La bandera roja ha estat desenterrada, i això està causant un pànic terrible entre els autoproclamats portaveus dels moviments socials i els partits parlamentaris que els representen. Les acusacions de ser massa teòrics, incomprensibles per a la societat, espanyolistes, obreristes, antifeministes, sectaris, es van dissolent a mesura que el gran absent, encara de forma tímida, comença a fer acte de presència.
El gran absent del moment, el proletariat, en la secció juvenil, ha arrencat la bandera roja de les profunditats de la nostra història i la planta cada vegada en més consciències d’una nova generació política que no accepta l’autoritat decadent de les que la precedeixen. El verb es va fer carn, i les idees abstractes s’han transformat en militants disciplinats.
El MS creix i, a mesura que creix, es desplega políticament i organitzativament, aterra els seus plantejaments i canvia de fase. La presentació del Consell Socialista a Euskal Herria, la de Creba Socialista a Galiza i la de la CJS a la resta de l’estat en són una mostra clara. Això sí, sempre amb un ull a l’altra banda dels Pirineus, sent conscients que això només avançarà si el procés socialista s’estén a escala europea.
Aquí a Catalunya, la nova campanya de la OJS encarna aquesta transformació. La disputa dels últims anys amb les diferents tendències dels moviments socials per tal de fer una crítica al cicle precedent que permetés fer una ruptura i la creació d’una nova línia política s’ha complert de forma satisfactòria.
Ara, s’inicia una nova fase: l’enfrontament progressiu contra la burgesia i els partits polítics que la representen, tant en l’ala dreta com l’esquerra. Això se sintetitza ara mateix en una consigna: política proletària contra política burgesa.
L’OJS ha de transformar un sentiment majoritari latent en la societat i especialment en la joventut, que és l’antipolítica, el «tots els polítics són iguals», en política proletària. Una política de classe, que canalitzi el rebuig irreflexiu al sistema cap a un rebuig conscient contra uns empresaris i polítics professionals que personifiquen la dominació capitalista. De les reivindicacions socialdemòcrates dels moviments socials respecte a les injustícies hem de passar a l’afirmació socialista del nou jovent proletari que s’enfronta sense miraments al parlamentarisme burgès. De la impotència d’un moralisme abstracte que no convenç a ningú, a la potència d’un moviment que sedimenta l’odi de classe en una organització juvenil.
L’enfarinada a Sílvia Orriols a la plaça del seu poble, l’escàndol arran de la denúncia de les polítiques antiproletàries de Guanyem Girona desnonant a migrants, les cares d’horror de Collboni i Batlle després de ser silenciats públicament per gent a qui tripliquen l’edat, la dutxa de pintura als gossos de presa de Vox a Mataró, l’escarni a la professora trànsfoba de la UAB o els enfrontaments al desnonament del Raval contra els Mossos d’Esquerra són uns primers exemples d’una nova tàctica que pren forma. Una tàctica que apareix com un llamp i que quan desapareix s’ha de solidificar en un creixement organitzatiu que combina teoria i pràctica, formació i combat, anàlisi i lluita.
La militància de l’OJS s’ha de situar a primera línia del conflicte polític amb els partits de la burgesia per tornar a situar la bandera roja com el referent d’un jovent proletari que odia aquest món, però que no es pregunta per què. Tal com deia Marx: «On sigui que la lluita de classes assoleixi certa consistència, siguin quines fossin la forma i les condicions en què el fet es produeixi, és lògic que els membres de la nostra Associació apareguin a l’avantguarda».
Per tant, haurem de saber harmonitzar i orientar els diferents graus de la consciència de classe que apareixen en la joventut a conseqüència de la nostra tàctica política cap a una consciència general que capti l’essència dels processos socials. És a dir, combatre els interessos individuals o de grups concrets que puguin aparèixer i defensar un projecte unitari com a classe.
No ens podem conformar a generar aprovació i expectació entre la joventut, sinó que hem d’aspirar a ser la tendència política majoritària entre el proletariat juvenil de manera que faci el pas conscient a treballar activament per a la consecució de la revolució socialista. Quan això succeeix, la consciència de classe es tradueix en organització comunista gràcies a la capacitat de relacionar els objectius immediats i els objectius finals. En aquest moment, la consciència, l’organització i la tàctica coincideixen i se solidifiquen en un poder de classe amb capacitat per aconseguir-los.
En els pròxims mesos s’obre la possibilitat de començar a construir aquest poder, ja que la batalla s’accentuarà a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Els incompliments respecte a la concessió de l’Antiga Massana, l’amenaça contínua de desnonament que sobrevola la Tancada migrant, l’ampliació del MACBA i la realització de la Copa Amèrica de Vela amb la gran desaprovació que causen al districte de Ciutat Vella. Les polítiques despòtiques d’un Albiol que deixa morir a gent entre runes a Badalona mentre es vanagloria de fer protocols policials antiokupació i executar desnonaments. L’autoritarisme d’un PSC que se sent intocable a Santa Coloma, a l’Hospitalet, a Sabadell i on serà necessari rellançar la lluita de classes després de dècades d’abusos contra la nostra classe.
Tota aquesta activitat fruit dels combats que desenvoluparà la militància socialista ha de cristal·litzar en les recentment anunciades Trobades de Joves Socialistes el pròxim 21, 22 i 23 de juny, que es presenten com un acte de masses del jovent proletari amb l’objectiu de donar un contingut teòric i un mètode organitzatiu a tot el treball polític fet per centenars de militants durant aquest any.
Allí la bandera roja tornarà a onejar, els destacaments juvenils s’agruparan, el Moviment Socialista prendrà cos, i empunyarà una veritat silenciada per a la nostra generació: no hi haurà mitges tintes, arribarem fins al final.
