Categoria de columna: Sindicalisme

CCOO i UGT: quan la traïció és la norma

Escrit per Hélène Koriche al 21 d'abril de 2026.

En les darreres setmanes, el conflicte educatiu a Catalunya ha tornat a posar a CCOO-UGT al centre del debat. L’onada de crítiques que han rebut després de l’acord signat a esquena dels sindicats ha estat massiva, generant inclòs que una part de les bases de Comissions Obreres acabés redactant una carta oberta per intentar redreçar la situació i salvar la poca legitimitat que els queda en el sector. Tot i el consens a l’hora de titllar-los com a “traïdors” o “pactistes”, hem de reconèixer que aquesta situació no és nova en la història d’aquests dos sindicats.

La crítica als sindicats de concertació per la seva tasca d’estabilització del govern de torn, apuntalant les polítiques de supeditació del proletariat, és històrica i està més que documentada. Trobem exemples d’aquesta en diferents moments, afermant reformes laborals com la de 2022 o en conflictes com la Vaga del Metall de Cadis. No cal anar molt lluny per entreveure la magnitud del problema, però de totes maneres és útil agafar una mica de perspectiva.

Tot i que el naixement de CCOO i UGT ha estat significativament diferent i desigual en el temps, des de la Transició han convergit en una evolució paral·lela marcada per la seva progressiva integració dins l’Estat i el sistema de relacions laborals actuals. Aquesta consolidació no ha estat neutra ni innocent: s’ha articulat a través d’una pràctica sostinguda de pacte amb els executius, especialment amb aquells liderats pel PSOE. Sota el paraigua del “diàleg social” i l’estatus institucional, la seva història ha estat plagada de pràctiques que ens permeten evidenciar la naturalesa del seu projecte polític: signant acords que han contribuït a estabilitzar l’ordre existent, recolzant reformes laborals que han precaritzat l’ocupació, participant en l’aplicació de polítiques d’austeritat i legitimant el marc capitalista com a únic horitzó possible per a la classe treballadora. Així, la seva funció històrica ha derivat cap a una mena de corretja de transmissió institucional que, tot i mantenir una retòrica progressista, s’ha anat situant de forma cada cop més clara en sintonia amb els interessos de les elits econòmiques.

Hem de tenir en compte que, històricament, aquest procés s’inscriu en una dinàmica més àmplia d’ofensiva neoliberal iniciada als anys setanta, la qual buscava debilitar profundament el sindicalisme de classe a escala internacional. La desindustrialització, la globalització productiva i la fragmentació del treball -amb l’expansió del sector serveis i de formes laborals precàries i temporals- van erosionar les bases materials de l’acció col·lectiva, reduint la capacitat de pressió sindical i alimentant la desconfiança d’una part creixent de la classe treballadora. Davant d’aquest escenari, el capital no només ha reprimit històricament el moviment obrer, sinó que també ha optat per integrar-ne els sectors més forts dins d’un model de concertació i corporativisme -en part, hereu de dinàmiques anteriors però plenament funcional al capitalisme contemporani-, atorgant-los privilegis institucionals i representativitat a canvi de limitar la seva acció als marcs legals i desactivar la conflictivitat. En el cas de CCOO i UGT, aquesta integració ha consolidat la seva posició com a sindicats preferents, però al preu de restringir les formes de lluita i d’assumir un paper que, lluny de qüestionar les bases del sistema, contribueix a la seva reproducció.

Cal tenir en compte que no podem aspirar únicament a desbordar aquests sindicats per a col·locar unes noves sigles en la seva posició. Cal que la pràctica sindical que ocupi el seu lloc ens allunyi dels horitzons imposats fins al moment.

Anem al present immediat. La relació d’aquests dos sindicats amb el govern actual és complexa i està collada per diferents costats. Per una banda, cal posar en relleu l’afinitat ideològica que comparteixen, fidels ambdues estructures al programa polític reformista. Per altra banda, també trobem tota una sèrie de necessitats econòmiques. Amb una disminució de l’afiliació sindical i una dependència creixent de subvencions per mantenir-se vius com a agents, aquests sindicats han trobat en la lleialtat a l’Estat una via per justificar la seva existència. La dependència econòmica es fa més evident en les quantitats rebudes: només a Catalunya, CCOO i UGT han rebut 3,2 milions d’euros en 2010 i, més recentment, 13 milions d’euros en 2021 del Ministeri de Treball. A més, l’aprovació de mesures com la reforma laboral i la Llei Iceta (ambdues necessàries per a l’obtenció dels Next Generation), en què els sindicats han jugat un paper crucial, ha garantit que puguin continuar obtenint recursos substancials, com els 45 milions d’euros rebuts per CCOO i els 43,9 milions d’euros que va rebre UGT el 2024.

