L’avantguarda de l’auge reaccionari: la Dreta Radical i el seu projecte polític

Alguns dels elements que caracteritzen el nostre present són la precarietat econòmica persistent, amb més de 90 milions de persones a la Unió Europea en risc de pobresa o exclusió social el 2023, segons Eurostat (en aquesta estadística, l’Estat espanyol destaca amb un 27%, la tercera taxa més elevada); la recrudescència de les tensions geopolítiques amb esclats bèl·lics com la invasió russa d’Ucraïna des de febrer de 2022, la intensificació del projecte de neteja ètnica de la població palestina per part de l’Estat d’Israel des d’octubre de 2023 o els atacs de l’Índia al Pakistan de maig de 2025; la crisi ecològica i els seus efectes cada vegada més visibles com les inundacions, les sequeres o les tempestes que s’han tornat fenòmens més freqüents i devastadors a nivell mundial; la intensificació dels controls fronterers, que provoquen un augment de les morts i desaparicions de persones migrants, amb més de 9.000 el 2024 segons l’OIM, tot establint un nou rècord i superant les xifres de la crisi migratòria de 2015; o, per descomptat, l’arribada al poder executiu de partits i líders ultradretans en diferents estats com El Salvador el 2019, amb el lideratge de Nayib Bukele, Itàlia el 2022 amb Giorgia Meloni, Argentina el 2023 amb Javier Milei i, sobretot, els Estats Units el 2025 amb la segona presidència de Donald Trump, els quals se sumen a altres governs ultradretans assentats com el de Benjamín Netanyahu a Israel, que hi governa des de 2009 excepte un breu lapse entre 2020 i 2022; el de Viktor Orbán, que governa Hongria des de 2010; o el de Narendra Modi, president de l’Índia des de 2014. Aquests elements, entre d’altres, dibuixen un depriment quadre que justifica que es pugui parlar de l’existència d’un auge reaccionari que es ve produint a nivell global.

En aquest article es pretén abordar l’expressió política característica d’aquest auge reaccionari, és a dir, s’explicarà el fenomen que constitueix la Dreta Radical com a actualització del programa reaccionari històric a les condicions presents. A més, s’explicarà l’auge d’aquest actor polític atenent com s’expressa en l’Estat espanyol, amb la irrupció i consolidació de Vox en la política estatal i l’emergència a Catalunya d’Aliança Catalana, tots dos en el context d’onada reaccionària mundial i del reflux de la protesta progressista post-crisi. Finalment, s’apuntarà breument al projecte polític que la Dreta Radical està intentant articular, entenent-ho com l’expressió més acabada de l’auge reaccionari contemporani.

La Dreta Radical com a rostre contemporani de la reacció

Per a situar la Dreta Radical dins del context dels moviments reaccionaris, és apropiat entendre-la com part de la ultradreta. La ultradreta, en un sentit genèric, és el conjunt de moviments i partits de dreta que rebutgen l’ordre polític de les democràcies liberals, la qual cosa els diferencia de la dreta tradicional demòcratacristiana o liberalconservadora. A l’interior de la ultradreta poden trobar-se la Dreta Radical i les formacions neofeixistes. Les principals diferències entre ambdues són que el neofeixisme planteja desmantellar el sistema institucional liberal, recorre a la violència física com a mitjà d’acció política i es reivindica hereu del feixisme clàssic; mentre que la Dreta Radical planteja una reforma autoritària del sistema liberal, ha abandonat tàcticament la violència (encara que en determinats moments hi pot recórrer com ens recorden l’assalt trumpista al Capitoli en 2021 o l’assalt bolsonarista a la Plaça dels Tres Poders en 2023) i tendeix a negar els vincles ideològics i organitzatius amb el feixisme clàssic. 

