Què està passant a Palestina? Una mirada comunista i antiimperialista

La recent ofensiva de la resistència palestina

El passat dissabte 7 d’octubre, a primera hora del matí, el llançament de milers de cohets sobre posicions militars i estratègiques israelianes al territori del 48 (bases militars, assentaments, etc) va marcar l’inici d’una operació militar a gran escala i sense precedents des de Gaza. Múlitples grups de milicians trencaven al mateix temps el setge israelià, obrint diversos forats al mur del que es coneix com “la presó a cel obert més gran del món” (on hi viuen 2,5 milions de palestines, 47% menors) i penetraven al territori del 48. Hi va haver fins i tot unitats que van entrar per aire, fent servir parapents, i d’altres que ho van fer per mar. Tot plegat, agafant per sorpresa els serveis secrets israelians i el seu exèrcit. 

L’operació, batejada com a ‘Tempesta d’Al-Aqsa’, va ser liderada per Hamas, però s’ha dut a terme de manera organitzada per més d’una desena d’organitzacións de milicians, entre elles grups relacionats amb el Front Popular per l’Alliberament de Palestina (FPLP). L’escala de l’operació, la rapidesa i coordinació amb què es va posar en marxa, l’armament utilitzat i la capacitat d’atacar múltiples posicions israelianes al mateix temps i de forma sostinguda, fa pensar que es tractatava d’una ofensiva altament planificada. Per altra banda, sembla que va agafar molt desprevinguda la intel·ligència sionista i les forces d’ocupació israelianes (IOF), incapaces de contenir l’ofensiva durant els primers dies, i que han hagut de demanar inclús suport armamentístic als EEUU.

L’Estat d’Israel ha mobilitzat a més de 300.000 reservistes i està bombardejant Gaza de forma indiscriminada, atacant infraestructura civil (hospitals, mesquites, escoles, seus de la ONU, i centenars de residències), i ha tallat l’aigua, l’electricitat i l’entrada de menjar, així com l’única via possible d’entrada d’ajuda humanitaria a través d’Egipte, el pas froneter de Rafah, en el que constitueix un flagrant crim de guerra. Estan reduïnt Gaza a cendres mentre preparen una invasió terrestre que pot produir-se en qualsevol moment i que suposaria un salt més, gravíssm, en el procés de neteja ètnica que fa més de 75 anys que duen a terme contra la població palestina. De fet, la propaganda israeliana i occidental està construint un relat que categoritza als palestins com a “animals” i “terroristes”, i que titlla els actes de la resistència palestina com a constitutius de l’equivalent a l’11S per a l’Estat d’Israel.

Tot això arriba en un context polític de disputa pel poder a l’estat d’Israel, en què s’havia arribat a parlar els últims mesos d’una potencial guerra civil davant la impossibilitat de formar un govern de coalició (s’han hagut de repetir les eleccions fins a 5 vegades) i l’oposició a la reforma del tribunal superior de justícia promoguda pel govern. El rellançament del conflicte sense precedents, ha estat aprofitat per Netanyahu per a crear el govern de “l’excepcionalitat”, una salvaguarda per a la seva supervivència política, davant d’un fort qüestionament a la seva acció de govern i pels judicis que té pendents per corrupció i abús de confiança.

Canvi de cicle

Fora dubtes, l’actual és un moment històric en la lluita de la resistència palestina, amb un suport unànim de la societat palestina al que constitueix la major ofensiva des de l’any 1973, quan els exèrcits siri i egipci van sorprendre l’estat d’Israel donant inici a la guerra del Yom Kipur. Des d’aleshores, el grau d’intensitat i formalitat militar de la resistència palestina havia estat remarcadament menor, predominant les anomenades intifades o aixecaments populars. Durant les darreres tres dècades, aquestes revoltes populars havien estat la principal forma de resistència contra el règim sionista d’ocupació, esdevenint un símbol revolucionari internacional. Tanmateix, la desigualtat de les forces en lluita i el gradual aïllament i dispersió de les forces palestines ha resultat impotent davant de les forces de l’apartheid i el colonialisme d’assentaments que no han parat d’intensificar-se. Qualsevol tipus de resistència palestina, ja fos amb el llançament de pedres o a través de la noviolència, entre d’altres, ha estat esclafada per Israel de manera brutal, fent pagar la lluita per l’alliberament del poble palestí amb milers de morts, ferits i empresonats (no en va, des del 1967 més de 1.000.000 de palestins i palestines han acabat passant per les presons israelianes).

