Skip to main content
Un mitjà per la lluita de classes

Categoria de columna: País Valencià

La classe treballadora tornem a pagar el preu

Escrit per Jaume Martí al .

Enmig d’una crisi de l’habitatge que obliga milers de famílies treballadores a viure en condicions cada vegada més precàries, les inundacions tornen a posar de manifest que el problema no és només quant paguem pel lloguer, sinó també en quines condicions vivim i fins a quin punt l’urbanisme sotmés a les lògiques del capital posa en risc les nostres vides i la nostra seguretat. El capitalisme és incapaç de garantir el dret a un habitatge digne, segur i adequat a les condicions del territori i a la crisi ecològica que ell mateix ha provocat.

A només deu dies de l’aniversari de la dana d’octubre de 2024, que va batre rècords històrics de precipitació, tornem a viure episodis de pluges torrencials que desborden rius i barrancs, inunden pobles i ciutats, deixen registres històrics i diversos morts. I no és un fet aïllat: en el que portem de tardor, ja hem viscut diversos episodis en què treballadors i treballadores s’han trobat amb inundacions quan tornaven del treball.

El dret a l’habitatge no és només tindre un sostre, sinó poder viure en una casa segura, en un entorn habitable i sense estar exposats a riscos que es podrien evitar.

Aquests fenòmens seran cada vegada més freqüents per l’impacte del capitalisme sobre el clima. Però les seues conseqüències no depenen únicament de la intensitat de les pluges: també depenen de com s’ha urbanitzat el territori, d’on s’han construït els habitatges, de quines infraestructures s’han prioritzat i de quins recursos es destinen a protegir la població.

La crisi de l’habitatge i la crisi ecològica són dues cares d’un mateix problema. Mentre el negoci immobiliari determina on i com es construeix, la classe treballadora es veu expulsada dels barris, obligada a assumir lloguers desorbitats i empesa a acceptar habitatges de pitjor qualitat i en ubicacions més vulnerables. Alhora, la urbanització descontrolada, la impermeabilització del sòl i l’ocupació de zones inundables agreugen els efectes de les pluges torrencials. Quan el territori s’organitza en funció del benefici privat i no de les necessitats socials, les conseqüències les paguem nosaltres: amb les nostres cases, els nostres béns i, en el pitjor dels casos, amb les nostres vides.

Per molt que els governs intenten millorar els sistemes d’alerta, evacuació i resposta immediata, sobretot per evitar altra crisi de legitimitat com la del 2024, demostren que són totalment incapaços de plantejar solucions definitives. Cal una planificació del territori que tinga en compte les conques fluvials, limite la construcció en zones de risc, recupere espais naturals i garantisca les infraestructures necessàries per a protegir la població. I això exigeix qüestionar un model urbanístic subordinat als interessos immobiliaris, així com plantejar unes mesures de seguretat infraestructural inassumibles per als marges de rendibilitat capitalista.

No podem acceptar que, en plena crisi de l’habitatge, la gent haja de triar entre pagar un lloguer que no es pot permetre o viure en unes condicions que no ofereixen seguretat. El dret a l’habitatge no és només tindre un sostre, sinó poder viure en una casa segura, en un entorn habitable i sense estar exposats a riscos que es podrien evitar.

Necessitem una alternativa política que garantisca habitatges segurs per a tothom, que pose el parc immobiliari al servei de les necessitats socials, que planifique racionalment el territori i les conques i que destine els recursos necessaris a la prevenció. Però també una alternativa que enfronte les causes de la crisi ecològica i supere un sistema que subordina tant les nostres condicions de vida com la natura al benefici privat.

No podem permetre que la classe treballadora continue nodrint les estadístiques de mortalitat d’una crisi ecològica i social generada per la burgesia. Cal transformar de soca-rel les condicions que l’han generada i construir una societat organitzada segons les necessitats de la majoria treballadora, capaç de garantir una vida digna i segura per a tothom i d’establir una relació equilibrada amb la natura.

Balanç i lliçons de la vaga educativa indefinida

Escrit per Clara Ballester al .

Quan el professorat valencià vam iniciar la vaga indefinida l’11 de maig, pocs imaginaven que arribaria a prolongar-se durant un mes sencer. La mobilització va deixar desenes de manifestacions multitudinàries, una acampada docent, consultes amb la participació de més de 30.000 treballadores i una crisi política que la Conselleria d’Educació no va aconseguir tancar. Tres mesos després, amb la vaga encara suspesa, però no desconvocada i amb el nou curs ja en marxa, el conflicte continua obert. El pròxim dissabte 12 de setembre, les manifestacions convocades simultàniament a València, Alacant i Castelló marcaran l’inici d’un nou curs de mobilització.

