La decadència de l’esquerra parlamentària no té aturador. La seua renúncia des de fa dècades al socialisme com un horitzó d’emancipació de tota la humanitat, a la conquesta del poder polític per part del proletariat, a l’expropiació revolucionària de la propietat burgesa, fa que estigui atrapada en un present amputat. El futur ja no existeix.
Aquesta claudicació de qualsevol horitzó revolucionari l’ha portat a abraçar el mode producció capitalista com l’únic possible, combinant un reformisme sense reformes, amb la defensa d’una moral de progrés, més centrada a jutjar les conductes individuals que en transformar les estructures socials. El seu principal objectiu és fabricar bones persones, moralment pures, impol·lutes, sense taques al seu expedient, alguna cosa semblant a allò que proposa l’església: els ciutadans modèlics d’un capitalisme en crisi que ha de mantenir un rostre amable.
La seua última ocurrència, que no és que sigui nova, sinó que últimament a conseqüència de l’auge reaccionari està més present que mai, és la croada contra l’odi. En concret contra els discursos d’odi. Com si es tractés d’un dels 10 manaments, ens repeteixen dia si dia també, que està malament odiar. Aquesta esquerra moralista, que s’agenolla davant del fèretre del papa i que va de Salvador Illa a Eulàlia Reguant, passant per Oriol Junqueras i Yolanda Díaz, està totalment desorientada i dretanitzada, ens vol arrossegar cap a la bancarrota intel·lectual en la qual fa anys que vegeten. Nosaltres hem de fer tot el possible per impedir-ho.
Els comunistes hem de saber captar la pulsió de les masses. I en aquest context de pujada del preu de l’habitatge, saqueig dels salaris, militarització de les fronteres, genocidi a Palestina, l’odi és un sentiment que travessa àmplies capes de la població. Nosaltres no podem ser els escolans que convencen una família proletària que ha patit una mort laboral, ha perdut la casa o la feina que està malament odiar. Nosaltres som els que hem d’atiar l’odi de classe contra l’estat burgès, els empresaris, els rendistes i els polítics professionals. La nostra tasca serà convertir aquest odi de classe en consciència socialista, és a dir, en comprensió conscient de quin és paper dels treballadors en la lluita de classes, de quins són els nostres enemics i de quines tasques tenim en el present per tal de tornar a convertir el socialisme en el futur de la humanitat.
Tota aquesta esquerra vaticana que s’escandalitza contínuament, que continua demanant-li a la fiscalia de delictes d’odi que intervingui cada vegada que Aliança Catalana, Vox, Desokupa o Núcleo Nacional es posicionen contra el proletariat migrant, contra els drets del proletariat LGBTI o de les dones treballadores haurien de comprendre que estan lliurant una batalla equivocada. Mai vencerem a les forces de la reacció i el feixisme de la mà de la fiscalia, que no és més que qui imparteix el criteri de la justícia burgesa. La nostra principal batalla no ha de ser perquè aquesta fiscalia actuï, essencialment, perquè sempre serem nosaltres els principals afectats d’aquesta limitació.
Només fa falta fer un repàs de contra qui ha actuat penalment la fiscalia al·legant delicte d’odi des que aquesta llei va entrar en vigor el 1995. I com des d’aquell moment les forces reaccionàries no han deixat de créixer aparentant oposició al sistema, quan en realitat són dissidència controlada, els gossos de presa que la burgesia allibera quan se sent amenaçada.
La nostra batalla és una altra. La nostra batalla és una batalla política, no una batalla moral o judicial. Aquesta consisteix a fer comprendre al proletariat quins són els seus interessos de classe; concretament, en generar les condicions per a la constitució d’un subjecte polític unitari, lluitar contra totes les divisions que fomenta la burgesia en el si dels treballadors, és a dir, combatre el racisme i l’opressió nacional, el masclisme i l’LGTBIfòbia. Per altra banda, consisteix també a polititzar el malestar d’àmplies capes de població, convertint l’odi i el ressentiment que senten en un vehicle per a la comprensió de com funciona la societat capitalista, per a posteriorment, fer que aquests processos desemboquin en organització baix els principis del socialisme.
Només una força socialista creixent, fruit d’aquest treball constant, que enquadri a amplis sectors de la classe, tindrà la capacitat d’extirpar d’arrel les condicions que generen l’existència de la reacció i el feixisme, això és, de superar de la societat capitalista. Aquest és el nostre horitzó, el futur pel qual lluitem, però per a això encara falta molt. Mentrestant és necessari dotar-nos d’una tàctica política eficaç que contribueixi a la tasca fonamental del nostre moment: consolidar i enfortir l’organització incipient sota coordenades socialistes i, per tant, posar les condicions per rellançar el comunisme com a projecte de masses.
Quan ens enfrontem directament a la reacció, més que assenyalar a Aliança Catalana, Vox, Desokupa o Núcleo Nacional pels sentiments que professen o per com de males persones són, com si fóssim els guardians de la moral, els hem d’assenyalar sobretot pels interessos de classe que defensen. Això els ha de situar al costat de la burgesia, mostrar-los socialment com allò que són, els titelles que garanteixen que la burgesia continuï acumulant infinitat de riqueses a costa del nostre treball i el nostre sofriment, i evitar que es puguin presentar com l’oposició al sistema, aconseguint separar-los dels sectors de treballadors als quals s’estan aproximant.
Els comunistes hem d’agafar el bou per les banyes, combatre la impotència de l’esquerra, aixafar el perill de la reacció i el feixisme. I per això, ens hem de tacar les mans de l’odi dels nostres companys i comprendre que la nostra tasca actual no és fabricar bons ciutadans, sinó despertar el sepulturer de la societat de classes: el proletariat revolucionari.
