Skip to main content
Un mitjà per la lluita de classes

Categoria de columna: Educació

Balanç i lliçons de la vaga educativa indefinida

Escrit per Clara Ballester al .

Quan el professorat valencià vam iniciar la vaga indefinida l’11 de maig, pocs imaginaven que arribaria a prolongar-se durant un mes sencer. La mobilització va deixar desenes de manifestacions multitudinàries, una acampada docent, consultes amb la participació de més de 30.000 treballadores i una crisi política que la Conselleria d’Educació no va aconseguir tancar. Tres mesos després, amb la vaga encara suspesa, però no desconvocada i amb el nou curs ja en marxa, el conflicte continua obert. El pròxim dissabte 12 de setembre, les manifestacions convocades simultàniament a València, Alacant i Castelló marcaran l’inici d’un nou curs de mobilització.

La primera conclusió continua sent evident. A pesar de la propaganda institucional, la vaga no va acabar perquè la Conselleria haguera convençut —ni vençut— el professorat. Al contrari. Les successives consultes van rebutjar de manera contundent pràcticament totes les propostes presentades per Educació. Només les mesures relatives a la burocràcia van obtindre un suport majoritari, mentre que qüestions centrals com les ràtios, les plantilles, les infraestructures, la inclusió, la FP o el valencià continuaven sense una resposta satisfactòria. La suspensió de la vaga va ser una decisió tàctica: preservar forces i donar marge a la negociació, mantenint oberta la possibilitat de reprendre les mobilitzacions si la Conselleria no responia a les reivindicacions.

I això és precisament el que ha passat durant l’estiu. La negociació no ha aconseguit un acord global. La Conselleria ha optat per fragmentar les reivindicacions i avançar en determinades mesures de manera unilateral o mitjançant acords parcials, mentre les qüestions fonamentals que van portar milers de docents al carrer continuen sense resoldre’s. La reducció de ràtios, les plantilles, les infraestructures, la inclusió, la recuperació del poder adquisitiu i la defensa d’una educació pública i en valencià continuen formant part del conflicte.

Durant aquests mesos, la Conselleria ha cedit en algunes concessions. L’acord signat per ANPE i CSIF, que preveu un increment salarial de 200 euros mensuals fins a 2028, sis dies de lliure disposició retribuïts i el dret a la desconnexió digital, va ser presentat com una gran millora per al professorat, però representa una pujada salarial clarament insuficient davant les demandes plantejades durant el conflicte i els anys de pèrdua de poder adquisitiu acumulats. La seua funció política, més que resoldre les reivindicacions que havien portat milers de docents a la vaga, ha sigut introduir una escletxa en la unitat sindical i intentar desactivar el conflicte mitjançant un acord parcial amb una part de les organitzacions sindicals. No obstant això, les assemblees de docents van impedir aquesta divisió interna, i hui dia continuen fent-ho.

En aquest sentit, si hi ha una lliçó especialment important d’aquest conflicte és el paper que han jugat les esmentades assemblees docents. En un context en què sovint es presenta la negociació col·lectiva com un assumpte exclusiu dels aparells sindicals, la vaga ha mostrat una realitat diferent. Han sigut milers de docents organitzats en els seus centres, en les assemblees territorials i en els espais de coordinació els qui han fixat les línies roges del conflicte. Les consultes massives i els debats oberts han obligat les direccions sindicals a respondre davant una base mobilitzada i activa.

No es tracta de negar el paper dels sindicats. Sense la seua estructura i capacitat de convocatòria difícilment s’hauria sostingut una vaga d’aquestes dimensions. Però tampoc es pot ignorar que la fermesa mostrada durant tot el conflicte ha estat directament relacionada amb l’existència d’un professorat organitzat capaç de fiscalitzar i pressionar les seues pròpies direccions. La principal fortalesa de la vaga no ha estat cap sigla concreta, sinó la irrupció d’elements de democràcia obrera que han dificultat que les decisions quedaren exclusivament en mans de les burocràcies sindicals.

Les assemblees aporten un model d’organització col·lectiva de base i horitzontal, que permet expressar la voluntat democràtica de les treballadores en lluita. Si bé això és fonamental, han de ser complementades per un tipus d’acció sindical capaç de mantindre’s en el temps, d’articular les lluites del dia a dia i construir cultura militant més enllà dels moments d’efervescència. Cal teixir organització de base en cada centre educatiu, crear seccions sindicals fortes i eficients, un teixit associatiu ben estructurat que acumule les més variades experiències i prepare pacientment els grans episodis de lluita.

