La immigració i la lluita de classes
Nota del Consell Editor: Aquest article és publicat amb finalitats formatives. El Consell Editor no necessàriament subscriu totes les idees expressades, però considera que el contingut pot aportar elements valuosos per a la reflexió i el debat.
Text publicat en francès a Le blog de Saïd Bouamama, el 22 d'abril del 2019.
La competència generalitzada entre la classe treballadora és un dels trets fonamentals del mode de producció capitalista. Per assolir-la, totes les divisions internes de classe (d’edat, de gènere, d’origen nacional, de cultura…) constitueixen factors sobre els quals la ideologia burgesa es recolza en la seva incansable tasca per impedir l’aparició d’una consciència comuna de classe.
La unitat de la classe obrera, doncs, no és quelcom donat, sinó, ans al contrari, el resultat d’un treball polític i ideològic d’unificació. Sense aquesta feina prèvia, la classe treballadora apareix dividida, fragmentada i jerarquitzada en múltiples categories: treballadors precaris i treballadors estables, treballadors nacionals i immigrants, treballadors joves i menys joves, etc. A causa dels prejudicis heretats de la història colonial, la divisió entre la part “nacional” de la classe treballadora i la seva part “migrada” continua sent una de les principals eines de divisió.
Per comprendre els reptes de les transformacions actuals lligades a la nova fase de la globalització capitalista, és important tenir en compte el model anterior i el lloc que hi ocupava la immigració. Atesa la llargada limitada d’aquest article, resumim en tres les funcions que juga la força de treball immigrant dins el procés de producció i reproducció del capitalisme.
La instància econòmica: la força de treball migrada com a variable d’ajustament estructural
La reestructuració de classes amb l’entrada en el capitalisme i la recerca de força de treball va marcar els finals del segle XVIII i principis del XIX. Cada estat va actuar de forma diferent, segons la seva realitat. A Anglaterra, la ruïna de l’economia camperola, és a dir, l’expropiació organitzada dels petits agricultors, va ser la principal resposta. No obstant això, aquesta no va ser l’única: es va fomentar també una forta immigració de treballadors i treballadores irlandeses a causa de la situació colonial d’aquest país.
A l’Estat francès, la feblesa demogràfica en combinació amb les capacitats de resistència de la petita i mitjana pagesia des de la Revolució Francesa de 1789 –de la qual val recordar el seu caràcter agrari i antifeudal– orienten la necessitat de força de treball cap a una crida a la immigració. Als EUA la manca de mà d’obra es traduirà en una crida massiva a l’esclavatge i la immigració. Així doncs, la funció d’ajustament de la immigració s’inicia en l’albada del capitalisme amb formes i amplituds diferents segons les especificitats nacionals.
Però la funció d’ajustament de la població immigrada no s’atura en aquesta primera fase del capitalisme. La tendència del capital a orientar-se cap a sectors d’alt rendiment provoca la necessitat de fer circular la mà d’obra pertot arreu. Aquesta circulació trenca l’equilibri de poder –la treva– entre el capital i la mà d’obra en cada moment històric i accelera la lluita de classes en el seu vessant econòmic.
La lluita entre el capital i la mà d’obra, doncs, també es pot interpretar com un antagonisme entre la necessitat de circulació de mà d’obra del capital i les reivindicacions de seguretat social del proletariat. La mà d’obra migrant és, conseqüentment, una necessitat del capitalisme no només en termes de la demanda quantitativa de mà d’obra, sinó també en termes de la disposició d’aquesta força de treball en els sectors adients. En altres termes, la mà d’obra immigrada conserva la seva funció d’ajustament estructural, és a dir, el seu rol central, fins a dia d’avui.
Per il·lustrar-ho, citem Michel Massenet, director d’una comissió de l’Estat francès sobre migració, que el 1962 resumia la necessitat massiva de mà d’obra immigrada de la següent manera:
“La competència al mercat comú només serà sostenible si el nostre país té una reserva de mà d’obra que li permeti frenar la inflació salarial. Una afluència de treballadors joves no limitats per l’atracció sentimental cap a una professió concreta o una residència tradicional augmenta la mobilitat d’una economia que pateix de «viscositat» en la contractació de mà d’obra”.
Simplifiquem aquest vocabulari amb les tres idees clau d’aquesta afirmació: 1) Els treballadors nacionals estan massa organitzats i són massa combatius per imposar una reducció dels salaris i les condicions laborals; 2) Estan massa aferrats als drets conquerits; 3) Per tant, cal crear un nou estrat inferior a dins de la classe treballadora.
