Seguir les banderes roges

Les mobilitzacions en defensa del dret a l’habitatge d’aquestes darreres setmanes s’han caracteritzat per diversos elements: la seva massivitat, la seva capacitat de desplaçar l’agenda reaccionària i d’arrossegar a les burocràcies sindicals cap a la vaga general en són alguns. També ho és, i voldria destacar-ho, la presència cada vegada major de les banderes roges, un símbol de la lluita de classes i el socialisme, presents en major o menor concentració a totes les fotografies que apareixien per xarxes. A Alacant, a Palma, a Barcelona, a Lleida o a València. I també a Bilbo, a Compostela, a Sevilla o a Madrid.

La rellevància de la presència sostinguda d’aquest símbol, enarborat per una jove generació de militants comunistes, no rau en la seva novetat, per descomptat que és un símbol ja antiquíssim -rastrejable des de la Revolució Francesa i consolidat com a emblema del proletariat a partir de les revolucions de 1848-, sinó en què expressa una potència latent real en aquest nou cicle de mobilitzacions. Al declivi de les formes i discursos ciutadanistes, al desplaçament de les retòriques antipolítiques i al protagonisme d’estructures organitzatives prèvies i amb recorregut, tots aspectes distintius d’aquest cicle respecte el moment-15M, s’hi suma l’existència d’una proposta política, encara minoritària socialment, però que acumula quadres, experiència i arrelament, que amenaça de curtcircuitar la lògica complementària entre el movimentisme i el reformisme.

En els pròxims dos mesos ens hi jugam diverses coses: no tant el resultat de les eleccions del 29 de novembre (que és sens dubte importantíssim i definirà el terreny de joc del futur pròxim) ni l’abast de la vaga general de l’11 (a l’organització de la qual naturalment ens hem d’abocar perquè compleixi la seva funció com a eina de lluita), sinó especialment sota quines coordenades polítiques es comprendrà el que està passant i quin projecte polític tendrà la capacitat d’enquadrar les energies socials desfermades. Pels comunistes el conflicte és com l’aire que respiram i la conjuntura actual pot fer avançar políticament al conjunt de la classe treballadora si s’esperonen les intuïcions correctes i si s’orienta definitivament a construir un bloc polític que es confronti amb els blocs reaccionari i progressista de la burgesia, que avui semblen representar totes les opcions disponibles.

S’ha parlat molt dels perills de cooptació del que s’està vivint als carrers per part del Gobierno, del PSOE o de la seva esquerra, és a dir, del fet que tota la iniciativa de la conjuntura serveixi bàsicament per reforçar-los a ells. Aquesta preocupació no és cap bogeria infundada: la convocatòria d’eleccions per part de Pedro Sánchez parteix d’un càlcul oportunista en què el desplaçament mediàtic de l’agenda reaccionària -el discurs antiimmigració, la defensa de les fronteres i la justificació de pogroms racistes a Ceuta, però també els infames casos de corrupció a les files del PSOE- obriria una finestra d’oportunitat per o bé reeditar la seva precària majoria o bé, si els resultats no són desastrosos, situar-lo en relativament bones condicions per una possible travessia per la política europea.

La pujada al carro de la convocatòria de vaga general per part del sindicalisme groc de CCOO i UGT i el seu discurs ambigu sobre contra qui i contra què s’està convocant, no fan més que aprofundir en el perill que el conflicte social desencadenat aquestes darreres setmanes acabi sent una via habilitadora per la campanya electoral de les diferents forces que han governat o governen a l’Estat i a diferents comunitats autònomes i ajuntaments, i que no han fet absolutament res efectiu per acabar amb la problemàtica de l’habitatge.

L’esquerra a l’esquerra del PSOE, immersa en el seu habitual sainet tragicòmic, també apareix com un actor rellevant si del que parlam és d’encarrilar la mobilització cap a la conciliació, perquè aquesta és la seva especialitat. Algunes de les seves cares visibles de fet venen directament de la lluita per l’habitatge, com Ada Colau o Irene Montero, i personifiquen magistralment el pas de l’activisme «de carrer» a la política professional del reformisme, una via explorada per molts i molts perfils atrets per la possibilitat de sous i respectabilitat, o per una concepció completament naïf del que suposa l’accés al govern de les institucions capitalistes. El mateix passaria amb el govern d’ERC a la Generalitat o el de la CUP a ajuntaments importants com el de Girona, que s’acaben oblidant del fet que s’han d’aturar tots els desnonaments i, malgrat créixer a partir del suport de moltes persones preocupades i afectades pel problema de l’habitatge, acaben jugant un paper còmplice dels interessos de rendistes i especuladors.

