Per un bloc de classe

No hi ha marge ni temps per floritures, així que aniré el gra: la principal motivació d’aquesta columna és defensar, de cara a les mobilitzacions i reivindicacions de la vaga de l’11N, la necessària unitat política entre els diferents sectors de les organitzacions revolucionàries, el sindicalisme combatiu i els moviments socials catalans. És moment de defensar una fèrria unitat al voltant de pocs punts, però amb un total acord al seu respecte, per part de tots els implicats. Podríem resumir el nucli d’aquesta unitat política en la següent consigna: la vaga de l’11N ha de ser una vaga contra el rendisme, la patronal i contra tots els governs que estan al seu servei.

Des d’un principi, aquesta concepció de la vaga s’ha trobat en disputa amb la convocatòria de CCOO i UGT, de vaga en suport a la tàctica electoral del PSOE. La majoria dels qui estem impulsant la convocatòria de l’11N compartim la necessitat de marcar molt clarament distàncies amb una esquerra i un sindicalisme subalterns al govern i desacreditats davant del gruix de la classe treballadora, amb l’objectiu de demostrar que existeix un espai polític i sindical independent i amb un pla creïble per generar una millor correlació de forces en qualsevol dels escenaris postelectorals, sense hipoteques i sense tenir les mans lligades amb cap dels dos sectors de la burgesia en pugna. Ara, és imperatiu blindar aquesta línia i aquesta política unitària, juntament amb el treball a totes les escales d’extensió de la vaga, perquè hi ha diversos factors que apreten per difuminar l’impacte i el sentit polític de la vaga, els esdeveniments se succeeixen amb rapidesa i cada dia compta.

A quins factors ens referim? Hi ha, en primer lloc, els canvis en la conjuntura general que s’han donat, com està actuant l’enemic de classe i quines traves posa al moviment vaguístic en curs. I, en segon lloc, hi ha el fet que certs sectors dels moviments socials i del moviment per l’habitatge, a mesura que avançava i es clarificava la situació, han passat a defensar de manera molt més oberta la necessitat d’algun tipus aliança política amb el bloc progovern. Per parlar en plata i sobre allò que és públic i a l’abast de tothom, ens referim als dos articles publicats recentment a Sin Permiso, on militants del Sindicat de Llogateres despleguen el seu argumentari, i fins i tot, acusacions d’una gravetat important. Davant d’això, ens veiem obligats a respondre als arguments expressats en públic per part d’aquell sector del moviment per l’habitatge que defensa obertament que no és una prioritat la clara diferenciació política amb els qui plantegen una vaga progovern.

Comencem, per tant, per la conjuntura: arribats als dies immediats abans de la vaga, la situació ha variat significativament. Fa setmanes que el malestar social per l’habitatge i la mateixa convocatòria de vaga han perdut centralitat mediàtica i l’agenda electoral s’ha reorganitzat al voltant del fenomen Blocus i de l’accident ferroviari a Urda. La maquinària de creació d’opinió del PSOE ha deixat d’impulsar el focus en la crisi de l’habitatge. Ni el bloc autoanomenat progressista, ni el del PP i VOX estan interessats en què esclati la versió ibèrica del polvorí europeu de protestes que comença a aixecar-se pel continent. Cadascú intentarà aprofitar al seu favor els successos que s’han anat alineant, però tots tenen un interès comú en què la convocatòria del dia 11 es limiti a ser una vaga de suport al govern, que en tot cas delimiti els contorns d’una futura oposició moderada a un nou govern de dretes, amb CCOO i UGT com a principals actors de concertació social i dinamitzadors de carrer confiables a l’Estat i les patronals. Els cossos policials, al seu torn, en la resposta a Blocus, van accionar una operació de contingència preventiva, preparant el terreny per colpejar amb duresa a qualsevol que se surti del model tolerable de vaga. I ho han fet emprant de carn de canó a centenars de joves i adolescents que afrontaran conseqüències repressives greus, mentre l’esquerra «d’ordre» assenyala el dit i no la lluna i contribueix a normalitzar-ho. Tenim a tots els agents estatals i d’ordre treballant perquè el dia 11N no se surti dels estrets marges de la protesta acceptable per la burgesia.