L’actual ofensiva trenca amb la imatge i el relat d’una resistència palestina resignada i impotent davant de la repressió i la superioritat militar d’un dels exèrcits més potents del món. El cop moral contra l’exèrcit i la societat israelí ha estat notable. Malgrat les conseqüències ferotges que ja estan patint -i patiran- per part d’Israel, les palestines viuen l’operació “diluvi d’Al Aqsa” amb gran entusiasme perquè representa un canvi de cicle respecte al carreró sense sortida on porten atrapats des de fa dècades. Sembla, que la resistència palestina ha tirat els daus de la lluita a mort per superar el context de genocidi lent i gradual, fins fa poc ignorat per una comunitat internacional ja habituada a l’acumulació d’atrocitats i barbàrie de l’estat d’Israel contra els palestins.

De fet, cal recordar que just enguany s’acompleixen 30 anys dels acords d’Oslo i poc més de 20 anys de l’inici de la construcció del mur, que a dia d’avui compta amb més de 700km de vergonya que separen Cisjordània i Gaza dels territoris del 48. La línia verda, dibuixada l’any 1949 en l’armistici de la guerra àrab-israeliana, va quedar enrere amb la guerra dels 6 dies, l’any 67, moment en el qual Israel va establir l’ocupació militar il·legal (segons les pròpies lleis internacionals) a Cisjordània, Gaza i els Alts del Golan. Després, amb els acords d’Oslo de 1993, comença la definitiva fallida de qualsevol procés de pau i, amb ella, de qualsevol “solució” dels dos estats.

Aquests acords van suposar, per una banda, el reconeixement oficial per part dels palestins de l’estat d’Israel, i la capitulació també oficial pel que fa al control del territori, amb l’establiment de les àrees A, B i C a Cisjordània. Al seu torn, Israel també reconeixia, teòricament i per primer cop, Palestina oficialment amb la creació, en els mateixos acords, de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), organització administrativa interina que s’oficialitzava a Cisjordània i Gaza. Però tot plegat no només no va servir de res, sinó que va significar l’inici de la fi. Es va institucionalitzar l’ocupació i els acords no van prosperar, no es va avançar mai ni en la qüestió de la solució dels dos estats, ni en la dels refugiats, ni en la dels assentaments (que han crescut i crescut prenent cada vegada més terreny als palestins), ni en la de Jerusalem, entre d’altres. Israel va seguir avançant terreny per la via dels fets i l’ANP va acabar sent una crossa del sionisme. Tot això és important per entendre el moment actual. La desafecció amb la pròpia ANP; la impossibilitat de confiar en cap procés de pau; la constatació que la comunitat internacional no només no farà mai res per a obligar a Israel a complir qualsevol acord (establert en pactes, lleis internacionals, resolucions de la ONU…) sinó que és majoritàriament favorable al sionisme criminal; tot això, ha tingut un paper important en l’ascens de Hamàs entre la població palestina, cansada de confiar en qui, al final, l’ha traït sense miraments.

En aquest sentit, cal destacar les imatges de guerrillers amb bandes roges lligades al front a l’ofensiva d’aquests dies: inequívocament es tracta de forces de les brigades Abu Ali Mustafa, que han confirmat la seva participació en l’ofensiva. Aquestes són el braç armat de l’FPLP, l’organització revolucionària marxista més rellevant entre les forces palestines. L’FPLP va arribar a ser la segona organització amb més pes -després de Fatah- dins de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP), amb la que va arribar a trencar davant de les derives dretanes i pactistes de Fatah. A llarg de les abys l’FPLP ha vist decrèixer la seva influència: va patir la caiguda del bloc, però sobretot va veure com la permissivitat d’Israel i el suport de EEUU a Hamàs feia crèixer als islamistes mentre els revolucionaris marxistes eren escombrats i aïllats per la repressió ferotge i sistemàtica. Entre d’altres, també s’ha confirmat la participació en l’actual ofensiva de les Brigades de Resisència Nacional Palestina (també conegudes com les Forces Martyr Omar Al-Qassem).