A aquest respecte, aquesta experiència conté una lliçó que va molt més enllà de l’educació. Durant anys, la fragmentació dels centres de treball, la precarització i la desmobilització han afeblit enormement la capacitat d’organització de la classe treballadora. Però la vaga docent apunta en una direcció oposada: la necessitat de reconstruir espais col·lectius d’organització i deliberació capaços de sostindre conflictes llargs i imposar mandats a les seues pròpies representacions.

Ara bé, també seria un error extraure la conclusió que l’acumulació de lluites sectorials és suficient per si mateixa. La vaga va mostrar una enorme capacitat de mobilització, però també els límits que imposa un marc institucional construït precisament per absorbir, desgastar i reconduir els conflictes socials. Els serveis mínims, les maniobres dilatòries de la negociació, la criminalització mediàtica dels vaguistes o la intervenció permanent de les institucions sobre el desenvolupament del conflicte van ser un recordatori de fins a quin punt l’Estat actua per limitar la capacitat de pressió dels treballadors.

De fet, durant l’estiu ha aparegut una nova dimensió d’aquest control institucional que catalitza a la perfecció les pulsions autoritàries i reaccionàries de l’Estat capitalista. La reforma de les funcions de la Inspecció Educativa ha incorporat la denominada «neutralitat ideològica» entre els àmbits de vigilància inspectora, amb mecanismes per comunicar possibles incidències i amb capacitat d’actuació de la Inspecció davant allò que l’administració considere un possible cas d’adoctrinament.

Aquesta qüestió no és menor. El conflicte educatiu ja no es desenvolupa únicament al voltant dels salaris, les ràtios o les plantilles. També està en joc quin marge d’autonomia té el professorat per desenvolupar la seua tasca pedagògica i abordar qüestions socials, polítiques o culturals dins dels centres. Convertir la «neutralitat ideològica» en una funció de vigilància inspectora obre la porta a utilitzar mecanismes administratius per controlar què es pot dir, ensenyar o discutir a les aules. Si bé és prompte per a afirmar que aquest mecanisme haja produït ja una persecució generalitzada del professorat; afirmem que s’han creat les eines institucionals que poden permetre-la.

L’estreta relació entre la fragmentació de la classe treballadora, els atacs contra els salaris i l’auge reaccionari i autoritari demostren que les reivindicacions del professorat només poden desplegar tot el seu potencial si es connecten amb una lluita més àmplia contra l’ofensiva capitalista global. La defensa de l’educació pública forma part de la defensa del salari indirecte del conjunt de la classe treballadora, igual que la sanitat, les pensions o els serveis socials. Però també constitueix una trinxera contra l’auge reaccionari i l’autoritarisme dels estats, que necessiten una escola controlada i segregada on el statu quo no puga ser qüestionat.

En aquest sentit, la tasca que tenim per davant no consisteix únicament a preparar noves mobilitzacions docents. Consisteix, d’una banda, a estendre l’organització sindical en cada vegada més centres de treball, reconstruir la solidaritat entre sectors i recuperar la vaga general com a horitzó real de confrontació. Però també exigeix alguna cosa més profunda: la construcció d’una alternativa política independent de la classe treballadora.

L’experiència recent és prou clara. El desmantellament progressiu dels serveis públics no és patrimoni exclusiu dels governs conservadors. Ho hem vist amb els governs del Botànic al País Valencià, amb l’anomenat «govern més progressista de la història» a l’Estat espanyol o amb els conflictes educatius també actius a Catalunya. Sense una força política pròpia de la classe treballadora que aborde la qüestió del poder polític, les lluites econòmiques i sindicals acaben inevitablement subordinades als projectes reformistes existents i als límits que imposen les institucions actuals.

Això exigeix un sindicalisme que no dega res a l’esquerra parlamentària, que entenga que el desmantellament de l’educació pública forma part d’una conjuntura per a la qual la socialdemocràcia no té cap pla més enllà de plegar-se als mandats del capital. I és justament aquesta perspectiva la que pot arrelar gràcies a la independència que proporcionen les assemblees de base davant les burocràcies sindicals: la possibilitat de connectar la defensa de l’educació pública amb l’horitzó d’una alternativa real per a la majoria social, una educació universal sota el control de la classe treballadora.

