Abans-d’ahir vam presenciar una de les expressions més descarnades del drama de l’habitatge, combinada amb l’ofensiva reaccionària contra el proletariat migrant. Xavier García Albiol, actual alcalde del PP a Badalona, va ordenar el desnonament d’unes 400 persones, majoritàriament migrants, de l’antic institut B9, sense oferir cap alternativa habitacional i desplegant amb la màxima ostentació el discurs racista i aporofòbic tan propi d’una extrema dreta en auge.
Tot i que Albiol va ser el pallasso protagonista -que, com és obvi, no hauria pogut fer el seu número sense la col·laboració del PSC d’Illa-, l’espectacle es va representar a banda i banda de l’escenari. Comuns, ERC i la CUP no van trigar ni un minut a desplegar el seu oportunisme més barat: condemnar les polítiques autoritàries d’Albiol i fer-se la foto de rigor. Però quina credibilitat pot tenir una ERC que carrega a la seva esquena la causa repressiva més bèstia contra el moviment per l’habitatge? Quina medalla poden penjar-se els Comuns, més enllà d’haver mantingut Barcelona entre les ciutats amb més desnonaments mentre governaven? Quina pirueta argumental li queda a una CUP que està impulsant desnonaments de pisos públics a la Girona governada per Salelles? I és que de dretes a esquerres, l’única política efectiva en matèria d’habitatge que tots els partits polítics han impulsat de forma inequívoca ha estat la del desnonament.
Sembla que a algunes persones encara els sorprèn que, en el context del desnonament del B9, des del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya assenyalem i barrem decididament el pas als partits reformistes que s’hi acosten com voltors. Continua arrelat, entre certs sectors dels moviments socials -per sort, cada cop menys-, un sentit comú que afirma que «com més siguem, millor», que sempre és preferible comptar amb el suport dels partits d’esquerres que prescindir-ne. Tanmateix, l’experiència dels darrers cicles mobilitzadors demostra precisament el contrari.
L’esquerra reformista no ens reforça: ens capitalitza, ens debilita i, finalment, ens desmobilitza. S’apropia del treball de base construït per sindicats i col·lectius, el converteix en capital polític propi i es presenta com la legítima representant del conflicte, traduint la força del carrer en vots per a les seves propostes reformistes. Propostes que, després de no reformar absolutament res, només han servit per desactivar-nos.
Es nota i molt que la campanya electoral ja ha començat. A més, aquests partits d’esquerra prenen posicions pel nou cicle de mobilitzacions que s’està coent. A mesura que aquest cicle vagi escalfant-se, no dubtaran ni un segon a desplegar una gesticulació tan radical com ho exigeixi el moment per poder-se presentar com els legítims representants de les demandes que sorgeixin dels sectors mobilitzats. Parlaran de drets, de justícia social i de solucions reals, i es presentaran com a aliats naturals de les lluites. De fet, ja ho estan fent.
Si sortim de la immediatesa, hi ha dinàmiques polítiques que se’ns presenten amb tota claredat. El bloc progressista veu com s’esgota el seu temps de govern, i la seva ala esquerra pretén desmarcar-se de la seva tebiesa. Ja se senten crides a recuperar la iniciativa. I aquí l’habitatge és dels pocs temes que els permet sortir de la posició defensiva a la qual els ha empès l’ofensiva reaccionària. Des d’aquestes coordenades no hem de descartar un últim cop d’efecte aprofitant la centralitat de la problemàtica de l’habitatge actual, amb una proposta que es porta forjant d’un temps ençà: la prohibició de les compres especulatives. Una mesura que respon al pur càlcul electoral d’un bloc progressista contra les cordes i en la que tots els partits de l’esquerra reformista lluitaran per presentar-se de cara a la societat com els seus instigadors. Circ parlamentari, reformes que no reformen i l’intent de capitalització de les lluites de base per part dels partits reformistes. Tinguem en compte aquestes consideracions quan les organitzacions de classe parlem de cap a on han de caminar les futures mobilitzacions i a quina acumulació de forces han de respondre.
Però aquest nou cicle no espera cap polític professional amb els braços oberts. I és que, en les pròximes mobilitzacions, allà on existeixi una secció del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya no només es confrontarà fins al final les forces reaccionàries —PP, Junts, Vox o Aliança—, sinó també l’esquerra reformista. Els partits de dretes i les forces de la reacció es trobaran amb una força de classe que els planta cara, organitzant sota el paradigma de la unitat de classe aquells sectors que ells busquen atacar; i els partits d’esquerres es trobaran amb gent disposada a recordar-los quines són les polítiques que impulsen quan governen, a assenyalar el seu oportunisme, a no cedir als avantatges curtterministes de les seves falses promeses i a blindar l’acumulació de forces des de la base.
Aquest nou cicle ens planteja un repte clar a tot el moviment per l’habitatge: orientar la lluita amb una clara i inequívoca perspectiva de classe, acumular forces per a confrontar a la reacció però alhora evitant que aquestes desemboquin en uns partits polítics reformistes que ja han demostrat que no tenen res a oferir-nos. Per això, des del SHSC no tenim cap escrúpol a dir-ho alt i clar: sí, clar que tenim interessos polítics. El nostre interès polític és que l’autoorganització de la classe treballadora per fer front als problemes de l’habitatge serveixi també per a la seva organització en termes polítics; és a dir, per construir un projecte polític propi que no es limiti a posar pedaços i ataqui la causa del problema de l’habitatge: l’ordre capitalista.
Parlem d’un projecte polític al servei dels interessos de la majoria treballadora, orientat a expropiar a la burgesia el control sobre la producció i la distribució de béns i serveis, com l’habitatge. I per construir aquest projecte polític, és imprescindible aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats que ens ofereix la lluita de classes per recordar que tots els partits del capital, siguin del color que siguin, no tenen absolutament res a oferir a la classe treballadora. Per recordar que l’objectiu no és eixamplar les bases d’un Podemos renovat, ni d’una CUP dretanitzada, sinó construir una força política independent. Independent dels Salellas, dels Albiols i de tota la resta de pallassos que viuen d’administrar el malestar social mentre blinden l’ordre social que el produeix.
