Balanç i lliçons de la vaga educativa indefinida

Quan el professorat valencià vam iniciar la vaga indefinida l’11 de maig, pocs imaginaven que arribaria a prolongar-se durant un mes sencer. La mobilització va deixar desenes de manifestacions multitudinàries, una acampada docent, consultes amb la participació de més de 30.000 treballadores i una crisi política que la Conselleria d’Educació no va aconseguir tancar. Tres mesos després, amb la vaga encara suspesa, però no desconvocada i amb el nou curs ja en marxa, el conflicte continua obert. El pròxim dissabte 12 de setembre, les manifestacions convocades simultàniament a València, Alacant i Castelló marcaran l’inici d’un nou curs de mobilització.

La primera conclusió continua sent evident. A pesar de la propaganda institucional, la vaga no va acabar perquè la Conselleria haguera convençut —ni vençut— el professorat. Al contrari. Les successives consultes van rebutjar de manera contundent pràcticament totes les propostes presentades per Educació. Només les mesures relatives a la burocràcia van obtindre un suport majoritari, mentre que qüestions centrals com les ràtios, les plantilles, les infraestructures, la inclusió, la FP o el valencià continuaven sense una resposta satisfactòria. La suspensió de la vaga va ser una decisió tàctica: preservar forces i donar marge a la negociació, mantenint oberta la possibilitat de reprendre les mobilitzacions si la Conselleria no responia a les reivindicacions.

I això és precisament el que ha passat durant l’estiu. La negociació no ha aconseguit un acord global. La Conselleria ha optat per fragmentar les reivindicacions i avançar en determinades mesures de manera unilateral o mitjançant acords parcials, mentre les qüestions fonamentals que van portar milers de docents al carrer continuen sense resoldre’s. La reducció de ràtios, les plantilles, les infraestructures, la inclusió, la recuperació del poder adquisitiu i la defensa d’una educació pública i en valencià continuen formant part del conflicte.

Durant aquests mesos, la Conselleria ha cedit en algunes concessions. L’acord signat per ANPE i CSIF, que preveu un increment salarial de 200 euros mensuals fins a 2028, sis dies de lliure disposició retribuïts i el dret a la desconnexió digital, va ser presentat com una gran millora per al professorat, però representa una pujada salarial clarament insuficient davant les demandes plantejades durant el conflicte i els anys de pèrdua de poder adquisitiu acumulats. La seua funció política, més que resoldre les reivindicacions que havien portat milers de docents a la vaga, ha sigut introduir una escletxa en la unitat sindical i intentar desactivar el conflicte mitjançant un acord parcial amb una part de les organitzacions sindicals. No obstant això, les assemblees de docents van impedir aquesta divisió interna, i hui dia continuen fent-ho.

En aquest sentit, si hi ha una lliçó especialment important d’aquest conflicte és el paper que han jugat les esmentades assemblees docents. En un context en què sovint es presenta la negociació col·lectiva com un assumpte exclusiu dels aparells sindicals, la vaga ha mostrat una realitat diferent. Han sigut milers de docents organitzats en els seus centres, en les assemblees territorials i en els espais de coordinació els qui han fixat les línies roges del conflicte. Les consultes massives i els debats oberts han obligat les direccions sindicals a respondre davant una base mobilitzada i activa.

No es tracta de negar el paper dels sindicats. Sense la seua estructura i capacitat de convocatòria difícilment s’hauria sostingut una vaga d’aquestes dimensions. Però tampoc es pot ignorar que la fermesa mostrada durant tot el conflicte ha estat directament relacionada amb l’existència d’un professorat organitzat capaç de fiscalitzar i pressionar les seues pròpies direccions. La principal fortalesa de la vaga no ha estat cap sigla concreta, sinó la irrupció d’elements de democràcia obrera que han dificultat que les decisions quedaren exclusivament en mans de les burocràcies sindicals.

Les assemblees aporten un model d’organització col·lectiva de base i horitzontal, que permet expressar la voluntat democràtica de les treballadores en lluita. Si bé això és fonamental, han de ser complementades per un tipus d’acció sindical capaç de mantindre’s en el temps, d’articular les lluites del dia a dia i construir cultura militant més enllà dels moments d’efervescència. Cal teixir organització de base en cada centre educatiu, crear seccions sindicals fortes i eficients, un teixit associatiu ben estructurat que acumule les més variades experiències i prepare pacientment els grans episodis de lluita.

A aquest respecte, aquesta experiència conté una lliçó que va molt més enllà de l’educació. Durant anys, la fragmentació dels centres de treball, la precarització i la desmobilització han afeblit enormement la capacitat d’organització de la classe treballadora. Però la vaga docent apunta en una direcció oposada: la necessitat de reconstruir espais col·lectius d’organització i deliberació capaços de sostindre conflictes llargs i imposar mandats a les seues pròpies representacions.