I finalment, trobem una dependència mútua a nivell polític. Per part dels sindicats, un canvi de govern cap a una possible coalició PP-VOX podria significar la pèrdua d’aquesta infraestructura econòmica i institucional, posant en perill la seva posició de poder en el moment en què la negociació i interlocució amb ells quedés en un segon pla a l’agenda del nou govern. Alhora, aquest canvi podria incrementar les divisions internes entre la seva cúpula burocràtica i unes potencials bases sindicals més abocades a la conflictivitat. Per part del govern, trobem molts exemples de la tasca que han realitzat aquests sindicats en els darrers anys, on la seva feina principal ha estat la de recolzar les propostes del govern de Sánchez-Díaz per garantir-ne la governabilitat i actuar de contenció política cap a l’escalada de conflictivitat laboral. A més, per part de la líder de Sumar, la bona sintonia amb els sindicats ha estat utilitzada com a senya d’identitat per reforçar-se internament en el si de la coalició governamental, així com en l’amalgama de sigles de la seva plataforma electoral, ja sentenciada a mort.

Resumint, la relació entre l’executiu i els sindicats ha pivotat entre dos eixos: actuant com a legitimadors de les decisions del govern i com a mecanisme de control de la conflictivitat, la qual cosa ha permès anticipar conflictes i evitar mobilitzacions massives que poguessin desestabilitzar el govern, actuant de facto com a intermediaris pacificadors de la lluita de classes. I cal dir que aquesta no és una tasca menor. La retòrica d’un govern que es pressuposa o s’identifica com a progressista mentre retalla drets i llibertats sindicals, és difícil de mantenir sense un sistema sindical ben embrincat que mantingui l’estabilitat en el món laboral.

Davant de l’escenari actual, però, cal ser curosos. La crisi que travessen els estats occidentals no pot fer més que cobrar-se amb un empitjorament de les condicions laborals i de vida de la classe treballadora, el qual pot anticipar un escenari d’augment de conflictes laborals en els propers anys. El conflicte en educació marca un punt ressenyable a Catalunya en un escenari de conflictivitat laboral que tot apunta que anirà a més. Les economies europees s’estan veient cada cop més abocades a l’augment dels pressupostos de guerra i, per tant, a un escenari de disminució dels salaris reals dels treballadors. Més enllà de la retòrica, les maniobres d’aquests dos sindicats s’anticipen contradictòries entre el dir i el fer, com demostra una UGT que tant pot visitar la seu de l’OTAN com recolzar conjuntament amb CCOO el “no a la guerra” de Sánchez.

Aquest escenari de previsible augment de la conflictivitat laboral front una crisi agreujada, amb les conseqüències en termes de desestabilització del govern, ens porta de nou al conflicte educatiu actual a Catalunya. Efectivament, CCOO i UGT han sortit a fer el que millor saben fer: estabilitzar i apaivagar el conflicte, apuntalant el PSOE. Quan han arribat les crítiques, la reacció ha estat la mateixa que durant les vagues del metall a Cadis: discurs de la sensatesa i racionalitat i, quan aquest ha fallat, victimisme, fal·làcies i acusacions contra el professorat.

L’escletxa oberta pel professorat, aconseguint que el conflicte en educació passi per sobre i desbordi el sindicalisme de concertació és quelcom a celebrar. La implementació de nous mètodes sindicals, com l’organització centre a centre que està duent a terme el professorat, està mostrant-se efectiva a l’hora de mantenir el pols. La distància d’aquest model d’organització amb l’implantat per CCOO i UGT (un model de delegació sense treball organitzatiu estable als centres) és precisament el que està dificultant que arrelin els seus intents de desinflar el conflicte i els està posant entre l’espasa i la paret. A mesura que el conflicte avança i assenyala els límits del govern del PSC per a fer front a la crisi educativa, també assenyala la caducitat o incapacitat dels sindicats de concertació que el sustenten. Una lliçó important extreta del conflicte educatiu i que hem de procurar estendre a la resta de sectors laborals.