A partir d’aquest període, i de manera organitzada, es va establir l’estratificació del mercat laboral basada en els marcadors de nacionalitat i origen. Aquesta funció d’ajustament econòmic es pot resumir en la següent fórmula: “els primers acomiadats, els primers contractats”. Les reestructuracions cícliques i les crisis de sobreproducció són l’ocasió d’acomiadaments massius de la mà d’obra immigrant, deixant-la així disponible per migrar una vegada més, però ara cap a altres sectors econòmics. Els períodes de recuperació (i la incertesa que sempre pesa sobre la seva durada i extensió) són, per les mateixes raons, moments de contractació significativa de força de treball migrant.
Altres categories de població també tenen aquesta funció d’ajustament econòmic: les dones i el jovent. Aquestes tres categories tenen en comú el fet d’estar més precaritzades que la resta del mercat laboral, és a dir, tenir menys capacitat de resistir la inestabilitat imposada per les necessitats del capital. A més de l’explotació comuna de tota la classe treballadora, aquestes categories estan subjectes a sobreexplotació o discriminació. En conseqüència, cal plantejar-nos seriosament quin espai ocupen aquestes categories –clivatges– a les organitzacions sindicals i polítiques. Si no escometem aquesta tasca, estarem contribuint a eixamplar una escletxa creixent entre els diferents segments de la classe treballadora.
La instància política: la força de treball migrada com a mitjà per gestionar la relació entre classes
La segona funció assignada a la immigració dins la lògica del mode de producció capitalista és política. Consisteix a utilitzar la força de treball immigrant per afeblir la resistència del proletariat. Això és possible gràcies a l’existència d’una legislació que opera a diferents nivells, complementada per un sistema de discriminació sistèmica que obliga aquest segment de la classe treballadora a acceptar condicions salarials i laborals inferiors a les imposades per l’equilibri de poder per a la resta de la classe.
En general, la classe obrera migrada s’utilitza per “alliberar” els treballadors nacionals dels sectors i llocs de treball més durs, flexibles, perillosos i inestables. Aquest aspecte és fàcilment visible a cada país capitalista en les estadístiques sobre malalties professionals, accidents laborals i esperança de vida.
La burgesia empra conseqüentment la força de treball migrada per negociar amb sindicats i altres representants obrers. Així, s’acontenta la classe treballadora nadiua amb concessions que tenen com a fonament un tracte discriminatori al sector inferior del proletariat –els i les migrants–.
El xovinisme i el racisme són una excel·lent eina ideològica per fer que aquesta discriminació aparenti ser natural i, inclús, desitjable. La qüestió de la nacionalitat s’utilitza aquí per amagar i soterrar la qüestió de classe. La divisió entre un “nosaltres” de classe treballadora i un “ells” capitalista és d’aquesta manera substituïda per una divisió entre un “nosaltres” nacional i un “ells” immigrant.
Citem el cas francès de nou com a exemple. Al llarg dels anomenats “trenta anys gloriosos” –aproximadament entre el 1946 i el 1975–, el nivell de vida de la classe treballadora nacional va augmentar a causa de la seva incessant lluita al carrer. Ara bé, durant el mateix període varen amuntegar el component migrant de la classe treballadora a barris insalubres de barraques. Descrivint el reclutament patronal d’aquest període, el periodista i polític francès Alain Griotteray escriu:
“Era l’època dels camions i autocars plens de portuguesos que travessaven els Pirineus mentre els sergents de reclutament de Citroën i Simca traslladaven els marroquins per pobles sencers, des del seu duar1 d’origen fins a les cadenes de Poissy, Javel o Aulnay. El fenomen inevitablement fa pensar en el tràfic d’esclaus negres al segle XV. Sovint es fa la comparació.”[1]
Una de les conseqüències d’aquesta política de segmentació de la classe treballadora en funció de la nacionalitat va ser facilitar el reciclatge de molts treballadors professionals autòctons obrint les portes a la gestió local dels nous treballadors migrats no qualificats.
“És aquesta contribució”, resumeix el sociòleg i demògraf Claude-Valentin Marie, “tant qualitativa com quantitativa, la que facilita almenys el període de reconversió d’una part dels antics treballadors professionals a rols directius per a les tasques fragmentades que s’estan desenvolupant massivament per la modernització dels equips i l’expansió del treball en cadena de muntatge”.[2]
La sociòloga Jacqueline Costa-Lascoux afegeix:
“Els trenta anys gloriosos veuran una diversificació dels fluxos migratoris, però també un empitjorament de la bretxa amb la força laboral nacional en procés d’ascens social”.[3]
La millora, però, és capciosa quan tenim en compte el llarg termini. D’una banda, la capacitat de defensa col·lectiva de la classe treballadora s’ha vist debilitada per aquesta divisió dels seus components en dos. D’altra banda, el que, en un sistema basat sobre la maximització dels beneficis, s’imposa a la força de treball migrada el que comença a ser una norma generalitzable a tota la nostra classe. L’única resposta possible –i sostenible en el temps– a aquesta competència entre els diferents components de la classe treballadora és exigir una completa igualtat de drets, amb especial atenció a les reivindicacions dels segments sobreexplotats de la població.