La primera conclusió continua sent evident. A pesar de la propaganda institucional, la vaga no va acabar perquè la Conselleria haguera convençut —ni vençut— el professorat. Al contrari. Les successives consultes van rebutjar de manera contundent pràcticament totes les propostes presentades per Educació. Només les mesures relatives a la burocràcia van obtindre un suport majoritari, mentre que qüestions centrals com les ràtios, les plantilles, les infraestructures, la inclusió, la FP o el valencià continuaven sense una resposta satisfactòria. La suspensió de la vaga va ser una decisió tàctica: preservar forces i donar marge a la negociació, mantenint oberta la possibilitat de reprendre les mobilitzacions si la Conselleria no responia a les reivindicacions.

I això és precisament el que ha passat durant l’estiu. La negociació no ha aconseguit un acord global. La Conselleria ha optat per fragmentar les reivindicacions i avançar en determinades mesures de manera unilateral o mitjançant acords parcials, mentre les qüestions fonamentals que van portar milers de docents al carrer continuen sense resoldre’s. La reducció de ràtios, les plantilles, les infraestructures, la inclusió, la recuperació del poder adquisitiu i la defensa d’una educació pública i en valencià continuen formant part del conflicte.

Durant aquests mesos, la Conselleria ha cedit en algunes concessions. L’acord signat per ANPE i CSIF, que preveu un increment salarial de 200 euros mensuals fins a 2028, sis dies de lliure disposició retribuïts i el dret a la desconnexió digital, va ser presentat com una gran millora per al professorat, però representa una pujada salarial clarament insuficient davant les demandes plantejades durant el conflicte i els anys de pèrdua de poder adquisitiu acumulats. La seua funció política, més que resoldre les reivindicacions que havien portat milers de docents a la vaga, ha sigut introduir una escletxa en la unitat sindical i intentar desactivar el conflicte mitjançant un acord parcial amb una part de les organitzacions sindicals. No obstant això, les assemblees de docents van impedir aquesta divisió interna, i hui dia continuen fent-ho.

En aquest sentit, si hi ha una lliçó especialment important d’aquest conflicte és el paper que han jugat les esmentades assemblees docents. En un context en què sovint es presenta la negociació col·lectiva com un assumpte exclusiu dels aparells sindicals, la vaga ha mostrat una realitat diferent. Han sigut milers de docents organitzats en els seus centres, en les assemblees territorials i en els espais de coordinació els qui han fixat les línies roges del conflicte. Les consultes massives i els debats oberts han obligat les direccions sindicals a respondre davant una base mobilitzada i activa.

No es tracta de negar el paper dels sindicats. Sense la seua estructura i capacitat de convocatòria difícilment s’hauria sostingut una vaga d’aquestes dimensions. Però tampoc es pot ignorar que la fermesa mostrada durant tot el conflicte ha estat directament relacionada amb l’existència d’un professorat organitzat capaç de fiscalitzar i pressionar les seues pròpies direccions. La principal fortalesa de la vaga no ha estat cap sigla concreta, sinó la irrupció d’elements de democràcia obrera que han dificultat que les decisions quedaren exclusivament en mans de les burocràcies sindicals.

Les assemblees aporten un model d’organització col·lectiva de base i horitzontal, que permet expressar la voluntat democràtica de les treballadores en lluita. Si bé això és fonamental, han de ser complementades per un tipus d’acció sindical capaç de mantindre’s en el temps, d’articular les lluites del dia a dia i construir cultura militant més enllà dels moments d’efervescència. Cal teixir organització de base en cada centre educatiu, crear seccions sindicals fortes i eficients, un teixit associatiu ben estructurat que acumule les més variades experiències i prepare pacientment els grans episodis de lluita.

A aquest respecte, aquesta experiència conté una lliçó que va molt més enllà de l’educació. Durant anys, la fragmentació dels centres de treball, la precarització i la desmobilització han afeblit enormement la capacitat d’organització de la classe treballadora. Però la vaga docent apunta en una direcció oposada: la necessitat de reconstruir espais col·lectius d’organització i deliberació capaços de sostindre conflictes llargs i imposar mandats a les seues pròpies representacions.

Ara bé, també seria un error extraure la conclusió que l’acumulació de lluites sectorials és suficient per si mateixa. La vaga va mostrar una enorme capacitat de mobilització, però també els límits que imposa un marc institucional construït precisament per absorbir, desgastar i reconduir els conflictes socials. Els serveis mínims, les maniobres dilatòries de la negociació, la criminalització mediàtica dels vaguistes o la intervenció permanent de les institucions sobre el desenvolupament del conflicte van ser un recordatori de fins a quin punt l’Estat actua per limitar la capacitat de pressió dels treballadors.

