La mobilització d’ahir a Barcelona, amb més de 126.000 persones al carrer, va ser un èxit històric. Un desbordament que demostra que el conflicte amb l’habitatge marca novament la conjuntura, que aquest afecta grans capes de la població i es converteix en una de les preocupacions principals, i que ens obliga al sindicalisme d’habitatge a respondre una pregunta difícil: i ara, què? Què ens toca fer un cop estem al centre de l’huracà, quan per fi hem aconseguit que se’ns escolti massivament i quan per fi sectors significatius de la classe treballadora estan disposats altre cop a mobilitzar-se al respecte?
Hi ha una cosa que compartim els diferents sectors del moviment per l’habitatge català: veiem com l’oportunitat d’una millora de les nostres condicions de vida es troba en les nostres mans i comença, en part, per la nostra capacitat sindical. Sabem que necessitem ser nosaltres mateixes, les que patim el problema de primera mà, les que haurem de resoldre’l. Però aquesta convicció no està tan estesa a nivell social, encara que el descrèdit dels polítics professionals sigui total. Encara falta picar molta pedra, començant per convèncer a tothom que es va mobilitzar ahir de la necessitat d’afiliar-se a un sindicat d’habitatge i confiar en l’associació i la solidaritat de classe per resoldre els diversos problemes d’habitatge que vivim.
Aquesta manifestació ha significat una passa endavant pels sindicats en aquest sentit. A través de tot el treball previ a la manifestació i la visibilització aconseguida durant la jornada hem reforçat i engrandit la nostra organització. I cal seguir per aquí. És el moment de consolidar les nostres estructures sindicals, d’esmolar la nostra capacitat de negociació envers la propietat i millorar les nostres estratègies comunicatives d’agitació i de propaganda. Continuar avançant cap a la construcció d’un sindicalisme d’habitatge arrelat i estès entre tota la classe treballadora, que convenci i doni confiança a tothom que estigui disposat a actuar enfront aquesta situació insostenible. Hem d’aprofitar bé el moment per consolidar les bases d’un vertader poder obrer.
Però també hi ha una pregunta que responem diferent, això sí, i és; per a què? Cap a on volem anar? Quin és l’horitzó? Quan negociem, què és el que volem? En concret, ens hem de fer molt bé aquesta pregunta per qüestionar-nos l’objectiu d’una de les armes de negociació per excel·lència de la classe treballadora i que ara és més sobre la taula: la vaga. Necessitem capacitar-nos sindicalment per realitzar i guanyar una vaga de lloguers. Sense eines com la vaga o la negociació col·lectiva contra grans propietaris, poc podrà fer el sindicalisme d’habitatge en aquest conflicte, poc es podrà fer si no sortim de la gestió individual cas per cas. I aquestes són eines que no conquerirem amb un decretazo des de dalt, sinó imposant-les amb organització i lluita.
I és tan important treballar des d‘ara mateix per desenvolupar aquesta força, com debatre per a què la volem utilitzar. Donar importància a la tàctica sindical no pot significar posposar el debat estratègic, a risc de començar a caminar i agafar embranzida, però sense trigar gaire a entrebancar-nos. Correm el risc de veure’ns arrossegats per la conjuntura, pels actors que més tirin, pel sentit comú, i que la consigna de la vaga de lloguers s’utilitzi més com un eslògan buit que amenaci i pressioni l’esquerra parlamentària des del carrer, que no com l’objectiu tàctic real que és, que ha de materialitzar-se en un desenvolupament sindical tangible i estès entre la classe treballadora que haurà de dur a terme la vaga si volem que aquesta sigui generalitzada i, per tant, efectiva.
Aquest és un treball de mirada llarga, va a poc a poc, però no podem passar per alt l’acceleració que ha pres la situació, i no podem desaprofitar-la. No podem perdre de vista l’oportunitat que tenim davant dels nassos per fer justament allò que dona sentit a la tasca sindical: esdevenir verdaderes escoles polítiques per totes nosaltres, per tota la classe treballadora. Tenim l’oportunitat d’organitzar-nos a partir d’un conflicte d’època, de masses, per convertir aquest canvi de cicle en la conjuntura d’habitatge en un canvi de cicle polític més profund. Utilitzar l’eina de la vaga de lloguers, entre d’altres, com un moment de la lluita de classes en què acumulem forces en un projecte d’esmena a la totalitat de l’actual model social i econòmic: per passar de la passivitat i l’individualisme enfront del conflicte, a l’organització activa en estructures obreres; per passar de la confiança en la política parlamentària, a l’esperança en la política proletària; per passar de parlar d’unes polítiques d’habitatge alternatives, a parlar d’una alternativa política general i pròpia com a classe treballadora. Al nostre entendre, sense un projecte polític revolucionari estès entre la classe treballadora, sense una vertadera fusió de socialisme i moviment obrer, totes les esperances dipositades es podriran i totes les nostres energies seran utilitzades pels nostres enemics.
