La conflictivitat laboral es dispara: ja és l’any amb més vagues des de 2012
La classe treballadora està protagonitzant una escalada de conflictivitat inèdita. Entre gener i juliol de 2026, l’Estadística de Huelgas y Cierres Patronales del Ministeri de Treball va comptar 1,37 milions de jornades no treballades per vagues i 579.000 afiliats participants, davant de 382.700 jornades i 167.300 participants l’any anterior.
Amb el tall de juliol, la xifra ja superava el milió, un 395% més que el mateix període de 2025 i una xifra superior a la de qualsevol any complet des de 2012. Aquell any se’n van registrar 758.866. En plena reforma laboral, la qual va consolidar la flexibilització del mercat de treball i la reducció dels subsidis i prestacions, el 2012 va ser el darrer gran pic de conflictivitat amb dues vagues generals.
En l’acumulat de gener a juliol de 2026, Catalunya suma 34.847 persones treballadores participants en vagues d’empresa i de sector i 83.229 jornades no treballades. Les seccions d’activitat amb més mobilització han estat la indústria manufacturera, la sanitat i serveis socials i l’educació.

L’empitjorament de les condicions de treball, la pèrdua de poder adquisitiu i el desmantellament dels serveis públics han obert un nou context mobilitzador. Aquesta realitat trenca, alhora, amb la «pau social» post-COVID (2020-2023), caracteritzada per certs pactes implícits d’estabilitat, com els mecanismes d’ERTE o acords d’austeritat salarial temporals.
La realitat laboral a Catalunya presenta una doble cara. D’una banda, una conflictivitat que oscil·la entre la creixent pressió sobre els serveis públics i grans pics de mobilització industrial. De l’altra, una sinistralitat laboral que continua a l’alça.
La conflictivitat en la indústria i serveis
En l’àmbit estatal, aquest 2026 s’han desenvolupat 466 vagues, amb 121.273 treballadors participants i 429.874 jornades no treballades. Les vagues d’empresa van suposar el 91,8% de les convocatòries (428 vagues), mentre que les de sector van ser 38 convocatòries (8,2%).
El sector serveis ha concentrat el 87% dels participants en vagues de l’Estat. Sanitat i serveis socials han encapçalat el registre, amb 142.520 jornades no treballades. La gran mobilització dels serveis és un fenomen creixent: entre el 2024 i el 2025, els vaguistes en serveis representaven més del 80% del total de treballadors en vaga.

Aquest pes tan gran s’explica perquè el sector concentra plantilles molt nombroses i sol tenir una alta adhesió en nombre de persones. Alhora, però, quan es convoca una protesta en aquest sector sol tractar-se d’aturades d’un dia o de poques hores, impactant en menor mesura a les jornades no treballades.
Per la seva banda, la indústria pesa menys en el total de la població activa. Quan entra en conflicte, però, genera protestes de més durada i resistència, vinculades a la negociació de convenis o a la lluita contra els ERO. Tot i tenir menys participants globals, les jornades no treballades acumulades per persona són significativament més altes. Segons les dades estatals de 2026 (HUE), la indústria manufacturera és la secció d’activitat amb més participants (35.127 persones), per davant d’educació i sanitat.
Tanmateix, a Catalunya el comportament de 2025 va ser excepcional. La indústria va concentrar el 77,3% dels vaguistes de la comunitat, impulsada sobretot per la negociació del conveni del metall, que amb només quatre vagues va mobilitzar 32.836 treballadors, seguida de l’automoció i la química.

La conflictivitat laboral oficialment registrada al sector primari és molt baixa o residual en comparació amb la dels altres sectors. Això s’explica, d’una banda, pel baix pes del treball assalariat. Una part rellevant de les explotacions agràries i ramaderes és gestionada per titulars autònoms o familiars (RETA), que no queden recollits en les estadístiques de convocatòria de vagues.
De l’altra, la mà d’obra assalariada és principalment migrant en condicions molt precàries. La temporalitat per campanyes, la rotació constant i la vulnerabilitat social o administrativa d’aquests dificulten la seva capacitat d’organització sindical.
Tot i això, segons les dades del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, el 39,3% de les persones afiliades a l’agricultura a Catalunya són de nacionalitat estrangera, i hi treballa el 3,2% dels treballadors migrants, enfront de l’1,1% dels autòctons.