De fet, durant l’estiu ha aparegut una nova dimensió d’aquest control institucional que catalitza a la perfecció les pulsions autoritàries i reaccionàries de l’Estat capitalista. La reforma de les funcions de la Inspecció Educativa ha incorporat la denominada «neutralitat ideològica» entre els àmbits de vigilància inspectora, amb mecanismes per comunicar possibles incidències i amb capacitat d’actuació de la Inspecció davant allò que l’administració considere un possible cas d’adoctrinament.

Aquesta qüestió no és menor. El conflicte educatiu ja no es desenvolupa únicament al voltant dels salaris, les ràtios o les plantilles. També està en joc quin marge d’autonomia té el professorat per desenvolupar la seua tasca pedagògica i abordar qüestions socials, polítiques o culturals dins dels centres. Convertir la «neutralitat ideològica» en una funció de vigilància inspectora obre la porta a utilitzar mecanismes administratius per controlar què es pot dir, ensenyar o discutir a les aules. Si bé és prompte per a afirmar que aquest mecanisme haja produït ja una persecució generalitzada del professorat; afirmem que s’han creat les eines institucionals que poden permetre-la.

L’estreta relació entre la fragmentació de la classe treballadora, els atacs contra els salaris i l’auge reaccionari i autoritari demostren que les reivindicacions del professorat només poden desplegar tot el seu potencial si es connecten amb una lluita més àmplia contra l’ofensiva capitalista global. La defensa de l’educació pública forma part de la defensa del salari indirecte del conjunt de la classe treballadora, igual que la sanitat, les pensions o els serveis socials. Però també constitueix una trinxera contra l’auge reaccionari i l’autoritarisme dels estats, que necessiten una escola controlada i segregada on el statu quo no puga ser qüestionat.

En aquest sentit, la tasca que tenim per davant no consisteix únicament a preparar noves mobilitzacions docents. Consisteix, d’una banda, a estendre l’organització sindical en cada vegada més centres de treball, reconstruir la solidaritat entre sectors i recuperar la vaga general com a horitzó real de confrontació. Però també exigeix alguna cosa més profunda: la construcció d’una alternativa política independent de la classe treballadora.

L’experiència recent és prou clara. El desmantellament progressiu dels serveis públics no és patrimoni exclusiu dels governs conservadors. Ho hem vist amb els governs del Botànic al País Valencià, amb l’anomenat «govern més progressista de la història» a l’Estat espanyol o amb els conflictes educatius també actius a Catalunya. Sense una força política pròpia de la classe treballadora que aborde la qüestió del poder polític, les lluites econòmiques i sindicals acaben inevitablement subordinades als projectes reformistes existents i als límits que imposen les institucions actuals.

Això exigeix un sindicalisme que no dega res a l’esquerra parlamentària, que entenga que el desmantellament de l’educació pública forma part d’una conjuntura per a la qual la socialdemocràcia no té cap pla més enllà de plegar-se als mandats del capital. I és justament aquesta perspectiva la que pot arrelar gràcies a la independència que proporcionen les assemblees de base davant les burocràcies sindicals: la possibilitat de connectar la defensa de l’educació pública amb l’horitzó d’una alternativa real per a la majoria social, una educació universal sota el control de la classe treballadora.

Aquest horitzó, és clar, requereix un projecte polític que, rebutjant el malmenorisme de l’esquerra del capital, articule una contraofensiva de les treballadores davant els atacs d’un capitalisme decrèpit que ja no pot oferir més que misèria.

La vaga educativa valenciana no ha resolt aquesta qüestió, però sí que ha deixat una certesa valuosa: quan les treballadores s’organitzen, participen directament en les decisions i mantenen la independència respecte de les institucions, apareixen possibilitats que semblaven inexistents només unes setmanes abans.

Ara, després de l’estiu, aquesta experiència entra en una nova fase. El dissabte 12 de setembre, la comunitat educativa tornem als carrers de València, Alacant i Castelló. No serà una mobilització aïllada ni una commemoració de la vaga del curs passat, sinó el punt de partida d’un nou curs de lluita.

La vaga educativa i la possibilitat d’un nou cicle de lluita

Escrit per Clara Ballester al .

La vaga indefinida del sector educatiu del País Valencià no és una simple disputa sectorial entre treballadors i administració. No és només una negociació tècnica sobre ràtios, complements salarials o condicions laborals aïllada de la conjuntura actual d’ofensiva capitalista contra la classe treballadora.

El que està en joc en aquesta vaga va més enllà: és la defensa d’una de les principals conquestes històriques del proletariat davant d’un atac generalitzat contra les condicions de vida de la majoria social. En aquest context, per tant, reivindicar la defensa dels serveis públics no ha de partir d’una idealització ingènua de l’Estat social, sinó d’una constatació material molt més elemental: cada retrocés en la universalitat de l’educació, la sanitat o els serveis socials implica també un deteriorament de les condicions des de les quals la classe treballadora pot organitzar-se, resistir i construir força política pròpia.

