Serà Sílvia Orriols la nova líder de Junts?

La petita burgesia es dessagna a Catalunya, des de la crisi del 2008 que no aixeca el cap. La fugida endavant que els va representar el Procés ha acabat de la pitjor manera possible, sense independència i amb una ruptura difícil de suturar amb les famoses 300 famílies que governen Catalunya al marge de qui estigui al govern. Els que de veritat manen, una classe social: la burgesia.

Habitualment el tacticisme i la conjuntura accelerada impedeixen llegir els moviments de fons que es donen en la política catalana. Un dels fonamentals en els darrers anys ha estat la transformació dels convergents, però és important observar-la des d’un punt de vista encertat. Per a nosaltres, que som marxistes, és evident: des de l’anàlisi materialista de la societat de classes. Per a això ens hem de preguntar: el món convergent és volàtil i inestable per com és personalment Puigdemont i la resta de dirigents? O realment perquè la classe que representen també ho és?

L’actual burgesia que viu a Catalunya és la mateixa burgesia que els industrials que representava Cambó a principis de segle XX? Aquella que s’enfrontava amb els terratinents castellans i andalusos per com havia de ser la política econòmica de la monarquia d’Alfons XIII? És la mateixa que representava Pujol durant la Transició, que tot i estar en declivi industrial, encara tenia certs interessos propis en alguns sectors i volia influir en la nova arquitectura constitucional?

Des del meu punt de vista, això ja no és així. No existeix una burgesia a Catalunya amb uns interessos diferenciats als de la burgesia espanyola. Com a mínim, des de la decisió estratègica als anys setanta de combatre la crisi de la valorització del capital a Europa amb reconversió industrial, deslocalitzacions i financerització, amb la consegüent imposició en el cas d’Espanya d’un model basat en la banca, la construcció i el turisme. Cada vegada hi ha menys diferència entre el model econòmic de les regions de l’Estat. La Catalunya industrial i l’Espanya agrícola han passat a formar part dels llibres d’història. Ara mateix ens trobem en la Catalunya turística i l’Espanya turística i, per tant, cada cop la burgesia està més unificada políticament i econòmicament, no només a escala estatal sinó també a escala europea.

La transformació de les grans empreses catalanes com Gas Natural (Naturgy), La Caixa, FECSA (Endesa) en empreses amb interessos estatals i internacionals, així com la fuga durant el 2017 de moltes d’altres, hauria de deixar ben clar en quin moment ens trobem. La conspiranoia espanyolista de la «gran burgesia catalana interessada en l’estat propi» és quasi tan poc versemblant políticament com la idea que lluitant només a Catalunya pots aconseguir alguna cosa, com a mínim si aquesta cosa es tracta de socialisme.

Per tant, aquí la qüestió és clara i simple, els convergents ja no poden representar de forma tan evident a qui històricament han representat, perquè la burgesia que viu a Catalunya no vol només una part del pastís, el vol sencer, i els convergents com a partit d’àmbit català no podran governar mai Espanya ni tenir una influència significativa a Europa. De totes maneres, tal com escrivia Joan Tafalla fa uns anys en un article, la burgesia sempre conserva l’art de no deixar mai tots els ous en el mateix cistell, i això significa que la relació amb els convergents no és la mateixa, però que segueix i continuarà existint.

Tota aquesta reflexió és per arribar a una conclusió senzilla, però important: els convergents tenen una base social diferent de la qual habitualment se’ls caricaturitza. Aquesta base social és fonamentalment a petita i mitjana empresa catalanista. Actualment, no són els directius de La Caixa que especulen sobre la compra d’un conglomerat d’empreses del sector agropecuari a l’Argentina, sinó aquells que tenen una cadena d’hotels a la Costa Brava i pressionen l’administració pública per a rebre ajudes.

En aquesta nova posició i derrotada l’èpica de la independència, fa temps que no se saben situar en els debats del moment. La tàctica d’esperar un canvi abrupte en la conjuntura internacional que escombri Pedro Sánchez —i Salvador Illa en conseqüència— presenta moltes limitacions. En política s’ha de saber esperar, s’ha de saber tenir paciència, però no s’ha de perdre mai la direcció intel·lectual, la capacitat de fer passar els teus interessos particulars pels generals. Els convergents, tot i haver fet un congrés aquest cap de setmana, no tenen capacitat per imprimir aquest caràcter dirigent a les noves classes que representen. Sostenir un projecte polític en dir que ets més dur que ERC a l’hora de negociar amb el PSOE és no tenir projecte.

Mentrestant, la societat es dretanitza sense treva, les contradiccions es mostren de manera més explícita i la batalla ideològica recrueix sense parar. El tacticisme d’alguns sectors convergents posterior al 2017, alimentant el relat de la traïció i l’antipolítica, s’han fusionat amb el corrent reaccionari antiimmigració que existeix a tota Europa i ha desembocat en Aliança Catalana.