Finalment, cal assenyalar també que la lògica descrita anteriorment tendeix a ampliar-se més enllà de la nacionalitat per incloure l’origen familiar. De fet, nombrosos estudis han destacat l’abast de la discriminació que afecta la població nacionalitzada amb origen estranger –normalment població racialitzada, o sigui, aquella llegida socialment com a membres d’una raça minoritzada–. Aquesta discriminació els obliga a acceptar condicions que abans estaven reservades només a la classe treballadora directament estrangera.
Això ho podem observar en el cas del jovent francès “migrant de segona o tercera generació”, al qual se li assigna la mateixa posició en el sistema productiu que se’ls assignava als seus pares i mares migrants. Per tant, hi ha, en certa manera, una reproducció interna d’una mà d’obra sobreexplotada que s’afegeix a la directament provinent de l’estranger.
La instància ideològica: evitar la consciència d’una comunitat d’interessos compartits
Les dues funcions anteriors en pressuposen una de tercera, sense la qual res no és possible: la ideologia. Definim la ideologia com una representació invertida de la realitat social, les seves divisions i contradiccions, i les seves lleis de funcionament. Es tradueix en una inversió de causes i conseqüències i en atribucions causals culturalistes i individualistes a processos fonamentalment econòmics i socials.
El que comunament s’anomena “integració” és, al nostre entendre, un marc ideològic consensuat que condueix a una lectura culturalista de les desigualtats socials. Aquestes desigualtats no s’expliquen com a resultats de l’explotació i la sobreexplotació, sinó com un “dèficit d’integració”.
D’aquesta manera, el component migrat de la classe treballadora –i ara també les subsegüents generacions– no s’entén com una força laboral sobreexplotada, sinó com una població no prou “integrada”. El fet que nombroses organitzacions obreres retrocedeixin i fins i tot –i massa sovint– abandonin la lluita ideològica contribueix, en darrera instància, a l’afebliment de tota la classe.
Els processos descrits en els anteriors paràgrafs no són pas matèria del passat. En la nova fase de la globalització capitalista, s’estan arrelant cada cop més, de fet. La figura de “l’immigrant sensepapers” descriu perfectament aquest reforçament. Mentre les indústries externalitzables es traslladen a països amb costos laborals més baixos, aquesta mà d’obra més barata s’importa per a sectors no externalitzables –agricultura, restauració, construcció…–.
En fer-ho, i com ja hem discutit anteriorment, s’afegeix un nou estrat a la classe treballadora, en gran benefici de la classe dominant. L’única resposta coherent a aquesta instrumentalització dels sectors més febles de la nostra classe i a la divisió de la classe treballadora és la lluita comuna per la completa igualtat de drets. Sense això, les conseqüències són lògicament les que descriu Marx en referència a la discriminació de la classe treballadora irlandesa a Anglaterra:
“Tots els centres industrials i comercials anglesos tenen ara una classe treballadora dividida en dos bàndols hostils: els proletaris anglesos i els proletaris irlandesos. El treballador anglès mitjà odia el treballador irlandès perquè hi veu un competidor responsable de la disminució del seu nivell de vida. Se sent, davant d’aquest darrer, membre de la nació dominant; així es converteix en eina dels seus propis capitalistes i aristòcrates contra Irlanda i així consolida el seu domini sobre si mateix. Hostatja prejudicis religiosos, socials i nacionals contra ell. Es comporta amb ell de la mateixa manera que ho fan els blancs pobres amb els negres dels antics estats esclavistes de la Unió Americana. L’irlandès hi respon de la mateixa manera. Veu en el treballador anglès el còmplice i l’instrument del domini anglès sobre Irlanda. Aquest antagonisme es manté i es reforça artificialment per la premsa, els sermons anglicans, els diaris satírics, en resum, per tots els mitjans a disposició de les classes dominants”.[4]
- Provinent de l’àrab دوار, dawār, es tracta d’un campament de beduïns, en què les tendes es disposen en forma circular o el·líptica rodejant un espai central buit. ↩︎
Referències:
[1] Alain Griotteray, Les immigrés : Le choc, Plon, Paris, 1985, p. 32.
[2] Claude-Valentin Marie, Entre économie et politique : le « clandestin », une figure sociale à géométrie variable, Pouvoirs, n° 47, novembre 1988, p. 77.
[3] Jacqueline Costa-Lascoux, Les aléas des politiques migratoires, Migrations-Société, n° 117-118, 2008/3, p. 67.
[4] Karl Marx, An Sigfrid Meyer und August Vogt, Correspondances Marx-Engels, Tome X, Paris, éditions sociales, 1984, p. 345.