Per això aquesta vaga interpel·la molt més enllà del professorat. Tota vaga obrera expressa, en major o menor mesura, el conflicte inherent entre capital i treball. Però sí que hi ha conflictes que, per la seua posició concreta dins de la reproducció social, tenen una capacitat especial per desbordar el marc corporatiu i articular interessos compartits per amplis sectors de la classe treballadora.

I és precisament ací on resideix la importància política d’aquesta vaga. Perquè, a diferència d’altres conflictes corporatius que tendeixen a fragmentar la mateixa classe treballadora o a blindar interessos particulars, la lluita educativa apunta a interessos potencialment compartits pel conjunt de la majoria social. Quan es defensa l’educació pública no es defensa només el salari directe dels docents; es defensa el salari indirecte del conjunt de la classe treballadora i la possibilitat que milions de famílies treballadores tinguen accés a condicions dignes de formació, socialització i reproducció material. Es defensa, en definitiva, una de les poques garanties col·lectives que, tot i que a dures penes, enacara protegeixen les filles de la classe treballadora de les formes de mercat més crues i desbocades.

Cal socialitzar un marc de comprensió més ampli que denuncie, no sols la responsabilitat immediata del govern valencià, sinó també la funció política de la socialdemocràcia com a administradora dels límits del capitalisme en crisi

El desmantellament progressiu dels serveis públics respon a una necessitat estructural del capitalisme en crisi: reduir costos socials, transferir recursos al capital privat i disciplinar una classe treballadora cada vegada més precaritzada i fragmentada. El govern valencià actual actua com a corretja de transmissió d’aquesta dinàmica general. Les retallades, la degradació de les condicions laborals, l’atac al valencià, la mercantilització progressiva de l’ensenyament i la subordinació de l’escola pública als interessos empresarials formen part d’un mateix projecte polític: convertir drets socials conquistats a través de dècades de lluita obrera en nous espais de negoci i explotació.

Precisament per això, tot i que aquest govern represente hui l’expressió més agressiva i reaccionària d’aquesta ofensiva, limitar-se a una denúncia moral del PP-Vox seria insuficient. Perquè la realitat és que la degradació de l’educació pública no comença amb aquest govern ni acabarà simplement amb una alternança electoral. Els huit anys del Botànic no van revertir les tendències fonamentals de deteriorament estructural del sistema educatiu. Durant anys, PSPV i Compromís van alimentar la il·lusió que la degradació dels serveis públics podia revertir-se simplement amb una “bona gestió” institucional, mentre les tendències estructurals de precarització i deteriorament continuaven avançant. I cada nova legislatura confirma la mateixa impotència. De fet, a Catalunya les mobilitzacions educatives es dirigeixen precisament contra un govern encapçalat pel PSC. La socialdemocràcia tracta constantment de presentar-se com a mur de contenció davant la dreta mentre administra, amb un llenguatge més amable, les mateixes constriccions imposades per l’acumulació capitalista.

Perquè el problema no és simplement la falta de voluntat política. El problema és que l’educació pública, igual que la resta de serveis públics, depén d’una economia subordinada a la producció privada i a la rendibilitat del capital. En un context de crisi crònica, estancament econòmic i competència internacional creixent, qualsevol govern integrat dins de les institucions burgeses es veu empés a gestionar l’ofensiva contra el salari directe i indirecte.

Una societat més desigual i segregada implica unes pitjors condicions d’organització de la classe treballadora. La destrucció progressiva del salari indirecte no sols empobreix materialment la nostra classe; també fragmenta els seus espais de socialització, debilita els seus vincles col·lectius i reforça la competència entre treballadors. Per això la defensa de l’educació pública és també una defensa de les mateixes possibilitats futures de recomposició política de la classe treballadora.

En aquest sentit, la pregunta no és només si se sostindrà aquesta vaga, sinó quin horitzó polític expressarà. Si serà absorbida com una negociació sectorial més, subordinada als tempos institucionals i electorals, o si contribuirà a construir independència política de classe i a obrir un nou cicle de mobilització contra el desmantellament general de les condicions de vida del proletariat.

D’ací es deriva, per tant, el paper que hem de jugar les comunistes en aquesta vaga no pot limitar-se a un suport passiu. La força real de la vaga depèn de la capacitat d’autoorganització dels mateixos treballadors, com així ho demostren les assemblees de base, l’extensió del conflicte a altres sectors i la construcció d’espais de decisió col·lectiva que escapen al control institucional. És en aquests espais on apareixen, encara que siga de forma parcial i contradictòria, formes embrionàries de democràcia obrera.

Ara bé, la nostra participació en aquests espais no pot limitar-se a una intervenció purament sindical o economicista. La lluita econòmica és inseparable de la lluita política. Cal socialitzar un marc de comprensió més ampli que denuncie, no sols la responsabilitat immediata del govern valencià, sinó també la funció política de la socialdemocràcia com a administradora dels límits del capitalisme en crisi i, sobretot, la necessitat d’establir un horitzó polític de superació del capitalisme.

