Llegia ja fa uns anys una interessant entrevista a Joan Manuel Tresserras i Enric Marín1 on reflexionen al voltant l’estratègia d’Esquerra. Aquests dos intel·lectuals provinents de la Crida a la Solidaritat —com alguns dels actuals dirigents de l’EI— parlen de les bases polítiques que han de constituir el projecte d’ERC, i diuen: «ERC no treballa pels pròxims quatre anys i no depèn d’una campanya electoral, sinó que treballa per crear una hegemonia social i cultural».
Hi intenten desenvolupar una perspectiva superadora del nacionalisme per a realitzar els seus objectius republicans. Situen, des del seu punt de vista, algunes de les limitacions del projecte nacionalista; són conscients que s’ha d’organitzar la població al marge de la seua adscripció nacional, però hi cometen un greu error. No són capaços de comprendre que el seu partit representa els interessos de les classes mitjanes nacionalistes en procés de descomposició i que el Procés és l’expressió política d’aquestes classes mitjanes, que veien en la creació d’un Estat propi la salvació a la seua contínua decadència a conseqüència de la crisi capitalista. La tan desitjada República Catalana dins de la UE, que generaria unes condicions de protecció tant per a la petita i mitjana empresa catalana que es veu contínuament ofegada per la dinàmica actual de concentració de capitals com per a uns funcionaris i uns treballadors qualificats que veuen en risc els seus estalvis. En cap cas dic que una part del proletariat no participés al Procés, sinó que hi va participar de manera subalterna, sense un projecte propi.
Des del nostre punt de vista, ERC repeteix els errors del passat i no els podrà sobrepassar mai perquè no pot superar els objectius per als quals es va fundar: generar una base social entre els treballadors per defensar els interessos de les classes mitjanes catalanistes, que oscil·len entre federalisme i independentisme en funció de la conjuntura històrica i l’agudització de les contradiccions socials. Entre Companys i Macià.
Respecte a la disjuntiva actual en la qual es troba Esquerra, crec que hi ha dues qüestions importants a tractar. Per una banda, l’obsolescència de les classes que representa —les classes mitjanes— i la influència que encara té en la classe treballadora. M’explico.
Com hem explicat de forma més detallada en altres textos, les classes mitjanes es veuen en una progressiva fase de disgregació a conseqüència de la crisi estructural de capitalisme. Això a Occident es tradueix en un procés de proletarització d’aquests sectors socials, via l’estancament dels salaris, la inflació, la destrucció de l’estat del benestar, entre d’altres. Aquest fet, vinculat al gir autoritari de l’Estat per a mantenir l’ordre social en una fase d’empobriment generalitzat i de possible auge de les tensions socials, genera una resposta reaccionària entre totes aquestes classes propietàries que amb el fracàs de l’independentisme ja han abandonat el desig de progrés social i, a partir d’ara, es dedicaran a conservar el poc que tenen —les seves propietats— del suposat terror migrant.
Esquerra es veurà progressivament en un carreró sense sortida i el nou projecte d’aquestes classes que evolucionen ràpidament cap a posicions reaccionàries trobarà millors representants en Junts i Aliança Catalana o, fins i tot, en el PSC. Marín i Tresserras han d’entendre que no es pot construir una hegemonia política a partir d’una classe que s’està descomponent, però per a això haurien de ser marxistes.
Algú d’ERC probablement se sorprendrà per aquesta anàlisi, però els hem de dir que ells han adobat el terreny de la reacció durant la seua acció de govern a la Generalitat. Fent exclusivament allò que pot fer un partit progressista en una situació de crisi capitalista des d’una institució burgesa com la Generalitat, és a dir, situar la pista d’aterratge de l’ofensiva antiproletària generalitzada que necessita la burgesia per intentar mantenir el seu guany.
Dit això, ara entrem en la segona qüestió que comentava. Quin paper farà ERC a l’oposició i de quina manera buscarà mantenir la influència sobre sectors concrets del proletariat?
El debat sembla obert a l’interior del partit respecte a quin tipus d’oposició s’ha de fer al futur govern que acabarà presidint el PSC o Junts, sobre si haurà de ser més constructiva o més confrontativa. En tot cas, crec que no és fonamental, ja que el cretinisme parlamentari permet estar a missa i repicant. Però sí que hem d’estar atents al paper que compliran les seues joventuts, l’escola de més prestigi a Catalunya a l’hora d’escalar políticament, una veritable escola d’oportunisme i burocràcia antiproletària.
Per tant, és important confrontar sense miraments qualsevol gesticulació esquerranosa del Jovent Republicà, que intentarà aparentar radicalitat i realitzar un paper d’oposició, ja sigui en vagues estudiantils, desnonaments, mobilitzacions en defensa de la llengua, etc. Hem d’arrencar la influència del Jovent Republicà d’amplis sectors de joves treballadors, situant la OJS com l’organització política amb capacitat per a donar resposta a les problemàtiques de la joventut, convertint-nos de forma progressiva amb la tendència política majoritària entre aquest sector.
La ment més brillant que ha produït el marxisme a Catalunya, Joaquín Maurín, reflexionava ja fa quasi un segle en relació amb el paper d’ERC: «Esquerra, al servei de la petita burgesia, no pot de cap manera encarnar les inquietuds i els interessos de les masses proletàries que ha conquistat demagògicament i per falta d’un veritable partit obrer».
La construcció d’aquest veritable partit obrer, que és la tasca inacabada de Maurín, és la nostra tasca fonamental en el present. Hem de construir el partit del proletariat revolucionari, que confronti els partits de la burgesia en la seua versió centralista (PP i VOX) o federalista (PSOE), així com els partits de diferents sectors de les classes mitjanes, en la seua versió independentista (Junts, ERC i la CUP) o federalista (Comuns).
Per a complir aquest objectiu, és necessari anar augmentant de forma gradual la nostra capacitat d’influència en els debats del present i, ara mateix, és imprescindible trobar els canals necessaris per a donar una resposta clara a la frustració de la Catalunya post Procés. No fer-ho, no desemmascarar les falsetats de les tesis polítques dels partits processistes, no combatre-les sense miraments, no només perquè són políticament incorrectes sinó també perquè s’han demostrat fracassades, segueix adobant el terreny a la reacció. I això no s’aconsegueix confrontant al més tonto de la classe a Twitter, sinó confrontant els intel·lectuals que donen vida als projectes polítics. En el cas d’Esquerra, és amb aquells que van comprendre el paper imprescindible del proletariat castellanoparlant de l’AMB a l’hora de donar una resposta respecte a l’opressió nacional.
Referències
