Jornades contra la guerra i el feixisme: un pas més en la construcció d’una resposta de classe contra la barbàrie
Els dies 18 i 19 d’abril celebrarem unes jornades dedicades a analitzar la conjuntura actual i a debatre quina resposta política pot donar-hi la classe treballadora. No es tracta d’un exercici acadèmic ni d’un espai de reflexió abstracta. Aquesta iniciativa naix d’una necessitat urgent: comprendre què està passant al món i cap a on hem de dirigir les nostres forces. Llegir les notícies cada dia és submergir-se en una successió de fenòmens límit que avancen sovint més ràpid del que podem processar. Guerres obertes i tensions militars permanents. Disputes comercials globals. Augment vertiginós dels pressupostos de defensa. Reforçament dels cossos policials. Enduriment de les polítiques migratòries. Encariment generalitzat de la vida. Desmantellament dels serveis públics. Crisi estructural d’accés a l’habitatge. Catàstrofes ecològiques cada vegada més freqüents. Creixement electoral de l’extrema dreta i proliferació de grups feixistes de carrer. El món està catastròficament sumit en una deriva d’escalada bèl·lica, autoritarisme estatal i auge reaccionari. La sensació cada vegada més generalitzada és que ens trobem en un moment històric d’inflexió, en l’antesala d’un esclat mundial que, tot i encara difícil d’imaginar, resulta impossible negar.
La pregunta és inevitable: tot això és producte de l’atzarosa i brutal natura humana, i per tant no en podem fer res al respecte, o respon a una lògica històrica susceptible de ser compresa i modificada? Estem condemnats a aquesta espiral destructiva o hi ha motius per a l’esperança?
Les jornades que convoquem parteixen d’una hipòtesi clara: aquests fenòmens no són crisis separades, casualitats històriques o un tràgic destí, sinó manifestacions d’un mateix procés històric en què la classe treballadora encara tenim molt a dir. Tractar de fer palpable aquesta possibilitat (i necessitat) de la nostra classe d’esdevindre un actor amb veu pròpia és l’objectiu principal de les Jornades Polítiques de l’OJS.
Aquesta aposta del Moviment Socialista no és significativa només per al mateix moviment, sinó en general per a la resta de revolucionàries del nostre territori. En un context com el valencià en què el teixit organitzatiu és tan reduït en relació amb el grau de despolitització existent, i on aquesta feblesa resulta encara més alarmant si tenim en compte la dimensió dels seus grans nuclis de població, que una organització independent plantege una lectura de conjuntura i un full de ruta concret al marge dels interessos de la política professionalitzada i les classes mitjanes, és una bona notícia per a totes. Més encara si aquesta proposta s’encarna en una trobada de dos dies en què centenars de joves tindran la possibilitat de compartir anàlisis i experiències i teixir els llaços militants que han de bastir eixa necessària resposta de classe a la barbàrie capitalista.
L’agonia del capital en crisi i l’agenda de les oligarquies
Com ja s’ha dit -i justificat- en moltes ocasions, hui el capitalisme es troba immers en una crisi crònica provocada pel seu propi desenvolupament. La seua fase històrica expansiva ha culminat i ha entrat en declivi. Durant segles, la competència ha impulsat la innovació tecnològica i la productivitat. Però el resultat no ha sigut una societat d’abundància compartida, sinó una contradicció estructural: com més tecnificada és la producció, més difícil resulta mantindre altes taxes de guany. Per mantindre els guanys, el capital només té tres grans vies.
«La resposta comunista no es planteja com una simple oposició moral al feixisme, sinó com una alternativa històrica al sistema que el produeix»
La primera és intensificar l’explotació del treball: reducció salarial directa o indirecta, precarització, retallada de drets socials, transferència massiva de riquesa des del treball cap al capital. La segona és desplaçar la inversió cap a l’especulació financera i immobiliària. La bombolla financera global no és una anomalia, sinó una fugida estructural cap a espais de rendibilitat immediata. La tercera és la competència geopolítica per recursos, mercats i rutes comercials, que alimenta tensions comercials, militarització i guerra.
El que veiem, per tant, no és desordre. És el funcionament normal d’un sistema en declivi que necessita reorganitzar el món per a continuar existint. Aquest procés no es dona en el buit, sinó que té agents concrets. El poder econòmic mundial s’ha concentrat fins a nivells històricament inèdits. Les oligarquies —financeres, productives i mediàtiques— operen a escala supraestatal i condicionen les polítiques nacionals mitjançant el crèdit, el deute i el control monetari. Amb això no ens estem referint a una espècie de conspiració homogènia capitanejada per uns supermalvats, sinó al fet que l’ofensiva burgesa actual és dirigida per un bloc social, amb les seues contradiccions i descoordinacions internes, però que personifica un conjunt d’interessos amb capacitat real d’impulsar una agenda econòmica, política i ideològica global.