La tasca dels comunistes no és alimentar falses expectatives en una futura “bona gestió” del capitalisme. És imprescindible que continuem difonent la necessitat d’una alternativa política on emmarcar les demandes del sector. Hem d’empènyer perquè la lluita docent no es limite a la defensa econòmica d’unes condicions laborals concretes, sinó que apunte a la superació de la crisi educativa de soca-rel. L’horitzó de les protestes ha de ser garantir una educació universal, gratuïta i de qualitat, plantejant unes demandes que ataquen el guany capitalista i situant-lo com l’últim causant de la degradació de les condicions dels treballadors i de l’alumnat.

En definitiva, cal intervindre en la lluita educativa per a extraure’n el seu potencial polític i transformar la ràbia dispersa en consciència de classe, impulsant processos de lluita que permeten trencar amb el reformisme cada volta a més sectors. Això és, en resum, construir independència política, evidenciar la necessitat que la classe treballadora s’organitze creixentment entorn els seus interessos i s’articule en una força política capaç de disputar el poder polític.

La vaga educativa del País Valencià es troba actualment en una disjuntiva. Pot esdevindre una negociació més administrada entre despatxos i calendaris electorals. O pot convertir-se en l’inici d’un nou cicle de mobilització contra el desmantellament dels serveis públics, la degradació general de les condicions de vida i un sistema que condemna la majoria social a viure pitjor generació rere generació: un punt d’inflexió procliu a la construcció de formes d’organització i poder polític necessàries per a superar els límits del capitalisme.

I això no es decidirà als parlaments ni a les taules de negociació. Es decidirà en la capacitat de la nostra classe per organitzar-se, lluitar i actuar com una força política independent.

Anticatalanisme i folklorització: els deutes de la Generalitat amb Vox

Escrit per Sergi Menero Saborit al .

La Generalitat Valenciana ha realitzat un altre pas en la seua ofensiva contra la llengua. El decret d’adequació curricular elimina les referències a autors catalans i balears del currículum de l’assignatura de Valencià de Batxillerat i les substitueix per una llista que inclou només «autores i autors valencians». El motiu és que, segons diuen, no estaríem parlant del mateix marc lingüístic i històric. El Consell ha aprovat aquesta decisió i la Conselleria d’Educació l’ha defensat com una mesura que «reforça la denominació estatutària de la llengua», a més de suprimir les referències al nom de català per la denominació valencià amb l’objectiu de reforçar «la identitat lingüística pròpia».

Aquesta nova ofensiva contra la llengua no és un fet aïllat. Igual que altres iniciatives de caràcter blaver i reaccionari impulsades els darrers mesos, s’emmarca en una correlació de forces cada vegada més favorable a Vox dins del Consell. El PP ha estès massa xecs polítics a l’extrema dreta i, amb un govern tocat pels escàndols de la DANA, la corrupció i la mala gestió, es veu obligat a pagar-los en forma de concessions ideològiques que alimenten la guerra cultural i la fragmentació social.

La mesura ha alarmat els sindicats i entitats com STEPV o Plataforma per la Llengua o l’AVL, ja que denuncien la pèrdua del context històric del valencià i la censura explícita d’un corpus lingüístic i literari compartit per raons polititzades. No només això, també ha oferit més motius a les mobilitzacions i vagues educatives convocades al País Valencià per les condicions laborals del professor i contra la llei educativa.

No entrarem, ni cal, a debatre les tesis lingüístiques i històriques que justifiquen aquesta decisió (de coherència científica més que qüestionable i contràries al consens acadèmic). Tampoc sembla importar molt ni les raons ni la llengua ni l’assignatura a qui ha pres aquesta iniciativa. Malgrat les últimes aparents reculades, que deixen la decisió final en la llibertat de càtedra del mestre, emmarcarem aquesta voluntat dins d’un procés més ampli: la folklorització de la llengua i la cultura valencianes i la seua instrumentalització, com a conseqüència de l’espanyolisme i de l’auge reaccionari actual.

Per folklorització s’entén el procés pel qual una llengua o una cultura, que per naturalesa és històricament heterogènia i està en constant canvi, es redueix a una imatge homogènia, fixa i descontextualitzada. Açò implica triar certes pràctiques, símbols o formes culturals, sovint simplificades i/o idealitzades, fossilitzar-les, fixar-les i mostrar-les com l’expressió autèntica d’una identitat col·lectiva d’una comunitat. El resultat és que el contingut social i crític de la llengua i la cultura es buida i es converteix en una tradició inofensiva o en un producte de consum.