En qualsevol cas, cal matisar que Hamàs estigui al centre de la qüestió en l’actual ofensiva ja que, com dèiem, hi ha més de 10 organitzacions darrere d’aquesta operació, que compta amb un suport social amplíssim. La lectura per part la majoria de la societat palestina i les forces polítiques que representen la resistència és tant clara com arriscada: la situació cronificada de massacre a Palestina ha esdevingut un carreró sense sortida per a aquest poble, no ha quedat cap més opció que l’aixecament armat perquè, malgrat el bany de sang que aquest nou cicle suposa i suposarà per les palestines, aquestes ja estaven sent massacrades i aixafades sense trobar enlloc cap esperança.

Una colonització diferenciada de la resta

En termes de retrospectiva, cal tenir en compte que l’Estat d’Israel és el primer estat modern de creació artifical a través de resolucions internacionals. El caràcter colonial que defineix la seva essència i funció representa un tipus d’anacronisme respecte dels processos històrics de colonització, una mena de colonització diferenciada.

Per definir-la, en primer lloc cal entendre el paper del projecte sionista en relació al colonialisme històric: el projecte sionista va aparèixer com una forma d’actualització dels colonialismes que ja s’havien donat durant el segle anterior en la regió, i va comportar un procés de transferència del programa imperialista entre potències occidentals (de l’imperi britànic als EEUU) en un context de decadència de l’Imperi Britànic. En origen, el sionisme es va conformar com una ideologia reaccionària que exercí de dic de contenció de la ideologia comunista entre les masses jueves desposseïdes i que s’entrellaçà amb els processos de colonització en curs a l’Orient Mitjà, presentant-se com el baluard “d’Europa a Àsia” i la força que podia portar la civilització a la regió. En aquest sentit, el sionisme va ser el canal de creació d’un relat que  ha permès a Israel i als seus aliats occidentals (EEUU i UE) justificar la seva presència a l’Orient Mitjà fins a dia d’avui: presentar el poble jueu com una nació oprimida (recordem que el judaisme és una religió i no una nació) que lluita pel seu alliberament, difondre el lema d'”un poble sense terra en una terra sense poble” i s’assenyalar Palestina com la terra promesa per Déu, tot instrumentalitzant passatges de la Bíblia i la Torah per tal de justificar l’ocupació d’aquestes terres.

En segon lloc, el mòbil imperialista aplicat a Palestina va prendre una forma diferent de la colonització tradicional. En aquesta, les potències del centre-capitalista sotmetien la població autòctona de territoris perifèrics amb el fi de proletaritzar-la massivament, i engegar així processos de superexplotació de la força de treball nativa que permetessin l’ascens en els cicles d’acumulació de capital internacional. A Palestina l’estratègia consisteix en l’aplicació d’un programa de neteja ètnica de la població àrab en vistes a la seva desparició d’aquell territori i la seva substitució per població jueva sota l’Estat d’Israel. Aquest programa d’aniquilació de la població autòctona palestina iniciat amb la Nakba de 1948 continua fins a dia d’avui. Val a dir, però, que tant la impossibilitat d’eliminar el conjunt de la població palestina dels seus territoris, com les formes de desplaçament intern o les conseqüències de la diàspora, han resultat, en efecte, en la cronificació del caràcter eminentment proletari de la major part de la població palestina.

Aquest tipus de colonialisme de desplaçament i neteja ètnica, però, també ha hagut de virar d’estratègia des dels seus inicis, si bé la qüestió de fons sempre és la mateixa: minimitzar la demografia (palestina) i maximitzar la geografia (sota control israelià). Abans de la Nakba es va iniciar amb diferents aliàs (onades migratòries) acompanyades de l’adquisició de terres. Amb l’inici de la Nakba, mitjançant l’expulsió i massacre de la població palestina i l’apropiació de les terres que ara constitueixen l’estat d’Israel (els territoris del 48). Però al 67, amb la Naksa, els sionistes eren ben conscients que aquest cop el poble palestí no marxaria, que ja no es creurien allò de “heu de marxar i en dues setmanes us deixarem tornar” (una de les estratègies d’expulsió que van utilitzar a la Nakba, a més de l’assalt i la matança directa), per la qual cosa l’estratègia va haver de canviar. Així, la massacre lenta i pacient però cada cop més cruenta es va convertir en el modus operandi d’Israel fins a dia d’avui, així com la proliferació d’assentaments i la segregació i control cada cop més acusats del territori.

