Demà es disputa la final del Mundial de futbol. A Barcelona hi haurà una pantalla gegant de 8×5 metres per seguir els èxits o fracassos de la selecció espanyola. Similars, o fins i tot més grans, les podrem trobar a Santa Coloma, Badalona, Sabadell, Manresa o Tarragona, entre d’altres. Municipis governats per PP, PSOE i companyia però també, com en el cas de Manresa o Tortosa, governats per ERC o per Junts a Premià de Dalt o Martorell. D’aquesta manera culmina el que han sigut setmanes d’una onada espanyolista que ha pres tots els àmbits socials i de la qual han participat la gran majoria d’opcions polítiques estatals.
Tot plegat no ha sigut cap sorpresa, formava part del guió esperable dels qui treballen de manera més o menys conscient, de forma més o menys explícita per l’harmonia i l’ordre de l’estat espanyol i les seues respectives burgesies. Han trobat, en aquest cas en el futbol i el Mundial, una ocasió perfecta per exaltar el nacionalisme espanyol.
Als mitjans de comunicació de masses i a les xarxes socials (des d’El Xocas fins a l’Àlex Tous) i absolutament tots els referents del progressisme marca PSOE han celebrat i defensat les victòries de la Roja. Veiem com Inés Hernand ho celebrava amb certs malabarismes dient que així almenys «davant la deshumanització i la barbàrie, el mundial ens dona un respir», és a dir, que a veure si podem obviar la dura realitat que vivim i celebrar alguna alegria en base al circ de la FIFA.
L’exaltació de l’espanyolisme és, a casa nostra, l’afirmació d’aquesta situació de negació dels drets i llibertats nacionals
En l’esfera institucional, amb el ridícul del gairebé reality show del rei i la seua família plorant d’emoció amb la victòria contra la selecció francesa i amb representants de bona part de l’arc parlamentari ballant al ritme dels ecos que encara perduren de Manolo el del bombo.
Per una banda, el PSC i els sectors progressistes han desplegat un nacionalisme més tímid o banal, en la línia dels seus plans de pacificació del conflicte nacional català i també per tapar sota la falsa unitat nacional espanyola i l’eventual victòria futbolística, la crisi judicial que tenen oberta. En una versió més ridícula trobem certa esquerra del PSOE que pretén reinterpretar o reapropiar-se de l’espanyolisme, com si fos quelcom neutral o disputable. Per exemple, la Taberna Garibaldi fent ús de la figura de la Pasionaria o de la bandera republicana plegant-se a la selección.
Per altra banda, els sectors dretans o d’ultradreta aprofiten tot plegat per tal que el nacionalisme espanyol sigui la gasolina per continuar expandint les seues idees reaccionàries i establir un terreny més fèrtil per imposar els seus plans autoritaris. Per exemple, les declaracions de l’expresident Mariano Rajoy sobre la composició de la selecció francesa, evidentment ni retirades ni disculpades. Quan no directament salutacions romanes i altres mostres desacomplexades d’idees feixistes en les celebracions.
A Catalunya hem vist com aquesta campanya es manifestava en una normalització de l’exhibició de simbologia espanyolista per part d’una part de la joventut que es passeja amb polseres, banderes o samarretes espanyoles. Però també en com aquesta onada d’espanyolisme ha capil·laritzat en sectors que fins al moment no n’eren presa. Una part dels qui demà -potser tímidament- celebraran o es lamentaran del resultat de la final, eren el 2019 a Urquinaona o el 2021 a les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél o, inclús, aquest mateix curs, a les mobilitzacions en contra del genocidi a Palestina.
Normalitzant-se, així, la situació d’opressió nacional i de negació del dret a l’autodeterminació per part de l’estat espanyol. L’exaltació de l’espanyolisme és, a casa nostra, l’afirmació d’aquesta situació de negació dels drets i llibertats nacionals: polítiques centralistes que pretenen eliminar o prohibir el català, la persecució, repressió, detencions i empresonaments per negar el dret a l’autodeterminació quan aquest s’ha volgut exercir, o també, parlant de futbol, la negació de la possibilitat de que la selecció catalana de futbol sigui una selecció de ple dret i pugui participar en les competicions internacionals.
És aquesta la rellevància de la qüestió: laRoja com a vehicle cultural per normalitzar un context polític d’opressió nacional i per expandir l’agenda reaccionària.
Això no va de ser els aixafaguitarres de ningú, quan pot semblar una qüestió banal, si total «només és futbol». El rerefons polític que té, però, és del tot rellevant: és un indicador més de les conseqüències que ha tingut la desfeta del Procés, de l’orfandat política de milers de joves. Ens parla de l’estat de tota una generació en una desorientació absoluta i, sobretot cansats. És aquest espai buit, aquest baixar la guàrdia entre sectors de la joventut el que és central. Assenyala una obvietat: tot espai polític, tota posició socialment estesa així com s’ha guanyat es perd, es desfà si no fas per mantenir-la.
De poc ens serveix realment l’assenyalament a aquells qui celebren els gols de la selecció espanyola, però la realitat d’aquest fet implica que el jovent comunista ens hem de responsabilitzar d’una tasca imprescindible a casa nostra: treballar incansablement per tal que l’espanyolisme no es normalitzi ni arreli a Catalunya, assenyalant i posant al centre del debat el perill que suposen els seus atacs constants cap a qualsevol element que s’identifiqui com a catalanista. Elements, com la llengua o trets culturals, que històricament la classe treballadora catalana ha defensat com un dret polític inqüestionable.
En aquest sentit, cal que construïm una dinàmica de lluita àmplia en defensa dels drets i llibertats polítiques i nacionals de Catalunya, en contra del feixisme i l’espanyolisme, a la vegada que denuncia incansablement el paper còmplice i incapaç de la petita burgesia catalanista i de totes les seues expressions polítiques a l’hora de resoldre el conflicte nacional català. Aquest, sigui demà victòria o derrota, és el repte del jovent comunista en els anys que venen.
