La vaga de metges: del malestar al corporativisme

Els darrers dos dies, hem presenciat mobilitzacions dels sindicats de metges en el context de descontentament amb la modificació de l’Estatut Marc, llei bàsica que regula el règim laboral del personal del Sistema Nacional de Salut. Aquestes mobilitzacions, liderades pels sindicats corporatius de l’estament mèdic, impugnen el projecte de reforma presentat pel govern de PSOE-Sumar. Consideren que no respon a les necessitats del seu col·lectiu. Tot i que la crítica al paper d’aquest esborrany sigui necessària, els sindicats han aprofitat l’ocasió per reduir el debat al seu projecte particular: disposar d’un estatut mèdic propi que respongui de forma exclusiva als interessos del col·lectiu de metges.

Aquestes protestes no neixen del no-res, sinó que estan precedides per lluites prèvies en el sector que alerten del col·lapse que viu el sistema sanitari des de fa temps, com ara la vaga general de personal sanitari del 2023, en què es denunciaven la falta de personal estructural, la sobrecàrrega de treball i la davallada de les condicions laborals. Un altre exemple és el conjunt de mobilitzacions en referència al III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS) el 2024, en què es demanaven millores salarials i de categoria professional. Aquest desgast estructural i acumulat ens adverteix que les mobilitzacions en l’àmbit sanitari s’incrementaran indiscutiblement durant els pròxims anys. En aquest sentit, vull fer-ne algunes consideracions:

Per una banda, ens trobem en un context de desmantellament progressiu i planificat del sistema sanitari dins d’una ofensiva més general contra les condicions de vida de la classe treballadora per part de les oligarquies. Un dels símptomes més evidents és l’empitjorament de la situació dels treballadors sanitaris que, a través del xantatge de la vocació, carreguen a les seves esquenes la cerca desesperada de més rendibilitat econòmica. En efecte, en un moment de crisi en què els sectors rendibles per al capital són privatitzats mentre els serveis essencials poc rendibles es deterioren, assistim a una reducció constant de costos. Es retallen plantilles, es precaritzen les condicions de treball i s’introdueixen incentius econòmics perquè els professionals estalviïn recursos. Paral·lelament, es manté estable la col·laboració publicoprivada i es transfereixen diners públics al sector privat, ja sigui mitjançant derivacions des de centres públics cap a especialistes d’hospitals privats o a través de la subcontractació de serveis. Aquesta estratègia respon a l’objectiu d’impulsar el negoci privat sobre la salut i assentar un model de sanitat encara més funcional i coherent amb els interessos de la burgesia, amb una sanitat degradada per a pobres (pública) i una per als estaments socials més benestants (privada).

❛❛No podem continuar normalitzant que, des del sindicalisme corporatiu, es defensin uns interessos a costa dels de la resta de treballadors ❜❜

En aquest context, no és innocent l’intent del PSOE i de Sumar que, amb una voluntat de maquillar i apedaçar una sanitat totalment col·lapsada, presenten l’Estatut Marc com a solució per suavitzar les tendències de la crisi actual sense, en cap cas, atacar les arrels del problema. La precarització dels serveis i la flexibilització i privatització del sector continuaran a l’ordre del dia tant si s’aprova l’Estatut com si no. Aquestes dues jornades de vaga convocades només pels metges no han servit per situar les causes de la crisi sanitària al centre del debat. Més aviat al contrari, mostrant clarament la desarticulació sindical que existeix en el sector. Mentre els diferents estaments sanitaris continuen a la taula de negociació, els sindicats mèdics han decidit tirar pel dret posant sobre la taula demandes exclusives per al seu sector, i deixar de banda la resta.

Exigir una millora de les condicions laborals no només és un dret, sinó que també és una necessitat de qualsevol treballador. Algunes de les reivindicacions dels metges que han sortit al carrer són legítimes i justes, com ara la reducció de les guàrdies de 24 hores o la sobrecàrrega assistencial. Tanmateix, el que estan fent les burocràcies sindicals mèdiques suposa un atac frontal a qualsevol intent d’unió dels treballadors sanitaris, ja que respon a interessos completament corporatius. En la seva ceguera corporativista, s’han produït situacions com la d’aquest dimecres, en què la cúpula de Metges per Catalunya s’ha presentat al Parlament de la mà de Vox per portar-hi les seves demandes. En conseqüència, han demostrat que no tenen cap problema amb aliar-se amb els partits més reaccionaris i antiobrers per tal de defensar els seus interessos particulars. Algunes d’aquestes demandes són un marc estatut exclusiu de metges, la creació d’una categoria professional pròpia i la crítica a l’exclusivitat del treball a la pública per als càrrecs intermedis. Mentre que algunes d’aquestes demandes augmenten la fragmentació clara entre col·lectius, d’altres suposen la consolidació de dinàmiques que tendeixen a precaritzar cada cop més el sector. 

Davant d’això, la posició de les treballadores sanitàries que no ens sentim interpel·lades per la guerra entre estaments ha de ser ferma. No hem de tenir por de fer una crítica contundent a les polítiques dels sindicats que estan liderant aquestes mobilitzacions. Una vaga que només representa un col·lectiu concret, amb unes demandes que apunten a l’ascens social d’un sector en detriment de la resta, no pot respondre a les necessitats actuals dels sanitaris ni de la classe treballadora en conjunt. Hem de tenir una idea clara: l’alternativa per al sector l’haurem de construir des dels centres de treball agrupant al conjunt de les plantilles, de manera que cada reivindicació trenqui les divisions internes dels agents implicats. No podem continuar normalitzant que, des del sindicalisme corporatiu, es defensin uns interessos a costa dels de la resta de treballadors.

Alhora, no podem relegar la lluita necessària en el sector a les mans d’unes burocràcies sindicals que l’únic que fan és incentivar la competència i la jerarquització entre els treballadors sanitaris. Un sindicalisme d’aquest tipus, per moltes millores necessàries que reclami, és impotent davant l’agenda de degradació del sistema sanitari per part d’unes oligarquies que ja han apostat clarament per oferir una sanitat de mala qualitat per a pobres. Com a treballadores, per tant, es tracta que les eines organitzatives de què ens dotem siguin realment eficients i facilitin la construcció de la unitat de la classe enfront de la crisi i el col·lapse sanitari. En el cas del sector de la salut, ha de concretar-se en la unitat entre totes les categories i oficis i entre els professionals i els usuaris que en depenen.

Aquest model de lluita, a més, no es pot separar dels fins que persegueix, del model de societat al que respon i del contingut de classe de la sanitat. No és possible posicionar-se neutralment. El què i el com dels conflictes que s’engeguin en el sector seran determinats pel projecte polític al què s’adscriguin: el de la burgesia o el del proletariat. Així doncs i sent conscients que es tracta d’un sector en què queda molta feina per fer, la tasca dels pròxims anys ha de dirigir-se a construir un model de lluita als centres de treball orientat no només a aconseguir millores en termes laborals, sinó també a batallar per una sanitat orientada als interessos de la majoria treballadora enfront del benefici de la minoria social, que està apropiant-se de tota la capacitat i els recursos mèdics per al seu benefici. L’única solució és la solidaritat i la mobilització conjunta dels treballadors per defensar la sanitat gratuïta, universal i de qualitat, que no estigui sotmesa als interessos econòmics ni beneficis obtinguts mitjançant la salut o la malaltia.