Fa uns dies es feien públics més d’11.000 arxius del Cas Epstein, més de 3.000.000 pàgines, 180.000 imatges i 2.000 vídeos en relació al polèmic cas de corrupció i tràfic sexual de menors de Jeffrey Epstein. Milers de proves que constaten quin és el nivell de decadència en el que es troba actualment immersa l’oligarquia del centre imperialista. No és estrany, doncs, que aquests dies hagi tornat a ressonar una vella lletania: Com pot ser que al segle XXI continuïn passant casos així?. Però segurament allò que cal que ens preguntem és: Què no pot passar al segle XXI? Què no pot passar que no hagi passat ja? Amb aquesta idea i fent un breu repàs del cas, intentaré fer-ne una mínima valoració política.
Fem abans una mica de memòria: l’any 2018 el mitjà de comunicació Miami Herald publicava una investigació sobre Epstein, forçant així la reobertura del cas. Aquesta investigació incloïa les primeres denúncies d’abusos, explotació i tràfic sexuals de menors, a més de l’acord judicial que al 2008 havia permès a Epstein evitar càrrecs federals, assumir la culpabilitat d’un delicte menor i, per tant, una condemna a presó amb totes les facilitats possibles. D’aquesta manera, amb la reobertura del cas l’any 2019, s’arrestava a Epstein per tràfic sexual de menors, afrontant-se a dècades de presó. Les dècades es van convertir en setmanes ràpidament: a l’agost d’aquell mateix any va morir a la seua cel·la. Segons la versió oficial, es va suïcidar.
«No cal recórrer a sectes satàniques o a explicacions conspiranoiques. El que tenim davant és el poder de la burgesia materialitzant-se, aquest cop, en un cas aberrant»
Farà aviat dos anys, s’ordenava judicialment fer públics centenars de documents en relació el cas de Ghislaine Maxwell, una de les seues col·laboradores en aquesta xarxa immensa de tràfic de menors. La desclassificació judicial d’aquest cas va suposar un gran boom mediàtic, ja que va treure a la llum centenars de noms de les elits no només estatunidenques, sinó també europees i els va situar entre els cercles propers a Epstein: Clinton, Trump, Bill Gates o Musk, entre d’altres. D’aquesta manera, els arxius Epstein no només són proves de les pràctiques privades d’Epstein -ja conegudes- d’explotació sexual, violacions, assassinats, pedofília o fins i tot canibalisme… sinó que són un exemple clar de l’extensa xarxa clientelar i de corrupció que regna en el si de les relacions de l’oligarquia occidental.
Una xarxa que inclou centenars de noms coneguts per tothom: CEOs, monarques, polítics, multimilionaris… entre els qual trobem en els darrers arxius publicats personatges coneguts com José María Aznar, expresident espanyol, o Ana Botella, exalcaldessa de Madrid, i el seu fill i gendre, entre d’altres. Tot i la rellevància del cas, curiosament cap mitjà de comunicació mínimament afí a l’expresident espanyol, n’ha fet cap tipus de difusió: no en trobem ni rastre a l’ABC i la resta de mitjans si n’han parlat ho han fet amb la boca molt petita. La impunitat i la complicitat entre elits no és una qüestió que passi únicament en casos com el d’Epstein, és la constant en la cadena de favors entre grans capitalistes i polítics: a petita escala, avui tu fas cas omís d’aquest tema, i jo demà t’asseguro una cadireta a alguna fundació de torn.
Epstein no només tenia entre mans una xarxa de tràfic sexual de menors sinó que també intervenia econòmicament i política en aquests cercles. Això explicaria, en principi, el seu vincle amb Aznar: el 2003 Epstein pagava un vol a Nova York a l’expresident del PP per tal que rebés un premi per la fundació sionista Appeal of Conscience per donar suport a la guerra d’Iraq. Curiosament, poc després, Aznar fundava la seua pròpia fundació –Friends of Israel-, finançada també per Epstein. Mesos després del vol a EEUU, Aznar rebia un paquet d’Epstein -se’n desconeix el contingut- a la FAES, finançada per coneguts capitalistes estatals com Florentino Pérez.
Tant és l’abast d’aquesta xarxa clientelar, d’aquesta immensa cadena de favors de l’oligarquia internacional, que inclús s’han conegut vincles des d’abril de 2017 amb un anomenat “facilitador” de noies a Barcelona, Daniel Siad. Si bé les pràctiques d’Epstein ja són conegudes, també ho són els seus processos de “captació”: aprofitar-se de la classe treballadora en pitjors condicions, de dones i menors d’edat en condicions de gairebé extrema precarietat i poc entorn social i vendre’ls fum: viatges a Little Saint James, la seua illa privada al Carib, feina en modelatge per Victoria’s Secret, sent el seu CEO, Lex Wesner, un dels noms que més apareixen als seus arxius… Perquè Epstein i els seus, més enllà de compartir “aficions” (l’explotació, la pedofília, les agressions…), en allò essencial compartien un mateix interès que, de fet, es recull en un dels correus dels darrers arxius publicats, fent referència a una conversa entre Bill Gates i Epstein: «How do we get rid of poor people as a whole?».
No cal inventar-se res nou, en cercles com els de les grans elits econòmiques i polítiques: la realitat acostuma a superar la ficció. No cal recórrer a sectes satàniques o a explicacions conspiranoiques. El que tenim davant és el poder de la burgesia materialitzant-se, aquest cop, en un cas aberrant. Per tant, és una qüestió de classe. En efecte, no va ni de bojos ni malvats, sinó d’una classe que reflecteix la completa decadència moral pròpia del capitalisme. Aquesta putrefacció més absoluta també té conseqüències: un descrèdit i una desconfiança cada cop major cap a un sistema que amb prou feines es manté. Això, intuïtivament, podria ser un bon indicador si obviéssim les posicions reaccionàries en augment, però aquestes hi són i beuen precisament d’aquest malestar, orientant-lo cap a tendències obertament feixistes.
És per això que la resposta a casos com aquest ha de passar necessàriament, per una banda, per bloquejar els intents de convertir-ho en teories de la conspiració que ens condueixen, encara més, cap a un carreró sense sortida; i, per altra banda, per superar el rebuig superficial cap a la burgesia en termes “d’humanitat” i convertir-lo en organització de classe.
