Anticatalanisme i folklorització: els deutes de la Generalitat amb Vox

La Generalitat Valenciana ha realitzat un altre pas en la seua ofensiva contra la llengua. El decret d’adequació curricular elimina les referències a autors catalans i balears del currículum de l’assignatura de Valencià de Batxillerat i les substitueix per una llista que inclou només «autores i autors valencians». El motiu és que, segons diuen, no estaríem parlant del mateix marc lingüístic i històric. El Consell ha aprovat aquesta decisió i la Conselleria d’Educació l’ha defensat com una mesura que «reforça la denominació estatutària de la llengua», a més de suprimir les referències al nom de català per la denominació valencià amb l’objectiu de reforçar «la identitat lingüística pròpia».

Aquesta nova ofensiva contra la llengua no és un fet aïllat. Igual que altres iniciatives de caràcter blaver i reaccionari impulsades els darrers mesos, s’emmarca en una correlació de forces cada vegada més favorable a Vox dins del Consell. El PP ha estès massa xecs polítics a l’extrema dreta i, amb un govern tocat pels escàndols de la DANA, la corrupció i la mala gestió, es veu obligat a pagar-los en forma de concessions ideològiques que alimenten la guerra cultural i la fragmentació social.

La mesura ha alarmat els sindicats i entitats com STEPV o Plataforma per la Llengua o l’AVL, ja que denuncien la pèrdua del context històric del valencià i la censura explícita d’un corpus lingüístic i literari compartit per raons polititzades. No només això, també ha oferit més motius a les mobilitzacions i vagues educatives convocades al País Valencià per les condicions laborals del professor i contra la llei educativa.

No entrarem, ni cal, a debatre les tesis lingüístiques i històriques que justifiquen aquesta decisió (de coherència científica més que qüestionable i contràries al consens acadèmic). Tampoc sembla importar molt ni les raons ni la llengua ni l’assignatura a qui ha pres aquesta iniciativa. Malgrat les últimes aparents reculades, que deixen la decisió final en la llibertat de càtedra del mestre, emmarcarem aquesta voluntat dins d’un procés més ampli: la folklorització de la llengua i la cultura valencianes i la seua instrumentalització, com a conseqüència de l’espanyolisme i de l’auge reaccionari actual.

Per folklorització s’entén el procés pel qual una llengua o una cultura, que per naturalesa és històricament heterogènia i està en constant canvi, es redueix a una imatge homogènia, fixa i descontextualitzada. Açò implica triar certes pràctiques, símbols o formes culturals, sovint simplificades i/o idealitzades, fossilitzar-les, fixar-les i mostrar-les com l’expressió autèntica d’una identitat col·lectiva d’una comunitat. El resultat és que el contingut social i crític de la llengua i la cultura es buida i es converteix en una tradició inofensiva o en un producte de consum.

Al final, la llengua queda reduïda al folklore com un vestit tradicional que només s’exhibeix en festes com a element identitari o marca turística, però allunyada de qualsevol ús social i quotidià. I és així que queda desconnectada de les condicions materials de vida de la classe que la parla i pot esdevindre un instrument útil per a partits polítics que s’alimenten electoralment de la crispació i de la fragmentació de la classe treballadora en adscripcions nacionals.

En aquest procés d’instrumentalització, un paper central al País Valencià l’ha tingut el blaverisme. El blaverisme és una ideologia que representa una forma de regionalisme dins de l’espanyolisme valencià. Es tracta d’una ideologia amb una base nacionalista espanyola que rebutja la unitat entre la llengua catalana i valenciana i mostra una actitud catalanòfoba, i això fa que es vincule la identitat valenciana només i exclusivament al context polític, històric i cultural de l’Estat espanyol, reforçant el nacionalisme de l’Estat i la seua narració fundacional. Lluny de defensar un desenvolupament lliure i autònom de la llengua, ha contribuït a reduir-la a un símbol regional inofensiu, plenament compatible i encaixat dins del projecte nacional espanyol dominant. El blaverisme ha contribuït a augmentar les files de la dreta i l’extrema dreta i l’ha beneficiat electoralment, sent emprat diverses vegades en situacions en què era necessari desviar l’atenció.

I és en aquest punt en què l’eliminació d’autors catalans i balears revela tot el seu propòsit polític. La delimitació del currículum en un contingut estrictament valencià construeix un valencianisme regionalista i anticatalanista que presenta el País Valencià com una realitat cultural tancada i desconnectada d’un marc històric més ampli compartit. Aquesta decisió interromp la continuïtat històrica, literària i lingüística i contribueix a forjar una imatge que defensa el «valencià de poble» exclusiu com un element vinculat només al folklore, la tradició local i una identitat ruralitzada i allunyada del context polític.

Un dels objectius és desvincular el País Valencià d’altres territoris amb una trajectòria marcada per conflictes nacionals i per una tradició reivindicativa dins de l’Estat, com és el cas de Catalunya, fet que facilita la seua integració com a particularisme subordinat dins del relat nacional espanyol. En altres paraules, el regionalisme folkloritzat no posa en dubte el projecte nacional estatal, sinó que el reforça.

No obstant, aquesta instrumentalització no només té aquest propòsit ideològic i simbòlic. En aquest cas concret, l’eliminació d’autors no només respon a una qüestió d’identitat, sinó que també s’utilitza com a cortina de fum. La mesura es dona en un context marcat per escàndols i polèmiques relacionades amb la gestió de la Generalitat Valenciana, com els que van sorgir arran de la DANA i l’adjudicació de HPOs entre alts càrrecs d’ajuntaments del PP. En aquest escenari, la guerra cultural es fa servir per a traslladar el debat públic cap a qüestions identitàries i separar-lo de les responsabilitats polítiques específiques relacionades amb la gestió i el desmantellament de l’estat del benestar. 

En context de crisi, serveix per a reafirmar el replegament nacional dins d’un escenari d’auge reaccionari, reforçant un nacionalisme espanyolista que legitima la presència i el progressiu autoritarisme de l’Estat i divideix la classe treballadora en identitats nacionals.

En resum, l’eliminació d’autors representa una eina clara de folklorització, ja que consisteix a buidar la llengua del seu contingut històric i crític per convertir-la en un conjunt d’imatges considerades «autèntiques» o «exòtiques» d’un suposat poble, com la paella, la mascletà, les Falles o l’esmorzaret. Des de les institucions i dels sectors afins es reivindica «un valencià autèntic de poble» i exclusivament valencià, que aparentment defensa la identitat popular, però que en realitat consolida una identitat buida, subordinada i fàcilment instrumentalitzable per reforçar nacionalismes excloents, fragmentar la societat i construir cortines de fum que amaguen la mala gestió de la Generalitat.

El nostre paper, llavors, és estar preparats per afrontar els atacs a la llengua i defensar el valencià com una eina material de comunicació i d’organització social al servei del lliure desenvolupament de la classe treballadora, així com del dret a conèixer-lo i comprendre’l en la seua dimensió històrica i literària. Defensem el dret efectiu a estudiar en valencià i a organitzar-se en aquesta llengua, però sense convertir-la en un mecanisme de distinció identitària buida ni en un instrument de competència.

Aquesta defensa no pot quedar atrapada en una lògica purament identitària, interclassista o folkloritzadora. No es tracta d’alinear-se acríticament amb projectes nacionalistes ni de disputar símbols dins dels límits del mateix Estat-nació, sinó d’integrar la qüestió lingüística en una estratègia de classe més ampla que assenyale les arrels materials de la seua subordinació i instrumentalització.