25N i violència de gènere: tasques pendents del procés revolucionari
Com ja és costum des de fa uns anys, aquest novembre tenim una marca a l’agenda el 25, la diada «per a l’eliminació de la violència contra les dones». Tanmateix, lluny del context d’efervescència i d'organització de base del 2018, ens trobem en un reflux de les forces militants i davant d’unes convocatòries que, cada vegada més sovint, procedeixen dels ajuntaments i altres institucions públiques, així com dels partits de la socialdemocràcia institucional.
Ens preguntem, doncs, què han fet en els darrers anys les institucions per tal d’afrontar la violència de gènere contra les dones. No caurem en la crítica superficial de dir que no s’ha fet res, que no hi ha un interès real o que les institucions han emprat les mesures contra la violència de gènere per rentar la cara a uns paquets de reformes que incloïen tota mena de polítiques autoritàries i antiproletàries, tot i que a aquesta visió no li falti dosi de raó. Malgrat tot, sí que s’han pres mesures i, de fet, el Ministeri d’Igualtat ha copat l’atenció mediàtica de la legislatura. Sense entrar en detalls, podem classificar els esforços institucionals per lluitar contra la violència de gènere en dos grans tipus.
El primer tipus és el pal·liatiu, que engloba des de les mesures punitives fins a la «reinserció», els protocols d’atenció a les víctimes, etc. Podem estar totes d’acord que es tracta de mesures insuficients perquè no ataquen les causes, sinó que es limiten a gestionar els efectes. En una situació de crisi crònica, com s’analitzava el novembre passat a l’article "Responguem a la violència masclista, construïm un nou present" (1), la violència de gènere augmenta. Alhora, la capacitat de les institucions es redueix, per la manca de recursos per implantar les diferents propostes. Els esforços pal·liatius són, per tant, a més d’insuficients per principi, també cada vegada més ineficaços.
El segon tipus d’esforços han sigut els que podríem anomenar preventius, que se centren en la conscienciació social a través de xerrades, campanyes propagandístiques, etc. Aquests sí que pretenen atacar les causes de la violència de gènere per tal de prevenir-la, però parteixen d’una anàlisi errònia i, per tant, apunten a les causes equivocades. La violència de gènere no és una mera desviació moral fonamentada en una ideologia passada de moda que s’hauria de superar mitjançant una lluita purament ideològica. És, en canvi, l’expressió d’una organització social en plena vigència, que relega materialment les dones a una determinada posició en la divisió sexual del treball i en la família. La violència de gènere és el símptoma, però la malaltia és el mode de producció capitalista i la seva divisió de la societat en classes.
Evidentment, les institucions no podran atacar mai l’arrel classista de l’opressió de gènere, ja que no són altra cosa que les garants d'aquesta arrel. Aleshores, som nosaltres, les proletàries, les que haurem d’organitzar una lluita a l’alçada. Si bé no podem demanar de les institucions altra cosa que no sigui la reproducció de la societat capitalista, sí que podem demanar-ho a la militància de base i a les dones treballadores que han nodrit les mobilitzacions feministes, de nosaltres mateixes. Hem de saber llegir el context i fer un salt qualitatiu en la lluita ara que hem topat amb els seus límits.
És un camí difícil, ningú ho nega. A diferència de l’etern cicle de mobilització i integració en les institucions, aquest camí que ens proposem emprendre no l’ha recorregut ningú abans, no almenys fins al final. Caldrà, doncs, construir-lo col·lectivament, i només ho podrem fer a través d’un debat honest i profund sobre l’estratègia: sobre quines aliances ens fan avançar i quines ens condemnen a reproduir l’existent; sobre com podem nodrir un procés revolucionari que per força ha d’integrar la superació de les condicions que generen la violència de gènere; sobre quin és el subjecte capaç de demolir fins als fonaments aquest sistema d’explotació i opressió, i sobre com podem construir-lo políticament.
Tots aquests interrogants, i el procés de respondre’ls, no són disquisicions a l’aire que ens fem a mode especulatiu, sinó que han d’arribar a concretar-se en l’aquí i en l’ara. És a dir, com duem l’autodefensa davant la violència de gènere a un nou nivell que ens permeti bastir el procés revolucionari? Com organitzem l’autodefensa cada vegada a més gran escala, tot desenvolupant les condicions per a passar a l’ofensiva?
Des de la humilitat de qui té els objectius més elevats i tota la feina per fer, es fa necessari que expressem les nostres hipòtesis en relació amb aquestes preguntes. Considerem que, de la comprensió de la violència de gènere com a expressió de dinàmiques internes de la reproducció capitalista, es desprèn indefectiblement que la superació d’una anirà lligada a la superació de l’altra: és un i el mateix procés revolucionari. Respondre a aquesta exigència vol dir construir la unitat de classe, entesa com la unió de la classe treballadora en un subjecte revolucionari que integri tota la seva diversitat (de gènere, raça, nacionalitat, etc.). I, per tant, vol dir lluitar contra totes aquestes divisions internes al si de la nostra classe. El repte rau en evitar diluir l’objectiu general en la gestió immediata dels casos individuals; a ser capaces d’orientar cap a l’horitzó cada passa que fem, traçant un camí on acumulem forces, augmentem les capacitats militants i elevem la consciència de la classe en el propi procés de lluita. Aquesta es perfila com l’única via per a construir una nova societat on l’opressió no hi tingui cabuda. Constituir-nos com a classe revolucionària és, doncs, la tasca que, aquest novembre i els que vindran, lluitarem per marcar a l’agenda.
Referències