La situació dels treballadors en un context d’augment del militarisme i la reacció no pot fer més que empitjorar. La pervivència de l’estat del benestar que auguraven aquests governs i que mediaven a través dels seus sindicats està en decadència. La conjuntura canvia, i les eines de lluita s’han d’adaptar a aquests canvis. Encara queda molt camí per a trencar l’hegemonia que tenen CCOO i UGT en l’àmbit laboral i social, però van apareixent esquerdes que tenim el deure d’aprofitar per aprofundir en la ruptura i caminar cap a la independència política.

Tot i això, cal tenir en compte que no podem aspirar únicament a desbordar aquests sindicats per a col·locar unes noves sigles en la seva posició. Cal que la pràctica sindical que ocupi el seu lloc ens allunyi dels horitzons imposats fins al moment. No podem donar per bo un sindicalisme que cerca l’adaptació més eficaç dels treballadors en el capitalisme, naturalitzant el domini de classe. Això també val per al sector educatiu.

El proletariat requereix eines d’organització efectives davant la crisi i les conseqüències d’aquesta en el món laboral. Molta gent s’ha pronunciat aquests darrers dies i setmanes per a debatre entorn de quin model i mètode organitzatiu necessitem. Però caldrà també preguntar-se a què respon aquest mètode i com fem que alimenti les files i els interessos polítics de la classe treballadora, en detriment d’un model que serveix als interessos dels de sempre.

La vaga de metges: del malestar al corporativisme

Escrit per Hélène Koriche al 16 de gener de 2026.

Els darrers dos dies, hem presenciat mobilitzacions dels sindicats de metges en el context de descontentament amb la modificació de l’Estatut Marc, llei bàsica que regula el règim laboral del personal del Sistema Nacional de Salut. Aquestes mobilitzacions, liderades pels sindicats corporatius de l’estament mèdic, impugnen el projecte de reforma presentat pel govern de PSOE-Sumar. Consideren que no respon a les necessitats del seu col·lectiu. Tot i que la crítica al paper d’aquest esborrany sigui necessària, els sindicats han aprofitat l’ocasió per reduir el debat al seu projecte particular: disposar d’un estatut mèdic propi que respongui de forma exclusiva als interessos del col·lectiu de metges.

Aquestes protestes no neixen del no-res, sinó que estan precedides per lluites prèvies en el sector que alerten del col·lapse que viu el sistema sanitari des de fa temps, com ara la vaga general de personal sanitari del 2023, en què es denunciaven la falta de personal estructural, la sobrecàrrega de treball i la davallada de les condicions laborals. Un altre exemple és el conjunt de mobilitzacions en referència al III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS) el 2024, en què es demanaven millores salarials i de categoria professional. Aquest desgast estructural i acumulat ens adverteix que les mobilitzacions en l’àmbit sanitari s’incrementaran indiscutiblement durant els pròxims anys. En aquest sentit, vull fer-ne algunes consideracions:

Per una banda, ens trobem en un context de desmantellament progressiu i planificat del sistema sanitari dins d’una ofensiva més general contra les condicions de vida de la classe treballadora per part de les oligarquies. Un dels símptomes més evidents és l’empitjorament de la situació dels treballadors sanitaris que, a través del xantatge de la vocació, carreguen a les seves esquenes la cerca desesperada de més rendibilitat econòmica. En efecte, en un moment de crisi en què els sectors rendibles per al capital són privatitzats mentre els serveis essencials poc rendibles es deterioren, assistim a una reducció constant de costos. Es retallen plantilles, es precaritzen les condicions de treball i s’introdueixen incentius econòmics perquè els professionals estalviïn recursos. Paral·lelament, es manté estable la col·laboració publicoprivada i es transfereixen diners públics al sector privat, ja sigui mitjançant derivacions des de centres públics cap a especialistes d’hospitals privats o a través de la subcontractació de serveis. Aquesta estratègia respon a l’objectiu d’impulsar el negoci privat sobre la salut i assentar un model de sanitat encara més funcional i coherent amb els interessos de la burgesia, amb una sanitat degradada per a pobres (pública) i una per als estaments socials més benestants (privada).