Al final, la llengua queda reduïda al folklore com un vestit tradicional que només s’exhibeix en festes com a element identitari o marca turística, però allunyada de qualsevol ús social i quotidià. I és així que queda desconnectada de les condicions materials de vida de la classe que la parla i pot esdevindre un instrument útil per a partits polítics que s’alimenten electoralment de la crispació i de la fragmentació de la classe treballadora en adscripcions nacionals.

En aquest procés d’instrumentalització, un paper central al País Valencià l’ha tingut el blaverisme. El blaverisme és una ideologia que representa una forma de regionalisme dins de l’espanyolisme valencià. Es tracta d’una ideologia amb una base nacionalista espanyola que rebutja la unitat entre la llengua catalana i valenciana i mostra una actitud catalanòfoba, i això fa que es vincule la identitat valenciana només i exclusivament al context polític, històric i cultural de l’Estat espanyol, reforçant el nacionalisme de l’Estat i la seua narració fundacional. Lluny de defensar un desenvolupament lliure i autònom de la llengua, ha contribuït a reduir-la a un símbol regional inofensiu, plenament compatible i encaixat dins del projecte nacional espanyol dominant. El blaverisme ha contribuït a augmentar les files de la dreta i l’extrema dreta i l’ha beneficiat electoralment, sent emprat diverses vegades en situacions en què era necessari desviar l’atenció.

I és en aquest punt en què l’eliminació d’autors catalans i balears revela tot el seu propòsit polític. La delimitació del currículum en un contingut estrictament valencià construeix un valencianisme regionalista i anticatalanista que presenta el País Valencià com una realitat cultural tancada i desconnectada d’un marc històric més ampli compartit. Aquesta decisió interromp la continuïtat històrica, literària i lingüística i contribueix a forjar una imatge que defensa el «valencià de poble» exclusiu com un element vinculat només al folklore, la tradició local i una identitat ruralitzada i allunyada del context polític.

Un dels objectius és desvincular el País Valencià d’altres territoris amb una trajectòria marcada per conflictes nacionals i per una tradició reivindicativa dins de l’Estat, com és el cas de Catalunya, fet que facilita la seua integració com a particularisme subordinat dins del relat nacional espanyol. En altres paraules, el regionalisme folkloritzat no posa en dubte el projecte nacional estatal, sinó que el reforça.

No obstant, aquesta instrumentalització no només té aquest propòsit ideològic i simbòlic. En aquest cas concret, l’eliminació d’autors no només respon a una qüestió d’identitat, sinó que també s’utilitza com a cortina de fum. La mesura es dona en un context marcat per escàndols i polèmiques relacionades amb la gestió de la Generalitat Valenciana, com els que van sorgir arran de la DANA i l’adjudicació de HPOs entre alts càrrecs d’ajuntaments del PP. En aquest escenari, la guerra cultural es fa servir per a traslladar el debat públic cap a qüestions identitàries i separar-lo de les responsabilitats polítiques específiques relacionades amb la gestió i el desmantellament de l’estat del benestar. 

En context de crisi, serveix per a reafirmar el replegament nacional dins d’un escenari d’auge reaccionari, reforçant un nacionalisme espanyolista que legitima la presència i el progressiu autoritarisme de l’Estat i divideix la classe treballadora en identitats nacionals.

En resum, l’eliminació d’autors representa una eina clara de folklorització, ja que consisteix a buidar la llengua del seu contingut històric i crític per convertir-la en un conjunt d’imatges considerades «autèntiques» o «exòtiques» d’un suposat poble, com la paella, la mascletà, les Falles o l’esmorzaret. Des de les institucions i dels sectors afins es reivindica «un valencià autèntic de poble» i exclusivament valencià, que aparentment defensa la identitat popular, però que en realitat consolida una identitat buida, subordinada i fàcilment instrumentalitzable per reforçar nacionalismes excloents, fragmentar la societat i construir cortines de fum que amaguen la mala gestió de la Generalitat.

El nostre paper, llavors, és estar preparats per afrontar els atacs a la llengua i defensar el valencià com una eina material de comunicació i d’organització social al servei del lliure desenvolupament de la classe treballadora, així com del dret a conèixer-lo i comprendre’l en la seua dimensió històrica i literària. Defensem el dret efectiu a estudiar en valencià i a organitzar-se en aquesta llengua, però sense convertir-la en un mecanisme de distinció identitària buida ni en un instrument de competència.

Aquesta defensa no pot quedar atrapada en una lògica purament identitària, interclassista o folkloritzadora. No es tracta d’alinear-se acríticament amb projectes nacionalistes ni de disputar símbols dins dels límits del mateix Estat-nació, sinó d’integrar la qüestió lingüística en una estratègia de classe més ampla que assenyale les arrels materials de la seua subordinació i instrumentalització.

Jornades contra la guerra i el feixisme: un pas més en la construcció d’una resposta de classe contra la barbàrie

Escrit per Clara Ballester al .

