Construïm sindicats forts: reptes del moviment per l’habitatge valencià

El 5 d’abril milers de persones van eixir als carrers de València per a exigir la fi del negoci de l’habitatge en una manifestació. Impulsada a nivell estatal i a la ciutat organitzada per València no està en venda, una plataforma que aglutina diferents organitzacions de la ciutat. En aquesta mobilització, únicament el Sindicat d’Habitatge de València feia una aposta ferma pel sindicalisme de classe en el front de l’habitatge. Aquesta manifestació es va celebrar en un context marcat per les onades mobilitzatòries que exigeixen la dimissió del president de la Generalitat Carlos Mazón, per la seua negligent gestió de la Dana, en octubre de l’any passat.

A la manifestació va participar tot el moviment per l’habitatge de la ciutat, que està format per diferents col·lectius i associacions veïnals principalment centrades en la defensa del territori i el dret a la ciutat, la defensa del decreixement turístic i de consum, la defensa del petit comerç i les relacions veïnals i comunitàries. Aquestes propostes desplacen l’eina sindical al mateix temps que mantenen una perspectiva interclassista que anul·la la necessitat d’aglutinar els diferents sectors de la classe treballadora sota un projecte independent a les classes mitjanes. També desplacen la integració de diferents capes de la classe treballadora al moviment per l’habitatge a la ciutat de València.

Al SHV desenvolupem l’eina sindical amb l’objectiu d’arribar a totes les capes de la classe treballadora, perquè estem convençudes de què hem de lluitar per millorar la vida de les persones que pateixen problemes amb l’habitatge i organitzar col·lectivament una autodefensa contra els abusos dels rendistes i especuladors.

Després de la manifestació, el SHV va convocar dos desnonaments a la ciutat: un al barri de Benimaclet –organitzat per la PAH València i altres col·lectius com el Sindicat d’Habitatge- i l’altre al poble de Xirivella. La coordinació en la lluita sindical obre possibilitats a explorar en el futur, amb l’objectiu comú d’enfortir el sindicalisme en el moviment per l’habitatge.

El moviment per l’habitatge, si es vol considerar efectiu, ha de partir de la següent premissa: qui té un problema amb l’habitatge no són les persones hipotecades, no són les llogateres ni són les ocupes, és el conjunt divers de la classe treballadora. Per tant, el sindicalisme ha d’apostar per la unitat de classe, sense posar el focus en la forma en la qual estem accedint a l’habitatge sinó en el fet que no podem accedir a ell.

Ens arriben problemes entorn l’habitatge molt diversos: desnonaments, espoli a través del lloguer i hipoteques, impossibilitat de joves per emancipar-se, mala qualitat dels habitatges o expulsió de treballadors de barris venuts a la indústria turística. Si els problemes al voltant de l’habitatge són diferents, les eines sindicals també han de ser diverses: hem d’encetar cada vegada més conflictes col·lectius, organitzar blocs de persones afectades per una mateixa propietat, estendre espais d’assessorament per tota la ciutat i aconseguir que cada conflicte siga un altaveu per socialitzar la necessitat d’un habitatge universal, gratuït i de qualitat.

El nostre fi és que tot el món tinga un sostre on viure, i en el món que vivim, es fa evident que açò mai serà possible dins del sistema capitalista, que genera i protegeix aquestes relacions de propietat. A aquesta conclusió vam arribar fa temps al Sindicat d’Habitatge de València, adonant-nos de les nostres limitacions en la lluita contra el capitalisme. Per això, en la III Plenària del Sindicat, al febrer, vam decidir majoritàriament aportar a l’estratègia del procés socialista i posar l’eina sindical a disposició d’aquest procés polític més ample, amb capacitat de superar aquest sistema i plantejar una altra societat. Aquest era un pas necessari, ja que entenem que ​​​​​​les institucions protegeixen el negoci de l’habitatge i tenen un paper de garants de la propietat privada que els incapacita per a resoldre el problema. És a dir, que no podem acudir a elles per a resoldre la problemàtica de l’habitatge, és la nostra pròpia lluita i organització la que ens ha de capacitar per resoldre-la. 