Aquest horitzó, és clar, requereix un projecte polític que, rebutjant el malmenorisme de l’esquerra del capital, articule una contraofensiva de les treballadores davant els atacs d’un capitalisme decrèpit que ja no pot oferir més que misèria.

La vaga educativa valenciana no ha resolt aquesta qüestió, però sí que ha deixat una certesa valuosa: quan les treballadores s’organitzen, participen directament en les decisions i mantenen la independència respecte de les institucions, apareixen possibilitats que semblaven inexistents només unes setmanes abans.

Ara, després de l’estiu, aquesta experiència entra en una nova fase. El dissabte 12 de setembre, la comunitat educativa tornem als carrers de València, Alacant i Castelló. No serà una mobilització aïllada ni una commemoració de la vaga del curs passat, sinó el punt de partida d’un nou curs de lluita.

Contra què lluitem els treballadors de l’educació de Catalunya?

Escrit per Júlia Valentin al .

El passat 29 de maig es va arribar a un punt d’inflexió en el conflicte obert al sector educatiu amb la presentació per part d’alguns sindicats del conflicte -ASPEPC i USTEC- d’un preacord que pretén donar per finalitzades les mobilitzacions. Aquesta data arriba precedida d’una setmana d’intenses negociacions i mobilitzacions, amb el seu punt àlgid dimecres 27 de maig, on milers de treballadors de l’educació vam tallar les principals carreteres durant tota una jornada i vam organitzar manifestacions arreu de Catalunya. A l’espera del resultat de la consulta, cal fer algunes apreciacions:

Després de set mesos de mobilitzacions i jornades de vaga, i després que les burocràcies sindicals de CCOO i UGT s’aliessin amb la Generalitat i provessin de desactivar el conflicte pels seus interessos corporatius, el professorat es troba amb una nova disjuntiva: votar sí o no al preacord presentat pel departament i avalat per part dels sindicats asseguts a la taula de negociacions.

Quina és ara la situació? La presentació del preacord no ha generat la sensació de victòria general que seria esperable, més aviat el contrari. El preacord s’assenyala com a insuficient per part d’alguns sindicats i sembla que també per una part important dels docents.  Després d’un curs d’intenses mobilitzacions i vagues, ens trobem que les demandes plasmades en el preacord segueixen lluny de poder resoldre els problemes que travessa l’educació, reduint-se sobretot a una qüestió salarial que, a més, no reverteix la pèrdua de poder adquisitiu dels darrers anys.

La lluita dels treballadors de l’educació és lluita de classes en el sentit que disposa d’elements per transcendir la pugna únicament encaminada a aconseguir millores salarials

En aquest sentit, tot i que les millores arrencades al Departament d’Educació han estat fruit del pols plantejat pels treballadors, la sensació de desencís s’estén precisament perquè el dinamisme del conflicte, el seu grau d’organització i la determinació que hem mostrat apuntava més enllà d’allò plasmat en un preacord que pretén segellar-ne el final. 

Efectivament, en l’acord assolit no s’aborden les qüestions de fons del model educatiu que afecten de forma directa a la degradació de les condicions de vida tant del professorat com de l’alumnat. Tampoc queden assegurades aquelles que afecten a la dinàmica educativa als centres, com ara les ràtios o la inclusiva. Demandes que assenyalen que el que està en joc és precisament una qüestió de model i que el professorat no està disposat a acceptar l’educació de la crisi que pretén imposar el PSC.

Cal criticar també que els professionals educatius menys estables quedin exclosos de l’acord com ara el PAE o el 0-3, aprofundint així en les divisions entre treballadors i truncant la unitat de classe construïda durant el conflicte. I no només s’han deixat excloses totes les demandes que apuntaven cap a millorar aquests sectors, sinó que s’han inclòs demandes que aprofundeixen en la jerarquització dels professionals, com ara les càtedres impulsades pel sindicat corporatiu d’ASPEPC.

Aquest conflicte ha suposat un aprenentatge cap a tota la classe treballadora, no només en termes organitzatius i mobilitzatoris, que també, sinó perquè ha demostrat que és possible oposar-se als plans de la burgesia i la seva agenda d’empobriment i contenció dels treballadors. El potencial d’aquest conflicte, justament, és que ha esdevingut un dels principals problemes polítics de la present legislatura, assenyalant el camí d’un possible escenari d’oposició general a la degradació de les condicions de vida així com d’altres elements de preocupació que travessen les capes més baixes de la societat, com ara la guerra i la política de rearmament que se’n deriva. 