Els dies 18 i 19 d’abril celebrarem unes jornades dedicades a analitzar la conjuntura actual i a debatre quina resposta política pot donar-hi la classe treballadora. No es tracta d’un exercici acadèmic ni d’un espai de reflexió abstracta. Aquesta iniciativa naix d’una necessitat urgent: comprendre què està passant al món i cap a on hem de dirigir les nostres forces. Llegir les notícies cada dia és submergir-se en una successió de fenòmens límit que avancen sovint més ràpid del que podem processar. Guerres obertes i tensions militars permanents. Disputes comercials globals. Augment vertiginós dels pressupostos de defensa. Reforçament dels cossos policials. Enduriment de les polítiques migratòries. Encariment generalitzat de la vida. Desmantellament dels serveis públics. Crisi estructural d’accés a l’habitatge. Catàstrofes ecològiques cada vegada més freqüents. Creixement electoral de l’extrema dreta i proliferació de grups feixistes de carrer. El món està catastròficament sumit en una deriva d’escalada bèl·lica, autoritarisme estatal i auge reaccionari. La sensació cada vegada més generalitzada és que ens trobem en un moment històric d’inflexió, en l’antesala d’un esclat mundial que, tot i encara difícil d’imaginar, resulta impossible negar.

La pregunta és inevitable: tot això és producte de l’atzarosa i brutal natura humana, i per tant no en podem fer res al respecte, o respon a una lògica històrica susceptible de ser compresa i modificada? Estem condemnats a aquesta espiral destructiva o hi ha motius per a l’esperança?

Les jornades que convoquem parteixen d’una hipòtesi clara: aquests fenòmens no són crisis separades, casualitats històriques o un tràgic destí, sinó manifestacions d’un mateix procés històric en què la classe treballadora encara tenim molt a dir. Tractar de fer palpable aquesta possibilitat (i necessitat) de la nostra classe d’esdevindre un actor amb veu pròpia és l’objectiu principal de les Jornades Polítiques de l’OJS. 

Aquesta aposta del Moviment Socialista no és significativa només per al mateix moviment, sinó en general per a la resta de revolucionàries del nostre territori. En un context com el valencià en què el teixit organitzatiu és tan reduït en relació amb el grau de despolitització existent, i on aquesta feblesa resulta encara més alarmant si tenim en compte la dimensió dels seus grans nuclis de població, que una organització independent plantege una lectura de conjuntura i un full de ruta concret al marge dels interessos de la política professionalitzada i les classes mitjanes, és una bona notícia per a totes. Més encara si aquesta proposta s’encarna en una trobada de dos dies en què centenars de joves tindran la possibilitat de compartir anàlisis i experiències i teixir els llaços militants que han de bastir eixa necessària resposta de classe a la barbàrie capitalista.

L’agonia del capital en crisi i l’agenda de les oligarquies

Com ja s’ha dit -i justificat- en moltes ocasions, hui el capitalisme es troba immers en una crisi crònica provocada pel seu propi desenvolupament. La seua fase històrica expansiva ha culminat i ha entrat en declivi. Durant segles, la competència ha impulsat la innovació tecnològica i la productivitat. Però el resultat no ha sigut una societat d’abundància compartida, sinó una contradicció estructural: com més tecnificada és la producció, més difícil resulta mantindre altes taxes de guany. Per mantindre els guanys, el capital només té tres grans vies. 

«La resposta comunista no es planteja com una simple oposició moral al feixisme, sinó com una alternativa històrica al sistema que el produeix»

La primera és intensificar l’explotació del treball: reducció salarial directa o indirecta, precarització, retallada de drets socials, transferència massiva de riquesa des del treball cap al capital. La segona és desplaçar la inversió cap a l’especulació financera i immobiliària. La bombolla financera global no és una anomalia, sinó una fugida estructural cap a espais de rendibilitat immediata. La tercera és la competència geopolítica per recursos, mercats i rutes comercials, que alimenta tensions comercials, militarització i guerra.

El que veiem, per tant, no és desordre. És el funcionament normal d’un sistema en declivi que necessita reorganitzar el món per a continuar existint. Aquest procés no es dona en el buit, sinó que té agents concrets. El poder econòmic mundial s’ha concentrat fins a nivells històricament inèdits. Les oligarquies —financeres, productives i mediàtiques— operen a escala supraestatal i condicionen les polítiques nacionals mitjançant el crèdit, el deute i el control monetari. Amb això no ens estem referint a una espècie de conspiració homogènia capitanejada per uns supermalvats, sinó al fet que l’ofensiva burgesa actual és dirigida per un bloc social, amb les seues contradiccions i descoordinacions internes, però que personifica un conjunt d’interessos amb capacitat real d’impulsar una agenda econòmica, política i ideològica global.

