Necessitam un programa propi contra el turisme

Tornam a ser a les portes d’un estiu en el qual el debat sobre el «monocultiu turístic» recobra la centralitat als debats i converses. La manifestació que va recórrer els carrers de Palma el passat 25 de maig amb el lema «Mallorca no es ven!» ha marcat l’agenda política de les darreres setmanes del tots els partits parlamentaris i en especial, del Govern de les Illes Balears. Les declaracions de Margalida Prohens, presidenta del Govern del PP, anunciant que les Balears han arribat al seu límit, com les declaracions de RIU (principal cadena hotelera balear) a favor de posar límits al turisme, indiquen que tant la gran burgesia hotelera com els polítics professionals veuen la necessitat de reestructurar el turisme per mantenir l’acumulació de capital.

Si una cosa és ineludible, és que el turisme, com a principal motor econòmic, ha modificat de ple l’estructura econòmica, política i social de Mallorca. Una modificació que des del primer moment va anar encaminada a convertir l’illa en una font de guany quasi inesgotable per a la burgesia hotelera i no pas amillorar les condicions de vida del conjunt de la població. I és que, l’encariment de la vida, l’augment del preu del lloguer i l’explotació laboral que vivim els joves de classe treballadora és la condició necessària del benefici dels hotelers i petits burgesos, no són dues coses que es puguin pensar aïlladament.

En són un exemple clar els titulars en els quals s’anuncia un creixement econòmic de les Balears gràcies a la feina que ofereix el turisme, però el 21,2% de la població de les Balears al 2023 estava en risc de pobresa o exclusió social. O quan el 2023 el grup hoteler RIU va facturar 3.607 milions d’euros mentre el preu mitjà de l’habitatge augmentava a 2.958 euros/m² i els joves havíem de destinar el 90% del nostre salari per poder pagar un lloguer. Aquella vella proclama que va calar tan endins en la societat mallorquina de «vivim del turisme» és cada vegada més dèbil i es va fent més evident que és el turisme qui viu de nosaltres. 

És amb l’esquerdament d’aquesta noció de bonança vinculada al turisme que els representats polítics de la burgesia hotelera han sortit a intentar dirigir el rebuig a la turistificació a través de limitar les activitats d’aquest sector. El nou decret del “turisme responsable” i les mesures que pretén aplicar el govern municipal de Palma s’emmarquen dins aquesta voluntat: regular l’arribada de creuers, prohibir el lloguer turístic, augmentar les taxes als creueristes, incrementar les inspeccions contra el lloguer turístic il·legal… No és la pirmera vegada que sentim polítics professionals anunciar mesures per a regular el turisme. De totes maneres, al mateix temps que anuncien la limitació del turisme, avancen en les polítiques per legalitzar les construccions irregulars en sòl rústic augmentant la pressió urbanística i no ens sorprendria pas que les mesures que proposen ara quedin en paper banyat i en un intent de rentada de cara.

Són rellevants les propostes que està duent a terme el govern en relació amb el lloguer turístic, ja que té una major rendibilitat que els contractes destinats a lloguer residencial i suposen un augment de la riquesa per a la classe mitjana rendista. Amb les propostes de limitar el lloguer turístic, el PP s’assegura el suport de les grans cadenes hoteleres i de la patronal turística. En tot cas, el govern comprèn a la perfecció que les classes mitjanes rendistes són un dels pilars fonamentals per a l’estabilitat del seu govern, per això també ha aplicat mesures com el programa de «Lloguer Segur» que té l’objectiu de posar al mercat pisos de petits propietaris dels quals el Govern serà l’avalador per evitar impagaments. En definitiva, el PP es troba fent equilibris entre els dos sectors que es beneficien del turisme: per una banda els grans hotelers i per l’altre els petits rendistes, tot millorant les condicions d’uns i d’altres per a seguir obtenint beneficis a costa de les nostres vides.

El programa polític de regulació del turisme havia estat la bandera del govern progressista dels darrers 8 anys. Dues legislatures en les quals, de la mateixa manera que prometen els populars ara, es va prometre que es prohibirien els pisos turístics, que es posaria un topall a les places turístiques i que es prohibirien els creuers. Però la realitat ha estat una altra. Els pisos turístics no han fet més que créixer, les places turístiques van augmentar un 35% el 2020 i els creuers han continuat atracant al port de Palma. Ara la socialdemocràcia, des de l’oposició, treu bandera de les seves mesures i s’excusa dient que no es van poder aplicar per manca de personal o de finançament. Cada vegada menys gent està disposada creure en aquests partits, no només perquè siguin incapaços de fer el que diuen sinó perquè són tan pocavergonyes de fingir que no han tengut cap responsabilitat en la situació actual; com és d’esperar en aquest tipus d’organitzacions, tot per intentar arreplegar quatre vots i tornar a entrar en la roda de promeses incomplertes.

Les experiències de lluita contra la turistificació han estat els espais des d’on s’ha posat en dubte el relat oficial sobre el turisme duent a terme accions de tot tipus: concentracions, accions directes, rodes de premsa, estudis… Aquestes experiències, que s’han desenvolupat contra governs de tots els colors, tenen un doble vessant: per una banda, són una demostració del malestar que pateix la classe treballadora davant els efectes del turisme i, per l’altra, una manifestació de l’hegemonia de la ideologia de la classe mitjana, una classe que augura dificultats per mantenir la seva posició. Demandes d’una major diversificació econòmica, promoció dels comerços locals i els seus productes o el relat dels grans hotelers com els agents que han venut Mallorca per la seva avarícia, són algunes de les consignes que evidencien a quin programa es respon. Fins i tot, quan s’intenta posar en relació la massificació turísitica i l’encariment de l’habitatge, no es posa mai sobre la taula que part de la classe mitjana mallorquina s’ha lucrat gràcies a la brutal transferència de rendes que aconsegueixen llogant segones o terceres propietats a particulars (o per mitjà del lloguer turístic directament); tota explicació de la situació actual de l’habitatge i la seva relació amb el turisme a Mallorca que no assenyali això, no podrà representar els interessos de la classe treballadora.

A més, en realitat, aquestes propostes contra els “excessos” dels hotelers representen un impossible, una forma ideològica de nostàlgia que voldria retornar a un suposat equilibri entre població local i turista; deim que representen un impossible perquè no hi ha cap fórmula que ens permeti fer enrere en la història ni cap procés polític local i localitzat que pugui fer front a les tendències globals que expliquen la situació econòmica i social de Mallorca com a part del sud d’Europa i de la regió mediterrània. Hem de ser capaços d’explicar que a una dinàmica d’aquesta magnitud, travessada per la divisió internacional del treball i altres elements de la conjuntura europea, només podrem respondre-hi construint un projecte polític a l’alçada del repte.

La classe treballadora mallorquina, mancats d’una visió pròpia i una organització independent, ens veim lligats a un programa que en el millor dels casos pretén millorar les condicions de la nostra explotació, suavitzar-la, pintar-la de verd. En aquest sentit, la principal urgència a la qual hem de respondre és justament aquesta: fer una anàlisi pròpia, tenir unes demandes que responguin als interessos de la nostra classe, desemmascarar les contradiccions entre classes que s’amaguen a totes les expressions de lluita i potenciar-ne el pol revolucionari per prevenir-nos dels pròxims cants de sirena de l’esquerra parlamentària. Caminar en aquesta direcció vol dir enfortir el projecte comunista a Mallorca, vol dir posar les condicions de possibilitat per donar fi al nostre malestar.