Crisi, mercat de treball i conflictivitat laboral
A la diferent lògica de mobilització sindical segons el sector s’hi suma la progressiva terciarització de l’economia i la crisi de l’estat del benestar. Aquest escenari ha provocat la proletarització de sectors tradicionalment propis de la classe mitjana, com l’educació, la sanitat, les biblioteques o els serveis socials.
Els col·lectius que abans gaudien de més estabilitat i autonomia pateixen ara una pèrdua de poder adquisitiu sostingut, més burocratització i una sobrecàrrega de jornada. Aquests factors són alguns dels que els sindicats laborals han assenyalat com a motor de les mobilitzacions recents.

L’externalització de serveis ha comportat un augment del treball precari i la devaluació de la mà d’obra per mitjà de la subcontractació i la temporalitat. Aquest es caracteritza per contractes a temps parcial involuntaris, salaris molt baixos i condicions que dificulten la subsistència diària. A més, la coexistència de diferents convenis i condicions dins d’un mateix sector fragmenta les plantilles i complica l’acció sindical unificada. L’externaització té un impacte especialment rellevant sobre els col·lectius més vulnerables.
A aquesta dinàmica s’hi afegeixen els processos de regulació d’ocupació i tancament d’empreses. Segons el Departament d’Empresa i Treball, el 2025 es van tramitar a Catalunya 521 ERO que van afectar 19.694 persones treballadores. El sector serveis va concentrar el 61,8% dels expedients, seguit de la indústria, amb el 32,6% dels expedients i el 46,7% dels afectats.
Paral·lelament, els sindicats laborals denuncien reiterats acomiadaments motivats per l’activitat sindical de les plantilles. Alguns exemples són els casos denunciats a Caldes de Malavella, l’aeroport del Prat o Sallent.
Feminització de la conflictivitat
La terciarització del conflicte comporta també una feminització de la conflictivitat laboral. Segons el registre de la Seguretat Social, gairebé el 65% dels participants en vagues són dones, que acumulen el 59,3% de les jornades no treballades, i el 97,1% d’aquestes dones vaguistes treballa exclusivament al sector serveis.
Aquesta presència massiva s’explica perquè la mobilització es concentra en àmbits altament feminitzats, com l’educació, la sanitat o els serveis d’atenció social, on conviuen elevades taxes d’interinitat, contractes a temps parcial i una forta pressió laboral.
Tanmateix, aquesta feminització de la protesta no inclou les treballadores en situació més vulnerable. La mercantilització de les cures i l’externalització de tasques com la neteja recauen majoritàriament en dones immigrants en condicions molt precàries. Tot i que no hi ha dades estadístiques sobre aquestes treballadores ni sobre la seva situació laboral, hi ha estudis que permeten aproximar-s’hi, com el d’Espuñes-Molins a Lleida (2022).

Augmenta la sinistralitat i accidents laborals
Només aquesta setmana han mort dos treballadors en caure d’una bastida, a Sant Adrià del Besos i Masquefa, i la setmana passada en va morir un altre a Cerdanyola del Vallès. Amb la última registrada, ja són més de 70 víctimes mortes durant la jornada laboral i més de 25 en accidents in itinere aquest 2026 a Catalunya. A més, l’Observatori del Treball ha assenyalat que els accidents greus han crescut un 28,7%.
Segons les dades de l’Observatori del Treball, l’any 2025 s’ha tancat com el període més crític de l’última dècada i mitja. L’any passat, 109 treballadors van perdre la vida a la feina o en desplaçaments, un increment del 23,8% respecte a l’any anterior. Aquesta realitat no canvia el 2026, sinó que continua a l’alça. Barcelona concentra gairebé el 65% dels mortals, però Lleida té l’índex d’incidència més alt.
La construcció és el sector més sinistre en proporció, quelcom que els sindicats atribueixen a la subcontractació en cadena i als terminis ajustats. Alhora, és el sector més masculinitzat. Informes recents també evidencien com creixen les morts per infart o ictus (35 el 2025), que els sindicats vinculen als riscos psicosocials i a l’estrès sostingut.
A la cua d’aquestes xifres, el sector primari amaga explotació laboral, on la mà d’obra, sovint immigrant, pateix greus vulneracions de drets i molts dels accidents que pateixen no es registren.
La normalitat capitalista
Tot i que les dades de registre d’ambdós àmbits tenen limitacions, ja que no recullen la part de la classe treballadora més precaritzada, sense contracte o amb falsos contractes, les xifres disponibles demostren que tenir feina ja no garanteix la seguretat ni l’estabilitat econòmica, alhora que els accidents laborals són una expressió de la seva normalitat.