L’any 1965, des de Nova York, un Maurín ja allunyat del marxisme havent patit deu anys d’empresonament i l’exili de la resta de la seva vida, escriuria a la reedició de la seva obra principal Hacia la segunda revolución: “És probable que la nova generació, que tot just comença a despertar en els moviments de protesta d’estudiants i obrers, vulgui conèixer els errors del passat per evitar repetir-los. En aquest sentit, pot ser que aquest llibre pugui ser útil.”
Amb aquesta idea —la d’una “nova generació que vol conèixer els errors del passat per evitar repetir-los”—, des del Moviment Socialista a Lleida, aquest dissabte treballarem la memòria de Joaquim Maurín.
Maurín, líder polític del moviment obrer, que és el que ens interessa als comunistes, es dedicaria, al llarg de tota la seva trajectòria política, a reactualitzar i rectificar els camins traçats per les organitzacions polítiques revolucionàries de les quals va formar part. Des de les mancances del sindicalisme en les vagues de finals de la dècada dels anys deu fins a les limitacions viscudes en la Revolució d’Octubre del 34. Un Maurín que, des de diverses organitzacions del moviment obrer, va convertir l’exigència sobre el paper històric del proletariat en el seu programa.
L’exigència de les generacions passades sobre les presents ha quedat massa sovint relegada quan es tracta de pensar la història de la nostra classe. Als revolucionaris se’ns ha permès recordar —o millor dit, commemorar— el passat, però sempre sota la condició que aquesta commemoració no impliqui una exigència en les tasques del present. Un passat que es pot evocar amb admiració, però que sovint no es recorda amb prou intensitat per traçar un fil de continuïtat entre les possibilitats o limitacions del passat i les possibilitats o limitacions del present. Nosaltres, però, sabem que la nostra tasca no pot acabar on acaba el record: consisteix a comprendre què ens exigeix el passat per tal que les derrotes de les generacions anteriors no siguin en va. És a dir, transformar la memòria en experiència per a la nostra classe.
Enzo Traverso explica que Lenin, a L’Estat i la Revolució, no parla mai de la “memòria” de les generacions passades. En canvi, dedica diversos capítols a les “experiències” revolucionàries com les de 1848 o la Comuna de París. En un moment en què una classe estava en ascens i les revolucions semblaven seguir un fil de continuïtat, el passat esdevenia un element que obligava a mirar endavant, amb vista a l’acció política revolucionària: el passat es convertia en experiència. Segurament la qüestió que defineix millor el temps històric que ens ha tocat viure és que vivim en un present on ja no parlem “d’experiència”, sinó que ens hi referim com a “memòria”, o que sovint tampoc parlem dels “vençuts”, sinó de les “víctimes”. Aquesta concepció de la història des de la passivitat dels subjectes que hi han participat no ve del no-res, els imaginaris revolucionaris que el segle XX ens hauria pogut deixar en herència van ser enterrats amb el present perpetu. I el que n’hem heretat, doncs, és una societat que no hi veu més enllà de l’avui. Una societat condemnada a mirar cap enrere, a observar passivament una història que ja no anuncia futur. Això té unes conseqüències polítiques clares, i de fet, sovint són palpables: les eternes commemoracions al passat i la nul·la activitat revolucionària en el present.
Així, el nostre present només presenta un únic horitzó insuperable: el capitalisme. La idea d’horitzons revolucionaris, fins i tot d’utopies, com diu Traverso, són categories del passat, ja no pertanyen al present de les nostres societats. I això ens deixa unes possibilitats encara més difícils a les comunistes, perquè remem en direcció contrària a la força política més potent en l’actualitat: el sentit comú burgès. Però, si som comunistes, és precisament per no voler que les limitacions del nostre temps siguin, també, les limitacions dels temps futurs.
Per les revolucionàries no pot ser que la memòria sigui un conjunt d’elements que ens presenten el passat com una espècie de patrimoni, no ens podem limitar a que sigui “l’acte d’amor” al que segurament, no es volia referir Montserrat Roig cada cop que la socialdemocràcia utilitza la seva frase. Per a les revolucionàries, no hi ha amor més gran que orientar tota l’acció política a fer justícia per les generacions precedents: contribuir a la seva causa, criticar i extreure’n lliçons, evitar repetir errors. Aquest “amor” cap a les generacions passades només pot passar per ser conseqüents amb l’exigència que suposa lluitar perquè les seves derrotes no siguin també les nostres. Si d’alguna cosa ens ha de servir la nostra història, la dels oprimits, ha de ser per il·luminar els combats lliurats en l’actualitat. L’única manera en què el passat servirà a la nostra classe és si som capaços de fer que el present il·lumini també el passat i, així, aquest pugui esdevenir una força real en l’avui.
En aquest intent de raspallar la història a contrapel, que deia Benjamin, els joves comunistes, en aquest cas a Lleida, recordem Maurín, perquè per actualitzar el programa comunista en l’avui, necessitem conèixer i estudiar a aquells qui ho han fet abans que nosaltres.
L’única manera que coneixem per retre homenatge a Maurín i a la resta de revolucionaris que ens han precedit és avançant en la construcció d’una alternativa política revolucionària de la classe treballadora, o en altres paraules: guanyant la partida. No només construint la contrahistòria dels oprimits i lluitant contra la visió de la història dels opressors, sinó també vencent l’enemic històric, sent la “classe venjadora”. No només salvant de l’oblit als vençuts, sinó sortint victoriosos del combat emancipador que, també, hem de lliurar en el present.
