Fa poc més de dues setmanes, i 25 anys després d’haver suspès la «mili», el govern del PSOE reconfigurava el model de defensa espanyol formalitzant l’obertura del servei militar voluntari, centrat principalment en aquells joves nascuts entre el 2007 i 2008. Venent-se com una amable «col·laboració ciutadana», el que es busca és reforçar els cossos militars (per tant, preparar l’exèrcit per a futures guerres) i estendre entre les generacions més joves una mena de «fidelitat» o de compromís amb la defensa de l’Estat espanyol.
Més enllà d’això, no és una mesura que ens hagi de sorprendre gaire si tenim en compte quina ha sigut la tendència dels darrers anys a diferents estats d’Europa. De fet, 10 dels 27 estats membres de la Unió Europea mantenen (o inclús reforcen) el servei militar obligatori, com és el cas dels països nòrdics: Suècia, Finlàndia o Dinamarca, però també Grècia o Croàcia, entre d’altres. Letònia el va reinstaurar com a obligatori farà tres anys i, enguany, Alemanya és l’estat que més passos ha fet en aquest sentit; ha implementat un sistema de registre i d’avaluació forçada pels joves nascuts a partir del 2008, amenaçant inclús amb sancions econòmiques; ha augmentat de manera considerable la despesa militar, preveient destinar 779.000 milions d’euros en Defensa entre 2026 i 2030, duplicant el pressupost dels darrers cinc anys. El paper d’Alemanya és clau perquè és qui lidera a nivell europeu el pla de rearmament, obrint el camí de la guerra a la resta d’estats europeus.
Cadascú escull les seues guerres; nosaltres l’única que escollim i ens disposem a lliurar és la guerra entre classes.
Aquestes no són decisions aleatòries dels estats, sinó que tot plegat s’emmarca en el pla de les oligarquies occidentals per als anys vinents: escalada bèl·lica i guerra imperialista per pal·liar els efectes de la crisi. Això no és cap secret, la mateixa Von der Leyen ho ha repetit en reiterades ocasions: Europa ha de projectar «poder militar» per sobreviure. Si no, d’on naix de sobte la febre dels «kits d’emergència»? A sant de què apareixen debats poc innocents al voltant de la necessitat (o no) del servei militar? És així com apareixen també el Pla ReArm o «Readiness 2030» que va proposar Von der Leyen per dur a terme el rearmament arreu d’Europa. Allò que fa cinc anys ens hagués semblat una barbaritat, avui -després d’haver sigut massacrats a propaganda pro-rearmament tant per mitjans de comunicació atlantistes com pels qui en fan d’altaveu per les xarxes socials o les seues respectives institucions- se’ns presenta com una opció totalment factible i fins i tot llegida socialment com a urgent i necessària.
A l’estat espanyol sembla que hi prevalen uns grisos tramposos, tot i les crides del «no a la guerra» del PSOE -preveient que serà una qüestió clau de cara les properes eleccions, que poden estar més a prop del que ens pensem-, la seua posició respecte l’OTAN segueix intacta. Perquè més enllà de bones voluntats i discursos encesos, el PSOE és un partit d’estat, i l’encaix de l’estat espanyol en l’arquitectura institucional imperialista és sòlid i no es troba amenaçat. No hi ha grisos possibles: l’únic pla actualment pels governs d’arreu és el pla de guerra de les oligarquies occidentals. Per tant, qualsevol impugnació per part d’algun sector de la socialdemocràcia, provingui d’una voluntat més o menys dèbil, més o menys oportunista, toparà amb els límits d’una jerarquia d’estats capitalistes ben aposentada. Sense anar més lluny, l’escàndol judicial que esquitxa Zapatero i el PSOE té els seus inicis en una investigació dels EUA. Molt probablement, el Sánchez del «no a la guerra» ja s’ha topat amb alguns d’aquests límits. En els propers mesos, amb un PSOE debilitat pels múltiples fronts judicials i amb la legislatura penjant d’un fil, veurem si Sánchez continua jugant la carta de la política exterior progressista o troba alguna altra cortina de fum.
Les normes del joc s’estableixen en un moment en què gran part de la població viu en un clima d’inseguretat i d’incertesa constants generat per l’escalada bèl·lica, en què sembla que l’única resposta possible sigui que els treballadors anem a la guerra. Així ho demostren desenes d’enquestes preguntant: «aniries al front si el teu país entrés en guerra?», «defensaries el teu país en cas que fos atacat?» amb l’únic objectiu d’establir aquest marc mental contradictori en si mateix: si no es vol la guerra, cal fer la guerra. Però res més lluny de la realitat: l’única defensa real és lluitar per la derrota de l’eix genocida i dels estats imperialistes arreu, l’únic que pot garantir la pau és una alternativa política comunista.
Si l’oligarquia occidental aposta pel gir militarista i el rearmament per poder surfejar la crisi actual, la classe treballadora hem d’apostar pel nostre pla: plantar cara a l’escalada bèl·lica i l’empitjorament de les condicions de vida dels treballadors que hi va lligada. Aquesta oposició al seu pla, que ara pot semblar una qüestió de minories militants, ha de ser servir de palanca per a la construcció d’una alternativa política que esperoni i doni cobertura als treballadors a sabotejar els engrenatges i la maquinària de guerra. Això també ha de ser el que cali entre la joventut treballadora als nostres barris i pobles: de cap manera deixarem que sigui la nostra classe la que posi els morts en les seues guerres; de cap manera pagarem els costos d’unes guerres que no són nostres.
Cadascú escull les seues guerres; nosaltres l’única que escollim i ens disposem a lliurar és la guerra entre classes.