Davant d’aquesta operació d’Estat en curs per minimitzar l’impacte de la vaga de l’11N, cal recordar que no ha desaparegut el profund i estructural malestar per la crisi de l’habitatge, sedimentat en anys de terrorisme social contra la classe treballadora i dinamitació d’expectatives de les noves generacions. Aquest fons de malestar de classe, organitzat amb intel·ligència política, no pot ser totalment contingut per la burgesia ni l’Estat, ni difuminat per les burocràcies sindicals. I trobarà la seva via d’expressió l’11N. Què vol dir intel·ligència política? Em refereixo a que el treball unitari ha d’aconseguir combinar un model de mobilització que soldi els següents factors: maximització de l’impacte social i productiu dels piquets i l’aturada -proporcional a les forces disponibles-, cohesió al voltant dels mètodes de lluita i massivitat mobilitzatòria per resguardar als sectors més combatius i evitar la deslegitimació i intoxicació mediàtica i la tàctica de divisió de la protesta, i projecció d’un missatge polític que deixi clar al públic general que en aquesta vaga existeix una posició política de classe no reduïble ni vinculada amb cap dels blocs polítics de la burgesia que pugnen a les eleccions.

Aquest context accentua la necessitat d’agrupar-nos al voltant dels punts de la vaga de classe per vehicular aquesta força i evitar la pinça d’aïllament i repressió que freni el cicle mobilitzatori iniciat fa uns mesos. Tots els sectors dels treballadors no reduïbles a la influència de l’esquerra reformista i del govern no es mobilitzaran amb nosaltres si ens perceben com un annex més de la desacreditada i denostada esquerra parlamentària i dels sindicats que no només tenen un llarg historial de pacificació i desmobilització de les lluites obreres en favor de l’estabilitat de l’Estat i la patronal, sinó que arrosseguen jugades a traïció recents, com l’intent de trencar la vaga d’educació a Catalunya per afavorir el govern d’Illa el curs passat. Si ens limitem a fer de cotxe-escombra de carrer de la vaga progovern, no només sacrifiquem una posició política independent, sinó que serem l’objectiu predilecte per la repressió i per endur-nos el pes criminalitzador de tot allò que succeeixi per fora dels marges de la protesta tolerada per la burgesia. També, és crucial assegurar que aquesta diferenciació també sigui coherent amb el principi de treball unitari per la base amb tots els treballadors disposats a mobilitzar-se i que evita imatges de disputa entre múltiples capelletes i de desunió. La classe treballadora tendeix a agrupar-se i confiar entorn de les posicions de força i no entorn de les discussions grupusculars ni a actors que s’estan tirant els plats pel cap i això també val pels moments decisius. Res ha desmobilitzat més que el lamentable espectacle de negociacions electorals de l’esquerra parlamentària de fa unes setmanes, per posar un exemple.

Aquest equilibri correcte, entre unitat i diferenciació, només es podrà garantir l’11N si combinem 1) l’absoluta unitat quan es tracti de colpejar la producció, als piquets i accions territorials amb qualsevol disposat a maximitzar l’impacte de la vaga, amb 2) convocatòries de manifestació separades, que assegurin un missatge polític clarament diferenciat dels actors progovern i que no fiïn aquesta possibilitat a una cursa per les capçaleres ni a shows de cops de colze corporatius davant del gruix de la classe mobilitzada.

Tot plegat ens porta al segon punt, a abordar el paper dels companys del Sindicat de Llogateres i de la Confederación Estatal de Sindicatos de Inquilinas i la seva insistència en impulsar les demandes i les mobilitzacions de l’11N des de l’estreta col·laboració amb CCOO i UGT. Les contradiccions de la política de compromisos a dues bandes que ha promogut aquest sector del moviment per l’habitatge han acabat per esgotar-la. El principal argument que han emprat per justificar tal política d’aliances de cara a la resta del moviment per l’habitatge és que, en realitat, s’estava subordinant als sindicats de concertació i obligant-los a assumir un pla de lluita que no haurien acceptat, posant-los a la cua dels moviments socials i de l’anticapitalisme. De la mateixa manera, que s’hauria obligat a Sánchez a convocar eleccions gràcies a la pressió pel compliment dels decrets «Maricarmen».