Les característiques principals que defineixen la Dreta Radical són l’ultranacionalisme, que és la concepció de la nació com una comunitat orgànica amb unes essències inalterables; el nativisme, que promou que en el territori nacional només hi pot residir la població nativa; la xenofòbia, caracteritzada pel rebuig a la població estrangera, especialment la d’origen musulmà, suposadament per ser culturalment antagònica a la població europea de cultura cristiana; el decadentisme, que és la percepció que la nació està amenaçada per enemics interns i externs que en promouen la degeneració o destrucció; l’autoritarisme, en tant que la Dreta Radical defensa augmentar i endurir els càstigs, reforçar les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i endurir el sistema carcerari; i l’ultraconservadorisme, ja que la Dreta Radical defensa un model de societat basat en els valors tradicionals, amb una educació que exalti la nació i una defensa de la família (entesa en el seu sentit tradicional i heterosexual) com a cèl·lula bàsica de la societat.

Encara que la Dreta Radical contemporània és un moviment polític que només comença a ser socialment rellevant de manera generalitzada en el segle XXI, no és un fenomen completament nou. La Dreta Radical és l’expressió contemporània de tota una tradició reaccionària i contrarevolucionària que es remunta als pensadors antiil·lustrats caracteritzats pel rebuig als valors de la Il·lustració, a la Revolució Francesa i al projecte de democratització radical que aquesta intentava desplegar. Aquesta tradició va evolucionar en funció de les lluites de classes, prenent diverses formes, com el feixisme de Hitler i Mussolini o el nacionalcatolicisme de Franco al segle XX, però sempre oposada a les demandes democràtiques i socialistes de la classe treballadora.

No obstant això, no es pot reduir aquesta tradició a una mera reacció violenta davant dels avenços de la classe treballadora, encara que és un aspecte important. Com va detectar Clara Zetkin en relació al feixisme, l’èxit és també polític i ideològic. Aquesta tradició, especialment des de mitjans del segle XIX, adquireix un caràcter de masses articulat a través d’una crítica a determinats aspectes del capitalisme, exaltant el productivisme enfront del parasitisme del capital financer i els sectors més depauperats de la classe treballadora. Aquest caràcter, encara que ingenu i impotent davant del poder del capital, diferencia a la ultradreta, present o passada, de les opcions convencionals de la classe capitalista. A més, donades les forces que la ultradreta tendeix a articular, especialment de classes mitjanes en descomposició, és potencialment disruptiva pel bon funcionalment dels negocis capitalistes. L’aliança entre ultradreta i capital arriba a adquirir característiques pertorbadores per al capital en contextos de crisi orgànica aguda, quan la ultradreta aconsegueix articular un moviment de masses i pot desplaçar parcialment els partits tradicionals del poder, tot imprimint una transformació reaccionària dels sistemes liberal-parlamentaris. Amb tot, resulten en una reserva necessària per a bloquejar la transformació social, la qual cosa explica la reiteració amb la qual es produeixen aliances entre capitalistes, els partits tradicionals i la ultradreta.

Auge contemporani de la Dreta Radical: renovació ultradretana i crisi capitalista

En l’actualitat, la Dreta Radical està aconseguint articular un moviment de masses capaç de disputar el poder als partits tradicionals, la qual cosa és conseqüència, d’una banda, de l’actualització ideològica i estratègica duta a terme en el propi camp ultradretà i, d’altra banda, del context de crisi orgànica del capitalisme neoliberal i les democràcies liberals.

Respecte a l’actualització ideològica i estratègica de la ultradreta, és realitzada principalment per la Nouvelle Droite d’Alain de Benoist i companyia, un grup cultural i intel·lectual francès que sorgeix a França com una reacció neofeixista a maig del 68. Aquests pensadors van intentar trencar amb un model d’activisme ultradretà desfasat, abandonant el paramilitarisme i dotant-se d’una nova estratègia centrada en les lluites culturals. Amb aquesta estratègia, el creixement de la Dreta Radical contemporània es dispara especialment a partir de la crisi de 2008, amb el declivi de les economies capitalistes des dels anys 60 i 70 del segle XX i amb el conseqüent esgotament del model keynesià d’acumulació i l’opció pel neoliberalisme com a teló de fons. 