Aquest és, doncs, el prisma a través del qual hem d’avaluar les implicacions del conflicte en educació, tant dels seus punts àlgids com de la seva resolució. Tot i desenvolupar-se com un conflicte sectorial, guarda el potencial de revelar les causes de fons de la crisi educativa. La lluita dels treballadors de l’educació és lluita de classes en el sentit que disposa d’elements per transcendir la pugna únicament encaminada a aconseguir millores salarials. El preacord, en canvi, apuntala la reducció de la perspectiva del conflicte a una qüestió merament econòmica, desvestint-lo del caràcter polític que l’envolta. 

Així doncs, si volem entendre correctament el significat d’aquest acord i trobar el camí més encertat en l’escenari que s’obri després del resultat de la consulta, només podem fer-ho en una clau política i estratègica, és a dir, preguntant-nos: com el resultat d’aquest conflicte pot suposar un avenç de posicions en la lluita de classes? A què ens enfrontem realment? Quins són els veritables obstacles que tenim al davant, amb els quals està en disputa un desenllaç favorable del conflicte? Per afavorir aquesta interpretació, exposo sintèticament alguns dels elements que caracteritzen el conflicte actual:

La lluita dels treballadors de l’educació és una lluita contra el govern del PSC, sí, però no només. És una lluita que té al seu davant l’oposició de tot el sistema de partits parlamentaris fidels a l’agenda política burgesa de saqueig i desmantellament dels serveis públics en un context de crisi. Incloent a ERC i els Comuns, que per tal de sostenir el govern de Salvador Illa van deixar tirats els treballadors de l’educació, aprovant els pressupostos del PSC alliberant-lo així de qualsevol pressió política. També és una lluita contra l’avenç dels partits reaccionaris, que es troben fora de joc davant una dinàmica social que posa en primer pla els interessos i problemes del conjunt de la classe treballadora i alça un mur d’oposició dins la comunitat educativa als intents d’introduir en ella claus reaccionàries.

La lluita dels treballadors de l’educació és una lluita contra la deriva autoritària dels Estats capitalistes, una lluita que, en comptes d’atemorir-se davant les càrregues i infiltracions policials, ha apujat el seu nivell de conflictivitat i ha unit a les seves reivindicacions el rebuig a la introducció de cossos policials als claustres. 

La lluita dels treballadors de l’educació és una lluita contra l’hegemonia de les centrals sindicals de l’Estat i les cúpules d’aquests sindicats, doncs -independentment del desenllaç últim del conflicte-, ja han estat sobrepassades per una mobilització massiva que escapa al seu control, i que ha revelat la possibilitat de trencar el seu lideratge sobre el món sindical. Per molta rentada de cara que pretenguin fer amb aquest preacord.

La lluita dels treballadors de l’educació és una lluita contra la fragmentació i la divisió de la classe obrera, en categories professionals dins un mateix sector, en plantilles enquadrades en diferents sindicats i en la divisió entre professionals de l’educació i treballadors que són usuaris de la mateixa: lluitant per unir les demandes en benefici de tots els segments, generant dinàmiques unitàries i de base centre a centre i implicant territorialment al conjunt de la classe treballadora en la seva lluita. 

En definitiva, el conflicte obert al sector educatiu amaga una confrontació política de fons que és la que hem d’identificar per avaluar, en el diferents aspectes que he intentat exposar, el que està en joc realment i quines passes hem de donar a partir d’ara. Independentment del resultat d’aquesta consulta, i com ja han assenyalat altres companyes, aquest preacord només pot ser entès com un «tancament en fals» del conflicte obert al sector educatiu. Els treballadors del sector tenim el deure no només de mantenir obert aquest conflicte per fer complir les nostres demandes, sinó també de canalitzar-lo estratègicament i tàcticament cap a la seva única via de resolució: l’avenç general de la lluita de la classe treballadora en conjunt.

Mossos infiltrats: «inèrcia operativa» o essència autoritària?

Escrit per Martí Abril al .

