Lenin es va desenvolupar políticament en un context molt més agitat que l'actual: l'organització del proletariat era massiva, la repressió cap als obrers organitzats era despietada, els mètodes d'agitació i de propaganda revolucionaris aconseguien arribar a tot arreu i el debat al si del moviment obrer era viu i d'un nivell elevat. 

Aquest debat i rumb del moviment obrer anà demarcant-se cada vegada més accentuadament en dues faccions: la reformista i la revolucionària. D'aquesta segona, Lenin n'ha passat a ser el lideratge més reconegut. No obstant això, les figures modèliques com la de Lenin no sorgeixen del no-res, no són éssers nascuts amb un dot especial sinó que sorgeixen i es desenvolupen com tota la resta: dins d'un context concret i condicionats per tots els elements contingents que els envolten.

Si Lenin va poder fer grans aportacions, fou sobretot pel context històric que visqué. Hui, els lluitadors ens trobem en un context que no propicia tan accentuadament el nostre desenvolupament polític i la cultura militant ha quedat reduïda a xicotets grups de joves universitaris. La repressió cap als lluitadors és molt més silenciosa i silenciada; els nostres mitjans no tenen l'abast desitjable i qui lluita té la permanent sensació de partir de zero a cada intent; ens falten les millors de les idees, els millors dels referents i la més prolífica de les nostres forces. I la nostra classe està tan dividida com els milers de destacaments comunistes que existeixen hui al món.

Alguns lluitadors, desitjosos d'estar a l'altura de Lenin -o de ser el nou Lenin-, incorren en l'error de fer un copypaste de la teoria leninista en l'actualitat. Conceben que existeix un «cànon leninista» que pot i ha de ser copiat. Que si reprodueixen una vaga idea (els cànons són això, simplificacions) del que volgué aportar Lenin, els resultats de hui seran els mateixos que els de llavors —que, no oblidem, acabaren sent derrotats!—. Obliden que el mateix Lenin fou capaç d'adaptar-se a les exigències de cada context: priorització o no de la clandestinitat, versatilitat en l'organització de les masses, intensificació o no de l'ús de la violència, etcètera. I no només això: Lenin tingué una comprensió profunda de la teoria marxista, no dogmàtica i amb una gran capacitat de conduir-la cap a la pràctica.

A més a més, afegim que una de les característiques més útils de Lenin és la seua capacitat de crítica i d'autocrítica. Amb el seu sentit autocrític, no dubtà a corregir les seues pròpies aportacions passades, les desviacions o errors dels socialdemòcrates russos primer i dels bolxevics després. I no hi dubtà perquè el seu interés no era fer aportacions culminants; la seua prioritat fou la revolució, i aquesta exigeix un gran sentit crític.

Amb la crítica, va combatre amb fermesa els revisionistes i oportunistes que reforçaven les files del reformisme, que espitjaven els obrers a matar-se entre ells i que tractaven de desposseir el proletariat de la seua capacitat per alliberar-se. No renegà mai del debat honest amb els rivals de la revolució, però tampoc no va permetre que el proletariat, arribat a un punt d'aprenentatge altament considerable, continuara subjugat a les formes polítiques del reformisme. Lenin, com tants altres bolxevics, es preocupà de desenvolupar les capacitats polítiques del proletariat i ho feu comprenent que la millor pedagogia és la lluita.

És en aquesta direcció que la nova estratègia socialista que tractem de construir des del Moviment Socialista imposa com a tasca la recomposició del proletariat revolucionari com a agent unitari, edificant organitzacions transitòries cap al Partit Comunista de masses. La derrota històrica del comunisme, la seua falta de legitimitat i l'ofensiva anticomunista permanent se sumen a la descomposició política, cultural i identitària del proletariat. Per això, la militància socialista també ens disposem cap a la tàctica d'unificació i la tàctica d'hegemonització del comunisme. Són tasques que ens corresponen a les comunistes d'avui, sotmeses a la ferma voluntat de desenvolupar una nova referència civilitzatòria superior al capitalisme en tots els aspectes: el comunisme. Tasques que no venen fetes per l'experiència passada o que, un cop intentades, han demostrat portar en el seu interior els errors o desviacions que els van conduir al fracàs (i, per tant, han de ser descartades o profundament criticades).

Pel que fa a la tàctica d'unificació, els destacaments de comunistes aïllats, dispersos i impotents han de començar a caminar cap a la fusió i l'expansió unificada. Aquesta tasca és de màxima importància per fer valdre la ruptura generacional i política amb el cicle reformista que ens ha precedit i que encara hui impera en el sentit comú de gran part de la nostra classe.

Haurem de donar una gran centralitat al debat estratègic racional, subordinant-nos a l'imperatiu d'unificació de la nostra classe en la seua expressió de major potència: el partit comunista de masses a escala internacional. Per fer-ho, ens cal reconéixer els encerts de les aportacions fetes per cada destacament comunista, superant el corporativisme identitari i la irracionalitat, que ha sigut la forma de debat entre comunistes en els darrers cinquanta anys.

A més a més, i com ja fan les diverses organitzacions i mitjans del Moviment Socialista, ens cal desenvolupar una lluita ideològica i cultural adreçada al conjunt de la joventut proletària, construint grans organitzacions juvenils unificades que siguen el referent generacional de la ruptura política amb la socialdemocràcia.

Per dur a terme aquestes tasques, ens haurem d'inspirar en el gran llegat que ens ha deixat la lluita dels comunistes que ens han precedit. Però pel fet que són tasques que ens imposa la conjuntura actual —i no cap mena de destí preestablert— ens caldrà innovar, crear, imaginar, provar, equivocar-nos, admetre els errors i continuar avançant implacablement. Perquè una de les coses que va deixar escrites Lenin per tota l'eternitat és que «ens cal somiar, però amb la condició de creure en els nostres somnis. D'examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis, i de realitzar escrupolosament la nostra fantasia».