La crisi econòmica ràpidament es va convertir en el que Gramsci va anomenar una crisi orgànica, de legitimitat dels actors polítics convencionals i de les seves idees, excessivament compromesos amb el neoliberalisme i amb unes democràcies liberals escassament democràtiques. Enfront de la despolitització promoguda per les elits polítiques, emparant-se en criteris tècnics per a aplicar les mesures d’austeritat demandades per la classe capitalista, la Dreta Radical oferia a la població solucions nacionalistes, conservadores i autoritàries. Aquestes, encara que no han reptat seriosament les polítiques neoliberals, s’han presentat com l’antagonista i han ensenyat a la població que hi ha culpables dels seus malestars. Els culpables, no obstant això, no serien les estructures polítiques i econòmiques, sinó els immigrants, que funcionen com bocs expiatoris. I al costat d’ells, alguna figura selectivament interpretada com a part de les elits globals com George Soros. De nou, la ultradreta podia presentar un relat que enfrontés el món productiu natiu amb els “paràsits” estrangers i “especuladors” apàtrides.

A més, durant la crisi, els partits d’esquerra han mostrat incapacitat d’articular alternatives sistèmiques al capital, deslegitimant les seves opcions polítiques fins i tot allí on tenien les millors opcions per triomfar, com Grècia. Encara que legítimament l’esquerra pugui assenyalar com les causants del seu fracàs les operacions de desestabilització dutes a terme per la Troika, l’Estat profund o els mitjans de comunicació, una estratègia que confia que el poder del capital no utilitzarà tots els seus recursos per a mantenir-lo inalterat i no té respostes davant això peca, com a mínim, d’infantilisme. A aquesta errada teòrica i pràctica s’hi afegia el paper actiu de diversos partits d’esquerra en l’aplicació de les polítiques d’austeritat (com el PSOE, el Partit Socialista Francès o el PASOK grec). Els capitalistes, davant de la incapacitat dels seus polítics professionals de contenir el descontentament, cada vegada més, han vist en la Dreta Radical una opció viable, perquè no posa en dubte el seu poder, gaudeix de suport social i entreté a les masses en una lluita fratricida. Les transformacions desitjades per la Dreta Radical apareixen davant dels capitalistes, en el millor dels casos, com un mal necessari per a poder continuar tranquil·lament amb els negocis. En el pitjor dels casos, evidencien oligarques com Elon Musk, com a model ideal a implementar.

La Dreta Radical a l’Estat espanyol: Vox i Aliança Catalana

A l’Estat espanyol, la ultradreta té com a figures representatives Vox, com a partit ultranacionalista espanyol, i Aliança Catalana, com a partit ultranacionalista català. El context que explica l’auge d’aquestes opcions polítiques és la crisi orgànica que experimenta l’Estat des de la crisi de 2008. En aquest sentit, la deslegitimació de la classe política i les institucions a partir de la crisi no ha decaigut amb els anys donant espai a partits alternatius. A l’Estat espanyol, aquest procés es va experimentar amb el “moment populista” que va cristal·litzar en les mobilitzacions del 15M el 2011. Davant de la gestió de la crisi mitjançant polítiques d’austeritat, la corrupció sistèmica de la classe política espanyola i la desesperació popular, el context de crisi econòmica es va transformar en una impugnació al sistema polític espanyol. 

Va ser l’esquerra, amb un discurs populista, qui va capitalitzar inicialment la majoria del descontentament, amb els primers èxits electorals de Podemos en 2015 i 2016; la Dreta Radical ni hi era ni se l’esperava. No obstant això, l’esquerra no sols va infravalorar la fortalesa organitzativa dels partits tradicionals, creient estar “a punt d’assaltar els cels” per la via electoral, sinó que va descurar la seva, que ja de partida era mínima. Així, l’esquerra va descobrir que no comptava amb una força social capaç d’arrencar mesures significatives que l’acostessin a complir el seu programa: la democràcia no es va aprofundir, la reforma laboral no es va revertir, la llei mordassa no es va derogar i la renda bàsica va desaparèixer del mapa abans de ser discutida. 

