Què té a veure l’intent de prohibició de la bandera palestina en estadis i manifestacions amb la detenció de militants del moviment per l’habitatge? I amb el tancament dels mitjans de comunicació russos Sputnik i RT? I amb la suspensió de drets durant la pandèmia?
Les darreres setmanes hem vist com els governs europeus i els seus cossos repressius adopten una actitud virulenta i agressiva contra les mostres de solidaritat amb Palestina. Això s’ha traduït en càrregues en les principals capitals europees, detencions, multes, censura i, fins i tot, hi ha hagut un acomiadament d’un treballador del metro de Londres per unir-se als càntics emesos pels passatgers. Aquest autoritarisme respon, en primer terme, als interessos d’Occident, concretament de l’OTAN i la Unió Europea, en el manteniment del règim sionista. No obstant això, aquesta presa de partit a favor d’Israel es fa a través del reforçament de les dinàmiques repressives de l’estat. Aquesta estratègia la vam patir també durant els primers mesos de la guerra d’Ucraïna i durant la pandèmia. Tanmateix, encara podríem anar més lluny assenyalant que el Ministeri de l’Interior manté, ni més ni menys que des del 2015, el nivell quatre d’alerta antiterrorista (sent aquest el segon més alt possible). Huit anys aplicant mesures excepcionals de control i vigilància. L’excepcionalitat sembla ser la norma.
La resposta de l’Estat a aquestes crisis bèl·liques i de seguretat se suma a una de més quotidiana: l’enduriment general del Codi Penal, especialment amb relació a la mal anomenada seguretat ciutadana, que no és altra cosa que el control i el càstig dels pobres. Curiosament, o no tant, també fou en el 2015 quan entrà en vigor la modificació de la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana coneguda com a Llei Mordassa. No és d’estranyar que aquesta reforma legal arribara després de l’onada de protestes ocasionada per la crisi financera del 2007, amb fites importants com el 15-M, la Primavera Valenciana, el Rodea el Congreso i les vagues generals del 2012. Aquests episodis de protesta es donaven en un context legal en què gravar una actuació policial, fer un escratxe o organitzar una manifestació envoltant un edifici institucional no eren tan fàcilment sancionables com ara. Davant de l’auge de la conflictivitat l’Estat es blindà.
Aquest reforçament autoritari de l’Estat, en realitat, és un moviment lògic i coherent amb la situació del capitalisme en els països de l’anomenat centre imperialista. Des de la dècada dels setanta, però especialment des de la crisi del 2008, aquell capitalisme productiu i amb una forta vitalitat que havia generat una societat de consum durant la segona meitat del vint sembla ja un passat remot. La deslocalització i obsolescència del sector industrial, la terciarització precaritzant i el poder del capital financer internacional han fet mutar algunes característiques de l’anterior model d’Estat com a àrbitre entre capitals i garant de les regles de joc, perdent en gran mesura la capacitat d’imposar una Política Econòmica Nacional, que hui en dia sembla ja un concepte desfasat (si és que no ho era abans).
Així, els màrgens de benefici del capital nacional i l’agència dels estats han anat escurçant-se, de manera que cada volta resulta més inviable una redistribució que facilite la integració ciutadanista de grans capes socials. És a dir, l’escletxa entre rics i pobres augmenta, les classes mitjanes cada volta tenen més difícil reproduir-se, la petita burgesia es veu abocada a la proletarització i el proletariat veu intensificada la seua despossessió i el seu sotmetiment. La vessant institucional d’aquest procés resulta en la desarticulació de l’estat del benestar, és a dir, la desfeta de l’Estat social, que, com és lògic, ha d’anar acompanyada necessàriament d’un augment de la funció repressora. La crisi estructural i la proletarització no són processos que el proletariat acate pacíficament, sinó que requereixen un reforçament particular del disciplinament.
Aquesta seria la conjuntura general en què s’emmarcaria la intensa i particular repressió que veiem actualment a nivell europeu contra els solidaris amb la causa palestina. L’aparició en escena de l’essència més pura de l’Estat –la de defensar els interessos del capital–, implica exercir violència contra qualsevol mostra de dissens i la suspensió de drets bàsics. El reforçament autoritari de l’Estat continuarà avançant a mesura que la contradicció de classes s’agreuge, la capacitat d’intervenció de l’Estat en matèria social es reduïsca i l’economia mundial capitalista vaja dividint-se en blocs cada volta més delimitats i antagònics. Els nous esclats de violència, interna i externa, seran emprats per augmentar el control i la repressió sobre la nostra classe, com ha ocorregut els darrers anys, com ja hem vist amb la proposta de Vox per prohibir la immigració àrab. Anem cap a un context de barbàrie, on la vida de milers de proletaris serà sacrificada en favor de mantindre uns marges acceptables de guany.
Per descomptat que no valen ja propostes ingènues de retorn a un estat social, les condicions d’existència del qual s’han desintegrat hui en dia. És evident per a nosaltres que l’única cosa útil i realista és tornar a articular el poder independent de la nostra classe, que lluny de ser una proposta maximalista, és el mínim possible requerit per fer front a la situació actual.
Per tal de fer-ho, les militants comunistes hem de ser a les diferents lluites on es mostre aquesta vulneració dels drets polítics del proletariat. Aquests drets no s’han de defensar, és clar, des d’un legalisme abstracte que percep el codi legal com paraula de Déu, sinó des d’una perspectiva estratègica. Els drets polítics de hui són les condicions de lluita del demà, són el marc que ens permet problematitzar una realitat que cap codi legal pot emmascarar: que en aquest sistema criminal, el proletariat no assolirà mai plenament el dret a existir, i que la seua única opció digna i realista és la revolució.
