Des de fa unes setmanes s’ha reactivat el debat amb l’Esquerra Independentista i crec que això és molt positiu. Confrontar les idees és la millor manera de mostrar clarament les diferències entre projectes als diferents sectors militants i al conjunt de la classe treballadora.
A partir dels diferents arguments que s’han confrontat, crec que podem extreure dues reflexions principals respecte a les tendències generals de l’espai polític de l’EI. Són les següents: per una banda, la deriva reaccionària de l’ala dreta formada per Poble Lliure i Guanyem; per altra banda, la progressiva liquidació i dissolució en el moviment popular de l’ala esquerra, formada per Endavant, Arran i el SEPC.
En aquest cas, la polèmica ha arribat al clímax a conseqüència de l’amenaça de desnonament contra una família treballadora organitzada al Sindicat d’Habitatge de Girona, impulsada per l’Ajuntament de la ciutat, governat per una coalició de la CUP, ERC i Junts.
El debat no ha sigut només entre la militància del MS i la de l’EI, sinó que dins de la mateixa EI s’ha donat l’enèsima polèmica entre les diferents tendències que en formen part. Una polèmica interna que no és nova, i que es remunta a fa dècades, als inicis del seu moviment, entre la suposada estratègia del Front patriòtic i la suposada estratègia de la Unitat popular. Una polèmica que abans es donava al voltant dels debats sobre el paper que havia de tenir una organització armada com Terra Lliure per combatre a les forces repressives de l’Estat, i que ara es dona al voltant de si és just o no utilitzar les forces repressives de l’Estat per desnonar a una mare i les seves filles.
La posició més argumentada d’aquest debat en el si de l’EI l’han aportat les portaveus d’Arran i Endavant. En un article a la defensiva i ple de justificacions, més encarat a realitzar una contenció de danys respecte al descrèdit que això ha generat en el moviment per l’habitatge, s’han desmarcat de la defensa del desnonament, del suposat frau en el padró i de les acusacions de «minoria lumpendelinqüencial que fa el joc i serveix d’argúcia al sistema i a la reacció».
Però tot sembla indicar que a l’hora de la veritat es quedarà en això, en un posicionament més per cobrir-se les espatlles davant del moviment per l’habitatge, però sense cap conseqüència real en la CUP. Endavant continuarà treballant conjuntament amb Poble Lliure al Secretariat Nacional, per valorar si els diputats de la CUP han de donar suport o no al pròxim decret d’habitatge impulsat pel PSC al Parlament. Dit això, no oblidem que aquests diputats no han obert la boca respecte a la polèmica, fent gala d’una mescla d’oportunisme i indiferència.
De totes maneres, la conclusió no tindria per què ser aquesta, Endavant podria prendre un altre camí, el de ser conseqüent amb allò que diu que defensa, i exigir la dimissió dels càrrecs públics, membres d’òrgans nacionals i alliberats que han donat suport públicament al desnonament. No a conseqüència d’un fet puntual, sinó com l’expressió ja consumada de la deriva reaccionària d’una part important de la seua candidatura electoral. Però això no passarà, perquè Endavant prefereix mantenir la seua petita quota de poder dins de la CUP, formada per càrrecs i alliberats, a portar fins a les màximes conseqüències allò que diu que pensa. Endavant actua a la CUP per inèrcia i al moviment popular amb consciència, però en un grau de consciència que, de seguir així, l’acabarà diluint dins d’aquest.
Seguint el fil d’aquesta idea, podem introduir la segona tendència que anomenàvem a l’inici, la de la tendència d’Endavant i d’Arran a diluir-se en el moviment popular. Per a això, ens haurem de remetre als posicionaments d’una militant del SEPC, que és qui els ha defensat públicament. Una defensa que apareix en l’article «Ni dogmes ni veritats absolutes: la Unitat Popular es construeix lluitant.» i que, en un intent d’ajustar comptes amb l’MS, comet un greu error: teoritzar un retrocés. El retrocés de l’EI en el moviment popular.
Els retrocessos s’han d’analitzar, comprendre i actuar en conseqüència per a revertir-los, però mai es poden teoritzar fent-los passar per una decisió conscient, mai es pot convertir la necessitat en virtut. Aquest va ser un dels principals errors del marxisme als anys vint del segle passat. Derrotada l’onada revolucionària a Europa occidental impulsada per la Rússia dels soviets, molts marxistes, enlloc d’acceptar els retrocessos i canviar de tàctica, es van dedicar a teoritzar els seus errors per justificar-se davant d’altres tendències.