Pròxim Orient i la geopolítica de l’imperialisme:

L’ofensiva iniciada el passat diumenge pot suposar un punt d’inflexió, no sols en el transcurs del desenvolupament del pla històric imperialista que apareix en la forma de neteja ètnica continuada de la població àrab palestina, sinó pel que fa a la dimensió internacional que recobra el conflicte en un moment decisiu al Pròxim Orient.

En el marc dels processos de normalització de relacions amb països àrabs, Israel va firmar, a partir de 2020, els Acords d’Abraham amb què establien relacions diplomàtiques amb quatre països de la Lliga Àrab: Behrein, Emirats Àrabs Units, Sudan i el Marroc. Aquests acords s’emmarcaven en l’estratègia conjunta elaborada pels EEUU  i Israel, que incloïa un pla d’annexió d’assentaments israelians a Cisjordània, i que va ser precedit, dos anys abans, per l’obertura d’una ambaixada d’Estats Units a Jerusalem, en un clar acte de desafiament per part de Trump.

El passat mes de setembre, en una reunió entre Netanyahou i Joe Biden, el primer ministre d’Israel va declarar que el reestabliment de les relacions diplomàtiques entre Israel i Arabia Saudita facilitaria eventuals passos cap a la pau a Palestina, i a canvi, el règim saudita gaudiria de majors contribucions en matèria de seguretat i relacions financeres per part dels EEUU. Aquests juguen un paper impulsor de les negociacions per assolir acords de reconeixement i aliança entre l’entitat sionista i el règim petro-monàrquic d’Aràbia Saudita per tal d’assegurar, així, els contraforts geoestratègics occidentals necessaris en la regió.

El que s’ha anomenat “mega-acord” -per la seva signifcació històrica d’aliances entre una potència regional àrab i el projecte imperialista d’EEUU al Pròxim Orient- permetria eixamplar l’espai polític i d’influència de la potència mundial yankee en un dels majors enclavaments estratègics del món, oxigenant, així, les quotes de permisivitat de l’existència sionista per part dels països veïns.

Cal destacar com, l’endemà mateix de l’ofensiva llençada des de Gaza i en el marc resposta bèl·lica en curs perpetrada per Israel contra la població civil palestina, es van donar pronunciaments des d’instàncies saudites que apuntarien a la interrupció dels processos de negociació dels acords diplomàtics entre Aràbia Saudita i Israel. 

Les eventuals conseqüències que es podrien derivar de la reconsideració per part d’Arabia Saudta sobre les negociacions amb Israel a través de Washington donarien lloc a una imprevista reconfiguració del terreny geopolític regional, en què Iran -potència regional oposada a Aràbia Saudita i detractora del règim sionista d’Israel- revitalitzaria el seu rol protagonista en la pugna pel control regional progressiu. En aquest sentit, caldria remarcar les funcions tàctiques que compleixen les operacions iranianes de finançament i promoció tant de les milícies de Hezbollah, Hamás, com de les milícies hutís en el conflicte yemení.

Els escenaris que s’obren a través de l’extermini en curs que està tenint lloc al terreny palestí tenen una implicació general en les constants redefinicions del taulell geopolític i de les relacions imperialistes al Pròxim Orient: la frenada dels acords diplomàtics i econòmics entre Aràbia Saudita i Israel, el paper que pugui exercir l’Eix de la Resistència (tractat de seguretat respecte Israel que inclou Iran, Síria i Hezbollah) auspiciat, en definitiva, pel grau d’implicació més o menys directa que li convingui protagonitzar a Iran en una potencial escalada regional de la guerra -entre d’altres possibles esdeveniments-, són alguns dels elements que apuntarien a un hipotètic contrapès regional a la pretesa hegemonia unipolar per part dels EEUU. En aquest sentit, depenent de cap on caigui la balança, el marge d’influència de Xina i Rússia podria veure’s ampliat afavorint l’acceleració dels passos del seu expansionisme al continent asiàtic, agreujant-se així la rivalitat inter-imperialista a nivell mundial.