❛❛No podem continuar normalitzant que, des del sindicalisme corporatiu, es defensin uns interessos a costa dels de la resta de treballadors ❜❜

En aquest context, no és innocent l’intent del PSOE i de Sumar que, amb una voluntat de maquillar i apedaçar una sanitat totalment col·lapsada, presenten l’Estatut Marc com a solució per suavitzar les tendències de la crisi actual sense, en cap cas, atacar les arrels del problema. La precarització dels serveis i la flexibilització i privatització del sector continuaran a l’ordre del dia tant si s’aprova l’Estatut com si no. Aquestes dues jornades de vaga convocades només pels metges no han servit per situar les causes de la crisi sanitària al centre del debat. Més aviat al contrari, mostrant clarament la desarticulació sindical que existeix en el sector. Mentre els diferents estaments sanitaris continuen a la taula de negociació, els sindicats mèdics han decidit tirar pel dret posant sobre la taula demandes exclusives per al seu sector, i deixar de banda la resta.

Exigir una millora de les condicions laborals no només és un dret, sinó que també és una necessitat de qualsevol treballador. Algunes de les reivindicacions dels metges que han sortit al carrer són legítimes i justes, com ara la reducció de les guàrdies de 24 hores o la sobrecàrrega assistencial. Tanmateix, el que estan fent les burocràcies sindicals mèdiques suposa un atac frontal a qualsevol intent d’unió dels treballadors sanitaris, ja que respon a interessos completament corporatius. En la seva ceguera corporativista, s’han produït situacions com la d’aquest dimecres, en què la cúpula de Metges per Catalunya s’ha presentat al Parlament de la mà de Vox per portar-hi les seves demandes. En conseqüència, han demostrat que no tenen cap problema amb aliar-se amb els partits més reaccionaris i antiobrers per tal de defensar els seus interessos particulars. Algunes d’aquestes demandes són un marc estatut exclusiu de metges, la creació d’una categoria professional pròpia i la crítica a l’exclusivitat del treball a la pública per als càrrecs intermedis. Mentre que algunes d’aquestes demandes augmenten la fragmentació clara entre col·lectius, d’altres suposen la consolidació de dinàmiques que tendeixen a precaritzar cada cop més el sector.

Davant d’això, la posició de les treballadores sanitàries que no ens sentim interpel·lades per la guerra entre estaments ha de ser ferma. No hem de tenir por de fer una crítica contundent a les polítiques dels sindicats que estan liderant aquestes mobilitzacions. Una vaga que només representa un col·lectiu concret, amb unes demandes que apunten a l’ascens social d’un sector en detriment de la resta, no pot respondre a les necessitats actuals dels sanitaris ni de la classe treballadora en conjunt. Hem de tenir una idea clara: l’alternativa per al sector l’haurem de construir des dels centres de treball agrupant al conjunt de les plantilles, de manera que cada reivindicació trenqui les divisions internes dels agents implicats. No podem continuar normalitzant que, des del sindicalisme corporatiu, es defensin uns interessos a costa dels de la resta de treballadors.

Alhora, no podem relegar la lluita necessària en el sector a les mans d’unes burocràcies sindicals que l’únic que fan és incentivar la competència i la jerarquització entre els treballadors sanitaris. Un sindicalisme d’aquest tipus, per moltes millores necessàries que reclami, és impotent davant l’agenda de degradació del sistema sanitari per part d’unes oligarquies que ja han apostat clarament per oferir una sanitat de mala qualitat per a pobres. Com a treballadores, per tant, es tracta que les eines organitzatives de què ens dotem siguin realment eficients i facilitin la construcció de la unitat de la classe enfront de la crisi i el col·lapse sanitari. En el cas del sector de la salut, ha de concretar-se en la unitat entre totes les categories i oficis i entre els professionals i els usuaris que en depenen.

Aquest model de lluita, a més, no es pot separar dels fins que persegueix, del model de societat al que respon i del contingut de classe de la sanitat. No és possible posicionar-se neutralment. El què i el com dels conflictes que s’engeguin en el sector seran determinats pel projecte polític al què s’adscriguin: el de la burgesia o el del proletariat. Així doncs i sent conscients que es tracta d’un sector en què queda molta feina per fer, la tasca dels pròxims anys ha de dirigir-se a construir un model de lluita als centres de treball orientat no només a aconseguir millores en termes laborals, sinó també a batallar per una sanitat orientada als interessos de la majoria treballadora enfront del benefici de la minoria social, que està apropiant-se de tota la capacitat i els recursos mèdics per al seu benefici. L’única solució és la solidaritat i la mobilització conjunta dels treballadors per defensar la sanitat gratuïta, universal i de qualitat, que no estigui sotmesa als interessos econòmics ni beneficis obtinguts mitjançant la salut o la malaltia.