I què vull dir amb tot això? Doncs que és un greu error fer passar per una decisió conscient, recobrint-la d’un plantejament polític, però sobretot moral, el canvi de tàctica en el moviment popular. Arran, Endavant i el SEPC han canviat la tàctica en els espais de masses perquè van perdre una gran part de la militància que hi intervenia, sumant-se tota aquesta a les files de l’MS. Els militants d’aquestes organitzacions han canviat de tàctica perquè no tenen la força que tenien fa uns anys per a imposar-se respecte a les altres tendències. Ja que en els llocs on mantenen una forta implantació continuen actuant igual: exercint un lideratge, influint decisivament en els espais amplis, imposant unes condicions de participació en la resta d’agents polítics, com a Sabadell, com al barri de Gràcia de Barcelona, i com en molts altres pobles de la Catalunya interior i de les comarques gironines.
I canviar de tàctica, tal com diu a l’article del SEPC, no és un problema. El problema és teoritzar el canvi de tàctica pel pur oportunisme de mantenir unes millors relacions polítiques amb alguns sectors militants del moviment popular, al preu de liquidar la vocació hegemònica de la vostra organització, reduint organitzacions nacionals a un agent més del moviment popular, degradant de forma lamentable el concepte marxista de Partit revolucionari. Si qualsevol agent polític pot aportar amb igualtat de condicions en el moviment popular, un col·lectiu sectorial, una assemblea local o una organització nacional, doncs per a què serveix militar a les vostres organitzacions?
Per la nostra part, l’MS serem clars en la nostra forma de fer les coses, per tal de contrarestar tones de mentides i manipulacions. Creiem que en una situació de derrota històrica com l’actual, de desaparició total d’organitzacions revolucionàries de masses, és imprescindible discutir amb els diferents agents polítics, per revertir la dinàmica, per arrancar-los de les inèrcies del passat. Inèrcies que sempre acaben amb l’assimilació de les legítimes demandes d’aquests, pels partits d’esquerres de torn. On la qüestió de la conquesta del poder polític per part del proletariat, ja no és que hagi quedat abandonada a un futur llunyà, sinó que ha estat totalment aniquilada. I pensem que això només ho podem fer per mitjà del debat racional, on s’imposin les millors idees, i on es doni una adscripció lliure i conscient al socialisme.
Aquest arriscat camí és el de la independència política del proletariat. El camí que vam iniciar quan vam trencar amb vosaltres, i que en pocs anys, tot i contínues acusacions de sectarisme, ha passat d’agrupar a desenes de militants a mobilitzar-ne a milers. Aquest camí, encara que continueu insistint a dir que no hem explicat quin és, per a deslegitimar-lo, és clar i complicat a la vegada. Es basa en comprendre que en una fase defensiva de la lluita de classes com l’actual, mitjançant la lluita cultural, s’ha de constituir un referent polític que pugui agrupar al màxim de sectors militants baix uns principis polítics clars: els del socialisme de Marx.
I aquest referent polític no pot ser el moviment popular, ni tampoc cap de les mobilitzacions espontànies de masses que s’han donat en els últims anys. Això no vol dir menysprear-les, sinó evitar confondre el paper de l’organització política i el moviment popular, perquè és una greu equivocació. I aquesta equivocació pot prendre moltes formes: es poden assimilar les tasques d’una i de l’altre, es pot suggerir que la primera emergeix de la radicalització o creixement del segon, o es pot negar una en nom de l’altre. En tots els casos, es tracta de la mateixa equivocació: una confusió que històricament ha estat promoguda pel reformisme. Perquè dissoldre la necessitat d’un referent polític revolucionari en el moviment popular o de masses només beneficia als referents polítics ja constituïts. En l’actualitat, a l’esquerra parlamentària, és a dir: a la CUP, als Comuns, a ERC, a Podemos, etc.
En conseqüència, la tasca dels comunistes és construir, des d’ara mateix, organitzacions que promoguin la necessitat del socialisme, la necessitat de la construcció del Partit revolucionari del proletariat. Que portin a debat, allà on lluiten les masses treballadores, les idees bàsiques d’aquest projecte, per combatre la influència del reformisme. I això inclou, per descomptat, el moviment popular avui existent.
Per tant, no és el moment ni de plantejar-se com intervenir en la lluita institucional, ni la definició d’aliances amb altres classes, ni la construcció del programa polític per a governar. Estem en una fase anterior, en la lluita perquè torni a existir l’organització independent dels treballadors, al marge dels intents de cooptació de l’esquerra parlamentària. Per a així poder iniciar el nostre propi camí com a classe conscient i construir una alternativa política revolucionària de masses. Però, per a poder fer això, no es pot estar en el mateix moviment que els que governen amb convergents i executen desnonaments.