Aquest dimecres 13 de maig, la consellera d’Interior, Núria Parlon, i el director general de la policia, Josep Lluís Trapero –l’heroi caigut en desgràcia del processisme il·lustrat– es van disculpar per “l’error, l’acció operativa mal plantejada” de les dues agents dels Mossos d’Esquadra enxampades maldestrament infiltrades a una assemblea de docents. La presència de la policia autonòmica en espais on les treballadores s’organitzen col·lectivament i prenen decisions sobre un conflicte laboral sense precedents en l’ensenyament a Catalunya és un atac directe contra els drets de vaga, reunió i llibertat sindical.

En la compareixença, Trapero ha justificat l’acció en la funció específica de “recollida i tractament d’informació de caràcter operatiu referida a la conflictivitat social i laboral”[1]. Per la seva banda, la Consellera s’ha referit a la infiltració com una “inèrcia operativa benintencionada”. L’endemà, en una entrevista a TV3, va reconèixer que es tracta d’una pràctica policial que s’ha fet sempre. Aquestes honestes declaracions contrasten amb la hipòcrita “disculpa”, que pretén vendre l’actuació policial com una “equivocació humana” o “excés”, i desemmascaren el caràcter essencialment repressiu i antidemocràtic dels cossos de seguretat de l’Estat burgès.

Les infiltracions, els seguiments, els fitxers (siguin legals o il·legals), els intents de confidents, i tot un etcètera de pràctiques policials no són excessos de cap agent, comandament ni polític de torn. No són “errors de càlcul d’oportunitat i necessitat”, com en diuen alguns experts. Constitueixen la pràctica sistemàtica de tots els cossos policials –també dels que s’autoproclamen “democràtics”– i de tots els governs –també dels més progressistes, apuntalats, per cert, pels de la política pragmàtica.

Inconscientment, Parlon i Trapero han mostrat a la comunitat educativa quina és la veritable funció i prioritat de la policia: monitorar, vigilar i, en última instància, desarticular qualsevol moviment que pugui qüestionar l’estat actual de les coses. Una desafortunada “lliçó democràtica” que arriba després d’anunciar el pla pilot d’introduir la policia a les escoles, de signar amb les cúpules grogues de CCOO i UGT un acord a esquena dels sindicats majoritaris i les assemblees i d’augmentar el salari dels Mossos d’Esquadra mentre el personal docent de Catalunya és dels pitjors remunerats de l’Estat.

Tot i el “rampell de sinceritat involuntària” dels compareixents, l’esquerra reformista ha intervingut per complir amb el seu paper davant la repressió política: denunciar-la com un excés, com un mal funcionament, tot exigint responsabilitats i dimissions.

D’aquesta forma, l’oportunisme adoba el relat de les “pomes podrides” per amagar sota l’impotent “control institucional” l’essència repressiva de l’Estat de la burgesia i de la seva policia. Però mentre s’omplen la boca “d’exigències i garanties democràtiques”, continuen negociant els pressupostos que augmenten exponencialment els recursos policials i de tecnologies de control, continuen sense derogar les lleis que atempten directament contra els nostres drets i llibertats i envien tanquetes militars per aixafar les vagues del metall a Cádiz. No podem oblidar sota el govern de Sánchez, en el qual participen els Comuns, s’ha destapat una dotzena de policies infiltrats als moviments polítics i socials. O que la Comissaria General d’Informació, sota governs d’ERC i Junts (o CiU) porta elaborant “notes informatives” d’organitzacions sindicals i polítiques com a mínim des dels anys 90, com va destapar La Directa[2].

L’escenificació d’aquests partits no és només un groller exemple de cretinisme parlamentari, sinó que és l’enèsima demostració que la socialdemocràcia, quan ha tingut l’oportunitat de “gestionar el poder” –en l’exercici del seu “pragmatisme”– no ha pogut neutralitzar, ni tan sols afectar, el caràcter repressiu i antidemocràtic dels cossos policials. Al contrari, ha utilitzat els mateixos mètodes que ara diuen “rebutjar”, aplanant el camí per la reforma autoritària dels estats i la impunitat policial.

La infiltració dels Mossos a les assemblees forma part del pla del govern d’Illa per desactivar el conflicte obert a ensenyament. Però gràcies a la forta consciència i autoorganització del sector, fruit de mesos d’assemblees i mobilitzacions sostingudes (i d’anys d’experiència i entrenament), el resultat ha sigut el contrari. Tot i el desplegament propagandístic dels mitjans autonòmics, la descoberta de la ingerència policial a les assemblees de docents ha generat una onada d’indignació. “Menys policia, més educació”, es cantava aquests dies pel carrer. L’atac contra els drets dels docents ha fet créixer la predisposició a la vaga, polititzant, encara més, el conflicte. Alhora ,ha deixat el govern de la Generalitat en una posició de debilitat i a la policia “més democràtica d’Europa” qüestionada davant la ciutadania.

