S’acosta el 8 de març i, amb això, tant l’ala dreta institucional com els sectors progressistes procuren diferenciar les seves posicions, presentant-se un com l’antagonisme de l’altre. Però el que realment ens trobem en la política burgesa és una barreja entre l’agreujament de tendències reaccionàries i els discursos esperançadors buits i pal·liatius del projecte socialdemòcrata. En un moment de crisi cronificada, la línia divisòria entre el progressisme i el feixisme es desdibuixa cada cop més.
Els monstres que Gramsci assenyalava que sorgien en el clarobscur d’un context de crisi ja han sortit: des de la reorganització de les dretes en posicions feixistes, fins la reafirmació de les posicions TERF o la normalització de la violència de gènere. El que passa és que hi ha monstres que se’ns presenten com aquells qui ens han de salvar de la barbàrie que s’anticipa.
Carmen Calvo presentava fa uns dies Nosotras, un assaig sobre la història del feminisme i la trajectòria que hi ha tingut ella com a activista. En les diverses entrevistes que li han fet, la presidenta del Consell d’Estat ha afirmat que el feminisme és una lluita per totes les dones [1]. La meva pregunta és: a quines dones fa referència? Qui és nosotras? De segur que no parla dels milers de dones proletàries que el Govern més progressista de la història ha desnonat, o de les persones trans que viuen en la pròpia carn l’auge reaccionari —en el qual ella participa—, o les migrants a les quals el seu Govern no deixa viure; o potser sí, potser el nivell de cinisme de la socialdemocràcia no coneix límits.
No només és que el progressisme s’assimili cada cop més als sectors conservadors, sinó que, a més, se’ns presenta com l’única alternativa per fer front a tendències reaccionàries en les quals ells mateixos hi contribueixen i hi participen. Com deia, no sé si és una qüestió de cinisme o és que realment no s’han adonat de la seva incapacitat actual de combatre cap tipus d’expressió reaccionària.
Aquestes expressions no s’han d’entendre com si fossin únicament discursives, com alguns ens volen fer creure, ja que si fos així, simplement caldria guanyar una discussió o convencer a molta gent que som nosaltres qui tenim raó. Les tendències reaccionàries configuren també les condicions de devaluació d’aquelles subjectivitats més aixafades pel capitalisme, com la de les dones proletàries. És a dir, és en la dinàmica interna del capital on trobem les condicions potencials per donar un tret de sortida a la violència que apunta cap a la nostra classe i, per tant, de res ens serveix que es mostrar-se en contra de la reacció si no es planteja una estratègia que ataqui el sistema capitalista i assenyali aquells qui el garanteixen com a enemics polítics a combatre.
Per a què ens serveix que una TERF com Carmen Calvo afirmi que cal combatre la reacció antifeminista? Havent format part d’un govern que no ha tingut ni tindrà la capacitat de defensar les condicions de vida de les dones proletàries, que s’alci com la defensora de les dones és, si més no, còmic.
Aquells qui entenen la reacció com un fenomen aïllat de les dinàmiques capitalistes estan abocats a l’estancament polític i, per tant, a agreujar encara més aquestes posicions. L’articulació d’un projecte antagonista al burgès no serà fruit d’articular un discurs més o menys trencador. El que consolidarà aquest antagonisme serà la independència política respecte les institucions i els projectes socialdemòcrates, que interessadament busquen que la lluita contra la reacció sigui merament una lluita pel discurs, com si el racisme, el masclisme o la LGTBIfòbia fossin únicament això: discursos, desvinculant-los de les relacions socials capitalistes que estimulen cada cop més la competència entre el proletariat.
Així, no busquem atenuar els mals o conseqüències del capitalisme, sinó extingir-lo al complet constituint-nos com a classe a través de la lluita contra les violències i opressions internes. L’antagonisme a l’auge reaccionari no serà cap altre que la nostra classe organitzada.