Ara bé, també seria un error extraure la conclusió que l’acumulació de lluites sectorials és suficient per si mateixa. La vaga va mostrar una enorme capacitat de mobilització, però també els límits que imposa un marc institucional construït precisament per absorbir, desgastar i reconduir els conflictes socials. Els serveis mínims, les maniobres dilatòries de la negociació, la criminalització mediàtica dels vaguistes o la intervenció permanent de les institucions sobre el desenvolupament del conflicte van ser un recordatori de fins a quin punt l’Estat actua per limitar la capacitat de pressió dels treballadors.

De fet, durant l’estiu ha aparegut una nova dimensió d’aquest control institucional que catalitza a la perfecció les pulsions autoritàries i reaccionàries de l’Estat capitalista. La reforma de les funcions de la Inspecció Educativa ha incorporat la denominada «neutralitat ideològica» entre els àmbits de vigilància inspectora, amb mecanismes per comunicar possibles incidències i amb capacitat d’actuació de la Inspecció davant allò que l’administració considere un possible cas d’adoctrinament.

Aquesta qüestió no és menor. El conflicte educatiu ja no es desenvolupa únicament al voltant dels salaris, les ràtios o les plantilles. També està en joc quin marge d’autonomia té el professorat per desenvolupar la seua tasca pedagògica i abordar qüestions socials, polítiques o culturals dins dels centres. Convertir la «neutralitat ideològica» en una funció de vigilància inspectora obre la porta a utilitzar mecanismes administratius per controlar què es pot dir, ensenyar o discutir a les aules. Si bé és prompte per a afirmar que aquest mecanisme haja produït ja una persecució generalitzada del professorat; afirmem que s’han creat les eines institucionals que poden permetre-la.

L’estreta relació entre la fragmentació de la classe treballadora, els atacs contra els salaris i l’auge reaccionari i autoritari demostren que les reivindicacions del professorat només poden desplegar tot el seu potencial si es connecten amb una lluita més àmplia contra l’ofensiva capitalista global. La defensa de l’educació pública forma part de la defensa del salari indirecte del conjunt de la classe treballadora, igual que la sanitat, les pensions o els serveis socials. Però també constitueix una trinxera contra l’auge reaccionari i l’autoritarisme dels estats, que necessiten una escola controlada i segregada on el statu quo no puga ser qüestionat.

En aquest sentit, la tasca que tenim per davant no consisteix únicament a preparar noves mobilitzacions docents. Consisteix, d’una banda, a estendre l’organització sindical en cada vegada més centres de treball, reconstruir la solidaritat entre sectors i recuperar la vaga general com a horitzó real de confrontació. Però també exigeix alguna cosa més profunda: la construcció d’una alternativa política independent de la classe treballadora.

L’experiència recent és prou clara. El desmantellament progressiu dels serveis públics no és patrimoni exclusiu dels governs conservadors. Ho hem vist amb els governs del Botànic al País Valencià, amb l’anomenat «govern més progressista de la història» a l’Estat espanyol o amb els conflictes educatius també actius a Catalunya. Sense una força política pròpia de la classe treballadora que aborde la qüestió del poder polític, les lluites econòmiques i sindicals acaben inevitablement subordinades als projectes reformistes existents i als límits que imposen les institucions actuals.

Això exigeix un sindicalisme que no dega res a l’esquerra parlamentària, que entenga que el desmantellament de l’educació pública forma part d’una conjuntura per a la qual la socialdemocràcia no té cap pla més enllà de plegar-se als mandats del capital. I és justament aquesta perspectiva la que pot arrelar gràcies a la independència que proporcionen les assemblees de base davant les burocràcies sindicals: la possibilitat de connectar la defensa de l’educació pública amb l’horitzó d’una alternativa real per a la majoria social, una educació universal sota el control de la classe treballadora.

Aquest horitzó, és clar, requereix un projecte polític que, rebutjant el malmenorisme de l’esquerra del capital, articule una contraofensiva de les treballadores davant els atacs d’un capitalisme decrèpit que ja no pot oferir més que misèria.

La vaga educativa valenciana no ha resolt aquesta qüestió, però sí que ha deixat una certesa valuosa: quan les treballadores s’organitzen, participen directament en les decisions i mantenen la independència respecte de les institucions, apareixen possibilitats que semblaven inexistents només unes setmanes abans.

Ara, després de l’estiu, aquesta experiència entra en una nova fase. El dissabte 12 de setembre, la comunitat educativa tornem als carrers de València, Alacant i Castelló. No serà una mobilització aïllada ni una commemoració de la vaga del curs passat, sinó el punt de partida d’un nou curs de lluita.