11N: per què són tan importants els centres de treball?
En pocs dies, tindrà lloc la primera vaga general de 24h convocada pel conjunt dels sindicats en l’estat espanyol en catorze anys. Les últimes van ser en 2010 i 2012, en el context de la crisi econòmica i de les ofensives entorn de la regulació laboral contra els treballadors impulsades primer pel PSOE i més tard pel PP. A diferència de llavors, en aquesta vaga CCOO i UGT arriben a contrapeu: han estat arrossegats a ella per la força del moviment d’habitatge, en un intent de capitalitzar les protestes en favor de la jugada electoral del PSOE, però també moguts per temor a quedar-se fora d’una convocatòria que apel·la directament a capes importants de la classe treballadora, especialment entre els més joves. Les direccions d’aquests sindicats volen que l’11N representi únicament una fita de mobilització electoral contra la dreta que mantingui la centralitat de la problemàtica d’habitatge sense esquitxar al PSOE i al Front Ampli; que contribueixi a organitzar «una gran manifestació» a la tarda, però que no qüestioni el seu model sindical basat en la conciliació de classe; i que mobilitzi als treballadors, però que no fomenti una organització de base que pugui posar en perill la seva hegemonia.
Enfront d’això, nosaltres creiem que aquesta vaga ha de desbordar aquests estrets límits, i fer precisament allò que els sindicats de concertació temen. Sabem que és molt complicat que mitjançant una única jornada de vaga s’aconsegueixin les demandes que s’han posat sobre la taula, perquè les mesures que toquen els beneficis del capital, encara que es tracti únicament de reformes, només poden aconseguir-se quan se li imposen uns costos (econòmics i polítics) majors que els que tindria per al capital i els seus governs no fer-lo; i encara estem lluny d’això. Però la vaga sí pot suposar un pas més en el procés de construcció d’una classe treballadora independent: això és, d’una classe que no se subordini a cap partit polític burgès, que estigui més ben organitzada, que desenvolupi formes de lluita eficaces, i que no parteixi en la seva pràctica de la possibilitat d’harmonitzar els interessos del capital i els treballadors, sinó del convenciment del conflicte insalvable entre tots dos.
En aquest sentit, una de les idees que s’està repetint amb força aquestes setmanes, és la necessitat que la vaga s’organitzi des dels centres de treball. Aquesta idea pot semblar una mera obvietat, perquè una vaga, perquè sigui efectivament una vaga i no una mobilització -i paralitzi, per tant, la producció, atacant de manera directa el guany capitalista- ha d’organitzar-se i secundar-se des dels centres de treball. No obstant això, en el cas d’aquesta vaga, la crida a l’organització des dels centres de treball apunta tant a una dificultat, com a una oportunitat.
És una dificultat perquè el tema principal de la vaga és el problema de l’habitatge, que encara que fonamental per a les condicions de vida de la classe treballadora, afecta de manera diferencial a la mateixa i no es relaciona immediata amb la seva situació en els centres de treball. També perquè s’ha convocat amb poca antelació i sense partir d’una gran feina prèvia entre les plantilles; perquè els dos principals sindicats de l’Estat, encara que la convoquen, tenen dubtes -i conflictes interns- respecte a la necessitat d’aquesta vaga; i perquè ens trobem en un context general en el qual, encara que la conflictivitat laboral i social està augmentant, les plantilles estan poc mobilitzades.
Però també és una oportunitat, perquè la vaga pot proporcionar una ocasió per a iniciar debats amb la plantilla que vagin més enllà de les condicions immediates de treball i que facilitin posar sobre la taula una perspectiva de classe; perquè pot afavorir la reactivació de centres de treball desmobilitzats o atomitzats des d’una participació democràtica dels treballadors que se sumin a aquest procés —des del debat i l’organització, no des de decrets imposats per mecanismes de delegació—; i perquè pot també, tant en centres que ja compten amb una organització prèvia com en aquells que no, servir per a posar el focus en les condicions de treball i la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, i reforçar així l’organització i la consciència de cara a futures mobilitzacions en l’empresa.
La patronal té uns plans de crisi pensats que, governi qui governi, no dubtarà a posar en marxa. Davant d’aquests cal oposar-hi política proletària, i aquesta no pot oblidar-se del que és un dels pilars del seu poder potencial: els llocs de feina.