Tot i això, estem assistint a una lluita partidista entre els quatre partits amb representació política: Compromís, PSPV-PSOE, PP i VOX. PP i Vox van anunciar la creació d’una oficina de desocupació a finals de març i Compromís i PSPV-PSOE es volen mostrar com a agents que treballen per a garantir el dret a l’habitatge. Compromís per exemple ha arribat a crear una pàgina web específica sobre habitatge, on plantegen el problema, les causes i les solucions i obren un espai de denúncia de pisos turístics il·legals al País Valencià, que ja arriben als 4.000. La mateixa setmana passada, cinc dies després de la manifestació, el partit va anunciar la creació d’una Mesa de l’Habitatge en Castelló, en un clar intent de treure rèdit polític de la mobilització que van convocar a la ciutat diferents organitzacions i col·lectius socials.

El PSPV-PSOE també s’atreveix a disputar el benefici polític, amb propostes que passen per la construcció de més habitatge, per a fer-lo d’ús públic i protegit, o les acusacions a l’actual govern per no aplicar la Llei de Tanteig i Retracte. Aquesta llei, que atorga preferència a la institució en l’adquisició d’habitatge, es va aplicar en molt poques ocasions durant el govern del Botànic i, en els casos de compra pública, es van mostrar moltes limitacions i impediments en la formalització de lloguers socials.

Cal recordar que amb el govern del Botànic aquests partits polítics van mostrar la seua incapacitat per a garantir l’accés a l’habitatge després de huit anys de mandat. El moviment per l’habitatge ha d’estar alerta davant aquests intents d’aprofitament per part dels partits polítics i tindre fresc el record de la seua incapacitat política.

De res ens servirà mobilitzar milers de persones un dia si no tenim clar que el nostre objectiu final per fer efectiu el dret a l’habitatge és acabar amb el sistema que el vulnera constantment: el mode de producció capitalista.  El moviment per l’habitatge ha de fugir de l’assimilació dels partits de l’esquerra parlamentària, perquè si no, tota aquesta força quedarà integrada en el parlamentarisme tradicional i continuarem endarrerint la construcció d’un poder polític propi que realment puga acabar amb el negoci de l’habitatge. En aquest sentit, des del Sindicat d’Habitatge de València veiem necessari començar a debatre amb els altres agents de la ciutat, de forma honesta i sincera, sobre quines estratègies polítiques emprem per a evitar aquesta absorció parlamentària i quina proposta política duem a terme per a garantir un habitatge universal per a tothom.

Tindre el nostre objectiu final clar ha de facilitar la nostra tasca en el present: per a poder acabar amb el negoci de l’habitatge en el futur, la nostra tasca immediata és ampliar l’eina sindical per cada racó on hi haja potencial per organitzar la classe treballadora, cal que arribem a tots els barris de la ciutat i expandim els espais d’assessorament per als afectats per la problemàtica de l’habitatge.

Duguem molts anys treballant en el sindicalisme, i si un dels nostres objectius amb aquesta lluita és mostrar les contradiccions del capitalisme i aconseguir la politització a àmplies capes de la població, l’experiència ens ha demostrat que l’assessorament en un cas concret no és font de politització directa ni suficient. Hem d’explorar noves vies que arrosseguen a cada vegada més sectors de la nostra classe a lluitar i militar. La nostra tasca és caminar cap al sindicalisme de masses i, per a aquest propòsit, veiem la necessitat d’encetar conflictes col·lectius que siguen un altaveu i mostren de manera més extensa aquestes contradiccions. La lluita contra els grans propietaris serà el nostre gran repte i allò que ens permeta demostrar el desplegament de la nostra força com a classe organitzada, al mateix temps que prenem la responsabilitat de difondre la necessitat d’acabar amb la societat de classes per tal d’assegurar un accés a l’habitatge per a totes les persones.

En les mobilitzacions sobre l’habitatge que vindran hem de recordar que hem de construir una força que ens permeta plantar-nos quan els rendistes vulguen tirar-nos de les nostres cases, però que al mateix temps ens permeta contribuir a lluitar per un món sense crisis cícliques d’habitatge, sense desnonaments i sense pisos buits. Que pose sobre la taula que ja no creiem que les institucions van a donar resposta a un problema que elles mateixes perpetuen. Que l’única via per a aconseguir un món on totes les cases estiguen sota el control de les treballadores és hui enfortir el sindicalisme de classe i ampliar les seues estratègies des d’una perspectiva revolucionària.