Què ha canviat perquè els aparells burocràtics d’UGT i CCOO, que en catorze anys no han trobat motius per a convocar una vaga general, la convoquen ara? En aquest temps, les condicions de vida de la classe treballadora no han fet més que empitjorar, incloent-hi l’accés a l’habitatge, i les dues grans centrals no s’han mogut. Es mouen ara, per a l’11 de novembre, amb unes eleccions anticipades a la vista.
L’explicació no se li escapa a ningú. El PSOE de Pedro Sánchez ha avançat les eleccions amb una intenció òbvia: aprofitar el clima de mobilització per l’habitatge —un terreny on la dreta està molt incòmoda— per a guanyar-les. I ho fa després de huit anys de govern amb els seus socis, huit anys en què el problema no ha parat d’agreujar-se. UGT i CCOO, sindicats de concertació integrats en l’Estat, han corregut a fer-li la campanya, perquè la mobilització afavoreix el vot cap al PSOE i cap a la seua pota esquerra. No venen a saldar catorze anys de deute amb la classe treballadora: venen a convertir la vaga general en un acte de campanya.
Ara bé, reduir aquesta vaga a una maniobra electoral seria un error. L’atmosfera de mobilització de masses de les darreres setmanes evidencia que existeix un sentit comú general que apunta que la situació de l’habitatge és insostenible, i tots els sectors organtizats de la classe treballadora estan disposats a concórrer en aquesta lluita. La vaga compta amb una àmplia legitimitat social, que farà que mobilitze sectors més enllà dels habituals. Això no vol dir que podrem desfer en unes setmanes la desarticulació de dècades: vivim en un context on la classe treballadora està poc organitzada, on s’ha perdut la cultura de lluita als centres de treball i les taxes de sindicalització es troben en mínims, i on el poc teixit sindical està sotmés majoritàriament a la direcció d’unes burocràcies sindicals que el subordinen a l’Estat capitalista. Reconstruir un moviment obrer independent és una tasca àrdua que va molt més enllà d’una jornada de vaga, però l’escenari de la vaga és un moment procliu per a fer un pas endavant més ampli que els xicotets avanços que aconseguim normalment amb el treball de formiga del dia a dia. Així doncs, totes aquelles que identifiquem la necessitat de rearticular un moviment de classe independent i combatiu hem d’intervindre en la vaga de manera clara i contundent perquè siga un èxit, però ens hem de preguntar com fer-ho perquè els nostres esforços no es diluïsquen en la campanya del PSOE.
L’11N ens juguem que ningú que isca al carrer eixe dia puga pensar que l’única veu de la vaga és la d’una esquerra institucional que sols es mobilitza en campanya electoral.
I és que, ens agrade o no, és una realitat que pesa sobre nosaltres i sobrevola les nostres converses: si les qui volem fer de la vaga un pas en la construcció d’una alternativa de classe al reformisme no fem res, quedarem subordinades a l’agenda d’UGT i CCOO. Estarem participant en una campanya que no és nostra, desgastant els nostres esforços sense aconseguir posar sobre la taula una proposta diferenciada, sense fer arribar el nostre missatge i sense nodrir l’autoorganització permanent i independent de la nostra classe. Per a acabar així no cal equivocar-se de bàndol, n’hi ha prou amb no presentar-se com un bàndol propi.
Si al País Valencià aquest perill és més gran, és perquè ací tenim un deute pendent. Ens manquen dos elements que considerem que hem de treballar per construir. El primer és un sentit comú que reconega d’entrada la necessitat de posar tallafocs als intents dels sindicats de concertació de cooptar la dinàmica de lluita i apropiar-se’n. El segon és una coordinació ja establerta entre els sindicats laborals combatius i el moviment per l’habitatge, amb independència de les burocràcies sindicals i dels partits fidels al règim capitalista. Ací no hem construït cap de les dues coses, i això ens deixa en una posició de debilitat davant dels intents de la socialdemocràcia de subordinar-nos a les seues falses promeses.
Si no ens fem responsables d’aquest deute, ningú no ho farà per nosaltres. I si no prenem la iniciativa i preparem una resposta conjunta, el resultat és fàcil de preveure: milers de treballadores del País Valencià no tindran cap via per a canalitzar la seua lluita que no acabe subordinada al PSOE i als seus socis. Els mateixos que han governat mentre l’habitatge es convertia en un luxe i que ara es presenten com la solució. Els mateixos que, per molt que ho vulguen dissimular, formen part del bàndol dels culpables.
Tenim la tasca de saldar aquest deute pendent. Cal visibilitzar un espai polític alternatiu al reformisme, un bloc que convoca i organitza la vaga amb interessos molt diferents dels de l’electoralisme i que difón una perspectiva de classe i combativa. Per a fer-ho, necessitem una aliança que pose en primera línia els sindicats laborals combatius i els agents de classe del moviment per l’habitatge, però que incloga també les organitzacions polítiques revolucionàries i tot el teixit de col·lectius locals que s’estan mobilitzant per a preparar la vaga.
No es tracta de fer una vaga a banda, sinó de fer-nos visibles dins d’aquesta i convertir-la en una oportunitat perquè l’organització de classe independent guanye forces, capacitats i influència. Perquè la vaga siga el més efectiva possible, cal mantindre la unitat sindical «per baix», és a dir, la unitat operativa de les bases mobilitzades en la lluita; però això no pot significar la unitat política amb les burocràcies sindicals d’UGT i CCOO i el sotmentiment als seus interessos. En un context on inclús certs sectors de les bases d’aquests sindicats estan mostrant desafecció cap a uns dirigents que opten per boicotejar l’aturada de la producció i per convertir la vaga en un acte de campanya electoral, la crítica oberta a les burocràcies sindicals és encara més necessària, i en cap cas és incompatible amb treballar de manera unitària des de la base.
Tot això va molt més enllà d’una jornada. L’11N ens juguem que ningú que isca al carrer eixe dia puga pensar que l’única veu de la vaga és la d’una esquerra institucional que sols es mobilitza en campanya electoral. Però res no s’acaba l’11N. La nostra lluita té una perspectiva més llarga, i tot treball conjunt que fem de cara a aquesta vaga, tot consens col·lectiu a què arribem, és experiència de lluita acumulada, és una eina per a futures vagues i un avanç per a la lluita de classes al nostre país.
Per això tendim la mà a les organitzacions i sindicats de classe per a teixir aquesta aliança. Als sindicats laborals combatius, als sindicats d’habitatge, a les organitzacions revolucionàries i als col·lectius de barri i de poble que ja treballen en la preparació de la vaga: la pilota està a la nostra teulada. Si UGT i CCOO han necessitat catorze anys i una campanya electoral per a convocar una vaga general, nosaltres no podem permetre’ns deixar passar un context que exigeix el millor de totes.
Fem un pas decidit en aquesta direcció. Perquè l’11N la classe treballadora tinga als carrers una veu pròpia, i perquè l’endemà de la vaga haguem avançat en l’organització de classe independent.
