El 17 de desembre ens asseurem davant d’un tribunal acusats d’un “delicte de discriminació ideològica”. Segons la fiscalia, vam atacar uns neonazis. La realitat és ben diferent: aquella nit d’estiu del 2021, un grup de membres de Bastión Frontal ens va increpar i amenaçar, i nosaltres vam fer el que fa qualsevol persona que es nega a agenollar-se davant el feixisme: defensar-se. Ells van fugir, nosaltres vam acabar detinguts. Ara ens juguem anys de presó.
Pot semblar una història local, una més dins d’un país on protestar costa cada vegada més car. Però el nostre cas és molt més que això: és una peça dins d’un mecanisme molt més ampli —el de la criminalització sistemàtica de l’antifeixisme, la normalització del feixisme i la consolidació d’un Estat que protegeix els agressors mentre castiga els qui s’hi resisteixen—.
No busquem compassió. No som víctimes que reclamen pietat, som el reflex d’un sistema que, quan no pot oferir futur, només sap oferir por. El nostre judici no tracta només de nosaltres, sinó del dret col·lectiu d’una classe a plantar cara al feixisme.
Quan el capitalisme es descompon, l’autoritarisme és la seua resposta
El que vivim no és un accident ni una anomalia. És el funcionament normal del sistema en temps de crisi. El capitalisme europeu s’ensorra sota el pes de la precarietat, la inflació i la desigualtat. Quan la màquina ja no pot repartir beneficis, reparteix repressió.
La crisi no és només econòmica; és també política i moral. La classe mitjana s’afona, el treballador viu en la incertesa permanent, i l’oligarquia —incapaç d’oferir res més que misèria— necessita un relat que mantinga la gent dividida i espantada.
Per això cada vegada sentim parlar més de “seguretat”, “ordre” i “patriotisme”. Són paraules que encobreixen un projecte polític clar: menys drets, més control. I dins d’aquest projecte, l’antifeixisme és un enemic a eliminar, perquè trenca el relat oficial i qüestiona la legitimitat del sistema.
Nosaltres no som una colla de radicals. Som el símptoma d’una malaltia que no hem creat: la d’un règim en decadència que ja no suporta la dissidència, i la d’una classe que es nega a acceptar el seu sotmetiment.
El triangle del nou feixisme: carrer, mitjans i tribunals
El nostre cas mostra amb claredat com opera la nova forma d’Estat autoritari. Un triangle perfecte: feixisme de carrer, reacció mediàtica i col·laboracionisme institucional.
Primer actuen els grups neonazis, convençuts de “defensar Espanya” o de fer una “neteja social”. Saben que tenen impunitat. Després arriben els mitjans, que reprodueixen el relat policial: “aldarulls”, “radicals”, “delicte d’odi invers”. Finalment, la tercera pota: els jutges, que converteixen aquesta mentida en acusació formal.
El resultat és pervers: qui planta cara al feixisme acaba al banc dels acusats, mentre els feixistes caminen lliures i es presenten com a víctimes. Així funciona l’autoritarisme modern: en un context de desmobilització, no necessita un cop d’Estat, només tribunals obedients i mitjans disciplinats.
Quan parlem d’un gir autoritari, ens referim exactament a això. L’ordre públic s’ha convertit en la forma actualitzada de dominació de classe, que es manifesta clarament en l’aliança entre tribunals i feixisme de carrer.
L’antifeixisme no és una etiqueta, és una pràctica de classe
Hi ha qui diu que l’antifeixisme ha de ser “pacífic”, “inclusiu”, “respectuós”. Que no cal caure en provocacions. Que la millor resposta és el silenci. Però el silenci mai ha aturat un feixista.
Nosaltres defensem un altre tipus d’antifeixisme: no el liberal, que s’emociona amb discursos morals, sinó el proletari, que s’organitza, que defensa els barris i que entén que cada cop policial, cada condemna, és una expressió més de la lluita de classes.
L’antifeixisme real no és un valor abstracte: és una necessitat vital. És el dret d’un treballador a no ser perseguit, el dret d’una jove migrant a caminar sense por, el dret d’una classe a organitzar-se sense ser criminalitzada.
Per això diem que el nostre cas no és personal. Ens encausen per advertir: “mireu què passa si us enfronteu al feixisme”. Però aquesta advertència la transformarem en el nostre missatge: no ens aturareu.
La solidaritat amb nosaltres no ha de nàixer de la compassió, sinó del compromís polític. No volem que ens tingueu pena; volem que vos organitzeu.
Front a la repressió, consciència de classe
Arribem a aquest judici amb la convicció intacta. No som innocents perquè neguem els fets; som innocents perquè resistir el feixisme mai pot ser un delicte. Ens jutgen per haver reaccionat, però el vertader crim seria callar.
El feixisme adopta una nova forma adequada al context actual: la seua forma esquadrista no és avui hegemònica, però les seues lògiques d’exclusió i violència continuen presents dins el marc de la democràcia burgesa. El problema no és un feixisme latent intacte, sinó un sistema que, per mantenir-se, integra elements repressius propis de l’autoritarisme. I mentre nosaltres esperem sentència, els qui alimenten l’odi continuen ocupant espais de poder i sembrant el patriotisme tòxic i els prejudicis que ens divideixen.
Però també hi ha una altra realitat: cada vegada som més els qui no ens empassem la por. Casos com el nostre poden activar processos de consciència i d’organització col·lectiva. Per això no ens resignem al silenci. Defensar-nos és defensar-vos. No perquè siguem especials, sinó perquè som el precedent del que pot passar a qualsevol que alce el cap.
El feixisme es combat amb organització, consciència i solidaritat de classe. No amb discursos institucionals ni amb pancartes de temporada. Quan ens jutgen a nosaltres, també jutgen el vostre dret a resistir.
Defensar els 4 de València és defensar el dret de tota una classe a no viure de genolls, sotmesa a un feixisme disfressat d’ordre.