En l’àmbit econòmic, aquesta agenda implica una transferència constant de riquesa cap amunt, la financerització massiva i el buidatge progressiu de la capacitat reguladora dels estats. En política exterior, implica el rearmament generalitzat i l’escalada de tensions entre blocs imperialistes. En política interior, el reforçament autoritari dels estats per gestionar societats cada vegada més desiguals i inestables. L’autoritarisme, per tant, no és una dèria de la dreta parlamentària, sinó la forma política adequada al capitalisme quan deixa de poder comprar estabilitat social, i a la que es veuen abocades totes les forces polítiques parlamentàries.

La base social de la reacció i el nou feixisme

Cap agenda política avança sense suport social. I el suport a l’agenda de la reacció es troba, en gran mesura, en la descomposició de la classe mitjana occidental. Durant dècades, la classe mitjana va ser el pilar del pacte social del capitalisme avançat. Però la crisi estructural ha erosionat les bases materials que sustentaven la seua posició a través d’un procés de proletarització que implica per a moltes capes socials la pèrdua del seu estatus anterior o la incapacitat de mantindre’l d’una generació a altra. Davant la degradació de la seua posició social, molts sectors reaccionen buscant protecció o culpables: nacionalisme, racisme, securitarisme, tradicionalisme, meritocràcia punitiva… No són desviacions psicològiques, sinó respostes socials a la inseguretat material. Així es construeix la base de masses de la reacció contemporània, amb una falsa promesa de retorn a un suposat passat idíl·lic. No obstant, nosaltres sabem que la roda de la història mai gira cap a darrere, i que, com ja passà en altres èpoques, les derives reaccionàries només poden oferir més violència, més explotació i més opressió.

En aquest context emergeix el feixisme del segle XXI. No com a ruptura amb l’ordre existent, sinó com a aprofundiment funcional del seu autoritarisme. El nou feixisme porta a l’extrem la cosmovisió reaccionària: ultranacionalisme, purificació social, eliminació de l’alteritat, exaltació d’un ordre natural imaginari… Però a diferència del segle XX, no necessita constituir una força de masses d’oposició oberta a l’Estat liberal per a expandir-se. S’hi integra en aquest, el reforça i el complementa en tots els seus àmbits, des del carrer al parlament, passant per l’esfera mediàtica. El feixisme, a la llum de l’experiència històrica, ja no pot considerar-se una excepcionalitat de contextos passats, sinó una possibilitat estructural del capitalisme en crisi. 

La resposta comunista 

Si el feixisme no és una anomalia històrica ni un accident polític, sinó una possibilitat estructural del capitalisme en crisi, aleshores combatre’l no pot reduir-se a gestionar-ne els efectes més visibles. Implica necessàriament enfrontar les condicions materials que el fan possible i que el regeneren una vegada i una altra. Per això, un antifeixisme que es limite a defensar l’ordre existent —és a dir, que lluite contra el feixisme en nom de la democràcia liberal— acaba, en última instància, defensant el mateix terreny social i econòmic del qual emergeix la reacció.

Des d’aquesta perspectiva, la resposta comunista no es planteja com una simple oposició moral al feixisme, sinó com una alternativa històrica al sistema que el produeix. I aquesta alternativa només pot obrir-se si la classe treballadora es constitueix com a força política autònoma, capaç d’actuar amb objectius propis i independents de les lògiques de l’ordre existent. Això implica, necessàriament, reconstruir un subjecte de classe que no estiga dissolt en projectes interclassistes, desenvolupar formes d’organització pròpies i articular un bloc proletari que puga resistir alhora el reforçament autoritari de l’Estat i l’expansió social de la reacció. Sense aquesta autonomia política, qualsevol antifeixisme queda condemnat a actuar dins dels límits del sistema que diu combatre i acaba convertint-se, de fet, en una forma de gestió moderada de les misèries morals del capitalisme. 

Aquesta dinàmica pot ser transformada, però no desapareixerà per si sola. No hi ha automatismes històrics que resolguen el conflicte en favor de les majories socials, i menys encara en favor d’una opció revolucionària. Qualsevol canvi real exigeix comprensió, organització i intervenció conscient. És precisament des d’aquesta necessitat que convoquem les jornades. No com un espai de reflexió abstracta o de diagnòstic distant, sinó com un lloc des del qual analitzar amb rigor el moment històric que travessem, debatre les estratègies possibles, reconstruir una perspectiva de classe i, sobretot, començar a articular respostes polítiques a l’altura del repte. El que està en joc no és menor. El futur no es decidirà en els debats ni en les declaracions d’intencions, sinó en la capacitat real de construir formes d’organització col·lectiva que transformen les relacions de poder existents. Les jornades que convoquem volen ser, de manera modesta però conscient, un pas en aquesta direcció. Perquè, davant la barbàrie capitalista, l’única resposta racional és construir poder de classe. I fer-ho abans que siga massa tard.