Aquesta és la nostra situació actual, amb un capitalisme decadent que juga les seues cartes amb una astúcia superior a la nostra. La premissa «divideix i venceràs» s’aplica cada vegada de manera més sofisticada per part de la burgesia internacional i els dispositius que té al seu abast. Em referisc a l’avanç de posicions reaccionàries en el conjunt de la societat, però especialment dins del proletariat: organitzacions parapolicials com Desokupa, patrulles ciutadanes, estigmatització de la població racialitzada, agressions sexuals i un llarg etcètera. Posicions que veiem tot l’any i que cada 12 d’octubre desfilen alegrement pels nostres carrers, gaudint del beneplàcit dels polítics professionals.
En un context com el nostre, la guerra de classes pren formes més agressives i explícites, però amb un repartiment de forces clarament desigual entre els qui van guanyant i els qui anem perdent. Davant l’empitjorament de les condicions de vida, la contundència en les nostres formes d’autodefensa i organització ha crescut considerablement en els darrers anys, unificant tant la defensa de les nostres condicions de vida com de les nostres condicions de lluita i organització. És a dir, la forta ofensiva que està desplegant la burgesia s’ha trobat amb expressions d’insubmissió i determinació, però aquestes encara són dèbils.
La nostra feblesa s’expressa quan el treballador que no arriba a final de mes se sent legitimat per agredir sexualment a una dona, quan el professor titlla de morralla al seu estudiant repetidor, quan qui sent angoixa perquè se li acaba la prestació de l’atur culpa al treballador immigrant de furtar-li el treball o quan qui demana ajudes és caricaturitzat com un maltreballa. Quan un dels nostres repeteix les paraules d’Ana Rosa Quintana o el Xokas. Quan s’odia a qui ocupa una casa, però s’admira als accionistes d’un banc. Quan el rebuig és cap a qui furta unes gambes en el supermercat i no cap a qui s’enriqueix a costa del nostre treball.
Aquestes tendències reaccionàries prenen un paper important en el bloqueig per l’organització socialista del proletariat, ja que no només fomenten l’odi i la violència entre nosaltres, sinó que a més conreen l’admiració cap als nostres propis amos. Això requereix la incitació a una actitud paralitzant, ja siga a través de la indiferència envers la guerra que tenim davant dels nostres propis ulls o a través de l’exercici de la violència contra els nostres iguals.
Si totes aquestes conductes excloents estan creixent a un ritme frenètic no és només perquè algunes fraccions de la burgesia ho necessiten, sinó perquè nosaltres ho estem permetent. Perquè no sabem fer les coses d’una altra manera, perquè ens espanta canviar i equivocar-nos o perquè la nostra ètica militant encara mostra fortes carències. O tot plegat. Aquesta situació de bloqueig i paràlisi, d’un lent creixement mentre el món s’enfonsa, ens indica algunes de les nostres tasques.
Primer, que ens cal superar la posició victimista fomentada per les esquerres i alguns moviments socials. Únicament nosaltres ens podrem salvar a nosaltres mateixos, i la queixa i la súplica cap a l’Estat no només són inservibles sinó que ens mantenen en una posició de fragilitat i d’espera a què algú altre ens traga les castanyes del foc. És a dir, no només ens cal assenyalar la burgesia com el nostre enemic, sinó que ens hem d’erigir també en l’enemic de la burgesia. Alguns semblen viure acomodats en el rol del petit i feble que lluita contra el gran, però no mostren signes de desitjar engrandir la nostra força per aplicar-la. La contundència en les nostres formes de lluita no només és legítima sinó que es fa urgent i necessària, perquè a més de treure’ns tot el que necessitem i produïm, ens estan dividint i portant-nos a lluitar entre nosaltres.
Segon, donar la importància que mereix a la lluita contra el feixisme, assenyalant també la hipocresia de les opcions socialdemòcrates al respecte. Reivindicar els qui s’han trencat la cara contra els feixistes els últims anys, perquè l’auge de conductes i grups reaccionaris no trobarà una resposta per part de l’estat burgés. És la nostra tasca alçar un mur contra l’ofensiva als drets i llibertats polítiques del proletariat que vindrà en els pròxims anys. I no oblidar que la burgesia no dubtarà a tornar a cedir el poder al feixisme si això pot assegurar o restablir les condicions per l’acumulació capitalista.
Tercer, cal reconèixer la urgència d’atendre d’una manera no paternalista la situació del proletariat migrant i exclòs, qui està patint ja de manera directa i generalitzada una ofensiva reaccionària a múltiples escales, esdevenint el boc expiatori de la proposta de «salvació nacional» que podria seduir a part de la classe mitjana en descomposició cap al bloc reaccionari. Açò implica que les organitzacions del Moviment Socialista han de ser capaces d’integrar a tots els sectors de la classe treballadora, fomentant la fraternitat entre proletaris de diferents procedències.
Les imatges dels 50.000 manifestants que van eixir a Barcelona sota proclames espanyolistes el passat 8 d’octubre, les dels barris de Palestina massacrats per les forces militars israelianes, les dels neonazis ucraïnesos, les de Putin amb l’amenaça nuclear, les dels milers de migrants morts a la Mediterrània: són imatges del món en què vivim, no de cap altre. Són imatges del que ens està passant a nosaltres, les proletàries, en tots els indrets del planeta.
La derrota del comunisme és part del problema que ha permés l’avenç de projectes reaccionaris que violenten encara més les nostres societats i aprofundeixen en la manca de consciència de classe, que s’expressa en la divisió i la confrontació entre proletaris. En l’encoratjador procés de rearmament polític que estem desenvolupant les comunistes, ens trobarem centenars de bloquejos i persecucions, de calúmnies i atacs. Un cop assumit això, la tasca principal és acceptar les condicions que els opressors ens han imposat per la lluita, i lliurar la batalla incondicionalment. La unitat de la nostra classe no és una premissa poètica, sinó una consigna a vida o mort.
