estat que hem sigut uns wokes i uns bonistes i que ha arribat el moment «d’assumir les preocupacions reals de la gent», sumant-se al carro de debats com el de la immigració en un context totalment dretanitzat, on serà impossible no caure en derives racistes. Ni, per contra, apel·lar a un moralisme nostàlgic sobre com de progressistes, diversos i inclusius hem estat històricament els catalans, presentant a AC com una anomalia dins del catalanisme. 

El debat no és sobre si ser català és ser com Torres i Bages o com Francesc Macià, sinó sobre com elaborem un pla concret i creïble per acabar amb l’opressió nacional. El debat no és sobre què som, sinó cap a on anem.

El proletariat afortunadament és molt més savi que els dirigents dels partits processistes i d’esquerres. Sap quines pantalles estan ja passades i no tornarà a arriscar les seues condicions de vida en un pla que sap que no té cap possibilitat de victòria. El proletariat no es tornarà a activar políticament de forma afirmativa, no combatrà amb determinació i convicció, fins que tingui una nova proposta creïble davant dels seus sulls. Però mentrestant això no passa, la situació es va podrint, la consciència es va enverinant mentre es mira la pantalla del mòbil i l’odi cap a «l’invasor musulmà» no deixà de créixer. Els marxistes tenim la responsabilitat de tenir una lectura correcta a la situació que ens permeti revertir la situació actual.

Vèncer políticament: la necessitat de la construcció d’una alternativa política dels treballadors a Catalunya

Tenir una lectura correcta de la derrota del Procés és l’única forma de poder plantejar una nova proposta per al proletariat de Catalunya. Que desplaci la progressiva hegemonia del nacionalisme reaccionari d’AC sobre la lluita contra l’opressió nacional catalana, que actualment desactiva el seu potencial d’accentuació de la lluita de classes. Per tant, anem a assenyalar les qüestions que des del punt de vista del marxisme, creiem que són importants a resoldre per iniciar un nou punt de partida:

a) La lluita contra l’opressió nacional catalana no pot estar liderada pels partits nacionalistes de les classes mitjanes. Quan s’ha plantejat un combat han renunciat a portar-lo fins al final, ja sigui l’octubre del 1934 o al del 2017.

b) El proletariat ha de combatre amb un partit independent, un programa i una tàctica pròpia. No pot compartir organització amb els diferents projectes de les classes mitjanes, però això no significa que no hi pugui tenir aliances en moments puntuals.

c) L’objectiu estratègic ha de ser una república en forma d’estat socialista, on la producció i distribució de la riquesa social sigui en funció de les necessitats humanes, i no en funció del benefici individual privat.

d) A Espanya no existeix només la qüestió nacional catalana, sinó que existeixen altres nacions oprimides com Euskal Herria i Galiza. És necessària una aliança amb el proletariat basc i gallec en la lluita contra l’opressió nacional.

e) El proletariat espanyol ha de prendre un paper clar i determinant en la lluita contra el nacionalisme espanyol, sent aquest nacionalisme el principal factor de divisió entre els treballadors de les diferents nacions.

f) La construcció d’una alternativa política revolucionària en la mínima escala geopolítica en la qual s’organitzen els nostres enemics: la UE. Que permeti una aliança amb organitzacions proletàries de la resta d’Europa que puguin expressar la seua solidaritat en moments clau.

Aquestes són qüestions de fons, qüestions que no es resolen d’avui per a demà, però ha arribat l’hora d’exposar els reptes als quals ens enfrontem amb la seua veritable magnitud. No podem prometre solucions a curt termini, això seria o no entendre què està passant, o mentir directament. Per tant, hem de plantejar un full de ruta per a les pròximes dècades i les pròximes generacions, que permeti al proletariat de Catalunya enquadrar-se en un nou pla d’acumulació de forces.

Perquè com a marxistes, defensem que l’única classe que pot resoldre totes aquestes qüestions és el proletariat revolucionari organitzat en Partit comunista de masses a escala nacional, estatal i europea. Cap altra classe pot resoldre aquests reptes. Per tant, hem de combatre les postures nacionalistes que volen convertir la lluita contra l’opressió nacional en una lluita de la «minoria nacional catalana», i arrossegar cap a la lluita revolucionària per l’exercici del dret a l’autodeterminació i la conquesta del poder polític a tota la classe treballadora. Independentment de què aquesta s’identifiqui o no amb la identitat catalana, l’espanyola o ambdues, sigui quina sigui la seva fe religiosa o independentment del seu país d’origen.

Sense resoldre aquestes qüestions la lluita contra l’opressió nacional pot quedar atrapada durant dècades entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català reaccionari, com ja va passar a començament del segle XX amb Lerroux i la Lliga.

D’acord amb això, podem dir clarament que: cap dels partits existents que va formar part del cicle anterior, pot afrontar la gran tasca a la qual ens enfrontem. No perquè ho diguem nosaltres, sinó perquè ho diu el proletariat, que ja no confia en ells. Els marxistes a Catalunya tenim la responsabilitat de fer el primer pas per a resoldre això, assenyalant el camí perquè els treballadors ens puguem alliberar del monopoli del lideratge de la petita burgesia en aquesta lluita. Situant al proletariat al capdavant de la lluita nacional, vinculant-la a la causa internacional del socialisme, avançant cap a la conquesta del poder polític, amb l’horitzó de construir una societat de lliures i iguals.

Només fent aquest salt endavant, només amb l’aparició d’una nova força política de masses proletària, independent, podrem resoldre una qüestió fonamental: els treballadors de Catalunya no tenen un partit que els representi, i per això, en un moment de descrèdit total com l’actual, progressivament basculen cap a l’únic partit que encara no els ha decebut, una força antipolítica i reaccionària com AC.

Els pròxims 10S i 11S no són només uns dies per a començar a derrotar a Aliança Catalana i Núcleo Nacional als carrers, impedint la seua presència i normalització, sinó també per a començar a derrotar-los políticament, és a dir, per a construir l’alternativa socialista que el proletariat necessita.