Per omissió del context, per subestimació dels seus interlocutors i per sobreestimació de les pròpies forces, SLL comet un greu error. No repetirem la caracterització del paper polític i sindical que han jugat en la lluita de classes aquests agents en les últimes dècades perquè ja ho hem fet repetides vegades. En el que cal fer èmfasi és que l’error de SLL no està en reconèixer l’hegemonia de CCOO i UGT sobre les restes del moviment obrer i la influència social que tenen, ni en voler disputar-la. L’error està en plantejar aquesta tasca a partir d’un pacte entre cúpules i d’haver-se situat, sense que ningú ho hagi demanat, com a mediador entre els sindicats paraestatals i la resta del moviment per l’habitatge i el moviment vaguístic en curs. SLL ha anat a la contra del que la tradició combativa a Catalunya ja tenia com un acord raonable: unitat d’acció amb els seus afiliats de base respecte objectius compartits, denúncia i confrontació amb el seu projecte i model político-sindical de conciliació amb l’Estat i la patronal de les seves cúpules. Qualsevol amb memòria sap què marxar colze a colze amb les cúpules dels sindicats grocs, presentar-se a la premsa de bracet amb ells o fer-los de teloners als mítings corporatius seria retrocedir respecte el nivell d’independència de les vagues generals de les últimes dècades, no avançar.

Perquè aquesta disputa, en tot cas, s’ha de jugar principalment per baix: amb el treball directe amb totes les bases d’aquests grans sindicats que tenen disposició a la lluita, apropant a seccions sindicals als comitès territorials de vaga i estrenyent llaços a partir de la unitat d’acció als piquets i en el bloqueig de la producció. No està de menys destacar, arribats a aquest punt, l’acusació més greu i delirant que conté un dels articles esmentats al principi: que trencar la unitat amb CCOO i UGT és facilitar la repressió dels piquets. Sense avançar els esdeveniments, acusatòriament, com fa l’autor de l’article, no cal vaticinar que passarà el dia de la vaga. Per contra, podem guiar-nos pel que sí que han fet i dit en el passat justament els dirigents de CCOO i UGT, tant en la prèvia d’aquesta vaga com en anteriors: assenyalar als suposats «violents» i tancar files amb la seva criminalització, mantenir un silenci còmplice davant la dura repressió posterior a vagues com la del metall a Cadis, o més recentment, normalitzar el macrooperatiu policial desplegat pel Blocus i defensar la tasca dels cossos policials. Potser l’autor de l’article hauria de recordar això i recordar amb qui han tancat pactes i compromisos a nivell estatal i pensar-ho dues vegades abans de proferir certes acusacions.

Recapitulant, els companys de SLL han generat un model d’acció sindical i una capacitat d’influència mediàtica i institucional encomiable i bona per l’avenç de la lluita per l’habitatge, però no crec que hagin generat per si sols un contrapoder sindical a CCOO i UGT. Seria una greu confusió, si no un deliri de grandesa, creure’s que tenen la força per subordinar un partit d’Estat com el PSOE i organitzacions socials de l’abast i l’entitat dels sindicats grocs, menyspreant tots els factors d’agenda pròpia que han portat a convocar la primera vaga general en anys en un context electoral. De fet, és més aviat el contrari, SLL està rebent el reconeixement i la interlocució a la lliga de l’alta política per part d’aquests agents, la possibilitat d’habilitar-se com el gran actor sindical reconegut per interlocutar en l’àmbit de l’habitatge, a imatge del paper dels sindicats paraestatals en l’àmbit laboral. Però per fer-ho ha de pagar un preu: com a força nova, menys deslegitimada i amb posicions d’influència cap al moviment per l’habitatge i cap a tots els sectors dels treballadors, cap a molts joves afectats per la crisi de l’habitatge, pot exercir de corretja de transmissió entre aquests i les grans centrals sindicals, que al seu torn, fan de corretja de transmissió al bloc progovern.