El problema no és únicament en un incompliment sistemàtic del seu programa de reformes. El problema és que no el podien complir. L’esquerra partia d’una hipòtesi estratègicament errada, pensant que es pot acabar amb les conseqüències de la crisi sense enfrontar a les causes, al capital mateix. Amb una tesi reformista clàssica, Podemos i succedanis entenien que la clau per la transformació de la societat era acumular força institucional (i, d’una forma reduccionista, pràcticament limitada al Parlament). Per això, lluny de ser un partit de la classe treballadora, encara que fos reformista, l’espai a l’esquerra del PSOE es va constituir en una formació “atrapa-ho tot” interclassista i electoralista. La il·lusió inicial es va transformar ràpidament en decepció, tot alienant progressivament els seus suports electorals. El resultat serà acabar formant part d’allò que juraven que destruirien i els Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Alberto Garzón o Yolanda Díaz de torn van quedar reduïts a puntals del sistema polític i sostens del PSOE, si més no fins que en les següents eleccions van acabar dinamitant el que quedava del seu minvant suport electoral.

A més de la crisi econòmica, existien a Espanya altres conflictes més favorables per a l’agitació política de la Dreta Radical, com l’avenç del moviment feminista i els drets LGTBI (que havien radicalitzat sectors de la població a posicions antifeministes i antiLGTBI intransigents, especialment gràcies a l’agitació de lobbies ultracatòlics com HazteOír) i, sobretot, el conflicte territorial entre la Generalitat de Catalunya i l’Estat central. Vox ja s’havia fundat a finals de 2013 com una escissió dels sectors més conservadors del PP, però no es consoliden com a actor rellevant de la política espanyola fins que esclata la crisi territorial de l’Estat i adopten el programa convencional de les dretes radicals europees, progressivament reduint els sectors més liberals i afavorint els més identitaris i fins i tot falangistes. Enfront d’un PP sistemàticament acusat de ser massa tou (qualsevol mesura hauria resultat insuficient per a Vox) i amb la participació de Vox com a acusació particular en el judici als líders independentistes, la Dreta Radical va obtenir la popularitat que buscava. A més, la seva incessant lluita cultural en altres temes com la immigració o contra el feminisme li han permès consolidar-se i, de vegades, marcar l’agenda. En bona part, això es deu al fet que Vox és un partit amb una estructura organitzativa sòlida, amb bones connexions amb organitzacions de la societat civil i amb llaços transnacionals que li permeten gaudir de recursos econòmics i mediàtics. 

A Catalunya, l’auge d’Aliança Catalana està molt marcat pel context local de Ripoll. En aquest cas, la localitat és el lloc on vivien els joves que van cometre els atemptats terroristes de les Rambles de Barcelona i de Cambrils el 2017 seguint els dogmes del gihadisme terrorista. Aquest fet, al costat de la qüestionable gestió municipal del fenomen, va generar un ressentiment de part dels ripollesos (una cosa, òbviament, no exclusiva de Ripoll) amb la població musulmana que fou alimentada per raons electorals. Així, amb un discurs islamòfob, Sílvia Orriols aconsegueix primer ser regidora en la seva localitat el 2019 i, havent-se fet un nom, alcaldessa des de 2023. L’altaveu que li va donar l’alcaldia, al costat de l’extensió de valors reaccionaris entre la població catalana i l’empenta dels triomfs electorals de la Dreta Radical a Europa li van permetre a Aliança Catalana obtenir dos escons en el Parlament de Catalunya després de les eleccions de 2024.

En el cas d’Aliança Catalana, el reflux del procés i la irresolta crisi orgànica ajuden a entendre’n l’auge més enllà de Ripoll. Després d’anys en què l’independentisme va prendre un caire progressista, en presentar les seves demandes com un exercici dels drets democràtics, els seus continus fracassos també han alienat a una part important de les bases, n’han desencantat unes altres i retornat a posicions conservadores un tercer sector, especialment les classes mitjanes en vies de descomposició. El fracàs del Procés a realitzar la independència de Catalunya i, sobretot, la constatació entre els que hi donaven suport que no arribaria, ha reobert a Catalunya altres elements de debat públic que havien quedat eclipsats pel conflicte territorial, tot reapareixent amb major nitidesa l’eix esquerra-dreta. La influència de Junts en legitimar les idees reaccionàries (ja latents al procés) és també clau per explicar la rapidesa amb la qual es consolida Aliança Catalana des del seu sorgiment.