L’abordatge de les aliances geopolítiques mundials ens permeten ressituar la relació entre els causants d’abast internacional i els esdeveniments polítics regionals a través de la comprensió de l’imperialisme com a expressió política dels processos d’acumulació de capital global i les seves manifestacions particulars en la competència entre capitals representats per estats. La divisió internacional del treball, com a procés de determinació històrica de les formes d’aparició i explotació del proletariat a cada escala nacional o regional, constitueix al seu torn l’atribució de funcions a cada regió en la seva participació en la producció i transferència del valor entre capitals més o menys competents; d’això se’n deriva un esquema global de dominació dels estats pertanyents a les economies centrals i representats per la burgesia imperialista sobre els estats o territoris de les economies dependents, comandades per les burgesies perifèriques que, en el millor dels casos, aconsegueixen situar-se en una posició d’avantatge respecte d’altres estats amb menys potencial de joc en els processos de valorització internacionals i, en els pitjors casos, representen la versió més esgarrifant dels condemnats de la terra de cada moment històric de desenvolupament capitalista. Ambdues derives es troben determinades per la seva forma d’inserció en la relació de dominació i dependència capitalista, en base a la competència.

En el cas que tractem, els esdeveniments ocorreguts aquests dies i els que han de venir, no són sinó la continuació i intensificació dels processos històrics de dominació exercits a la regió per part de les potències mundials occidentals a partir dels moments de capacitat de comandament per motius de competència en el mercat de valors, acumulació de forces logístiques i militars, acumulació de reconeixement i estructura administrativa i diplomàtica, recursos analítics i estratègics infalibles, participació de ple dret en instàncies de direcció internacional de la burgesia, i un llarg etcètera.

Les potències imperialistes que s’han anat erigint al llarg de la història i, justament com a gènesi de la història del capitalisme modern, s’han basat en la imposició del mode de producció capitalista i la dominació de la força de treball i dels recursos que caracteritza la lògica dels processos colonials; en el cas de Palestina, el pla d’aplicació imperialista ha tingut a veure amb l’intent d’extermini i substitució completa de la força de treball autòctona.

Palestina, en aquest sentit, apareix en la història moderna com un territori d’enclavament geoestratègic privilegiat: un control territorial que permet l’accés a elevats recursos d’explotació i connexions per a les relacions internacionals mercantils i la participació en les altes instàncies del partit internacional de la burgesia. Les successives formes de dominació imperialista de les regions de l’Orient Mitjà han portat, per ara, a una intranquil·la però contínua hegemonia en la regió per part d’EEUU.

Israel, doncs, actua com a punta de llança dels interessos de dominació política dels EEUU a la zona. És i opera com el fill macabre dels Estats Units i la Unió Europea enmig dels països àrabs: per aquest motiu Palestina està sent una de les històries més terrorífiques que caracteritzen l’època capitalista contemporània en termes d’experimentació amb el patiment humà i l’administració cronificada d’aquest.

Les potències regionals, com Aràbia Saudita i Iran, se situen en quotes competents en el mercat de valors i responen a moltes de les característiques d’una potència econòmica i política. D’altra banda, però, les seves burgesies segueixen en vies de desenvolupament nacional i són dependents de les forces de la burgesia imperialista. Aquests estats es troben en creixent pugna per la influència a nivell regional a través d’aliances molts cops canviants i contradictòries tant amb agents estatals i capitalistes a qui subsumeixen, com amb les potències imperialistes de qui depenen.

Xina i Rússia apareixerien en el taulell com a superpotències creixents que poden arribar a condicionar l’hegemonia imperialista dels Estats Units, precisament, a través del seu expansionisme en el conjunt del territori asiàtic i la seva reubicació en el mercat mundial.

Algunes conclusions

– Durant aquesta setmana hem pogut observar un episodi més de barbàrie la capitalista-imperialista al món, agreujada per l’actual procés de decadència dels EEUA com a potència i del model unipolar. La guerra pel repartiment del poder inter-imperialista s’està disputant actualment a l’Orient Mitjà, una disputa que ja fa més de 100 anys que dura i de la que el poble palestí ha estat una de les principals oposicions, resistint primer a l’Imperi Britànic, i després al colonialisme d’assentaments israelià promogut pels estats del centre imperialista.

– L’actual ofensiva Palestina suposa un punt d’inflexió en el procés d’estancament dels últims anys en la lluita per l’alliberament de Palestina. Per davant de tot, hi ha la dignitat d’un dels pobles que ha estat avantguarda durant dècades de la revolució socialista internacional i que davant de la massacre lenta però continuada a la que s’han vist sotmesos en un context concret i general de derrota històrica, han decidit lluitar.