Cap dimissió, explicació o disculpa podrà esborrar l’essència repressiva i antidemocràtica de la policia. O, dit amb altres paraules, cap mecanisme institucional –sigui comissió de seguiment, observatori independent o control de transparència– podrà ser garantia de l’exercici dels drets polítics del proletariat.

Entrem de ple en un context de guerra i reacció en el qual tots els governs, seguint el programa de l’oligarquia, abraçaran l’autoritarisme. Amb més o menys entusiasme, més o menys giragonses, de dreta a esquerra, tots els partits de la burgesia buscaran suprimir els nostres drets polítics per impedir que ens organitzem i responguem com a classe contra el seu programa de misèria i barbàrie.

Per això, el nostre deure és aprendre de les organitzacions sindicals i de tantes altres assemblees de treballadors que han sabut defensar amb les ungles i les dents les condicions de la nostra activitat com a classe: els nostres drets polítics. Seguint aquest exemple, el proletariat hem de respondre davant cada vulneració dels nostres drets aixecant un mur de defensa i solidaritat de classe contra la reforma autoritària dels Estats. Tot sense deixar-nos enredar pels cants de sirena de l’oportunisme. Perquè només la classe treballadora, organitzada de manera conscient i independent, pot conquerir i defensar les condicions necessàries per a una política en defensa dels seus propis interessos. Una política que, en última instància, culmina necessàriament en el desmantellament de l’Estat de la burgesia com aparell de dominació classista.

[1] Funció expressament recollida a l’art. 109.1.c) del Decret 57/2023, de 21 de març, de reestructuració de la Direcció General de la Policia. Reglament que reprodueix les reestructuracions que el precedeixen, evidenciant que cap govern autonòmic ha eliminat mai aquesta funció del cos policial dels Mossos d’Esquadra: veure art. 48.1.c) del Decret 415/2011, de 13 de desembre, d’estructura de la funció policial de la Direcció General de la Policia.

[2] Jesús Rodríguez (LA DIRECTA), 14.05.2025. “Documentació interna de Mossos demostra que han espiat reiteradament assemblees sindicals i polítiques”. Enllaç: https://directa.cat/documentacio-mossos-demostra-que-han-espiat-reiteradament-assemblees-sindicals-politiques/?fbclid=PAb21jcARyjVRleHRuA2FlbQIxMQBzcnRjBmFwcF9pZA81NjcwNjczNDMzNTI0MjcAAafzKNq_KPxCc3mRpfCheN5Y_bSIKTzsfDCU7WuhZLxaIgf5UBWvSdI3OfZbTQ_aem_-Ga3j-0fpfYPhkDo–KHEQ

Tasques pendents davant d’un acord que ningú ha demanat

Escrit per Júlia Valentin al .

La setmana passada, els sindicats que estaven negociant a la mesa amb el govern van trobar-se amb un pacte cuinat a esquena dels treballadors de l’educació que quedava molt lluny de complir les seves demandes. Les raons del govern i sindicats signants, CCOO i UGT, són clares. Per una banda, el govern d’Illa pretén acabar amb un conflicte creixent que amenaça en convertir-se en una pedra a la sabata de la legislatura. Protestes a la sanitat, protestes dels docents, caos a Rodalies, dificultats per aprovar uns nous pressupostos… Al PSC se li acumulen les dificultats i CCOO i UGT apareixen disposats, com sempre, a complir amb la seva funció pacificadora, signant un acord a la baixa per donar-se-les d’assenyats i útils. Útils ho són, sí… però per al PSC i la governabilitat capitalista, no pas per als treballadors.

La ruptura de la unitat sindical ha estat seguida d’una ofensiva mediàtica per part del govern i CCOO i UGT per tal de trencar la unitat entre els treballadors de l’educació, d’una banda, i d’aïllar-los de la resta de la classe treballadora, d’una altra. En efecte, arraconats per l’onada de crítiques, a CCOO no li ha quedat més remei que acusar els treballadors d’estar «avivant l’extrema dreta» o victimitzar-se sota el pretext de «discursos d’odi» a les escoles. Tampoc han escatimat les crítiques que acusen els docents d'»egoistes» per no acceptar un suposat bon acord, la qual cosa busca precisament ensorrar la legitimitat social de les seves protestes davant la resta de la classe treballadora. 