En línies generals, el desprestigi dels partits tradicionals, el reflux de l’esquerra després de les mobilitzacions majoritàriament progressistes del procés i el 15M i la transformació de la inseguretat econòmica en inseguretat cultural han deixat un espai lliure a la Dreta Radical per a articular la seva proposta política. Donades les diferents identitats nacionals que existeixen a l’Estat espanyol, això ha donat lloc a la convivència (més amable del que als seus protagonistes els agradaria reconèixer) d’una Dreta Radical espanyolista, representada per Vox i amb presència principalment en les àrees urbanes, amb una Dreta Radical catalanista, representada per Aliança Catalana, amb més presència en ciutats mitjanes i sectors rurals.

Els quatre pilars del projecte reaccionari de la Dreta Radical

Arribant al final del text, val la pena esmentar en què consisteix el projecte polític de la Dreta Radical. Aquest suposa l’expressió més acabada de l’auge reaccionari que s’experimenta en l’actualitat, ja que, donades les bases socials i la ideologia, aquests partits són els més ben preparats per portar més lluny les transformacions autoritàries dels Estats, les quals, en general, no han iniciat ells. Sobretot conservadors i liberals, però també socialdemòcrates i esquerrans diversos han contribuït, per acció o omissió, a l’estat actual de coses. Malgrat això, és la Dreta Radical la que constitueix la punta de llança de l’auge reaccionari, perquè és l’única capaç d’aconseguir un suport de masses entorn d’un programa reaccionari.

El projecte polític de la Dreta Radical destaca, primer, per ser més subtil que els dels seus antecedents, ja que no es proposa la instauració d’alguna mena de dictadura militar que substitueixi els sistemes liberal-democràtics, sinó introduir-hi el màxim d’autoritarisme possible sense trencar amb l’ordre institucional imperant. Més que impugnar a les democràcies liberals, la Dreta Radical cerca donar curs als seus elements autoritaris, aprofundint en l’oligarquització del sistema. Això s’expressa en la proposta de la Dreta Radical a reforçar els aparells repressius dels Estats, augmentant la dotació i capacitat d’actuació de la policia i endurint els sistemes carceraris, amb Bukele com model a seguir; també promou l’extensió de la legislació d’excepció, buscant fer del dret penal de l’enemic un element normal de l’Estat. En general, aquesta qüestió (la persecució penal d’individus i col·lectius abans que cometin actes tipificats com a delictius) roman latent i reservada a fenòmens excepcionals com el terrorisme, però la Dreta Radical pretén portar-lo a nous àmbits. Vox, per exemple, actua en aquest sentit quan proposa il·legalitzar organitzacions que “persegueixin la destrucció de la unitat territorial de la Nació i de la seva sobirania”. Trump, per part seva, ha espolsat la Llei d’Enemics Estrangers de 1798, només utilitzada en temps de guerra en el passat, per a deportar a persones veneçolanes residents als Estats Units. Per descomptat, la Dreta Radical no té el mèrit d’haver estès aquest element, perquè la poca claredat sobre el que és i el que no és terrorisme ja ha permès actuacions semblants de l’Estat en ocasions prèvies, de manera que el populisme punitiu funciona per a legitimar les transformacions autoritàries.

L’objectiu d’aquesta transformació autoritària és minimitzar la protesta social i gestionar el descontentament social en un Estat que ha abandonat (tant per necessitat com per convenciment) els criteris redistributius. L’autoritarisme de la Dreta Radical va de bracet, per tant, d’un descarat ultraliberalisme econòmic, de manera que constitueix un neoliberalisme autoritari.