Res més exemplificant d’això que la discussió que s’ha donat sobre la manifestació central per la vaga a Barcelona, on SLL ha actuat reiteradament contra el sentit comú de la majoria del moviment per l’habitatge i del sindicalisme combatiu, defensant els seus acords amb CCOO i UGT per a que aquests tinguin un paper preponderant i visibilitzin els secretaris generals al capdavant del moviment vaguístic. Sota la seva responsabilitat queda si acaben posant la força dels seus milers d’afiliats i les energies de tots els seus militants i simpatitzants al servei d’aquesta funció i acaben dilapidant la unitat política de mínims amb la resta de l’anticapitalisme, sindicats combatius i moviments socials, que de fet, sí que seria un contrapés real al sindicalisme de concertació i al bloc progresssista. Però no es pot estar a missa i repicant.

Per acabar, cal recordar que a Catalunya existeix un ric teixit social disposat a mobilitzar-se davant l’ofensiva de les oligarquies, de l’atac a les condicions de vida i de l’avenç de l’autoritarisme. Aquest és un actiu molt valuós, si ens fixem en la tònica general de desmobilització i anul·lació política que de la pandèmia fins a dia d’avui va pacificar la lluita de classes mentre seguia empitjorant objectivament la situació, delimitant a minories activistes i militants la protesta. En els últims anys, diferents sectors i organitzacions hem treballat per activar aquest teixit social davant d’atacs de l’extrema dreta, contra la repressió o l’autoritarisme policial o per acompanyar i amplificar lluites com les vagues docents o el dret a l’habitatge. Però en la majoria de vegades no aconseguíem trencar la capa de les minories mobilitzades.

Ara tenim davant una important oportunitat: aquest ric subsòl d’assocacions, ateneus, casals, lleure juvenil, centres socials, col·lectius, organitzacions de classe i sindicats combatius laborals i d’habitatge, té l’escenari de la vaga per empényer, com el nucli ja mobilitzat, un nou cicle de lluita que, en les actuals condicions, pot anar aplegant progressivament a més sectors, incorporant als desmobilitzats i agafant una dimensió de masses. Les organitzacions revolucionàries de Catalunya, en aquest context, no podem cometre l’error de creure que tenim algun marge d’incidència real en el resultat de les eleccions, ni que podem irresponsablement vendre a la classe treballadora que la vaga aconsguirà, amb 24 hores de mobilització, doblegar al lobby financer-immobiliari.

La nostra funció és una altra. La nostra funció és orientar correctament aquest ric teixit social per a què la classe treballadora torni a aparèixer com un actor polític independent capaç d’influir en el curs dels esdeveniments. Primer en un sentit defensiu, però posant les bases per l’expansió del programa revolucionari i per la contraofensiva en un futur.

Per això, el que hem de dir amb claredat és que aquesta vaga ha de servir per construir un bloc de classe capaç d’imposar les demandes dels treballadors i defensar els seus interessos davant del govern que surti de les properes eleccions, sigui quin sigui el seu color.

Nosaltres, el Moviment Socialista, treballarem colze a colze amb tots els sectors militants de Catalunya per aconseguir aquest objectiu i portar fins al final aquests pocs punts comuns, molt fermament acordats. A tal premissa respon el treball unitari de tota la nostra militància als comités territorials i a les manifestacions convocades a tot el territori.

En el cas de Barcelona, hem decidit convocar una manifestació central clarament diferenciada de la convocatòria monopolitzada pel xantatge de CCOO i UGT al moviment vaguístic unitari per les capçaleres i la visibilitat, amb el trist paper de SLL de frontissa per conciliar els interessos dels sindicats grocs. Serà una manifestació per donar visibilitat a la posició de vaga contra el rendisme, la patronal i contra tots els governs que estan al seu servei. Estenem la mà i convidem a sumar-s’hi a tots els agents del sindicalisme combatiu i el moviment per l’habitatge que compartiu aquesta lectura.