Durant aquesta setmana de vagues es dirimirà si el tripijoc li surt bé al PSC o si, per contra, poden acabar pagant molt car l’error de càlcul. De moment, la cohesió i empenta dels docents s’està demostrant sòlida, com exemplifiquen aquests dos dies de vagues i mobilitzacions. El treball sindical del darrer any així com la incipient xarxa d’assemblees de treballadors als centres, que unifica els claustres i consolida una dinàmica organitzativa, està donant el seu fruit. Els treballadors de l’educació estan aconseguint aturar el cop del govern i sindicats de concertació, mantenint la centralitat social de conflicte i l’amenaça d’incrementar-lo, amb el risc que això entranya pel PSC.

És crucial que d’aquestes vagues obtinguem el fruit de consolidar i donar continuïtat als espais organitzatius que s’estan creant als diferents centres educatius, mostrant el potencial del sector i el seu rebuig a resignar-se a pactes de mínims.

Davant d’aquest context, des del Moviment Socialista considerem que aquestes són les principals tasques de la setmana:

En primer lloc, desacreditar a CCOO i UGT assenyalant que el seu és un programa sindical basat en la conciliació i la submissió al govern de torn. Així doncs, resulta essencial no cedir espai als seus discursos victimistes i aprofundir en la ruptura que s’està donant entre aquests i els treballadors del sector.

En segon lloc, aprofitar la incompetència del govern per posar sobre la taula els límits de la socialdemocràcia i el seu programa reformista per donar resposta a la crisi educativa (una crisi que clava les seves arrels en l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida dels treballadors de l’educació i de l’alumnat, com hem analitzat en anteriors ocasions) plantejant una esmena a la totalitat del model de societat que apuntala. En els darrers anys, la crisi que travessa l’ensenyament ha estat surfejada de diferents maneres pels governs de torn, canalitzant i contenint com han pogut les protestes cícliques del professorat. Farts de no obtenir resultats palpables, la magnitud que les vagues i mobilitzacions estan adquirint aquest curs en situa davant d’una disjuntiva: o continuar esperant resultat d’una esquerra parlamentària que ja ha demostrat sobradament la seva incapacitat per donar resposta als problemes creixents en l’àmbit educatiu; o aprofitar les forces que s’estan gestant en el sector per trencar políticament amb aquesta. Com a sector portem massa temps atrapats en una roda de hàmster. Ni la subordinació a l’esquerra parlamentària, ni la via institucional, ni la confiança en els sindicats que n’actuen de corretja de transmissió s’han mostrat com a eines eficients per respondre a les necessitats de treballadors i estudiants. 

En tercer lloc, és responsabilitat de tot el sector garantir l’èxit de la convocatòria d’aquesta setmana de vagues i mobilitzacions. És crucial que d’aquestes vagues obtinguem el fruit de consolidar i donar continuïtat als espais organitzatius que s’estan creant als diferents centres educatius, mostrant el potencial del sector i el seu rebuig a resignar-se a pactes de mínims.

En quart lloc, hem d’evitar els intents d’aïllar la lluita dels treballadors de l’educació de la resta de la classe treballadora. Per a fer-ho, resulta crucial situar el marc de la lluita més enllà de les condicions laborals immediates dels professors i assenyalar el problema polític que hi ha darrere de la crisi educativa. 

Finalment i recollint les tasques anteriors, és imprescindible que les comunistes continuem difonent la necessitat d’una alternativa política on emmarcar les demandes del sector. Hem d’empènyer perquè la lluita docent no es limiti a la defensa econòmica d’unes condicions laborals concretes, sinó que apunti a la superació de la crisi educativa de soca-rel. L’horitzó de les protestes ha de ser garantir una educació universal, gratuïta i de qualitat, plantejant unes demandes que ataquin el guany capitalista i situant-lo com l’últim causant de la degradació de les condicions dels treballadors i de l’alumnat. 

Els treballadors de l’ensenyament tenim la responsabilitat d’aprofitar la incidència social de les nostres protestes per eixamplar les possibilitats d’una alternativa política, on l’educació respongui a les necessitats de la societat i no als beneficis privats. Durant aquestes vagues i les que venen, batallem per millores i apuntem més enllà.