Així mateix, la Dreta Radical pretén donar curs als elements etnocràtics del sistema liberal-democràtic. Això s’expressa en la l’obsessiva insistència en la deportació de població estrangera. La seva proposta, en aquest sentit, té a veure amb la gestió de la població sobrant, la solució de la qual més radical és l’anihilació, tal com procedeix l’Estat d’Israel amb la neteja ètnica de la població palestina. El projecte etnocràtic de la Dreta Radical també funciona per a reafirmar el poder del capital en fer créixer les fractures etnicoculturals entre un proletariat divers, aprofundint la divisió com a mecanisme per a assegurar-ne submissió. El fet que desenvolupi aquest aparell autoritari contra la població definida com a estrangera al mateix temps que es mantenen les institucions liberals per a la població nativa, fa que el projecte de la Dreta Radical prengui la forma d’un liberalisme etnocràtic.

El projecte de la Dreta Radical cerca una reordenació dels poders de l’Estat en un sentit antidemocràtic. Si bé, com a mínim fins ara, no planteja acabar amb els mecanismes d’elecció popular, la Dreta Radical promou anul·lar el poder del legislatiu i reforçar el poder executiu. En aquest sentit, la Dreta Radical planteja “independitzar” al poder executiu i investir d’amplis poders al primer ministre, tot limitant fins a fer-ho superflu, al parlament. La proposta de reforma constitucional de Meloni camina en aquest sentit. La Dreta Radical, així, pretén mostrar-se com un govern fort per sobre de les divisions socials que actua en l’interès suprem de la nació en un context de crisi. Malgrat això, com va dir Marx del govern de Luis Bonaparte, “el poder de l’Estat no flota en l’aire”: la Dreta Radical representa els interessos del capital mobilitzant les classes mitjanes com a suport popular. La seva proposta és, també, un cas de bonapartisme.

La Dreta Radical pretén també retallar progressivament els febles elements democràtics existents en els sistemes liberal-parlamentaris. Acabar amb els drets del proletariat migrant, les dones o el col·lectiu LGTBI són part del procés, de manera que alimenten la subordinació i fragmentació de la classe treballadora. Encara que de vegades pot semblar que la Dreta Radical defensi, per exemple, els drets de les dones, és important recordar que l’única defensa concreta que fa dels mateixos sempre va acompanyada de la denúncia del “masclisme islàmic”. Silvia Orriols és un exemple de llibre. Tota “defensa” dels drets i llibertats de la classe treballadora, les dones o el col·lectiu LGTBI que articula la Dreta Radical és, en realitat, una instrumentalització de les seves lluites per a aprofundir la divisió del proletariat. L’extensió de les llibertats i drets democràtics amenacen el poder del capital, no tant perquè directament contravinguin el seu funcionament, sinó perquè a partir d’un cert punt empodera la classe treballadora. Si el feixisme es va ocupar de destruir totes les organitzacions de la classe treballadora, fossin revolucionàries o reformistes, la Dreta Radical cerca evitar que una cosa així pugui ressorgir. Es tracta, llavors, d’un programa reaccionari.

L’auge reaccionari, com s’ha comentat, és un procés ampli que afecta diferents actors socials. En general, s’experimenta una dretanització del sentit comú que, en última instància, alimenta el creixement de la Dreta Radical. De totes maneres, el grau de realització de la transformació autoritària dels Estats i de mutació reaccionària de les societats varia en funció de l’actor que pugui protagonitzar el procés. La Dreta Radical és l’avantguarda d’aquest procés, oferint el projecte reaccionari més acabat per a culminar-lo. Fer front a l’auge reaccionari, doncs, passa per articular una alternativa coherent tant a la Dreta Radical com a avantguarda del procés com a les condicions socials que en permetin aparició i desenvolupament. La tasca per a la classe treballadora no es limita a evitar que la Dreta Radical arribi al poder, encara que això és clau, sinó que ha d’aixecar un projecte alternatiu al capital que trenqui amb les condicions de possibilitat de la reacció en totes les seves formes, ha d’aixecar la bandera del socialisme.