La història de lluita de la nostra classe és innegable, també avui, 28J, quan fa gairebé seixanta anys de la revolta de Stonewall. Si ens proposéssim recórrer el camí de les vides LGTBI des d’aleshores, veuríem com aquestes, inevitablement, han anat de la mà de la lluita i l’organització i en certs casos, de la política revolucionària. Tant Stonewall com el capítol de la Transició a l’estat espanyol -ambdós, moments de gran força en aquest recorregut- formen part d’una herència que prenem com a motor pels nostres dies.
A casa nostra, aquest moment l’immortalitzava Isabel Steva (o Colita) amb la fotografia que encapçala el text de la primera manifestació a Catalunya pel vuitè aniversari de la revolta de Stonewall el 1977. Aquesta manifestació històrica que va arreplegar fins a 5.000 persones, va suposar un abans i un després pels següents anys de lluita. El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) -aleshores il·legal- va ser, segurament, la màxima expressió d’organització LGTBI a Catalunya al llarg d’aquells anys.
La militància revolucionària que hi participava, com assenyalen Eliseo Picó i Armand de Fluiva, militants aleshores del FAGC, tenia dues tasques: per una banda, convèncer el moviment obrer de la importància i significat de la lluita per la llibertat de l’homosexualitat i, per altra banda, convèncer el moviment homosexual de la necessitat de combinar la seua lluita per l’alliberament sexual amb la lluita de la classe treballadora en pro del socialisme. [1]
Tot i la necessitat d’estudi i d’aprofundiment en la tasca que va realitzar durant aquells anys el FAGC, podem prendre’n referències concretes per tal de traçar el recorregut de la lluita LGTBI a casa nostra:
«Creiem que la lluita per les nostres llibertats està immersa dins d’una lluita per l’alliberament sexual de l’individu i aquesta és dins de la lluita per l’alliberament total de l’individu humà, i immersa en la lluita de classes. Nosaltres no som reformistes, som radicals i revolucionaris. (…) Som perfectament conscients que sota el règim capitalista mai hi arribarem (a l’alliberament sexual)» [2]
Idees com aquestes són les que es recollien al manifest del FAGC. Algunes de les més importants: a) la lluita LGTBI i la lluita de classes no són coses separades; no són lluites paral·leles, sinó que l’alliberament en tots els aspectes de cada individu està immers en l’alliberament total de la humanitat i b) l’alliberament sexual és inviable en el capitalisme. Dues qüestions imprescindibles que els revolucionaris no hauríem de perdre mai de vista.
El recorregut, però, no comença i s’acaba fa cinquanta anys, sinó que ha seguit fins als nostres dies. Un recorregut que ha fet malabars entre els mitjans i els fins -i la seua separació o unió- i que si bé ha resultat en un gran nombre de conquestes, també ha comportat l’estat actual de desorientació estratègica i, gairebé de facto, ha ocasionat l’assimilació institucional que es viu actualment.
Precisament perquè els fins que persegueix la lluita LGTBI són necessaris per dur a terme qualsevol procés revolucionari, cal que els mitjans que s’emprin siguin els correctes. Els darrers anys són un exemple innegable de grans processos de treball polític -i, per tant, de politització entre els sectors LGTBI-, però a la vegada, són una experiència a revisar i sotmetre a crítica per tal d’afinar les eines pel futur.
L’assimilació institucional de la lluita LGTBI o de les seues demandes no és una característica escollida a consciència pel col·lectiu, o almenys per una part d’aquest, sinó que és una de les conseqüències més vives de no haver fixat o, en el millor dels casos, d’haver perdut de vista l’horitzó revolucionari, i per tant, d’haver-se subordinat a interessos aliens als del proletariat LGTBI. Aquesta mancança, ha comportat que la lluita a poc a poc s’anés reduint a conquestes concretes, tot i que tampoc totes aquestes hagin sigut plenes. Sovint les demandes més assimilables són les que han tirat endavant. D’aquesta manera, s’ha deixat enrere o fins i tot s’han desconnectat d’aquelles demandes més «ambicioses», i especialment, d’aquelles que eren explícitament revolucionàries. L’exemple més viu en aquest sentit segurament és la celebració de l’aprovació del matrimoni homosexual, que un cop aprovat i legalitzat, sembla que va desconnectar de l’element programàtic revolucionari de la superació de la família nuclear que, de fet, el FAGC reivindicava.
Evidentment, la conquesta de drets i llibertats, com la despenalització de l’homosexualitat, o l’aprovació del matrimoni homosexual, són elements a celebrar, ja que són grans passos endavant en la millora de les condicions de vida, també de lluita, del proletariat LGTBI. Però el focus l’hauríem de posar en com els podem convertir en elements que no esdevinguin mecanismes d’assimilació i pacificació de sectors cada vegada més amplis del col·lectiu LGTBI, no pas per mantenir-los reclosos en una alteritat abstracta, sinó per tal d’anar més enllà de la triada demanda/reforma/conquesta, i articular-los entorn d’un procés d’acumulació de forces en el camí per la construcció d’una lluita integral.
L’experiència de lluita de la nostra classe és l’ensenyança més valuosa que tenim; de fet, és per això que tenim la necessitat política de recuperar les diades històriques com a moments en què es condensa l’organització revolucionària. A més, són moments clau per posar al centre del debat els reptes o tasques pendents de cada àmbit de lluita. Enguany, no podem obviar el context en el qual se celebra aquest 28J: l’auge reaccionari no és una qüestió que es palpi únicament en els discursos LGTBI-fòbics d’uns quants, sinó que també es viu en l’augment de les agressions LGTBI-fòbiques als carrers.
Així doncs, dues tasques imprescindibles: per una banda, estendre la necessitat de defensar-nos, és a dir, articular respostes a cada atac que rebem; per altra banda, estendre entre el proletariat LGTBI jove l’organització de classe en clau revolucionària com l’única eina capaç -tal com ho ha sigut històricament- de garantir-nos drets sexuals i de gènere, els quals el projecte comunista ha de fer seus i defensar-los com a part integral del programa revolucionari.
Notes al peu:
[1] Pròleg d’Eliseo Picó i Armand de Fluvia a La cuestión homosexual de Jean Nicolas (p. 20)
[2] P. Viladegut y D. Solís: «Todos somos bisexuales» (Entrevista con el secretario general del FAGC), El Viejo Topo, nº 8, Maig, 1977, pàgs. 34-35.
