La història que ens precedeix és important. Les diades emblemàtiques com el 8 de març guarden en si mateixes un origen, un sentit, una història que forma part de la llarga trajectòria de la lluita de classes. Les comunistes tenim el deure de desenterrar aquest rerefons.
Amb aquesta voluntat i fent-nos dignes del llegat de lluites anteriors, cal posar de manifest els motius que van portar a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes i a Clara Zetkin a fixar aquesta data en el calendari de la nostra classe. I aquest motiu no és més que el de fer palès el lligam inextricable entre l’emancipació de les dones treballadores i l’emancipació de tot el proletariat. Una jornada que, lluny del que la socialdemocràcia i el feminisme burgès ens han volgut vendre, es fixava sota la ferma convicció que la lluita pel socialisme no s’entén sense la lluita contra l’opressió de gènere. I que, per tant, no hi ha manera d’assolir l’emancipació de totes les dones proletàries sense un horitzó socialista. La convicció i el compromís revolucionari ha impregnat tota la història de la nostra classe i les seues referents, des de Luxemburg, Zetkin i Kollontai a les dones proletàries de la Revolució Xinesa, però també les Partisanes o les militants de Mujeres Libres, entre d’altres. En aquestes experiències, tant les més exitoses com les que han fracassat, l’emancipació de la dona treballadora es plantejava com una qüestió indissociable de l’emancipació de classe, i en definitiva, del conjunt de la humanitat.
Segurament, no serem els únics que ens en considerem hereus, però aquí cal apuntar una qüestió imprescindible: en cap cas es pot reivindicar la història en un sentit buit, és a dir, de res ens serveix abraçar les figures de Luxemburg, Zetkin o Kollontai despullant-les de tot rastre comunista, titllant-les de «pioneres feministes» i obviant el projecte polític pel qual lluitaven. Tampoc ens podem acontentar amb un mer exercici d’idolatria retrospectiva, gairebé museístic. L’única manera de ser-ne veritables hereus és prenent el programa comunista i actualitzant-lo. De fet, el potencial del comunisme per subvertir l’opressió de gènere ni tan sols descansa en fets històrics concrets, sinó en una proposta universal de transformació de les relacions socials que aquells que ens han precedit van saber fer-se seua. Ara ens toca a nosaltres.
El centre de gravetat polític ha de pivotar al voltant de les mobilitzacions i l’acció del proletariat en contra d’aquesta tendència, integrada en el context general de conformació d’un nou moviment feixista i d’increment de les tensions imperialistes.
Aquesta tasca d’actualització, en els nostres dies, exigeix fer front a l’amenaça del feixisme i l’agenda reaccionària. Allò que proposem per oposar-nos a aquest panorama és la construcció d’un front de classe defensiu abans que triturin tota possibilitat d’organització revolucionària. Precisament perquè el gènere i la sexualitat són un dels nuclis articuladors d’aquesta agenda, la defensa dels nostres drets i llibertats en aquest àmbit ha de ser una prioritat política en els pròxims anys. D’aquesta manera, caldrà que una part essencial d’aquest front comporti la mobilització i activació política general tant de les dones treballadores com del proletariat LGTBI que veuen com els seus drets són posats al punt de mira de les forces feixistes. Una activació política, però, que ha d’aprendre dels errors del feminisme per no repetir-los, disputant l’avenç del masclisme entre la joventut treballadora i arribant inclús als sectors més exclosos i depauperats del proletariat femení. A la vegada, hem d’evitar la supeditació un cop més a les esquerres parlamentàries, les mateixes que ara fan malabars per vendre’ns l’enèsima proposta frontpopulista que s’aprofiti de la capacitat mobilitzadora i de la massivitat de la classe treballadora mentre relega les seves aspiracions polítiques més ambicioses a un segon pla. Aquests intents de supeditació tindran, evidentment, la seua traducció en matèria de gènere. Després d’haver-se passat anys instrumentalitzant i desdibuixant la lluita de les dones treballadores i el proletariat LGTBI, no sorprendria a ningú que es plantegessin de nou liderar aquesta possible tendència mobilitzadora.
Així doncs, cal que totes les forces que compartim la necessitat de respondre a cada retrocés en drets de gènere i sexualitat, a la impunitat dels reaccionaris i masclistes per divulgar la seua ideologia, a les agressions que patim quotidianament i a l’ofensiva de les oligarquies per depauperar les nostres condicions de vida, establim un treball comú i ens mobilitzem en aquesta línia. El centre de gravetat polític ha de pivotar al voltant de les mobilitzacions i l’acció del proletariat en contra d’aquesta tendència, integrada en el context general de conformació d’un nou moviment feixista i d’increment de les tensions imperialistes. Allunyant-se, per tant, d’aquells que porten anys malmeten la lluita contra el masclisme i l’LGTBIfòbia a base de batalles mediàtiques monopolitzades per idees dèbils, de la fràgil acció legislativa del feminisme institucional i de l’irracionalisme identitari que amaga el seu discurs.
Més enllà de la urgència de plantar cara a l’amenaça existent, l’organització de les dones treballadores i el proletariat LGTBI és una necessitat estratègica. Cal que grans contingents d’aquests sectors facin el salt a la participació política massiva, assumint el socialisme i superant la subordinació històrica a la qual es veuen relegades. Cal que les dones i el proletariat LGTBI aportem el nostre esforç en la construcció de l’única força capaç d’enderrocar el model destructor i obsolet de la civilització burgesa, això és, el Partit Comunista de masses a escala internacional. No podem pretendre situar-nos en posició de disputar les regnes de la societat a la burgesia sense contrarestar la devaluació cultural d’aquests sectors del proletariat, devaluació cercada i promoguda per aquestes mateixes oligarquies que té una traducció política en forma d’impotència que ens debilita com a classe. Per fer front a la catàstrofe i barbàrie que ens depara la crisi capitalista, necessitem un proletariat fort i cohesionat, sense divisions ni violències internes.
En resum, aquesta tasca immensa d’acabar amb una societat burgesa decadent -capitanejada per unes oligarquies repulsivament masclistes i pedòfiles- passa per la construcció d’una alternativa socialista, en què l’activació política en clau revolucionària de les dones treballadores i el proletariat LGTBI resulta una condició sine quan non. Per aquesta raó, disputem el 8M.