Això és perquè, més enllà d’aquesta convocatòria de vaga, l’organització dels treballadors als seus centres de treball té una importància cabdal. Els centres de treball són l’espai principal de reproducció de la nostra condició de classe, i també de la producció del benefici capitalista. La reactivació tant en termes polítics com econòmics de les plantilles té un sentit immediat en un context d’ofensiva per a les condicions de vida de la classe treballadora, però també organitza als treballadors allí on aquests es troben en tant que treballadors, i en un dels llocs on poden exercir un poder immediat sobre la classe capitalista —mitjançant l’aturada de la producció—.
En aquest sentit, l’organització per a l’11 de novembre està permetent, també, fer un pas més enllà i apropar a una part de plantilles i seccions sindicals als comitès territorials creats arreu. Tot i que la participació en aquests segueix sent molt desigual, la possibilitat de fer un treball actiu més enllà dels estrets murs del lloc de feina és quelcom que està reforçant tant l’estructura territorial -tenint en compte que nombrosos comitès estan adquirint dinamisme precisament en els seus apropaments a les seccions sindicals de la zona- com la de caràcter laboral, possibilitant a les plantilles més dinàmiques i organitzades vincular-se al territori participant en els comitès com a classe treballadora, més enllà del lloc concret que ocupen en el procés productiu.
En definitiva, la vaga general convocada per a l’11 de novembre està permetent impulsar una sèrie de treball i desplegament necessaris, però no podem delimitar les tasques a una temporalitat tan concreta i, encara menys, tan propera. La vaga general ha de ser un pas més en l’acumulació de forces que ens permeti guanyar terreny en els centres de treball, és a dir, establir mecanismes democràtics de participació, generar referències polítiques revolucionàries, augmentar l’afiliació dels sindicats combatius i preparar el terreny per al nou cicle polític que se’ns està obrint. Per descomptat, aquest tipus de tasques han d’anar sempre acompanyades del treball polític general que duem a terme contínuament com a comunistes, aprofitant el context que genera la vaga per a tractar de vincular a sectors de la classe a la lluita política general per al socialisme i per a posar sobre la taula les nostres posicions respecte al problema de l’habitatge i la conjuntura política actual.
Seguint aquest fil, si hem de reactivar els centres de treball en clau de classe, cal treballar progressivament per a desbancar les eines de conciliació dirigides des de l’estat: CCOO i UGT. Això no vol dir oposar-se a les seves bases de forma mecànica i sistemàtica, hi ha molta classe treballadora en les files d’afiliats d’aquests sindicats que vol treballar en unes coordenades de classe i preocupada per la deriva d’aquests. El que vol dir és qüestionar i exposar la seva estratègia de conciliació. És important mantenir la premissa d’apropar les bases sempre que es pugui mantenir la crítica necessària a les seves cúpules, per a desplaçar progressivament la seva influència dels centres de treball i del moviment obrer.
Per acabar, l’organització dels centres de treball guanya una importància especial quan estem possiblement a les portes d’un nou cicle polític que ens obligarà a posar totes les eines que tinguem a disposició per a defensar els interessos de la classe treballadora. Fa mesos que des del Moviment Socialista enunciem la necessitat d’activar un bloc polític de classe que faci front a l’auge de la reacció i a l’ofensiva contra les condicions de vida que patim diàriament la classe treballadora. Però aquest bloc no pot compondre’s de manera exclusiva de la força militant més convençuda, cal treballar per al fet que estigui ben arrelat als centres de treball, amb una classe treballadora organitzada i amb capacitat de mobilització i conflicte, tant dins com fora del seu lloc de feina.
La patronal té uns plans de crisi pensats que, governi qui governi, no dubtarà a posar en marxa. Davant d’aquests cal oposar-hi política proletària, i aquesta no pot oblidar-se del que és un dels pilars del seu poder potencial: els llocs de feina. Hem de preparar-nos per tenir el màxim d’eines possibles a punt, i això no ho farem cada organització estirant per la seva banda ni considerant l’organització als centres de treball com un mer apèndix addicional o opcional. Cal que treballem per a la reactivació d’aquest bloc polític tan i tan necessari i no podrem fer-lo créixer sense les plantilles de treballadors, cal posar-se les piles.