-A l’hora, cal tenir clar que aquest gir també ofereix l’oportunitat a l’estat sionista d’Israel per sanejar la seva situació interna. Per un costat, ha permès la creació del govern “d’excepcionalitat” que trenca amb el bloqueig polític que ha viscut durant els últims anys i la divisió interna que es vivia arran de la famosa reforma judicial. Per l’altre, permet al sionisme avançar a gran escala en el seu procés de neteja ètnica, tant pel que fa a l’eliminació física de Gaza i la seva població, com en la legitimació del seu projecte colonial. En aquest sentit, es consolida entre la població israeliana el procés de radicalització que s’estava donant que, a més a més de guanyar hegemonia a nivell ideològic, també ho fa a nivell operatiu amb l’anunci de l’estat d’Israel d’armar a tots els colons de Cisjordània.

– Cal establir una lectura del que estem presenciant en relació als equilibris de forces a nivell regional i internacional i les dinàmiques profundes de l’Imperialisme. Estem presenciant un exemple més del declivi dels EEUU com a força imperialista, que veu com s’han desfet els seus esforços en consolidar la seva influència en els països àrabs de l’Orient Mitjà a través de l’estat d’Israel. No oblidem que aquesta guerra agafa per sopresa també els EEUU, i haurem de veure fins a quin punt aquesta força imperialista tindrà la capacitat de comandar i finançar Ucraïna i Israel a la vegada. Així doncs, el nou ordre mundial que està per venir suposa un trencament amb la fase unipolar d’influènca americana que s’inicià amb el final de la guerra freda, i dóna lloc a un nou paradigma mundial caracteritzat per la disputa entre diversos estats que competeixen i exerceixen la seva influència a diferents nivells, impedint així el manteniment de l’hegemonia per un sol d’aquests pols. Xina i Rússia, doncs, es presenten com les principals potències mundials que protagonitzaran aquestes disputes, mentre que Iran i Aràbia Saudita van guanyant terrreny com a actors regionals amb cada vegada més pes internacional.

-La Desfeta o decadència dels EEUU com a potència imperialista no significa desfeta del poder burgès i les seves expressions ideològiques, polítiques i militars a nivell mundial. Davant d’això, el relat de guerra religiosa i la reducció de la situació a una confrontació entre Hamas i l’islamisne contra Israel (i, per tant i segons aquest relat, contra el món occidental i els seus valors morals i “democràtics”, el món “civilitzat” i el capitalisme) és una part de la guerra tan important com ho són les bombes. Israel i l’imperialisme necessita legitimar les seves posicions per perpetrar el genocidi i finalitzar la neteja ètnica.

-Des del Moviment Socialista portem temps assenyalant com davant de la crisi d’acumuació capitalista cronificada s’està donant un canvi de conjuntura al món occidental: una actualització autoritària dels estats necessària per imposar a la força el guany capitalista i l’austeritat en temps de crisi i l’augment de tendències reaccionàries de les quals el proletariat migrant està ja sent el centre de la diana a múltiples instàncies. Les prohibicions de les manifestacions de suport a Palestina a països com França, Alemanya o Itàlia i els intents per part de la reacció i de l’extrema dreta de situar l’opinió pública en alarma davant d’una suposada “escalada islamista” derivada del conflicte a Palestina són expressions clares d’aquestes tendències.

-La posició comunista, en aquest cas, ha de ser capaç de situar-se confrontant tant les forces obertament reaccionàries que legitimen el genocidi que pretén perpretar Israel, la posició equidistant i hipòcrita de l’equidistància clavada en condemnar a Hamàs o l’esquerranisme barat que sempre acaba trobant excuses per no posicionar-se.

-Tenim la responsabilitat de donar una lectura correcta de la situació, de posicionar-nos sense pal·liatius amb la lluita del poble palestí, d’impulsar les mobilitzacions contra el bloqueig mediàtic i radicalitzar-les davant de qualsevol intent de prohibició. Acceptar amb resignació la matança a Palestina o les prohibicions de les manifestacions a la UE, no és una opció. Reconstruir les possibilitats de la revolució socialista internacional és la condició de possibilitat de donar resposta a una conjuntura com aquesta, fer-ho passa també per oposar les nostres limitades forces en l’actualitat a l’ofensiva de la barbàrie capitalista a escala mundial, que pot culminar en un genocidi massiu a Palestina batejat i celebrat per la comunitat internacional.