La vaga educativa i la possibilitat d’un nou cicle de lluita

La vaga indefinida del sector educatiu del País Valencià no és una simple disputa sectorial entre treballadors i administració. No és només una negociació tècnica sobre ràtios, complements salarials o condicions laborals aïllada de la conjuntura actual d’ofensiva capitalista contra la classe treballadora.

El que està en joc en aquesta vaga va més enllà: és la defensa d’una de les principals conquestes històriques del proletariat davant d’un atac generalitzat contra les condicions de vida de la majoria social. En aquest context, per tant, reivindicar la defensa dels serveis públics no ha de partir d’una idealització ingènua de l’Estat social, sinó d’una constatació material molt més elemental: cada retrocés en la universalitat de l’educació, la sanitat o els serveis socials implica també un deteriorament de les condicions des de les quals la classe treballadora pot organitzar-se, resistir i construir força política pròpia.

Per això aquesta vaga interpel·la molt més enllà del professorat. Tota vaga obrera expressa, en major o menor mesura, el conflicte inherent entre capital i treball. Però sí que hi ha conflictes que, per la seua posició concreta dins de la reproducció social, tenen una capacitat especial per desbordar el marc corporatiu i articular interessos compartits per amplis sectors de la classe treballadora.

I és precisament ací on resideix la importància política d’aquesta vaga. Perquè, a diferència d’altres conflictes corporatius que tendeixen a fragmentar la mateixa classe treballadora o a blindar interessos particulars, la lluita educativa apunta a interessos potencialment compartits pel conjunt de la majoria social. Quan es defensa l’educació pública no es defensa només el salari directe dels docents; es defensa el salari indirecte del conjunt de la classe treballadora i la possibilitat que milions de famílies treballadores tinguen accés a condicions dignes de formació, socialització i reproducció material. Es defensa, en definitiva, una de les poques garanties col·lectives que, tot i que a dures penes, enacara protegeixen les filles de la classe treballadora de les formes de mercat més crues i desbocades.

El desmantellament progressiu dels serveis públics respon a una necessitat estructural del capitalisme en crisi: reduir costos socials, transferir recursos al capital privat i disciplinar una classe treballadora cada vegada més precaritzada i fragmentada. El govern valencià actual actua com a corretja de transmissió d’aquesta dinàmica general. Les retallades, la degradació de les condicions laborals, l’atac al valencià, la mercantilització progressiva de l’ensenyament i la subordinació de l’escola pública als interessos empresarials formen part d’un mateix projecte polític: convertir drets socials conquistats a través de dècades de lluita obrera en nous espais de negoci i explotació.

Precisament per això, tot i que aquest govern represente hui l’expressió més agressiva i reaccionària d’aquesta ofensiva, limitar-se a una denúncia moral del PP-Vox seria insuficient. Perquè la realitat és que la degradació de l’educació pública no comença amb aquest govern ni acabarà simplement amb una alternança electoral. Els huit anys del Botànic no van revertir les tendències fonamentals de deteriorament estructural del sistema educatiu. Durant anys, PSPV i Compromís van alimentar la il·lusió que la degradació dels serveis públics podia revertir-se simplement amb una “bona gestió” institucional, mentre les tendències estructurals de precarització i deteriorament continuaven avançant. I cada nova legislatura confirma la mateixa impotència. De fet, a Catalunya les mobilitzacions educatives es dirigeixen precisament contra un govern encapçalat pel PSC. La socialdemocràcia tracta constantment de presentar-se com a mur de contenció davant la dreta mentre administra, amb un llenguatge més amable, les mateixes constriccions imposades per l’acumulació capitalista.

Perquè el problema no és simplement la falta de voluntat política. El problema és que l’educació pública, igual que la resta de serveis públics, depén d’una economia subordinada a la producció privada i a la rendibilitat del capital. En un context de crisi crònica, estancament econòmic i competència internacional creixent, qualsevol govern integrat dins de les institucions burgeses es veu empés a gestionar l’ofensiva contra el salari directe i indirecte.

Una societat més desigual i segregada implica unes pitjors condicions d’organització de la classe treballadora. La destrucció progressiva del salari indirecte no sols empobreix materialment la nostra classe; també fragmenta els seus espais de socialització, debilita els seus vincles col·lectius i reforça la competència entre treballadors. Per això la defensa de l’educació pública és també una defensa de les mateixes possibilitats futures de recomposició política de la classe treballadora.

En aquest sentit, la pregunta no és només si se sostindrà aquesta vaga, sinó quin horitzó polític expressarà. Si serà absorbida com una negociació sectorial més, subordinada als tempos institucionals i electorals, o si contribuirà a construir independència política de classe i a obrir un nou cicle de mobilització contra el desmantellament general de les condicions de vida del proletariat.

D’ací es deriva, per tant, el paper que hem de jugar les comunistes en aquesta vaga no pot limitar-se a un suport passiu. La força real de la vaga depèn de la capacitat d’autoorganització dels mateixos treballadors, com així ho demostren les assemblees de base, l’extensió del conflicte a altres sectors i la construcció d’espais de decisió col·lectiva que escapen al control institucional. És en aquests espais on apareixen, encara que siga de forma parcial i contradictòria, formes embrionàries de democràcia obrera.

Ara bé, la nostra participació en aquests espais no pot limitar-se a una intervenció purament sindical o economicista. La lluita econòmica és inseparable de la lluita política. Cal socialitzar un marc de comprensió més ampli que denuncie, no sols la responsabilitat immediata del govern valencià, sinó també la funció política de la socialdemocràcia com a administradora dels límits del capitalisme en crisi i, sobretot, la necessitat d’establir un horitzó polític de superació del capitalisme.

La tasca dels comunistes no és alimentar falses expectatives en una futura “bona gestió” del capitalisme. És imprescindible que continuem difonent la necessitat d’una alternativa política on emmarcar les demandes del sector. Hem d’empènyer perquè la lluita docent no es limite a la defensa econòmica d’unes condicions laborals concretes, sinó que apunte a la superació de la crisi educativa de soca-rel. L’horitzó de les protestes ha de ser garantir una educació universal, gratuïta i de qualitat, plantejant unes demandes que ataquen el guany capitalista i situant-lo com l’últim causant de la degradació de les condicions dels treballadors i de l’alumnat.

En definitiva, cal intervindre en la lluita educativa per a extraure’n el seu potencial polític i transformar la ràbia dispersa en consciència de classe, impulsant processos de lluita que permeten trencar amb el reformisme cada volta a més sectors. Això és, en resum, construir independència política, evidenciar la necessitat que la classe treballadora s’organitze creixentment entorn els seus interessos i s’articule en una força política capaç de disputar el poder polític.

La vaga educativa del País Valencià es troba actualment en una disjuntiva. Pot esdevindre una negociació més administrada entre despatxos i calendaris electorals. O pot convertir-se en l’inici d’un nou cicle de mobilització contra el desmantellament dels serveis públics, la degradació general de les condicions de vida i un sistema que condemna la majoria social a viure pitjor generació rere generació: un punt d’inflexió procliu a la construcció de formes d’organització i poder polític necessàries per a superar els límits del capitalisme.

I això no es decidirà als parlaments ni a les taules de negociació. Es decidirà en la capacitat de la nostra classe per organitzar-se, lluitar i actuar com una força política independent.