Cada vegada que fa una intervenció parlamentària, Sílvia Orriols té la capacitat d’utilitzar una idea concreta –la immigració– per anar imposant progressivament el seu marc reaccionari a una part de la base social de Junts. D’aquesta manera, a poc a poc va sent perforada la legitimitat de Junts entre la seua militància, de manera que els temes que posen damunt de la taula Sílvia Orriols i Jordi Aragonès són el que discuteixen en privat, però cada vegada més en públic, les bases convergents.

Significa això que Aliança Catalana podrà superar electoralment algun dia a Junts? Doncs, evidentment que no. Fonamentalment, perquè el model ideal de què és ser català inventat per Aliança Catalana no pot existir de forma majoritària a Catalunya, al contrari, només pot encaixar en algunes comarques rurals catalanoparlants, però és i serà inexistent en les principals ciutats del país. A més, perquè no n’hi ha prou que les idees existeixin en la societat i tinguin certa centralitat, sinó que cal tenir els mitjans per a organitzar-les, i difícilment AC podrà substituir l’entramat social i empresarial que té Junts arreu del territori.

Aliança Catalana, per tant, compleix principalment la funció d’obligar Junts a efectuar el gir reaccionari que fan tots els partits liberals, conservadors o democristians a tota Europa i, probablement, quan això s’hagi efectuat, Sílvia Orriols serà convidada a tornar cap a casa, com ho van ser fa uns anys Albert Rivera i Inés Arrimadas després d’haver complert la seua funció històrica.

Davant d’aquest panorama i davant de la incapacitat dels partits de l’esquerra parlamentària –ERC, Comuns i CUP– és important que els comunistes tinguem unes tesis encertades per a combatre el gir reaccionari de la societat catalana. Un gir reaccionari que ja fa anys que ha consumat l’espanyolisme a Catalunya i que ara, progressivament, afecta el catalanisme.

Ni ERC, ni els Comuns, ni la CUP no ho podran fer principalment per dues raons. La primera, pel fort descrèdit que viuen ara mateix davant del proletariat que els veu com uns partits ocupats en el circ parlamentari de cedir-se diputats, pactar salaris d’assessors i mantenir llocs de feina. La segona i més important, perquè les tesis que sostenen per a combatre el gir reaccionari són totalment equivocades.

Des del nostre punt de vista, no hi ha res a discutir sobre immigració, perquè la immigració no és un objecte que hàgim de categoritzar o delimitar. L’únic a discutir sobre immigració, és com s’organitzen els treballadors migrants en un subjecte polític proletari capaç de plantejar la conquesta del poder polític i avançar cap al socialisme. De quina manera les desenes i centenars de milers de proletaris que arriben de tot el món a Catalunya s’organitzen en organitzacions de combat per a l’autodefensa de classe, que han de ser la base del futur Partit Comunista de masses a escala europea.

Desenes d’assessors, amb màsters universitaris, postgraus i cursos sobre comunicació política no han servit a l’esquerra parlamentària per comprendre una cosa tan senzilla en el terreny de la lluita ideològica com que la vertadera batalla consisteix a definir el camp de batalla, i que si el tema central és la immigració, estan condemnats a la derrota per moltes dades que aportin. No és estrany que, cada vegada més, aflorin il·luminats dins d’aquests partits que entenen que l’esquerra hauria copiar les polítiques migratòries de la dreta, però d’una manera més amable amable i parlar obertament de la població migrant com a un problema. De fet, ja tenim els Comuns i ERC donant suport explícit a un govern de l’Estat que defensa obertament la violència fronterera que massacra milers de persones cada any i converteix el mar Mediterrani en un cementiri gegant.

Aquí el fet fonamental és la batalla per les idees, ser capaços d’atacar l’enemic allà on políticament és més dèbil i on ideològicament és més fort. Des del nostre punt de vista, el combat contra el gir reaccionari –ni la immigració ni la seguretat–, la problemàtica d’habitatge i el genocidi a Palestina són els temes que permeten ara mateix generar un debat en el si del proletariat que pot arrossegar un sentit comú general cap a les tesis socialistes.

Hem de fer que el socialisme existeixi com una opció disponible dins dels caps i els cors dels proletaris, encara que sigui rebutjada. Per com bé deia una de les infectes ments pensants del neoliberalisme: «Només una crisi –real o percebuda– produeix un canvi real. Quan aquesta crisi ocorre, les accions es prenen depenent de les idees que hi ha disponibles. Crec que aquesta és la nostra funció primordial: desenvolupar alternatives a les polítiques existents i mantenir-les vives i disponibles fins que allò políticament impossible es converteixi en políticament inevitable».