Hem de ser clars perquè aquesta és una de les claus de volta dels pròxims mesos: el problema de la «cooptació», de subordinar les energies creades pel conflicte social als estrets marcs del reformisme, no és un problema de persones concretes, ni de tenir suficient consciència de com van fracassar els precursors de l’anterior cicle, ni depèn gaire de la bona voluntat o determinació de bases o dirigents. Es tracta d’un problema de compatibilitat de projectes polítics.

Una estratègia que pretengui generar una «tensió virtuosa» entre mobilitzacions i govern, que pretengui simplement intentar arrencar alguna petita victòria per vendre-la efusivament, que en el fons pensi en forces de govern i sindicats o organitzacions polítiques revolucionàries com a part del mateix bloc polític, està condemnada per principi a subordinar-se al reformisme i la gestió de l’Estat. Com deia, no per una manca d’arengues suficientment radicals, sinó per l’absència d’un horitzó polític diferenciat en què realment es podrien fer efectives les millores de les condicions de vida de la classe treballadora.

La tendència a integrar parcialment les demandes menys radicals dels conflictes -combinada amb repressió a focus no domesticables- no és evidentment un invent de la socialdemocràcia o el socioliberalisme nostrats, sinó que es tracta d’un supòsit bàsic de la governança dels conflictes en qualsevol Estat capitalista. Els límits d’aquest Estat, imposats per la seva naturalesa com aparell de dominació classe i no neutral, sempre acaben fixant fins on es pot arribar.

És clar que això no ha d’interpretar-se com un argument contra la lluita per millores concretes i parcials (pràcticament totes les victòries són sempre parcials), sinó a favor d’integrar aquestes lluites en un una visió coherent de per què s’està lluitant realment. Si la mobilització engegada es limita a ser simplement una mena d’impulsor de legislació en matèria d’habitatge -que a més, serà insuficient com ho han estat totes les legislacions anteriors-, la classe treballadora arribarà a la fase de replegament, que inevitablement arriba després dels moments convulsos, encara més desorientada políticament i sense una perspectiva clara de quins són els següents passos.

Si, per contra, fem que calin en cada vegada més sectors les idees 1) que la millor forma d’aconseguir millores immediates que reforcin l’organització de classe, demostrada històricament, és un moviment obrer massiu fusionat amb les idees revolucionàries, 2) que tota lluita econòmica requereix un horitzó polític concret per a no morir -i si no el té, se li imposarà- i 3) que per resoldre els diferents problemes de la classe treballadora aquesta necessita constituir-se en Partit independent i lluitar pel socialisme, sortirem del pic de mobilització més a prop de poder resoldre el principal problema estratègic del nostre temps, que és la creació d’una alternativa política.

Les banderes roges, deia a l’inici, presents a totes les mobilitzacions. Les banderes roges precisament signifiquen sostenir i estendre aquestes idees, signifiquen la possibilitat de sortir de l’atzucac del tàndem carrer-institució (o movimentisme-reformisme) a què ens volen condemnar, signifiquen apostar per fracturar la influència del bloc progressista sobre les organitzacions de classe. Amb una mà hem d’empènyer perquè s’acabi legislant molt més enllà del que qualsevol partit capitalista voldria, sense avalar políticament la gestió malmenorista; amb l’altra, hem d’alçar la bandera del socialisme, difonent un programa capaç d’atendre els problemes de la nostra gent i una proposta de lluita coherent aquí i ara. 

Aquesta és l’única manera que les nostres energies, les de tothom qui surt a protestar i s’organitza, no acabin alimentant als de sempre. I així, si de les eleccions n’acabés sortint un govern «progressista», aquest tendrà enfront una força d’oposició que no s’acontenti amb les molles i que converteixi cada lluita i cada victòria de la classe treballadora en una plataforma per anar a més; i, si en sorgeix un govern reaccionari, un que aguditzi encara més l’ofensiva contra condicions de vida i drets polítics, haurem assegurat també la nostra capacitat de defensa i combat sense tuteles externes. 

Avui la classe dominant té molts partits que apliquen amb diligència el seu programa, però la classe treballadora no en tenim cap. Per construir-lo, hem de seguir les banderes roges.