En l’àmbit econòmic, aquesta agenda implica una transferència constant de riquesa cap amunt, la financerització massiva i el buidatge progressiu de la capacitat reguladora dels estats. En política exterior, implica el rearmament generalitzat i l’escalada de tensions entre blocs imperialistes. En política interior, el reforçament autoritari dels estats per gestionar societats cada vegada més desiguals i inestables. L’autoritarisme, per tant, no és una dèria de la dreta parlamentària, sinó la forma política adequada al capitalisme quan deixa de poder comprar estabilitat social, i a la que es veuen abocades totes les forces polítiques parlamentàries.
La base social de la reacció i el nou feixisme
Cap agenda política avança sense suport social. I el suport a l’agenda de la reacció es troba, en gran mesura, en la descomposició de la classe mitjana occidental. Durant dècades, la classe mitjana va ser el pilar del pacte social del capitalisme avançat. Però la crisi estructural ha erosionat les bases materials que sustentaven la seua posició a través d’un procés de proletarització que implica per a moltes capes socials la pèrdua del seu estatus anterior o la incapacitat de mantindre’l d’una generació a altra. Davant la degradació de la seua posició social, molts sectors reaccionen buscant protecció o culpables: nacionalisme, racisme, securitarisme, tradicionalisme, meritocràcia punitiva… No són desviacions psicològiques, sinó respostes socials a la inseguretat material. Així es construeix la base de masses de la reacció contemporània, amb una falsa promesa de retorn a un suposat passat idíl·lic. No obstant, nosaltres sabem que la roda de la història mai gira cap a darrere, i que, com ja passà en altres èpoques, les derives reaccionàries només poden oferir més violència, més explotació i més opressió.
En aquest context emergeix el feixisme del segle XXI. No com a ruptura amb l’ordre existent, sinó com a aprofundiment funcional del seu autoritarisme. El nou feixisme porta a l’extrem la cosmovisió reaccionària: ultranacionalisme, purificació social, eliminació de l’alteritat, exaltació d’un ordre natural imaginari… Però a diferència del segle XX, no necessita constituir una força de masses d’oposició oberta a l’Estat liberal per a expandir-se. S’hi integra en aquest, el reforça i el complementa en tots els seus àmbits, des del carrer al parlament, passant per l’esfera mediàtica. El feixisme, a la llum de l’experiència històrica, ja no pot considerar-se una excepcionalitat de contextos passats, sinó una possibilitat estructural del capitalisme en crisi.
La resposta comunista
Si el feixisme no és una anomalia històrica ni un accident polític, sinó una possibilitat estructural del capitalisme en crisi, aleshores combatre’l no pot reduir-se a gestionar-ne els efectes més visibles. Implica necessàriament enfrontar les condicions materials que el fan possible i que el regeneren una vegada i una altra. Per això, un antifeixisme que es limite a defensar l’ordre existent —és a dir, que lluite contra el feixisme en nom de la democràcia liberal— acaba, en última instància, defensant el mateix terreny social i econòmic del qual emergeix la reacció.
Des d’aquesta perspectiva, la resposta comunista no es planteja com una simple oposició moral al feixisme, sinó com una alternativa històrica al sistema que el produeix. I aquesta alternativa només pot obrir-se si la classe treballadora es constitueix com a força política autònoma, capaç d’actuar amb objectius propis i independents de les lògiques de l’ordre existent. Això implica, necessàriament, reconstruir un subjecte de classe que no estiga dissolt en projectes interclassistes, desenvolupar formes d’organització pròpies i articular un bloc proletari que puga resistir alhora el reforçament autoritari de l’Estat i l’expansió social de la reacció. Sense aquesta autonomia política, qualsevol antifeixisme queda condemnat a actuar dins dels límits del sistema que diu combatre i acaba convertint-se, de fet, en una forma de gestió moderada de les misèries morals del capitalisme.
Aquesta dinàmica pot ser transformada, però no desapareixerà per si sola. No hi ha automatismes històrics que resolguen el conflicte en favor de les majories socials, i menys encara en favor d’una opció revolucionària. Qualsevol canvi real exigeix comprensió, organització i intervenció conscient. És precisament des d’aquesta necessitat que convoquem les jornades. No com un espai de reflexió abstracta o de diagnòstic distant, sinó com un lloc des del qual analitzar amb rigor el moment històric que travessem, debatre les estratègies possibles, reconstruir una perspectiva de classe i, sobretot, començar a articular respostes polítiques a l’altura del repte. El que està en joc no és menor. El futur no es decidirà en els debats ni en les declaracions d’intencions, sinó en la capacitat real de construir formes d’organització col·lectiva que transformen les relacions de poder existents. Les jornades que convoquem volen ser, de manera modesta però conscient, un pas en aquesta direcció. Perquè, davant la barbàrie capitalista, l’única resposta racional és construir poder de classe. I fer-ho abans que siga massa tard.
