El passat 13 de juny celebràvem a Barcelona el Primer Congrés del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya. La jornada va ser un autèntic repte organitzatiu: més de 300 afiliades de tota Catalunya ens vam reunir per debatre i aprovar els estatuts i el model organitzatiu del Sindicat. També vam fiscalitzar la feina feta els darrers dos anys i vam validar col·lectivament els càrrecs de responsabilitat pels propers. Aquest Primer Congrés ha significat una important passa endavant en la consolidació del Sindicat, i ha posat les bases dels mecanismes democràtics que han de garantir el seu bon funcionament.
Aquest dia ha estat el resultat d’un procés de debat territorialitzat que ha durat mesos. Però no només. El Primer Congrés del SHSC tampoc s’explica sense els dos anys de recorregut previ que ens han permès debatre des de l’experiència pràctica, i analitzar amb retrospectiva les tesis de partida que van originar aquest projecte.
Ara fa poc més de dos anys, el 25 de maig de 2024, es presentava al Raval de Barcelona el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya. En uns jardins propers a la perduda Antiga Massana, centenars de persones es van aplegar per veure néixer un sindicat de classe que s’anunciava amb un lema clar: «per un habitatge universal, gratuït i de qualitat sota control de la classe treballadora».
El Sindicat ha estat coherent en la defensa de la classe treballadora i en l’assenyalament d’empresaris, rendistes i polítics professionals de tots els colors
Fruit de la unificació de fins a vuit sindicats locals repartits pel cinturó obrer de l’Àrea Metropolitana -del Raval a l’Eixample i de Mataró a Viladecans-, vam presentar una eina per la lluita de classes que pretenia trencar amb la subordinació, de facto, de la lluita per l’habitatge a l’agenda de l’esquerra parlamentària i els interessos corporatius d’una classe mitjana en descomposició. Una eina que posava al centre els interessos universals de la classe treballadora, en aquest cas, en l’accés a un sostre digne per tothom.
Encara avui recordo com, en la primera roda de premsa del Sindicat, quan vam anunciar-ne la presentació, un periodista ens va preguntar si no ens feia por que la «ideologització marcada» del Sindicat generés rebuig a les persones per a participar-hi. Però ho teníem molt clar: «tothom té ideologia, ho digui explícitament o no, i la nostra és la de la defensa incondicional del dret de tota la classe treballadora a accedir a un habitatge de qualitat».
Aquest tema no només era controvertit per a la premsa. El Sindicat naixia enmig d’un intens debat en el si del Moviment per l’Habitatge català. Les tesis del Moviment Socialista es deixaven sentir amb força a través d’una crítica enèrgica a la manca d’independència política i a la necessitat de superar-la amb un sindicalisme d’habitatge que apostés nítidament pel projecte comunista. Veníem d’un període de reflux del sindicalisme d’habitatge, marcat per la desafecció i desmobilització resultat dels governs del canvi que no havien canviat res. Ben al contrari, havíem anat veient com els preus de l’habitatge s’enfilaven sense aturador, mentre s’anava tancant la finestra d’oportunitat per a l’acció sindical que fins llavors veníem desenvolupant, a causa de l’enduriment de la repressió cap a les nostres eines de resistència. D’aquí l’aposta pel trencament polític amb aquesta socialdemocràcia còmplice i impotent.
Dos anys després, el Sindicat compta amb deu seccions locals repartides per Catalunya, catorze assessories i s’apropa al miler d’afiliats. S’ha convertit en un dels agents imprescindibles en la constel·lació d’organitzacions que fan possible el moviment per l’habitatge a casa nostra, amb unes bases nombroses i mobilitzades, força militant i una organització cada cop més consolidada.
El Primer Congrés del Sindicat, com a bona mostra d’això, ha sintetitzat l’experiència dels darrers dos anys en un model d’organització i d’acció per un sindicalisme d’habitatge que vagi més enllà de la lluita quotidiana, i que contribueixi a l’enfortiment d’una alternativa política revolucionària per a la classe treballadora. També ha permès clarificar i assenyalar les mancances que ens hi hem trobat, cosa imprescindible per posar-hi solució i continuar avançant en construir el millor projecte possible.
Ara bé, una cosa és clara: dos anys després de la seva creació, lluny «d’espantar» a les potencials afiliades, el projecte del Sindicat ha estat capaç d’aglutinar a centenars de persones que progressivament entenen com a indestriables la resolució de la problemàtica de l’habitatge i la fi de la societat de classes capitalista. El Sindicat ha demostrat ser una autèntica arma per a la guerra cultural, afirmant desacomplexadament que és impossible un dret veritablement universal a tenir una llar en un model de societat en què l’habitatge és una mercaderia, i actuant en conseqüència. Per exemple, denunciant sense treva el paper de l’esquerra parlamentària i el sindicalisme de concertació en la defensa del rendisme, o boicotejant -o si més no intentant-ho- els seus intents d’assimilar -i així desactivar- les lluites de la classe treballadora en aquest àmbit.
Des del B9 de Badalona fins al Bloc Papallona al bell mig de l’Eixample barceloní, passant pels blocs d’habitatge de protecció oficial del Maresme o els habitatges de propietat municipal de Girona, el Sindicat ha estat coherent en la defensa de la classe treballadora i en l’assenyalament d’empresaris, rendistes i polítics professionals de tots els colors com a responsables de la greu crisi d’habitatge que travessem. Des de baixades de preu generalitzades fins a l’expropiació forçosa d’habitatges buits i d’ús turístic, el Sindicat demostra que és possible conciliar una acció sindical efectiva, bregada en el fang dels conflictes quotidians, i un posicionament polític fort, treballant per difondre una comprensió del problema de l’habitatge que mostri la seva arrel estructural en la societat capitalista.
Amb aquest Primer Congrés, es tanca una primera fase de creació del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya. I ara, se n’obre una de nova on, a més de continuar consolidant-nos organitzativament, tindrem el repte d’arrelar amb més profunditat i amplitud entre el proletariat de Catalunya, enfortint i estenent els posicionaments que han fet possible i donen sentit a aquest projecte.
Per tots els anys que estan per venir, per contribuir a la dignitat i emancipació de la classe treballadora: Força Sindicat!
