Una nova generació de joves treballadors comença a organitzar-se als centres educatius. Durant les darreres setmanes, hem vist comitès estudiantils que han reunit centenars d’estudiants, així com mobilitzacions i protestes als instituts per defensar les nostres condicions d’estudi a Igualada, Manresa o Barcelona. I no només això: també hem vist la UAB plena d’estudiants en resposta a l’agitador feixista Vito Quiles, o la resposta de les mateixes alumnes a la violència masclista per part d’un docent a un institut de Lleida. Avui hem vist com centenars d’estudiants arreu de Catalunya han fet cercaviles, talls de carretera per cridar a la lluita i a la participació de la jornada de demà.
No és una casualitat que la politització de les més joves comence a produir-se en l’etapa estudiantil, quan prenem consciència dels greus problemes de la societat. El nostre present està marcat per la precarietat i per les violències que travessen el nostre dia a dia, com el masclisme i el racisme. Tot això coincideix amb el moment en què comencem a assumir responsabilitats i ens demanen que prenguem decisions sobre el nostre futur i què volem estudiar, mentre ens asseguren que, si ens esforcem prou, aconseguirem tot allò que ens proposem. Però plantejar una sortida individual a un problema que va més enllà de les decisions que prenguem per nosaltres mateixos genera impotència. No poder decidir sobre el que marca el nostre futur genera ràbia i frustració. Però açò ens fa actuar: pot ser una empenta perquè la nostra generació comence a moure’s. Perquè en aquesta vaga les estudiants de classe treballadora tenim molts motius per a aixecar-nos i respondre.
Com deia, la nostra generació ha crescut amb la crisi per norma, una crisi amb diverses cares. Per una banda, veiem com empitjoren les nostres condicions de vida. Els preus no paren de pujar i no tenim perspectives de poder-nos emancipar. I, si ho fem, és per canviar de ciutat per estudiar, compaginant feina precària amb estudis i dedicant més del 50% del nostre sou al lloguer d’una habitació.
Per altra banda, vivim una altra cara de la crisi en la seua basant educativa. Un sistema educatiu en constant degradació amb uns centres d’estudi que cauen a trossos, sense climatització i amb ràtios impossibles per a un ensenyament de qualitat. Les condicions dels docents es troben al límit i, a Catalunya, el PSC no té cap intenció de destinar els recursos necessaris per a millorar la situació. L’educació promet dotar-nos d’unes eines per garantir un futur sense preocupacions, però d’això només n’hi ha per uns pocs, que cada cop són menys. La vaga general, doncs, també és per tot això: les estudiants de classe treballadora volem plantar cara a un present de misèria i a un futur cada cop més inexistent. Perquè hem decidit escollir el camí de la lluita.
I, en aquest camí, alguns ens voldran fer creure que els centres educatius no són llocs per la política. Ens presenten les universitats i els instituts com espais que treballen per al progrés social, de forma neutral o apolítica. Però les estudiants sabem que, lluny del que ens volen vendre, no són espais aliens als problemes de la societat. Als centres educatius sí que s’hi fa política, el que passa és que alguns volen que siga una política molt concreta: la de la pacificació, de les parets sense cartells ni proclames, o de les xerrades dels cossos policials a l’institut. La dels polítics professionals, els únics que poden fer política a les aules magnes de les facultats, mentre als estudiants ens posen traves burocràtiques per fer qualsevol cosa.
Però les estudiants anem a la lluita i volem portar als centres educatius la nostra pròpia política. També davant dels que només parlen dels joves per criminalitzar-nos, dels que responen amb mà dura i intensifiquen les mesures disciplinàries quan plantegem una oposició. Només en els últims mesos, hem vist com el PSC ha enviat policies als centres educatius per controlar qui s’organitzava a les vagues educatives, o com s’ha reprimit durament per fer respostes antifeixistes. Per tot això sí que hi ha recursos, es veu.
Enfront de tot plegat, la millor resposta que podem donar és que les estudiants de classe treballadora prenguem partit en la lluita pel socialisme i responguem. Cal que ens unim perquè els centres educatius siguen espais on es done resposta a cada atac contra la nostra classe. Espais des d’on contribuir i aportar força a cada lluita social, com ja hem fet amb la lluita per Palestina o per expulsar la reacció i el feixisme de la universitat. Per això, les comunistes treballem per bastir-nos d’organitzacions independents i per expandir l’organització de classe, a universitats, instituts i arreu.
En aquesta vaga general, fem nostra la tasca de convertir els centres educatius en escoles per a la lluita de classes. Organitzem una jornada de lluita per aturar l’activitat acadèmica. Una jornada en la qual participen el màxim nombre d’estudiants possible, perquè active políticament en un sentit revolucionari a qui encara no ho ha fet, perquè les banderes roges onegen a cada centre d’estudi. En definitiva, necessitem que aquesta vaga general es traduïsca en una major força de les estudiants de classe treballadora. Aquestes primeres experiències de lluita no acaben aquí. Una nova generació de joves treballadors comencem el camí de la lluita de classes als centres educatius.
